Escriure contes o novel·les?

L’exprés
Ningú no solia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi havien hagut mai ni vies ni estació.
(Pere Calders)

Aquest mes començaré els nous cursos de narrativa, i a la primera sessió ja parlaré dels gèneres literaris. Diré que escollir un gènere o un altre depèn de la història que volem contar i, també, del nostre tarannà com a escriptors. Però aquest any hi afegiré un comentari que no acostumo a fer, relacionat amb la sortida potencial de l’obra. Els agents literaris no volen representar els autors que ofereixen una obra de contes escrita en català i ben poques editorials estan disposades a considerar-ne la publicació, amb independència de la qualitat literària.

Image

B2

Diuen que els llibres de contes no es venen. Però, des de quan no es venen? I què volen dir amb que no es venen? És un gènere que sempre ha estat molt present en la literatura catalana, m’imagino que amb els corresponents lectors. Encara ara alguns dels títols de narrativa que figuren als rànquings de més venuts són relats breus. Que se n’ha fet dels lectors de contes de Calders i de Cortázar? Puc estar d’acord que la novel·la tingui més lectors naturals que no pas el conte, però pel que puc observar també s’emporta tot el pressupost de màrqueting i publicitat editorial. Em resisteixo a creure que el conte literari a Catalunya no té el seu públic. Per què d’entrada agents i editors ja no estan disposats a arriscar per un bon llibre de contes i en canvi sempre donaran una ullada a qualsevol novel·la? Jo, la veritat, no ho entenc.

Als contes els passa com a la poesia, només que de la poesia es diu que és minoritària, que és més afalagador que dir que no la llegeix ningú, i compta amb algunes editorials especialitzades i amb col·leccions dins d’editorials més genèriques. A més, la poesia no ha perdut mai el prestigi. En canvi els autors de contes sempre ens hem de sentir “i la novel·la quan?” Com si els contes no fossin altra cosa que esborranys i no puguessis anar amb el cap ben alt fins que no publiques una novel·la. Molts novel·listes consolidats diuen que el conte és un gènere més difícil, perquè és més restrictiu, i, és clar, continuen escrivint novel·les.

Quan vaig començar a escriure volia escriure una novel·la, i la vaig escriure però, tot i quedar finalista a dos premis de prestigi, no me la van publicar i no vaig insistir, ara espero disposar d’uns mesos sabàtics per ressuscistar-la. Al mateix temps vaig començar a escriure contes. Quan ja havia escrit dues novel·les (la segona també la tinc al calaix, perquè era un experiment i no sé si és recuperable o no) i bastants contes vaig ser conscient que em sentia especialment a gust en el territori de la narrativa breu; m’agrada escriure curt i concentrat i vaig continuar escrivint contes. Acabo de treure un segon recull del forn. També en podria dir novel·la, com se’n diu de molts reculls de narrativa breu, fruit d’una idea del màrqueting que jo considero equivocada i que sembla tenir per norma no fer servir mai les paraules conte o relat breu. D’aquí unes setmanes, quan comenci a moure el llibre, em temo molt que tornaré a sentir que els contes no es venen. El gèneres literaris existeixen, sobretot als catàlegs de les editorials i als prestatges de les llibreries, però jo no hi crec. Jo crec en la literatura.

Image

Quan d’aquí pocs dies comenci els cursos de narrativa tornaré a dir als alumnes que l’elecció del gènere és una qüestió de l’autor i de la història que vol contar, i ens endinsarem una mica en les particularitat d’ambdós gèneres. També els diré que la novel·la té més lectors i que si escriuen contes tindran, com a mínim, el doble de dificultats per publicar.

Anuncis

4 pensaments sobre “Escriure contes o novel·les?

  1. M’agrada aquesta imatge femenina de la portada del llibre.S’encomana aquesta mirada de quietud.Quina contemplació d’històries o vivencies-secretres.
    Desitjo que la història d’aquest llibre sigui tant intensa con la mirada al infinit a on no existeis el temps de rellotge.
    Espero trobar-lo i gaudir.amb la narració.

    Una abraçada!!

  2. Retroenllaç: Horari d’estiu | Raquel Picolo

  3. Retroenllaç: El microconte: curt i intens | Raquel Picolo

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s