L’ofici de narrar històries

Igual que a la ficció, la vida de l’escriptor està marcada per diversos punts d’inflexió importants, en el meu cas el més important va ser descobrir la teoria de la història a l’escola de guionistes. Les històries tenen les seves lleis, que cal conèixer i seguir, no estan cent per cent en mans de la inspiració, el noranta per cent, com a mínim, és coneixement de la teoria de la història. L’art d’inventar històries és 10% inspiració, 90% ofici i 100% creativitat.

En la vida d’escriptor, el ganxo és el moment en què es troba amb la seva primera idea de la història. És el principi de tot: un moment  fascinant, amb totes les possibilitats desconegudes obertes. És l’anomenat detonat: comença l’aventura.

Després ve el primer punt de gir de la trama: el moment en què l’escriptor s’adona que hi ha un mètode, regles a seguir, que la història no s’escriu sola. Aquest és un moment emocionant, que obre un horitzó nou. En el meu cas, la primera vegada que vaig descobrir que hi havia un mètode i que podia manegar els fils de la història i que això no restava creativitat sinó que sumava, va significar el punt de gir cap a l’escriptura creativa: em vaig dir “vull contar històries”. També tenia una mica de por, perquè em vaig adonar de tot el que no sabia sobre les històries.

Comença el segon acte de la seva vida d’escriptor, un llarg període de reacció i lluita i de conflicte. L’escriptor pateix perquè l’escriptura pot ser molt difícil, per millorar també s’ha d’escriure moltes pàgines pèssimes. Descobreix l’estructura de la història. Que la tensió narrativa no es genera automàticament, es crea, es manté i es puja fins al clímax estructurant el conflicte en punts de gir. L’estructura de la trama és fonamental per crear bones històries. Per mi el descobriment de l’estructura de la història va significar una autèntica revolució.

FocCerbi.jpg

Foto: Sobhang Picolo

 

Què és la teoria de la història?

L’estudi de les pràctiques i possibilitats de la història. Es deriva de l’observació de, i consisteix en l’especulació hipotètica sobre com els narradors creen les històries.

La teoria de la història té a veure amb l’anàlisi del corpus existent de la literatura per trobar els seus patrons i ritmes. Molts d’aquests patrons teòrics es redueixen a l’estructura de la trama. Hi ha molts sistemes diferents, des dels tres actes d’Aristòtil al viatge de l’Heroi de Campbell, que bàsicament ensenyen variacions del mateix tema: l’enfocament universal de la narració.

Et recomano que pensis en la teoria història com al cor de la narració i t’hi agafis com un mariner amb risc d’ofegament a un salvavides. La comprensió de com funcionen les històries i de les lleis que les regeixen no impedeix la creativitat sinó que l’acceleren.

La teoria de la història t’ajuda a identificar els patrons universals que existeixen en la narració, a tot el món i al llarg dels segles. Com millor comprenguis aquests patrons, més clarament podràs veure quines peces encaixen en les teves històries.

¿Com pots saber que estàs fent alguna cosa malament si no saps com fer les coses bé? La teoria de la història t’ensenya un mètode. Harmonitza el teu instint creatiu amb habilitats aplicables.

La millor manera d’aprendre la teoria de la història és llegir llibres de ficció i veure pel·lícules.

La nit als armaris 3

Tercera Edició revisada de La nit als armaris. 1 setembre a les llibreries.

 

Escriptura i emocions

Saber plasmar les emocions és un recurs essencial per a l’escriptor de ficció. Per donar vida als personatges cal dotar-los d’emocions versemblants. Explorar el nostre món emocional i el de les persones que ens envolten i buscar paraules per a cada emoció ens ajudarà a  crear personatges de ficció de carn i ossos.

Entrenar la intel·ligència emocional millora la nostra vida, i com a escriptors ens ajudarà a manejar i mostrar els fils del cor dels nostres personatges.

Escriure les emocions ens fa més savis com a persones i més destres com a escriptors.

Balzac cartelL’element clau  de la ficció és l’habilitat de despertar les emocions. El lector s’enganxa a una lectura per la via emocional. Hem de saber tocar-li el cor. Per escriure textos emotius i emocionants ens convé ser conscients de les nostres emocions. Et recomano  que observis les emocions que sents, que les  bategis i les anotis. Segueix l’evolució de les teves emocions, estudia-les. Construeix el teu vocabulari emocional.

També és interessant que et preguntis què sents quan escrius. Zen en el arte de escribir, de Ray Bradbury és un llibre que parla de grapa i d’emoció, de xutar-se l’escriptura en vena perquè no s’apagui la flama creativa, la flama de la vida. De la passió d’escriure que es traspassa a les històries i personatges de ficció. Les emocions són la sang de la ficció i de la vida.

Com a escriptors busquem llaços que connectin amb els lectors. Els hem d’escoltar, al bus, al bar, a les xarxes socials. I ens hem de posar al seu lloc, a la seva pell. No oblides que no són els arguments els que persuadeixen sinó les emocions, que capturar el cor és la via principal de connectar amb els lectors.

 

Agost de zen i de haikus

M’ha arribat a les mans el llibre Zen sake haiku de Taneda Santoka (1882-1940), traduït del japonès al francès per Cheng Wing Fun i Hervé Collet, i a estones m’entretinc fent versions lliures en català d’alguns haikus, jugo a ajustar-los a la mètrica clàssica (5-7-5, l’última paraula de cada vers plana).

Coixí de pedra,

estirada a l’herba.

Segueixo els núvols.

            …

El riu d’estrelles

en mig de la nit plena.

La dona balla.

           …

Trona la veuassa

semblant a la del pare.

Glop de tristesa.

           …

Plegats treballen,

les pells brillants i suades.

Vaques i homes.

          …

A la muntanya

cara el sol del migdia,

quatre sepulcres.

            …

Lanau.jpg

Centre zen de Lanau (France).

Escriptura i natura

La veu de la natura que tinc més arrapada als gens, la que em surt de mode natural quan escric, mig salvatge mig domesticada, és una natura amb què es conviu sense estranyaments. El cel blau alegre. La neu blanca, freda, divertida i emprenyadora. La pedra que malmet les pomes, les peres i els horts i abonyega vaques i humans que sorprèn a la intempèrie. El riu on ens banyem i pesquem truites a l’estiu i on les dones rentaven la roba, fins i tot, quan baixava silenciós sota la crosta de gel. El sol que escalfa en un racó arrecerat a l’hivern i que crema a l’estiu al prat que fa olor d’herba madura.

muntanya

Em vaig criar en un poble d’alta muntanya on el contacte amb la natura no tenia res d’espectacular ni de transcendent. Els estanys, els rierols i rius d’aigües braves, les esplèndides muntanyes, les guineus que es volien menjar les gallines que ponien uns ous que jo anava a recollir cada matí en un cistell, els gats que voltaven pels carrers i les quadres i eren benvinguts perquè caçaven els rats que es menjaven el gra dels conills i les gallines. Els gats tenien la seva feina i eren lliures, s’atansaven a la casa que millor els tractava, però sense cap compromís de permanència. Eren més del poble, que d’una casa o d’una persona. En qualsevol cas no eren mascotes. El concepte de mascota no existia. Els gossos no eren complements vitamínics emocionals, tenien una feina, guiar i controlar el bestiar. Un bon gos era clau per aviar i guardar les vaques, i sabia molt bé quins eren els seus horaris i on s’acabaven les seves obligacions.

La natura era a tot arreu, no havíem de sortir a buscar-la. A casa les mosques empipaven mentre durava el bon temps, hi havia aranyes als sostres, per més que es fes neteja de la casa. De tant en tant, descobríem que un ratolí es menjava les galetes o el formatge i deixàvem entrar els gats a casa. La natura no era una cosa externa sinó que compartíem el mateix quadre.

El meu primer contacte amb la natura va ser tan natural que no en tenia consciència, no veia la ratlla. Era una natura cosida als esdeveniments, que no destacava del mobiliari de la casa, la roba de vestir i els membres de la família humana. De la mateixa manera com sabia que el foc cremava i els ganivets tallaven, sabia que el torb és glaçat i mala bèstia. Els gossos de casa, amics, i els que voltaven sols per la muntanya, perillosos com els llops. Sabia que el saüc era bo pels constipats i la trementina per la tos de pit.

Els primers llibres que em van impactar van ser Alícia al país de les meravelles, de Lewis Carroll, aquell gat que s’autoesborrava d’una forma misteriosa em suggeria pous de fantasia infinits, i Els viatges extraordinaris, de Julio Verne, que estirava les lleis de la natura cap a la imaginació. Dos tractaments que arrencaven del realisme cap al fantàstic, l’un amb recursos de bruixot matemàtic i l’altre amb els del científic.

Em vaig interessar per l’experimentació i per les portes i els llindars de la percepció. Alícia es fa petita perquè s’empassa una pastilla o és que la pastilla li canvia la mirada i les coses agafen als seus ulls unes altres dimensions? I mentre rumiava fins a quin punt la percepció era relativa vaig anar trobant el gust a llegir poemes, i vaig deixar d’interrogar-me pel món en general  per centrar-me en el tema estrella de l’adolescència: jo. Els poemes em semblava que parlaven de mi.

farrera1

Foto: Centre Art i Natura de Farrrera.

Se’m va desvetllar la mirada lírica. El primer poeta que vaig descobrir va ser Antonio Machado (sóc d’una generació que primer vam llegir a Machado i després, molt de temps després, a Verdaguer i a Maragall). Als poemes de Machado l’element natural es transforma en símbol i metàfora del sentiment del poeta i això m’esborronava. Trobava consol en la contemplació de la natura i llegia poesia al mig d’un prat, vora el riu i vora el llac. La bellesa de les muntanyes, les mateixes que m’havien semblat tan normals, representava la grandesa i la llibertat, una llibertat que s’havia d’escalar. Se m’omplien els ulls de llàgrimes d’emoció llegint La vaca cega de Maragall, quan no havia plorat mai per cap vaca bòrnia despenyada de carn i ossos. Perquè entenia que la vaca cega del poema representa al poeta, estrany i solitari, que mira endins i que és rebutjat per la societat. I això ho trobava infinitament trist.

La natura és per viure-la i entra a la nostra escriptura i respira com la resta de personatges. També la podem pensar com els científics i admirar-nos i comprendre-la i disparar-la cap  al terreny de l’especulació. Pensarem com científics i naturalistes i escriurem com a literats. També podem pensar i sentir la natura com a poetes, escoltar les pedres, olorar el riu, trobar símbols d’una idea o un estat d’ànim. La natura també és un detonant magnífic de l’escriptura.

Tot això explorarem els dies 17 i 18 de setembre al curs Escriptura i Natura que faré al Centre d’Art i Natura de Farrera. El lloc perfecte per fer un curs d’escriptura i natura. Passejarem, ensumarem, guaitarem, escriurem, llegirem i recitarem textos propis. És fantàstic que ens escoltin les muntanyes d’Espot i de la Bonaigua, que els pics dels Encantats obrin les orelles cap a Farrera, un dels balcons amb més bones vistes del Pallars Sobirà, per sentir les paraules nascudes de la natura. És un luxe escriure en un lloc pensat per a l’art i els artistes, al costat d’alguns dels pics més alts del Pirineu.

Anima’t i apunta’t al Taller Escriptura i Natura de Farrera abans del 20 d’agost (que és quan s’acaben les rebaixes)!

Conte d’estiu

Blancs i brillants

Vam arribar al poble dels oncles de nit i, quan es van apagar els fars del cotxe, ens vam quedar completament a les fosques. Ni un trist fanal, una catifa d’estrelles al cel que no il·luminava la plaça ni els carrers. La tieta ens esperava a la cuina mentre feia coure el menjar dels porcs i de les gallines. El papa va tornar a marxar de seguida. Va assegurar que només em quedaria una o dues setmanes amb els oncles, mentre la mare fos a l’hospital. Abans d’anar a dormir la tieta em va fer menjar un plat de sopes i em va dir que anés a fer pipí a la cort i que, si de nit en tornava a tenir ganes, l’orinal era sota el llit. No expressava ni un borrall de tendresa, es limitava a anomenar les coses exactament pel seu nom, sense adjectius, però aquella nit ja em vaig adonar que era molt bona persona. M’anava guiant per la casa amb un fanal de gas. Vaig pensar que amb la llum del dia ho veuria tot més clar, perquè de nit la casa dels meus oncles em va semblar la més trista del món.

rierol

L’endemà quan em vaig despertar vaig córrer cap al balcó. Feia un dia d’aquells tan bonics de desembre amb el cel d’un blau recent pintat i l’aire brillant, net i silenciós. M’havien posat a l’habitació dels nens, tots tres estudiaven al col·legi de Viella i no hi eren. Dels dos llits que hi havia vaig triar el gran. Els llençols eren tan gelats que no em vaig poder adormir fins a la matinada i, quan vaig sentir una mica de soroll a la cuina, vaig saltar del llit. El padrí esmorzava pa amb cansalada crua amb el porró de vi al costat i la tieta encenia la cuina de llenya. Quan va escalfar una mica hi va posar el caçó de la llet i llesques de pa perquè es torressin. Em va fer seure a la taula i em va servir un bol gran ple fins a dalt amb un dit de nata i una llesca de pa de cap a cap, torrada. Em va dir que, si volia veure el riu, hi podia anar amb ella, com que feia bon dia aprofitaria per fer la bugada. A quin dels dos rius aniríem? Perquè el poble tenia dos rius. La tieta va riure per primera vegada i em va respondre que al Riu de les dones, és clar. Que, si volia veure l’altre, només havia de caminar per la carrereta fins al pont, que hi podia anar quan tornéssim de rentar la roba.

El poble era petit i atrotinat, els carrers de terra i rocs, amb neu a les vores. Feia olor de fum, d’embotits, de vi de la tona i de merda de vaca. El pare m’havia fet posar uns pantalons, botes i anorac, però semblava una noia fina, perquè tots, grans i petits, portaven la roba molt gastada. Els nens que anaven a l’escola del poble eren més petits que jo, de cinc a nou anys, els altres o estudiaven fora, amb monges i capellans, o ja havien plegat d’estudiar. Jo no havia anat mai al col·legi, però sabia moltes coses perquè ja tenia onze anys i la meva mare em feia de mestra a casa.

El Riu de les dones era minúscul. Rentaven amb sabó fet a casa en un safareig de pedra natural on entrava un doll d’aigua que havien desviat del riu. Vam arribar les primeres, la tieta va trencar el tel de glaç que cobria l’aigua de la bassa. No li feia por l’aigua freda i volia estendre els llençols als millors llocs, els més assolellats. A quarts d’onze el rentador ja estava molt animat, feien goig aquelles dones amb les mànigues arremangades, el rostre, les mans i els braços vermells. Parlaven a crits i reien fort. El sol tebi i la llum tan especial d’alguns dies de desembre omplien de bellesa l’escena. La tieta, que a casa m’havia semblat una dona grisa, brillava de vitalitat i de llum. La vaig trobar molt guapa, com les altres dones que també rentaven amb les faldilles rebregades i sense el mocador al cap. Jo era l’única que portava pantalons, escoltava com una esponja: receptes d’estofats de llebre i codonyat, trucs per fer quedar les conilles i les dones prenyades, cataplasmes pel dolor a les articulacions i remeis per fer venir la gana a la canalla i als convalescents, per aixecar els ciris apagats i afluixar les flames dels que estaven dia i nit en peu de guerra. El Prat del riu, que era marró llevat de petites congestes de neu en alguns racons, va quedar folrat de llençols blancs que resplendien. El sabó de casa no era perfumat però treia totes les taques i deixava la roba d’un blanc d’anunci. Les rialles de les dones s’apilaven les unes amb les altres, tenien la pell roja i tibant, els ulls foscos i lluents, els braços forts, acostumats a treballar. En acabar no corrien cap a casa, guaitaven la roba neta amb calma, satisfetes, el sol s’encarregaria de fer-la encara més blanca. Es tornaven a posar el mocador al cap, es baixaven les mànigues i es cordaven els botons de la camisa o del jersei sense pressa.

Quan vam tornar del riu vam trobar el pare a la cuina. Duia un vestit negre. La mare…, va dir sense veu. Ha mort, vaig acabar, sense sentir res, com si jo també estigués morta. I és que no em podia imaginar la vida sense la mare. I el bebè també, vaig afegir. Podia renunciar al petit tan desitjat, però a la mare no. El padrí i la padrina no van anar a l’enterrament, eren massa grans per viatjar. La tieta i l’oncle van venir amb nosaltres a funerals a la Seu d’Urgell. Quan van estar a punt gairebé no els coneixia, ell portava pantalons, armilla i americana negres i una camisa blanca i sabates de mudar. La tieta es va posar una faldilla grisa amb jaqueta de conjunt, un abric negre i sabates de taló. Abans de pujar al cotxe em va abraçar fort, tenia llàgrimes als ulls. Després de la cerimònia el pare ens va tornar a pujar al poble i em va deixar amb la tieta, l’oncle i els padrins. Va dir que només m’hi quedaria fins a l’estiu i que pujaria a veure’m cada quinze dies. Aquella nit el pare va dormir al llit petit de l’habitació dels cosins. Ell, que durant el dia no havia deixat anar ni una llàgrima, va plorar tota la nit com un nen. L’endemà va buidar una habitació dels mals endreços i hi va posar un somier i un matalàs. Ja tenia habitació pròpia, quan vinguessin els nois de la casa tindrien la seva disponible.

Vaig seguir el cotxe del pare més de dos quilòmetres i al camí de tornada em vaig aturar al pont. El riu, que era famós perquè era el més salvatge i glaçat de les valls, no em va impressionar gens, només era un riu d’alta muntanya, normal i corrent. Al costat del Riu de les dones em va semblar poca cosa. Perquè no era només el sabó de casa que esborrava les taques, l’aigua hi feia molt perquè marxessin sense necessitat de fregar-les. Rentats al riu de Sant Beat, els llençols no haurien quedat ni la meitat de blancs. A més, jo creia que el Riu de les dones també rentava una mica el dolor. Quan vaig arribar a casa dels oncles el primer que vaig fer va ser demanar-li a la tieta si podia fer-me càrrec de la bugada. Ella es va ajupir una mica per posar-se al meu nivell i, mentre m’abraçava amb la mirada com faria moltes altres vegades, em va dir que sí, que la feina era meva. I em vaig recordar dels llençols estesos, però mentre nosaltres érem al funeral de la mare la padrina havia recollit tota la roba.

Com que ja no es tractava de dues setmanes sinó gairebé d’un any, la tieta em va portar a l’escola, però la mestra li va dir que tot el que ella em podia ensenyar ja ho sabia i només hi vaig anar dos dies. Cada matí llegia una o dues hores i també portava els comptes de la casa amb la tieta. A la vesprada, abans de sopar, la padrina em contava històries de la muntanya que s’inventava encara que sempre deia que les hi havien contat. Quan el pare ens visitava, cada mes i mig o dos mesos, em duia llibres nous i s’emportava els llegits. Trobava a faltar la mare i el germanet que ja no vaig tenir mai i el pare, però també era feliç. Cada dimarts anava al riu amb un gibrell de roba per rentar. A punta de dia, sense importar-me si feia fred o calor, perquè volia ser la primera i estar sola una estona en aquell indret on s’obria una porta cap al cel per la que entrava la mare amb el llibre que jo estava llegint a les mans i em llegia uns minuts en veu alta i m’explicava els passatges més complicats. Igual que arribava desapareixia en el no-res amb un somriure, però deixava el Riu de les dones sembrat d’amor. Quan les altres arribaven, jo ja havia acabat de rentar. Em quedava una estona a escoltar-les i a veure-les bugadejar amb les mans i els braços forts, a celebrar com se’ls posaven les galtes rosades i els ulls lluents. La vida ballava al rentador del riu, al prat on esteníem la roba, a l’aigua que corria i l’aire que respiraven.

A la tardor vaig tornar amb el pare a la Seu d’Urgell i vaig començar a estudiar interna al col·legi de les monges. Estava a prop de casa, on passava els caps de setmana amb el pare, i del cementiri on estava enterrada la mare, però va ser tornar a la Seu i sentir-me òrfena de veritat. La mare no era al cementiri ni a casa, s’havia quedat al Riu de les dones. I, mentre esperava que arribés l’estiu per tornar al poble, vaig aprendre a tancar els ulls i a fer aparèixer el safareig de pedra, el doll d’aigua, el cel blau profund i els llençols estesos, blancs i brillants com l’ànima de la mare.