Els meus viatges: Tunísia (2002)

L’any 2002, quan vaig viatjar a Tunísia, encara fumava. Nobel. Va ser un viatge superficial, com si hagués vist una pel·lícula feta a mida per a  l’occidental estàndard des del sofà de casa. Música àrab, creps picants de tonyina i formatge, oliveres i palmerals. Tozeur i les portes del desert, el cap d’any  sense raïm, la medina i el Hamann.

Mick Holtby Tunisia Small CROP

Fou el primer país àrab que vaig visitar i em va semblar molt poc musulmà, encara que quan es feia fosc al carrer només hi quedàvem homes i turistes; si hi voltava alguna dona del país és que era prostituta. Així ens ho van explicar amb tota naturalitat. Aquell mal germen contra les dones que de seguida s’estén i surt de mare amb el triomf de qualsevol moviment més o menys integrista. Però en aquell moment no hi vaig pensar gaire.

També vaig xafar el Sàhara per primera vegada, acompanyada d’una família de turistes d’italians; els meus amics, que ja havien visitat el desert vàries vegades, es van estimar més quedar-se a la capital. No em va impressionar tan com havia fantasiejat; no perquè fos un succedani, sinó perquè només vam arribar a les portes del desert.

Vaig anar al Hamann de la rue Marseille. La mestressa, negra i vella,  no parlava francès; però les clientes que anaven carregades de tovalloles, barnussos gels, sabons, estores i mil accessoris més, de seguida es van oferir com a intèrprets. A la recepció, que també era la sala de repòs, amb matalassos, coixins, catifes, dones vestides, dones amb barnús, dones mig despullades i dones embolicades amb tovalloles, dones assegudes, dones dretes i dones estirades. Vaig contractar un massatge i vaig caure en mans d’una dona enorme que em va tirar un munt de litres d’aigua a sobre i em va raspar la pell a consciència. Primer els braços per fora i després per dins. A continuació, em va estirar damunt d’una taula de marbre i em va raspar el pit, la panxa i les cuixes pel davant amb una energia envejable. Després em va fer seure i va procedir amb el coll i els muscles. De panxa a terra em va fer l’esquena, les natges i les cames del darrera. Després del raspat a fons em van ruixar amb aigua calenta. Vaig quedar nova.

10137124864_5f99dcf011_z

L’últim matí abans tornar a Barcelona vaig deixar els meus amics dormint a l’hotel i me’n vaig anar cap a la Medina. Eren quarts de nou i començava a despertar. La gran Mezquita encara era tancada. Per alguns carrers  hi caminava jo sola, però no tenia por, els carrers de la Medina em somreien. Em vaig estar una estona davant l’escola alcorànica, tenia les parets recobertes de mosaics i un pati interior amb arcs i columnes. A poc a poc la Medina es va anar omplint de dones amb espardenyes de casa i mocador i amb el vestit tradicional. Els homes portaven casquets al cap i anoracs. Les olors de menjar, perfums, encens i espècies eren embriagadores. El soc  estava ben net i despertava a poc a poc.

Unes hores després ja érem a l’aeroport. Portava tres paquets de Nobel light que havia comprat al l’hotel i algunes sensacions del Hamann i la Medina. Una escapada de turista.

Advertisements

6 pensaments sobre “Els meus viatges: Tunísia (2002)

  1. Jo també tinc forces records de Tunis, del país d’abans de la primavera àrab i del món musulmà, ben proper i menys allunyat a la vegada de casa nostra del que molts poden arribar a pensar. Les distàncies ho són en el temps i en l’espai. Quan jo hi vaig ser -en general hi anava per feina- sovint identificava el passat de les nostres ciutats només passejant per la Medina.
    També recordo un cap d’any sense raïm a Casablanca. El sabor de dàtils recent collits a Tuníssia. Els àpats saborosos. Com jo no compartia el temps del Ramadà.
    Assegut en algun bar on tot eren homes asseguts a la terrassa, aquests no deixaven d’observar la meva acompanyant.
    Els regateig que jo no porto bé. Les ensarronades d’alguns marxants, taxistes, guíes, com a d’altres llocs. Les mentides que arribava a entendre, sense compartir-les.
    La gran hospitalitat, l’amistat, la seva cultura… Com sempre passa quan corres món: aprens un munt per activa i passiva. En el fons, et reconeixes.

  2. Bones Raquel, m’han encatat els teus escrits viatjant pel món. Ho he viscut com si m’hi trobès sobretot el viatge l’Androrra amb molta anyorança pel que fa al record del tue pare, el Cisquet.
    Moltes felicitats i continua endavant i Visca l’aventura!!! i el meu Barça…

  3. Retroenllaç: ESCRIU EL TEU VIATGE | Raquel Picolo

  4. Retroenllaç: Els meus viatges: Tunísia (2002) | Raquel Picolo

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s