Excursió en tres escenes

El Lada puja per la pista estreta i boteruda sense dificultat. Condueix la Raquel, una dona d’uns quaranta anys amb els cabells castanys i curts i la pell torrada. Al seu costat la Carme, rossa amb rinxols i alguna metxa blanca, mira cap al precipici, sembla preocupada. Al darrere, la Júlia guaita per la finestra cap a la vall, admirada. Porta la cantimplora a la mà i va bevent glopets d’aigua.

-Aquesta pista cada any està pitjor –diu la Carme.

-Ara rai, de pujada si trobem un altre cotxe, ens toca arrambar-nos al costat de la muntanya. Tremolo de pensar que hem de tornar a baixar –comenta la Raquel.

-Caminant des de Cerbi no podria –diu la Carme.

-Com es diu l’esplanada de la cascada, on deixarem el cotxe? –pregunta la Júlia.

-Sartari –responen la Raquel i la Carme alhora.

2012-08-27 14.04.33

Arriben fins a una cascada impressionant. La Carme baixa de l’auto per dirigir la maniobra, però la Raquel no li fa cas i gira al seu aire. Aparca el jeep de cara cap avall.

Després de la cascada el riuet s’obre pas en una esplanada molt verda, un aiguamoll. A la vora de l’aigua hi ha plantes d’àrnica florides. La pista acaba a la cascada, continua un camí de cabres que s’enfila en ziga-zagues muntanya a munt.

La Raquel i la Júlia van directes cap a la cascada i es refresquen amb l’esprai de l’aigua. La Carme seu en una pedra i menja fruits secs. Totes tres porten botes de muntanya i barrets i van sucades de crema solar.

-Hi ha truites molt grosses a la Gola –diu la Carme.

-No pensaràs pescar a mans? No te’n sortiries, aquestes truites són més llestes que el dimoni, a més, no està permès pescar en cap modalitat. Per pescar millor pujar a Tres Estanys –diu la Raquel.

-Una truita a la brasa per dinar estaria molt bé.


La Júlia i la Raquel caminen uns metres pel davant de la Carme, que està molt vermella i suada, passen pel costat d’un refugi. El camí és pla i ja es veu la punta del llac. Les granotes i les llagostes salten al seu voltant. Quan arriben a la vora de l’estany seuen en uns rocs. L’aigua de la vora està farcida de peixets petits. El llac brilla, platejat. Algunes truites salten a caçar mosquits. La Carme somriu.

-Aquell és el racó dels capellans, allà hi ha les truites més grosses –diu la Carme mentre assenyala una punta de l’altra banda del llac.

-Les truites aquí van molt tipes, és impossible pescar-les de forma esportiva –diu la Raquel. –Si vols pescar, millor que ens acabem d’arribar a Tres Estanys, serà més fàcil i, posada a delinquir, omples el morral per tota la família.

-Però tu saps la pujada que hi ha fins a Tres Estanys? Ja estic reventada.

-Només són dos-cents o tres-cents metres de desnivell. Molt més descansat que barallar-te amb aquestes truitotes que viuen aquí a la Gola.

La Júlia s’aixeca i passeja pel prat alpí i arreplega algunes floretes. Aixeca els braços a l’aire, respira profundament i somriu.

2012-08-08 13.14.59


Mentre la Júlia recull els estris de dinar i la  Raquel elimina les restes del foc a terra, la Carme contempla la gran espina de la truita que s’han menjat.

-La multa és més gran per fer foc que per pescar una truita –diu la Carme i llença l’espina ben lluny.

-Segur que no voleu pujar a Tres Estanys? Ara que estem descansades serà un passeig.

La Carme i la Júlia, amb la motxilla a l’esquena, agafen el camí de baixada. La Raquel les segueix. Baixen a bon pas. Quan arriben a la cascada de Sartari, la Júlia i la Raquel es tornen a refrescar. La Carme treu una bossa de plàstic de la motxilla i la posa sota la cascada, hi porta set o vuit truites.

-Només una per tastar-la. No tens remei- diu la Raquel mentre puja al Lada.

El jeep baixa per la pista, arrambat a l’esquerra, a la banda de muntanya. S’atura davant de la cascada de Ventolao. La Raquel mira la pista per la finestra del costat de la Carme.

-No puja cap cotxe -diu la Carme.

-Els llacs més bonics són Ventolao i Tres Estanys-diu la Raquel.

Surten de la pista a la carretera i la Raquel treu la reductora amb alegria.

-Quina sort que no hem trobat cap cotxe que pugés –diu la Júlia.

-Carme, això de pescar a mans ja ho hauries de deixar córrer -diu la Raquel.

-El que realment és una passada és el contacte dels llims del fons als peus –comenta la Carme.

-La pròxima a Tres Estanys i Ventolao –diu la Júlia.


VIII Taller d’Escriptura Creativa a Esterri d’Àneu: Guió audiovisual i literatura

+escriptura creativa al Pirineu

Anuncis

5 pensaments sobre “Excursió en tres escenes

  1. El Lada ?! Ho he pillat quan has dit puja al Lada. La primera frase és de manual, un bon exemple d’un començament.
    Pescar truites de riu, multat, amb les mans, quina destresa…
    Una autèntica sort no haver-se trobat cap cotxe de cara: manté el lector a l’expectativa, qui no ha viscut aquesta mena de perills algun dia ? Esgarrifant vorejar per un precipici.
    Les fotos estan xules però els falta acció. Són de postal: naturalesa estàtica. Complementen el text però no s’introdueixin en l’acció.
    Una lectura refrescant, per un Pirineu imponent. M’encanta la toponímia dels poblets, i m’evoca la meva tesis de llicenciatura en Geografia.

  2. Com un relat planer pot incloure l’esforç d’una pujada, tastets de bellesa natural (el color de cabell de la Júlia resta a gust del lector, el forat de la Ganyola o el pic de la Gallina, altres fites de la interessant toponímia local oferta), un parell de maleses (la pesca furtiva de 7 o 8 truites salvatges i la foguera encesa sense permís al parc natural: sort de déu del recurs literari de la ficció), un conat publicitari (aquest gènere literari interessa també a revistes de fabricants d’andròmines mòbils, altrament dites automòbils) i una baixada arriscada fins i tot en quatre per quatre. M’agradarà resseguir aquestes petjades ben aviat.

    • Exactament, Picolo, donan’ns canya !!! Que tu si coneixes el Pirineu, des d’una mirada més que desconeguda pels de les grans urbs. De les planícies més conegudes del Barcelonès i del Vallès, o del Maresme, ens portes per paranys que em semblen poc amables, solitaris, desconeguts, inòspits….. I de fet, pels seus habitants, no hi ha més sentit que el que són i han viscut i escoltat a la vora del foc , el que hi ha en el seu imaginari, i el que s’esdevè del seu patrimoni, de la seva escola ,i dels seus padrins……. Natura i cultura : aquest és el diàleg que ens cal conèixer.
      Més…..

  3. Retroenllaç: Guió audiovisual i literatura | Raquel Picolo

  4. Retroenllaç: Com escriure bones escenes – Raquel Picolo

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s