El quadern de notes: l’eina estrella de l’escriptor

A l’hora d’escriure considero que hi ha dues coses bàsiques i fonamentals (les lectures les pressuposo):

  1. Portar sempre un quadern de notes, no una tableta o una gravadora, una llibreta i bolígraf o ploma o retolador o llapis. Es tracta d’escriure a mà.
  2. Llegir en veu alta els textos que s’escriuen, per saber si les paraules tenen gust de safrà o de menta, si espeteguen com un fuet o cauen suaus com a plomes. Per notar si el text té ritme o no i, si en té, si és pausat i de vellut o salvatge i trepidant.

De la lectura en veu alta ja n’he parlat als posts llegir en veu alta: llegir per a tothom i l’expressió del lector, i encara en tornaré a parlar. Avui em vull centrar en el quadern de notes, el primer i més important recurs de l’escriptor.

Hi ha escriptors que tenen el cap com un immens ordinador i processen mentalment les històries i els textos. Em sembla que són pocs i, tot i així, també necessiten un quadern de notes. La majoria, jo m’hi incloc, processem davant del paper o la pantalla. I no és igual una cosa que l’altra. Per mi el quadern és insubstituïble, és el gran disparador, el gran recol·lector, el gran organitzador, el gran digestor. És la gran xarxa del procés creatiu.

bigidees

Fa uns dies vaig llegir el post de Gabriel Jaraba Volver a escribir a mano como medio de reencontrarte con tu yo autentico i em vaig quedar de pedra: com pot ser que no hagi escrit abans una entrada al blog dedicada al quadern de notes? En tinc una prestatgeria plena, de llibretes de notes, que ja han complert la seva funció de llarg, i que encara esperen perquè les vagi buidant i passant pel sedàs i creant nous projectes.

Un quadern de notes escrites a mà és una gran eina, ho dic per experiència. Fomenta la creativitat, desenvolupa les idees i les organitza, ajuda a reconèixer i assolir objectius, et fa créixer com a escriptor. No ho fa tot sol, hi has d’escriure, has de mantenir fresca i fluida la connexió de la ment amb la mà que escriu i amb la llibreta que recull i mostra. Amb la meva llibreta de notes sóc una cosa i sense, una altra. La gravadora i altres aplicacions del mòbil es queden molt curtes. Tancar a la llibreta aquella idea inesperada i deixar-la que creixi a dins, de la llibreta i del meu cap, i després dibuixar un esquema i, a la pàgina següent, unes hores més tard, una llista de personatges i de noms.

Estic d’acord amb Gabriel Jaraba que ha de ser una llibreta que t’agradi, especial, que la puguis portar còmodament a la butxaca o a la bossa. Que tinguis ganes de tenir-la sempre amb tu. Per anotar una idea per un post i començar-la a desenvolupar, per fer un esquema d’una l’escena. Per divagar per la vida d’un personatge en poques paraules. Per anotar el títol d’un llibre o el nom d’un artista. El quadern de notes ha de ser molt especial, te n’has de sentir orgullós, hi escriuràs els teus anhels sense enganyar-te, hi anotaràs observacions. És una extensió de la teva persona.

És una llibreta per escriure-hi cada dia i rellegir-la. Només tu, funciona millor si és un espai protegit. És una llibreta per escriure a mà, per recollir els beneficis dels dos hemisferis cerebrals i estimular la creativitat. Per escriure amb ganes i amb cura.

Porta sempre el quadern amb tu i pensa sovint en ell, en les palletes d’or que hi has dipositat. Torna una i una altra vegada sobre el que has escrit, i florirà. Omple una nova pàgina amb noves observacions. Escriu com si il·lustressis la pàgina. Sigues concís, no és una llibreta per recollir els mocs i les llàgrimes, és una eina essencial per al teu creixement com a escriptor.OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Encara ets a temps d’apuntar-te als meus tallers d’inventar històries i escriure contes: clica!

 

En això t’has convertit, fill –va dir Baba Luba

El dia 14 de setembre al Club de lectura de la Biblioteca Can Manyer de Vilassar de Dalt vam tenir la Bel Olid d’autora convidada. El llibre que havíem llegit i vam comentar és l’últim recull de contes Vents més salvatges.

Bel Olid és escriptora, traductora, professora de llengua i d’escriptura, presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i activista.

“Com es torna a casa quan és a casa que s’ha decidit que hi ha qui no té dret a tenir casa? Hi he anat i he vist i he tocat, i ara no puc dir que no sé la barbàrie. Hi he anat i ara tinc ganes de cridar-vos que us mogueu, que està passant, que estem sent la comparsa dels botxins, que som ara mateix els que deien no saber d’on venia el fum de les xemeneies d’Auschwitz. Que som ara mateix els que fan el que els manen sense alçar la veu, mentre moren al costat de casa els que no tenen un metge que se’ls miri, els que no tenen dret a menjar com cal, les que donen a llum de qualsevol manera.” (31 d’agost, blog Belolid)portada_vents-mes-salvatges_bel-olid_201602080954-1El primer que vaig llegir de la Bel Olid va ser el recull de contes La mala reputació i el seu blog. Me la va recomanar l’Albert de Canet de Mar, llegeix-la que és molt bona. I tenia raó. Hi vaig descobrir una escriptora amb la mirada desinhibida i la veu potent. Descobrir una dona que escriu amb força i que m’agrada el que escriu per mi sempre és una gran alegria, i La mala reputació ho va ser. Són contes escrits amb paraules que esquincen el vel de les aparences i convencions socials, de la bona reputació. És un llibre sobre la condició humana, cru i pur, amb força sexe.

A Vents més salvatges em temia un huracà que no deixaria cap arbre dret. I no, les històries passen més suaus per la gola que a La mala reputació, però el títol no enganya, els contes ho són, de salvatges. Sacsegen, arrenquen la pols i la caspa i mostren la bellesa. Hi ha gests molt significatius i imatges d’esperança, com l’estel vermell de la coberta. El llibre em va agradat molt i  als altres lectors que eren a la tertúlia també. Vents més salvatges ens va entusiasmar, tant per la forma (de contes ben pensats i ben escrits, amb ritme, bonics) com pel contingut, que posa el dit a la llaga i canta la revolució.

Bel Olid va dir que escriu sobre coses que li interessen, que no escriu per gust de crear artefactes literaris sinó perquè necessita dir alguna cosa i amb això fer-ne literatura. Quan la llegeixes ho notes, i ho dic molt en positiu. Jugar amb les paraules i fer construccions lingüístiques sense més, per mi només té sentit com a entrenament, sóc de les que penso que el primer requisit per escriure amb intenció de ser llegida és que tenir alguna cosa a dir i que t’importi, com a mínim, una mica. Les ficcions de la Bel Olid traspuen un gran sentit de veritat i són belles. Els lectors del club de lectura de la Biblioteca de Can Manyer ho vam percebre i vam celebrar les dues coses.

Recull de records que brillen com una moneda nova de trinca enmig de l’asfalt quan hi toca el sol del migdia.“, diu la Montserrat Morera del club de lectura a Temps de metàfora jugant amb paraules del conte Anne, Anna, Anne. Vàries persones van dir que eren contes per rellegir, que semblaven poemes.

vents-salvatgess3-2

Foto: Elisabet Claveria.

Com ja passava a La mala reputació, les històries de Vents més salvatges no defugen ni els conflictes individuals ni els socials. Parlen de la família, dels refugiats, de la sang de les dones que pareixen, que es fan dones i que moren, de finestres indiscretes, de la revolució dels clavells a Lisboa i de la revolució cantada de Lituania, de les veritables sabateres, de les vexacions masclistes que fereixen tant a Sabadell com a Nova York com a Veneçuela, de la crisi econòmica, de nens i professors especials. Del cos.

L’escriptura és esmolada, austera, continguda, clara i poètica. Bel Olid ens va explicar que els seus contes tenen un procés de gestació mental llarg i un part ràpid. Que va desenvolupant mentalment les idees fecundades i quan la criatura ja té tot el que ha de tenir i al seu lloc, l’escriu a raig i, després, només li cal corregir quatre comes i dues paraules. Si el conte no funciona, no toca ni una coma i l’envia directament a la paperera.

Bel Olid no només va parlar de literatura, ja he començat dient que és una activista:

“No vull ser com els homes, però encara més: no vull que hi hagi una única manera de ser home o de ser dona. Vull que siguem, efectivament, tots, persones. Com ens doni la gana. Com ens atrevim a ser. I ho vull aviat, que la vida és llarga però no tant. T’hi poses amb mi, o continues callant?” (Belolid, 8 de març 2016)

 

tardorEncara ets a temps d’apuntar-te als meus tallers d’escriptura de tardor: clica!

La veritat, sobrevalorada?

Aquest estiu he sentit a la ràdio cinc o sis vegades que la veritat està sobrevalorada. En diferents emissores i per emissors diversos. Tots ells, homes, han deixat caure la frase com si ja no es pogués aixecar de tant pes, sense necessitat d’arguments ni dades que la sostinguessin, sense indicar si l’afirmació es referia al món sencer, a la societat catalana o al seu poble natal, sense especificar a quina veritat al·ludien, espiritual?, subjectiva?, coherent?,  objectiva? La primera vegada que ho vaig sentir em va cridar l’atenció però no em va sobtar, la segona ja se’m van disparar les alarmes encarregades de detectar disbarats disfressats de filosofia profunda, a partir d’aquest moment cada vegada que he sentit la maleïda frase m’he irritat.

Tot i que estava  formulada en primera persona, deixaven anar la frase-sentència com si es tractés d’una gran revelació universal, d’una obvietat indiscutible, que no requeria ni desenvolupar la idea ni argumentar-la amb una mica de rigor. Com a molt afegien que un excés de franquesa pot ser inoportú i feridor. Totalment d’acord, però no entenc què té a veure això amb la sobrevaloració de la veritat. O bé deien el mateix però substituint franquesa per  veritat. Sí, però la mentida també pot ser inapropiada, irritant i feridora.

flordeneu

Foto: The mask. Flor de neu (Leontopodium alpinum)

No sóc filòsofa ni estudiosa del concepte veritat, el meu comentari és subjectiu i quotidià. Però no tinc en absolut la impressió de viure en un entorn que sobrevalora la veritat, més aviat al contrari, crec que s’aplaudeix la seducció i, fins i tot,  la manipulació i l’engany. Si la veritat està sobrevalorada, que ho dubto, deu ser perquè és escassa, no com una pedra preciosa sinó com a una espècie en perill d’extingir-se. Els diamants són més populars que la flor de neu però menys que les esportives Nike, que són més barates i abundants. Jo, que sóc escriptora de ficció, de mentides, dono el valor més alt a la flor de neu, una forma de vida única i irrepetible. I a la veritat. I tinc els meus arguments, que ara no exposaré perquè vull parlar una mica de la veritat de les mentides, i també perquè sóc conscient que és molt possible que no siguin gaire més sòlids que els dels defensors de la mentida.

La força de la ficció s’origina, en bona part, gràcies a la veritat de les seves mentides. O és que Anna Karenina o Lolita no traspuen veritat per tot arreu? Hi ha veritats que es transmeten millor des de la ficció que amb la no ficció. Hi ha vides que es conten millor des de la mentida de la ficció que des de la veritat autobiogràfica. I també sóc una escriptora molt interessada en totes les literatures autobiogràfiques però, de vegades, costa més mostrar-se des del jo que des de la tercera persona inventada.

A La verdad de las mentiras Mario Vargas Llosa ho explica molt bé:

Ese espacio entre nuestra vida real y los deseos y la fantasías que le exigen ser más rica y diversa és el que ocupan las ficciones.”

verdad-mentiras_grande

De ficcions van els tallers que faré aquest trimestre. 

Els dies 17-18 de setembre tancaré els tallers d’estiu a Farrera.

El gust de disposar del propi speaking corner

Des que tinc el blog-web http://www.raquelpicolo.net he celebrat les 6000, les 10000  i les 25000 visites. Avui aplaudeixo que la setmana passada va superar les 30000!

http://www.raquelpicolo.net està viu i gaudeix de bona salut. T’agraeixo que, de tant en tant, passis i t’aturis a la meva parada. Les visites, com pots veure, em fan feliç. Sense visites un blog no respira. Moltes gràcies!

Raquel Picolo és la meva marca i www.raquelpicolo.net el meu aparador. Ja saps que al blog parlo sobretot de la meva experiència com a escriptora i professora d’escriptura, i d’alguns llibres que he llegit i m’han interessat especialment. Parlo de literatura. Però el blog també és un canal d’expressió significatiu, poder disposar d’una plataforma on publicar els articles, que escric amb total llibertat, és una sort immensa. Com que vinc de l’època de la màquina d’escriure cada dia dono gràcies a wordpress.com per poder disposar d’una eina tan fabulosa com aquesta.

El blog amb un compromís de publicació regular (en el meu cas, setmanal) és un exercici d’escriptura molt interessant, un bon instrument per millorar l’escriptura.

I encara més. Tal com mostra l’esquema següent, el blog és el cor de l’ecosistema.

 5239345194_d22a59f65b_n

Falten dues setmanes pel taller d’Escriptura i Natura al Centre d’Art i Natura de Farrera. Només queden dues places lliures, en vols una?

I la tardor, a la cantonada: tallers de tardor. Inscripcions obertes!

Diez recomendaciones para iniciar el curso con entusiasmo

Acabo d’aterrar a la ciutat, el Maresme de mar i muntanya per una aneuenca és urbe suau. He aterrat damunt de l’agenda per començar el nou curs.
Aquestes recomanacions de Gabriel Jaraba m’han agradat molt. El reblog em sembla ideal per aquest dilluns 29 d’agost.
Molt d’entusiasme i bon inici de curs!

GABRIEL JARABA blog

janus-7

En el año natural coexisten dos inicios de año, el de enero y el de septiembre. Me gusta; ese inicio postveraniego seguido de un replay invernal me parece algo muy estimulante. Como la naturaleza es sabia, esos dos reinicios son mucho más provechosos que el rutinario cambio de calendario anual. Si no nos hubiéramos convertido en analfabetos simbólicos gracias a la nueva cultura literalista que se cree ilustrada y en realidad anda deslustrada, celebraríamos la existencia de Jano, el dios de la doble cara, patrón del mes de enero (januarius) y de todos los inicios, comienzos e iniciaciones.

Me he entretenido en apuntar algunos de esos consejos prácticos que tanto os gustan, de cara a la primera ídem de nuestro querido Jano en versión septembrina.

  • Disfruta de las energías ilusionantes que trae el nuevo curso. Sumergirse en su estímulo permite cargar baterías y renovar el entusiasmo meses más allá…

View original post 819 more words

L’ofici de narrar històries

Igual que a la ficció, la vida de l’escriptor està marcada per diversos punts d’inflexió importants, en el meu cas el més important va ser descobrir la teoria de la història a l’escola de guionistes. Les històries tenen les seves lleis, que cal conèixer i seguir, no estan cent per cent en mans de la inspiració, el noranta per cent, com a mínim, és coneixement de la teoria de la història. L’art d’inventar històries és 10% inspiració, 90% ofici i 100% creativitat.

En la vida d’escriptor, el ganxo és el moment en què es troba amb la seva primera idea de la història. És el principi de tot: un moment  fascinant, amb totes les possibilitats desconegudes obertes. És l’anomenat detonat: comença l’aventura.

Després ve el primer punt de gir de la trama: el moment en què l’escriptor s’adona que hi ha un mètode, regles a seguir, que la història no s’escriu sola. Aquest és un moment emocionant, que obre un horitzó nou. En el meu cas, la primera vegada que vaig descobrir que hi havia un mètode i que podia manegar els fils de la història i que això no restava creativitat sinó que sumava, va significar el punt de gir cap a l’escriptura creativa: em vaig dir “vull contar històries”. També tenia una mica de por, perquè em vaig adonar de tot el que no sabia sobre les històries.

Comença el segon acte de la seva vida d’escriptor, un llarg període de reacció i lluita i de conflicte. L’escriptor pateix perquè l’escriptura pot ser molt difícil, per millorar també s’ha d’escriure moltes pàgines pèssimes. Descobreix l’estructura de la història. Que la tensió narrativa no es genera automàticament, es crea, es manté i es puja fins al clímax estructurant el conflicte en punts de gir. L’estructura de la trama és fonamental per crear bones històries. Per mi el descobriment de l’estructura de la història va significar una autèntica revolució.

FocCerbi.jpg

Foto: Sobhang Picolo

 

Què és la teoria de la història?

L’estudi de les pràctiques i possibilitats de la història. Es deriva de l’observació de, i consisteix en l’especulació hipotètica sobre com els narradors creen les històries.

La teoria de la història té a veure amb l’anàlisi del corpus existent de la literatura per trobar els seus patrons i ritmes. Molts d’aquests patrons teòrics es redueixen a l’estructura de la trama. Hi ha molts sistemes diferents, des dels tres actes d’Aristòtil al viatge de l’Heroi de Campbell, que bàsicament ensenyen variacions del mateix tema: l’enfocament universal de la narració.

Et recomano que pensis en la teoria història com al cor de la narració i t’hi agafis com un mariner amb risc d’ofegament a un salvavides. La comprensió de com funcionen les històries i de les lleis que les regeixen no impedeix la creativitat sinó que l’acceleren.

La teoria de la història t’ajuda a identificar els patrons universals que existeixen en la narració, a tot el món i al llarg dels segles. Com millor comprenguis aquests patrons, més clarament podràs veure quines peces encaixen en les teves històries.

¿Com pots saber que estàs fent alguna cosa malament si no saps com fer les coses bé? La teoria de la història t’ensenya un mètode. Harmonitza el teu instint creatiu amb habilitats aplicables.

La millor manera d’aprendre la teoria de la història és llegir llibres de ficció i veure pel·lícules.

La nit als armaris 3

Tercera Edició revisada de La nit als armaris. 1 setembre a les llibreries.

 

Escriptura i emocions

Saber plasmar les emocions és un recurs essencial per a l’escriptor de ficció. Per donar vida als personatges cal dotar-los d’emocions versemblants. Explorar el nostre món emocional i el de les persones que ens envolten i buscar paraules per a cada emoció ens ajudarà a  crear personatges de ficció de carn i ossos.

Entrenar la intel·ligència emocional millora la nostra vida, i com a escriptors ens ajudarà a manejar i mostrar els fils del cor dels nostres personatges.

Escriure les emocions ens fa més savis com a persones i més destres com a escriptors.

Balzac cartelL’element clau  de la ficció és l’habilitat de despertar les emocions. El lector s’enganxa a una lectura per la via emocional. Hem de saber tocar-li el cor. Per escriure textos emotius i emocionants ens convé ser conscients de les nostres emocions. Et recomano  que observis les emocions que sents, que les  bategis i les anotis. Segueix l’evolució de les teves emocions, estudia-les. Construeix el teu vocabulari emocional.

També és interessant que et preguntis què sents quan escrius. Zen en el arte de escribir, de Ray Bradbury és un llibre que parla de grapa i d’emoció, de xutar-se l’escriptura en vena perquè no s’apagui la flama creativa, la flama de la vida. De la passió d’escriure que es traspassa a les històries i personatges de ficció. Les emocions són la sang de la ficció i de la vida.

Com a escriptors busquem llaços que connectin amb els lectors. Els hem d’escoltar, al bus, al bar, a les xarxes socials. I ens hem de posar al seu lloc, a la seva pell. No oblides que no són els arguments els que persuadeixen sinó les emocions, que capturar el cor és la via principal de connectar amb els lectors.