Jo confesso, Jaume Cabré

Us volia parlar de com Jaume Cabré va escriure Jo confesso, però he de confessar que no ho sé. Vaig tenir l’ocasió de preguntar directament a l’autor sobre aquest tema, i vaig escoltar amb devoció la xerrada que va fer a la Biblioteca de Vilassar de Mar el dia 27 de novembre, però em vaig emportar més preguntes que respostes. Els interrogants treballen a dintre meu, i amb les escasses respostes que tinc a aquesta pregunta tan apassionant he elaborat aquest post. Pretendre una anàlisi a fons del llibre, a banda de pretensiós per part meva, seria com endinsar-se a la biblioteca que surt a la coberta, i desborda amb escreix la intenció d’aquest escrit.

Jo-confesso1-497x800

Jo confesso és la carta de confessió del protagonista a la seva estimada, que ja és morta. El títol no ens enganya. Tampoc ho fa quan apunta cap a la culpa i el perdó com a un dels temes centrals del llibre. A més, tot i no fer cas de la teoria dels bons títols, que diu que dues paraules no funcionen, jo confesso és un gran títol. La muntanya no té cap ganxo; en canvi, la muntanya màgica, amb tres paraules, sí. Però sempre hi ha excepcions. Jo confesso és un títol magnífic: curt, amb dues paraules de pes interrelacionades amb un gran poder evocatiu, que toquen les fibres del nostre imaginari.

He començat pel final, el títol és l’últim que s’escriu, el tinguem o no al cap durant tot el procès d’escriptura. Jaume Cabré també ho diu a El sentit de la ficció. El que llegim primer és  l’últim que s’ha escrit. La xerrada amb l’autor de Jo confesso, també va començar per les primeres pàgines del llibre, que són les que va escriure al final de tot. Jaume Cabré va fer una descomposició i una anàlisi del primer capítol, per mostrar-nos les clàusules del contracte que la novel·la proposa al lector, i que aquest signa si vol prosseguir amb la lectura. Quins són els principals punts del contracte que el lector signa al final del primer capítol per continuar i endinsar-se en la novel·la de  mil pàgines?

P1180514 Antoni Plans (2)

És un contracte bastant llarg, jo us citaré tres de les primeres clàusules:

  • Primera frase: Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable. Tenim un personatge, un jo, en un lloc concret, Vallcarca, que fa alguna cosa, camina, i que té un conflicte. Amb el binomi “error imperdonable” apunta a un dels temes centrals, la culpa i ens planteja una paradoxa.
  • Segona frase: De sobte havia entès que sempre havia estat sol, ja ens avisa que es tracta d’una novel·la seriosa, que aborda temes profunds.
  • Tercera frase: Em sento vell i la dama de la dalla m’invita a seguir-la. Veig que ha mogut l’alfil negre… Aquesta frase, encara dins del primer paràgraf, torna a estirar del lector que potser es començava a espantar amb les frases de pensament i planta la mort a dins de la història. Li queden pocs dies de vida al personatge?, ens preguntem. Alhora enllaça amb la pel·lícula en blanc i negre dIgman Bergman on la mort juga una partida d’escacs amb el cavaller.

L’autor ens avisa que en les mil pàgines del llibre trobarem moltes referències a altres obres d’art, unes cent cinquanta, em sembla que va dir Jaume Cabré.

El primer capítol de Jo confesso conté les propostes principals de la novel·la, és un molt bon contracte lector perquè ja mostra totes les cartes que s’aniran jugant i desplegant al llarg del llibre.

Jo confesso és un immens monument literari. No puc explicar com l’ha escrit l’autor, però sí puc en comentar alguns aspectes. Costa de creure que una novel·la de mil pàgines s’hagi escrit sense una escaleta, sense un disseny previ, sense tot aquell treball sistemàtic que fa el guionista, abans de posar-se a escriure el guió literari, i que acaba en l’anomenada bíblia de la pel·lícula. Però després d’escoltar a Jaume Cabré dijous passat, sí crec que la novel·la va anar creixent a dintre seu al llarg de vuit anys i que va anar escrivint i donant vida a personatges i mons a mesura que ells ho demanaven. Sí, crec que Jo confesso es va escriure d’aquesta manera tan orgànica, deixant que l’obra es vagi dibuixant ella mateixa amb paraules, com l’escultor treu l’escultura que ja porta la pedra a dins.

Tot el que havia llegit de Jaume Cabré m’havia interessat. Hi veia l’escriptor virtuós, que m’enlluernava. El punt de vista respecte a l’escriptura expressat a El sentit de la ficció el sento proper i comparteixo el pensament literari que hi planteja. L’havia escoltat en entrevistes a la televisió i, fins i tot, l’havia presentat en una altra tertúlia literària. Ja sentia un gran respecte i admiració per l’escriptor Jaume Cabré, però dijous passat, mentre parlava a la sala d’actes de la Biblioteca de Vilassar de Mar, a un públic entusiasmat, vaig veure ben clar que era un artista, un creador.

Vaig sortir de la biblioteca amb la sensació d’haver-me enriquit amb un intangible que no podia precisar, però que era molt valuós i m’esperonava a insistir en el camí sense tanques ni mapes de la creació.

Vull acabar el post amb una abraçada a Àguila Negra i el Xèrif Carson, els meus personatges favorits de Jo confesso.

Us recordo que ja us podeu inscriure al Taller Conte Literari NoLLegiu.

Cursos 2014-2015

Anuncis

3 pensaments sobre “Jo confesso, Jaume Cabré

  1. Em sap greu no tenir la capacitat per entendre aquesta novel•la. Dedueixo que deixa algunes portes obertes perquè el lector faci la seva interpretació, però no tinc gaire clar si ell se l’havia fet. Vull pensar que sí i que tot és fruit de la meva ignorància.
    Salvador

  2. 1) Pel que fa el comentari sobre la valoració del número de paraules del títol del llibre “Jo confesso” em sembla relatiu. Si mirem les traduccions que se n’han fet dues paraules les conserven la traducció castellana (“Yo confieso”), la italiana (“Io confesso”), la danesa (“Jeg bekender”), la noruega (“Jeg bekjenner”), la hongaresa (“Én vétkem”), l’albanesa (“Unë Rrëfehem”),… però ni la francesa (“Confiteor”), ni l’anglesa (“Confessions”), ni la polonesa (“Wyznaję”), ni en l’alemanya (“Das Schweigen des Sammlers”, “El silenci del col·leccionista”), ni la neerlandesa (“De Bekentenis van Adrià”, “La confessió d’Adrià”), etc. ho mantenen.
    2) Una crítica que va fer Joan Josep Isern em sembla força interessant: http://www.vilaweb.cat/noticia/3924041/20110901/jaume-cabre-jo-confesso-mal-mal-sempre-recomenca.html
    3) De la novel·la m’agrada la seva trama original que aconsegueix barrejar temps i espais amb una narrativa eficient.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s