ELS MEUS VIATGES: ANDORRA 1974-75

A Andorra hi vivien dues germanes del meu pare, la Teresa i l’Hermínia i, de tant en tant, les anàvem a veure. Una altra de les germanes, la Conxita, va estar uns quants anys de mestra a Castellciutat, a tocar de la Seu d’Urgell, però quan la visitàvem només arribaven fins a la Seu, perquè el meu pare no volia ni sentir a parlar de fer la cua de la duana. Tampoc tenia ganes de pujar Valira amunt, encaixat al fons d’una vall estreta i rocosa, que si no hagués estat pel contraban, la flexibilitat de la banca andorrana i el tabac subvencionat la gent s’hi moriria de gana. Això deia el meu pare, que potser  devia tenir una mica d’enveja dels andorrans, que feien anar els diners d’una manera que els pallaresos només podien somiar; i també perquè devia fer números amb la seva mentalitat de pagès aneuenc i no li sortien els comptes.

Dels viatges a Andorra previs al 74 no en recordo res de rellevant. No tenia ni consciència que canviàvem de país, per mi Andorra era com la Vall de Cardós o la Vall Farrera. Sempre passaven per Tort o per Montenartró, i no érem contrabandistes, només que el meu pare volia agafar el camí més curt i fugia de les cues igual que els gats fugen de l’aigua. La meva mare sempre suggeria passar per la Seu d’Urgell i creuar la frontera per la duana, com feia molta gent, però no se’n sortia i es feia un tip de patir mentre ens desplaçàvem per aquelles pistes de mala mort. Però el nostre jeep era com un tanc, lent i segur, i mai vam tenir cap problema, tampoc amb la guàrdia civil.

Andorra en realitat no la vaig conèixer fins l’any 1974 i em va produir un fort impacte. Per aquestes dates ja havia visitat Barcelona, però de la capital del país ja en parlaré un altre dia. Tot va començar amb una trucada de la tieta Teresa al meu pare:

—Que farà la Raquel totes les vacances? Envia-me-la que m’ajudarà una mica a la botiga i aprendrà francès. Avui en dia si no saps idiomes no vas en lloc, jo m’he hagut d’espavilar com he pogut i ara ho xampurrejo tot una mica. Li buscaré un bon professor que li faci classes particulars. Hi ha molta canalla de la seva edat aquí a Ordino. I també li pagaré una mica de sou. Al juliol i l’agost tenim una feinada.

Als meus pares els va semblar molt bona idea i a mi també. A més, qui era el guapo que li deia que no a la tieta Teresa! El que no he oblidat dels dos estius que vaig passar a Andorra (vaig repetir perquè l’experiència em va agradar molt) és l’impacte que em va fer la vida diària en aquell país germà pels pallaresos.

Quan em van portar a can Babot, així es deia la casa de l’oncle Pere on s’havia casat la tieta Teresa, vam passar pel port del Cantó, sempre horrorós segons el meu pare, i per la Seu d’Urgell. No sé com s’ho va fer la meva mare per fer passar la seva, però aquell viatge va marcar precedent i vam repetir l’itinerari moltes vegades. Vam fer cua a la duana, vam mostrar els papers a la guàrdia civil i ens vam deixar passar. Entrant d’aquesta manera, Andorra ja em semblava una altra cosa.

Amb un règim pràcticament feudal, depenent del coprínceps, el bisbe de la Seu d’Urgell i el president de la república francesa, Andorra era un país molt més modern que Catalunya, on patíem una dictadura des de feia més de tres dècades. Només tenia dotze anys però ho vaig veure ben clar. Tot em sorprenia. Els carrers eren plens de dones que conduïen i fumavens. Alguns guàrdia urbans eren dones. Això no ho havia vist ni a Esterri ni a Barcelona. Es podien comprar llibres eròtics i rojos a la llum del dia i tenir-los a casa sense por que passés res. Els nens estudiaven, llegien i escrivien en català; i els grans també, perquè a Andorra la llengua oficial era el català i a ningú se li passava per la ceba perseguir la llengua pròpia del país.

Cal Babot tenia un botiga de productes de menjar (l’equivalent al super), un bar i una botigueta de roba. Tal com volia la tieta Teresa, vaig aprendre francès, gràcies al Juanito del Solana, un xicot que havia estudiat a França i que em feia una hora classe al dia, i al munt de francesos que rodaven per Ordino. Com a efecte secundari vaig millorar molt com a jugadora de futbolí. Les dues coses em van ser molt útils.

Sobretot ajudava a la botiga de queviures, que tenia de tot i atenia a totes hores. La tieta, que ja havia agafat fama a Cerbi de destra i treballadora, a Andorra la va fer créixer encara més. La Teresa a Andorra ho va fer créixer tot. La botiga era com les de l’època, amb el taulell, les prestatgeries i la porta de fusta. No faltaven clientes ni xerrera ni alegria. La tieta dirigia l’orquestra i  provava tots els gèneres nous, per decidir personalment si eren dignes pels clients o no. De vegades també ho feia tastar al meu cosí Pere que considerava que era el que tenia més bon paladar.

Però a mi el que més m’agradava era el bar. El reialme de l’oncle Pere. M’agradava molt observar-lo en acció, com es movia entre els parroquians amb una barreja de benevolència i autoritat que em tenia admirada; el trobava savi i m’agradava el seu sentit de l’humor. Al bar hi havia un futbolí i els mestres que jo necessitava. El que m’agradava menys era anar a la botiga de roba, que obríem només quan hi havia clientes. No sé si la memòria m’enganya, però pel que jo recordo, totes les vegades que vaig obrir un munt de capses i no em van comprar res, les clientes que havien insistit a veure tant de gènere eren senyores franceses.

M’ho vaig passar molt bé aquells dos estius, fins i tot vaig trobar sogra: la fornera, simpàtica i pèl-roja. Però el seu noi no estava tan decidit com ella i l’any següent, mentre jo estudiava a la Pobla de Segur, es va fer una xicota andorrana. I vaig acabar a Barcelona quan podia haver acabat a Andorra, parlant i escrivint en català sense cap fractura estranya i estudiant idiomes. Als anys setanta ni al Pallars ni a la Barcelona que jo coneixia eren, de bon tros, tan poliglotes com els andorrans.