Un llibre infantil agafa volada quan es llegeix o es conta en veu alta. La poesia és música que reclama entrar per l’oïda. La prosa també; encisa, transporta, emociona i relaxa més que quan la llegim en silenci. No només als nens, també als adults. Les paraules expressades a través de la veu, fosca, sensual, alegre, ronca, multipliquen la seva força. I les històries agafen una vitalitat increïble. Llegir en veu alta és un plaer pels sentits del que llegeix i dels que escolten, i un regal per a la memòria. L’obra llegida en veu alta és molt difícil d’oblidar. Per això, em semblen molt interessants les iniciatives que promouen aquesta modalitat de lectura, com la de Fundació Verdaguer amb Canigó o del Grup de lectura de la Biblioteca Tecla Sala.
Llegir en veu alta també és molt important per al escriptor, jo diria que imprescindible. És la primera prova de foc per saber si una història i un text funcionen o no. Als tallers d’escriptura sempre recomano als alumnes que llegeixin els seus textos en veu alta, totes les vegades que calgui. Els ulls i les oïdes s’obren per escoltar. No només és la música i el tacte de les paraules, les imatges també es pinten més vives i les olors se senten més profundes. Notareu el ritme, si acaba quan hauria d’acabar o, per contra, continua més enllà del final o es talla abans d’hora, si la tensió narrativa puja i baixa quan toca. Veureu si la veu del narrador i dels personatges són tal com les imaginàveu. Ho detectareu molt millor que si llegiu el text en silenci.
Quan els meus alumnes ja llegeixen en veu alta a casa i a classe comparteixen i comenten els exercicis amb total llibertat, els demano que facin un altre pas. Una lectura pública d’un text acabat (el públic som els companys i jo). És una modalitat de publicació: el text passa de l’autor a l’oient, i cada oient l’interpreta a la seva manera. Tothom llegeix i tothom escolta. Res més. El que m’interessa de l’exercici és que es desprenguin del text i deixin que cada oient-lector el completi a la seva manera; que la sala s’ompli amb les paraules dels textos, les veus i les històries que es llegeixen. Les sessions de lectures públiques m’agraden molt, és un gran plaer escoltar els textos creats, notar com omplen la sala i protagonitzen la sessió. Però costa un mica. Primer costa sortir a llegir i després costa quedar-se amb el gust d’haver llegit i alliberat el text, sense córrer cap a la fase següent i voler saber què en diu la critica. Costa respirar aquest pas que considero crucial, quan l’artista és desprèn de l’obra acabada. Llegim en veu alta, respirem el text i el deixem lliure. Gaudim de la lectura compartida i escoltem el text. Més endavant, si cal, ja ens tornarem a posar el vestit d’editor i buscarem l’opinió dels crítics.
Demà al curs d’escriptura que faig a la Casa Elizalde tenim una sessió de lectura pública. He pensat que els llegiré aquesta entrada al blog de prefaci. M’agradaria que no féssim res més que gaudir del plaer d’escoltar els seus textos, que es respirés sense por el moment de deixar la criatura en llibertat.
Raquel Picolo 