Els meus viatges: Roma 2004

La primera terra italiana que vaig trepitjar va ser la romana. Amb quaranta anys havia visitat dues vegades l’Àfrica negra, unes quantes Mèxic i també havia viatjat pel Vietnam, per citar alguns dels països per mi més exòtics. Però encara no havia anat mai a Itàlia, la terra del Piccolo que havia aterrat a les Valls d’Àneu procedent del Nord d’Itàlia, i que ens va deixar el cognom als pallaresos que ens diem Picolo (amb una c i amb l’accent a la segona síl·laba).  D’aquell primer viatge a Itàlia l’escena més rellevant, molt breu, va tenir lloc a la llibreria Feltrinelli.

Roma

Només entrar a la llibreria em vaig trobar de cara amb el que vaig considerar un enllaç amb les arrels desconegudes que em vinculem amb Itàlia. Al costat de la porta hi havia un faristol amb un llibre: Allegro occidentale, de Francesco Piccolo. Quan em vaig refer de la sorpresa, em vaig afanyar a comprar-lo i vaig tornar a sortir al carrer; en aquell moment ja no m’interessava res més de la llibreria. Em semblava que era com si l’hagués escrit el meu pare (Francesc Picolo) i que l’havia trobat perquè el llibre em volia dir alguna cosa important. Caminava a bon pas cap a l’hotel amb la bossa de Feltrinelli a la mà, convençuda que hi duia un tresor molt especial: la clau que em passava mon pare per atansar-me a les meves arrels desconegudes.

descarga

D’italià escrit en sabia ben poc i quan em vaig posar a llegir el llibre em vaig trobar que no desxifrava res, ni el missatge més superficial. Vaig arribar fins a la pàgina vint-i-dos amb la sensació de naufragi absolut i no vaig insistir. Allegro occidentale ocupa un lloc visible en una de les prestatgeries del meu estudi, perquè, tot i la sospita que no havia estat altra cosa que un miratge, que a l’altra banda no hi havia cap senyal per mi, ni em desprenc del llibre ni del pensament màgic que encara avui em fa creure que Roma, Francesco  Piccolo i Allegro occidentale em volien dir alguna cosa.

Va ser la meva amiga la que em va convèncer de passar aquell pont de la Puríssima a Roma. Per ella la capital italiana era garantia d’una trobada amorosa. Un altre pensament màgic, però que en aquest cas sí que va moure realitats. La meva amiga va comprar els bitllets i va fer la reserva de l’allotjament, mentre no parava de parlar-me de l’amor. La idea amorosa també em seduïa, però vaig marxar sense ni una engruna de fe. Ella va lligar i jo no.

Què més recordo d’aquell viatge? Les teulades vermelles de la ciutat i les converses del romans del barri de l’hotel, a crits, infinites, com les havia vist a les pel·lícules. La Via Corso, que vaig transitar un munt de vegades, la Fontana de Trevi i el Moisès de Miquel Àngel, l’aire agradable dels carrers, els cotxes circulant a tota velocitat. Que cada dia passàvem pel costat del Coliseu i no hi vam entrar mai. Els sucs de taronja, els cafès amb llet, les amanides i els espaguetis a l’all i oli. Que em vaig comprar uns pantalons texans, curts i foradats, que no em vaig arribar a posar mai. Que cada dia anàvem a la Piazza d’Espagna.

Coliseu Roma

Recordo que no em volia perdre de cap manera la Capella Sixtina, i no me la vaig perdre. Vaig arrossegar la meva amiga, que tenia molta son, mentre perseguíem les obres de Miquel Àngel. Alçàvem el cap per contemplar el Judici Final i la Creació, buscàvem la Pietà. No ho recordo, però segons les meves notes, vam anar a la plaça de San Pietro in Vincoli, on hi ha una estàtua de Raquel la contemplativa. Vam llogar una bici per voltar per La Ville Burgesa, vam mirar a consciència la Font de la Plaça Navonne, la dels quatre rius, i vam posar els peus a l’aigua. La Piazza di Campo em va recordar la plaça Real. Vaig voltar molt per poder veure un Caravaggio a la Capella de Sant Mateo. Vaig escoltar un concert de música coral a l’Església de Sant Ignasi que em va emocionar. Cada matí em despertaven les gavines. Recordo que Roma era plena de iaios; segons la meva amiga, ho eren tots aquells que tenien els cabells blancs.

Érem a la ciutat de l’amor i jo m’estimava més els gelats. Em vaig sentir com a casa, a gust; sempre que he tornat a Itàlia ha estat així, i em sembla que en bona part és gràcies la llengua. L’italià no em pesa com una barrera que exclou sinó tot el contrari, és una música que m’incita a apropar-me. En aquell viatge a Roma les meves fantasies van xocar amb la realitat de la llengua impresa, però encara estic convençuda que si em vaig trobar a Francesco Piccolo a la Feltrinelli és per alguna cosa. Encara crec que a Allegro Occidentale hi ha un missatge per mi i que el dia menys sospitat el desxifraré.

A Roma, la meva amiga va viure un amor a la romana i jo, més que res, em vaig fer un tip de pujar i baixar escales de pedra.

 

Advertisements

5 pensaments sobre “Els meus viatges: Roma 2004

  1. Retroenllaç: ESCRIU EL TEU VIATGE | Raquel Picolo

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s