Els meus viatges: Barcelona 1970, Santa Coloma de Gramanet 1974-75

Més d’una persona m’ha preguntat per la primera vegada que vaig veure el mar, convençuts que per a una nena de muntanya havia de ser una experiència molt memorable. Doncs no va ser així. Vaig veure el mar per primera vegada al Port de Barcelona i em va semblar una continuació de la ciutat. Vaig trobar entretingut el passeig amb les “golondrinas”, amb bossa d’ametlles garapinyades inclosa, però no pas fascinant. Després recordo un viatge fins a Montgat amb la tieta Conxita, en un bus urbà, atapeït de gent. La platja, amb la sorra i l’aigua envaïdes, també em va semblar una prolongació de l’àrea metropolitana.

Foto: Jose Gonzalvo

M’havien impressionat molt més el pantà de Sant Antoni, entre La Pobla de Segur i Tremp, i el de Terradets, que tanca l’entrada al Pallars. Aquelles masses immenses d’aigua dolça rodejades de relleu prepirinenc, que havia vist des del cotxe de línia, em semblaven realment memorables. Vaig haver de viatjar a Alacant, i quedar-m’hi a viure uns anys, per sentir la força i la bellesa del mar, per trobar-me davant del desconegut, de tots els interrogants, del full en blau. La mar d’Alacant, omnipresent, de color maragda i blau cel, més brillant que les de la Costa Brava, el Garraf, el Maresme i la Costa Daurada, que coneixia només de cap de setmana. A Alacant m’adormia amb la imatge del mar i em despertava banyada de blau. Es veu que és això el que necessito per copsar-ne la grandesa. Ara visc de cara al mar del Maresme i ho celebro cada dia. Però en el primer viatge que vaig fer a Barcelona no va ser el mar el que em va impressionar sinó la gran metròpoli.

Vaig entrar a Barcelona quan es començava a fer de nit, dins d’un autocar de l’Alsina Graells procedent d’Esterri d’Àneu. L’avinguda Diagonal sí que era una passada! Semàfors que es posàvem vermells i cotxes que s’aturaven, vianants que creuaven en verd. La llum verda que tremolava i passava a groc i , de seguida, a vermell. Fins aquell dia, els únics semàfors que havia vist era els que hi havia als llibres de text, molt més plans. Em va costar tres travessies adornar-me que hi havia un semàfor pels cotxes i un altre pels vianants, i que quan pels cotxes estava vermell els vianants ho tenien verd. Quina satisfacció esbrinar-ho tota sola! Però quan ens vam apropar a la plaça Calvo Sotelo, ara Francesc Macià, vag deixar de banda els semàfors. Quin be de déu de panels lluminosos publicitaris, que s’apagaven i es tornaven a encendre, lletra a lletra, i canviaven de colors! Tants cotxes, tantes llums i tanta gent! Una orgia de llum i de color! Vam arribar fins a l’antiga estació de l’Alsina Graells, al costat de la Plaça Universitat. Era un cau atrotinat, fosc i brut. La tieta Conxita ens esperava dreta i amb la bossa de mà agafada amb força, després d’una ràpida salutació, al seu estil, ens va fer desfilar cap al metro a pas lleuger.

Em pensava que ja tenia la dosi del dia d’emocions, però les escales del metro em van portar fins a una altre món de meravelles, el dels trens soterrats. La tieta em va dir que baixaríem a Torres i Bages i em va mostrar l’esquema amb les parades que estava dibuixat damunt de les portes. El tren es va posar dins del túnel, jo esperava que sortíssim a la parada que deia el mapa però no tenia gaire fe: “Plaça de Catalunya”. El mapa no mentia. Vaig estar absorta amb l’espera i l’aparició de cada nova estació fins que vaig dir en to solemne que a la propera havíem de baixar, que era Torres i Bages. Però l’excursió encara no s’havia acabat, havíem d’agafar un autobús fins a Santa Coloma. La tieta ens va fer circular ràpid pel Passeig de Torres i Bages (la nit no li agradava gens i ja tenia ganes de ser a casa), però de totes maneres vam haver d’esperar més d’un quart d’hora l’autobús nocturn. Els meus pares i jo anàvem tan mudats que cridàvem l’atenció, però la gent que s’esperava a la parada no semblava donar-li cap importància. Tots parlaven castellà i semblàvem inofensius. Quan vam arribar a Santa Coloma encara vam haver de caminar deu minuts fins a casa de la tieta i per pujar al pis vam agafar l’ascensor. La tieta va prémer el botó amb el número cinc i la caixa es va enlairar. Era el primer ascensor que agafava i em va semblar màgic.

Amb dotze anys vaig tornar a Santa Coloma de Gramanet, i a Barcelona, per quedar-m’hi dos cursos. Ja no em venia de nou el món urbà, però també era més gran i el fet d’instal·lar-m’hi una temporada llarga em va permetre fixar-me en altres coses. Vaig començar a conèixer paraules com democràcia i dictadura, comunista, anarquista… El menjador de la tieta Conxita era lluminós, com tot el pis, tenia un finestral que donava a una petita terrassa i una finestra, un sofà, una tele petita, una taula amb quatre cadires i un moble amb una prestatgeria plena de llibres, al costat de les copes de cava i les estovalles. S’hi podien trobar llibres prohibits, con El capital o El libro rojo de Mao, que havien comprat els cosins d’Andorra i els havien passat per la frontera amagats al fons de la maleta. En sentia a parlar al meu cosí Lluís, d’aquestes paraules noves, i a la tieta i també a l’escola. Vaig tenir un professor de socials que era del moviment comunista, un mestre magnífic, i que no es mossegava la llengua. I el que ens donava llengua castellana no ens deia res de tot això però ens feia aprendre de memòria els poemes d’Antonio Machado. Un poeta que ja es va quedar amb mi per sempre més. A la biblioteca de tieta Conxita vaig llegir Dostoievski, Emily Bronté, Ana Frank, Molière, Shakespeare, Espriu i uns quants més. I vaig descobrir que la lectura era molt més que entreteniment, també era companyia i nutrició de l’ànima. Una finestra cap a la llibertat, cap a altres vides i altres mons. La lectura que ja no m’abandonaria mai més.

Amb la tieta alguns diumenges anàvem al Teatre Romera i també vam anar al Liceo. Recordo com em va agradar El llac dels cignes interpretat pel ballet rus. Ella era dona de teatre i el cinema no li interessava gaire, però algun dia hi anàvem. Una tarda vam anar a veure  El violinista en el tejado. Per mi el temps no passava mentre que la tieta abans de les dues hores de projecció ja va començar a mirar el rellotge i a dir-me que marxaven, però com que no li feia cas ens vam quedar fins al final. Estrany per ella. També vam anar vàries vegades al circ, que ens agradava molt a totes dues.

La Barcelona que vaig descobrir amb nou, dotze i tretze anys reproduïa una forma de vida radicalment diferent a la que havia vist i viscut fins aquell moment. Per mi representava el triomf de la tecnologia, de l’anonimat i de la llibertat. La llum de la cultura i l’art universals. La possibilitat d’imaginar més mons diferents.