Quan tenia quinze anys i veia com les cases de Cerbi s’anaven quedant buides, se m’encongia el cor. A estiu ja hi havia menys pagesos que estiuejants; i amb cada padrí o padrina que es moria desapareixia un bocí de la vall. Veia ben clar que aquesta migració i transformació no s’aturaria, jo tampoc no estava disposada a quedar-me a fer de pagesa, i sentia una cosa semblant a la mort d’un pare o una mare; havia nascut en una cultura d’alta muntanya que era a punt de desaparèixer. Avui ja només en queden traces, del Pallars on vaig néixer. El sentiment que em despertava veure com la meva cultura d’origen i la principal referència vital desapareixia dels carrers i es començava a guardar als museus, independentment de si jo marxava a la ciutat com vaig fer o em quedava, és al cor dels meus primers escrits.
Els primers contes de La nit als armaris, que després que he publicat en l’e-book El meu Adrià (en castellà Mi Adrià), neixen de l’impuls de voler salvar amb paraules el món de la meva infància, un impuls que comparteixo amb molts altres escriptors i escriptores. Els contes d’El meu Adrià toquen altres temes i he procurat que el personatges, que es mouen per Cerbi i les Valls d’Àneu, tinguin una validesa universal, però el detonant inicial va ser rescatar de l’oblit el vell Pallars que agonitzava.
Recentment al club de lectura de la Biblioteca de Premià de Mar hem llegit El carreró dels miracles de Maguib Mahfuz i al de la Biblioteca Sofia Barat, Si això és un home de Primo Levi. Dos llibres testimonials, el primer de ficció i el segon autobiogràfic.
El carreró del miracles és una novel·la coral deliciosa que retrata la vida d’un carrer del Caire a finals de la segona guerra mundial; es pot llegir senzillament com una ficció o en clau de text històric i sociològic. Els grans esdeveniment històrics només surten de rerefons, la novel·la és un testimoni de com vivia la gent.
Això és un home és un document en primera persona de l’estada en el camp d’extermini d’Auschwitz, també a finals de la segona guerra mundial. Primo Levy conta que ha sobreviscut a la terrible experiència sobretot perquè va tenir sort i perquè mai va deixar de veure’s ell mateix i els companys d’esclavitud com a éssers humans, perquè no es va deixar exterminar l’ànima.
Aquest llibre, que l’autor va escriure uns mesos després de ser alliberat, està escrit en una primera persona distant que no es permet cap judici i que funciona com a narrador testimomi. Primo Levi no vol expressar ràbia ni odi ni clama venjança, només vol deixar testimoni dels fets que ha viscut i vol que sigui el lector qui jutgi.
Estic escrivint un recull de contes fantàstics que passen a diferents escenaris de Cerbi, i sense proposar-m’ho m’ha tornat a sortir la vena testimonial, la necessitat de recollir records del món de la meva infància i salvar-ne alguns retalls més.
Vull deixar amor i somnis i paraules
que durin més que jo, al cor dels altres.
(Joana Raspall)
Raquel Picolo 