Viure la natura

La veu de la natura que tinc més arrapada als gens, la que em surt de mode natural quan escric, és mig salvatge mig domesticada, quotidiana, és una natura amb la que es conviu sense estranyaments. El cel blau alegre. La neu blanca, freda, divertida i emprenyadora. La pedra que malmet les pomes, les peres i els horts i abonyega vaques i humans que sorprèn a la intempèrie. El riu on ens banyem i pesquem truites a l’estiu i on les dones rentaven la roba, fins i tot, quan baixava silenciós sota la crosta de gel. El sol que escalfa en un racó arrecerat a l’hivern i que crema a l’estiu, al prat recollint l’herba.

muntanya

Vaig néixer i em vaig criar en un poble d’alta muntanya on el contacte amb la natura era continuo i natural. No tenia res d’espectacular ni de transcendent. Els estanys, els rierols i rius d’aigües braves, les esplèndides muntanyes, les guineus que es volien menjar les gallines que ponien uns ous que jo anava a recollir cada matí en un cistell, els gats que voltaven pels carrers i les quadres i eren benvinguts perquè caçaven els rats que es volien menjar el gra dels conills. Els porcs que menjaven patates bullides amb pell i farina i que matàvem a principis d’hivern per fer-ne llonganisses, xoriços, botifarres, bulls i pernils, i els nens jugàvem a inflar les bufetes de l’orina i recollíem uns embotits petits acabats de fer que ens regalaven els grans.

SONY DSC

Els gats tenien la seva feina i eren lliures, s’atansaven a la casa que millor els tractava, però sense cap compromís de permanència. Eren més del poble, que d’una casa o d’una persona. En qualsevol cas no eren mascotes. El concepte de mascota quan jo era petita, al meu poble, no existia. La manera que tractaven els animals alguna gent de fora, un entremig entre joguina de capçalera i criatura estimada amb poques llums, era francament incomprensible per més que procuréssim entendre-ho. Quan jo era petita, al meu poble els únics animals que es cagaven pels carrers de terra i rocs eren les vaques. Els gossos no eren complements vitamínics emocionals, tenien una feina i una responsabilitat a la casa, guiar i controlar el bestiar. Un bon gos era clau per aviar i guardar les vaques, i sabia molt bé quins eren els seus horaris i on s’acabaven les seves obligacions. Jo els considerava éssers molt llestos, dignes i independents, i no trobava que s’assemblessin gens als amos.

gos

La natura era a tot arreu, no havíem de sortir a buscar-la. A casa les mosques empipaven mentre durava el bon temps, hi havia aranyes als sostres, per més que es fes neteja de la casa. De tant en tant, descobríem que un ratolí es menjava les galetes o el formatge i deixàvem entrar els gats a casa.

La natura no era una cosa externa ni diferent, compartíem el mateix quadre.

Aquesta veu de la natura és la que surt al meu recull de contes La nit als armaris, sobretot als primers relats on em situo al Cerbi de la meva primera infància, abans dels deu anys. La natura no és protagonista, forma part del teixit del relat, com els personatges i els espais humanitzats. Aquesta veu senzilla, natural i democràtica de la natura, que hi és amb tota la seva importància, però sense ser el centre d’atenció, la podem trobar en molt altres autors que s’han criat en un entorn natural, en mig de la natura sense més. Tinc tendència a posar el mar al mig del quadre i adorar-lo, potser perquè no el vaig conèixer fins als dotze anys, però sé que mirant-lo fixament no veig ni el deu per cent dels matisos i formes que sent un mariner. Els que hem mamat la natura, en el meu cas la muntanya, tenim les seves veus gravades al cervell i quan escrivim surten amb naturalitat. Això ho podem observar a l’obra de Pep Coll, per exemple a Dos taüts blancs i dos de negres, i a Pedra de tartera, de Maria Barbal. Dos escriptors pallaresos que han passat al meu devant i han deixat marques interessants pels camins. Aquest agost he llegit L’illa de la infantesa de Knausgard i també n’és un bon exemple. La imponent natura noruega està entreteixida amb les cases, les escoles, el narrador i els altres personatges, tot al mateix quadre, i ben viu.

gallina

M’agrada la imatge de Tomas Tranströner quan diu que la vida és un raig de llum, un cometa. Que la infància i l’etapa de creixement són el cap del cometa, mentre la cua, menys densa, representa la vida adulta. Al cap hi ha el nucli del cometa, que és el més essencial i determinant. Les veus més marcades i la visió essencial de la natura ens venen donades per l’experiència dels primers anys de vida

A nou anys vaig baixar de Cerbi a Esterri d’Àneu i vaig descobrir la biblioteca i la lectura de debò, la natura a les històries de Verne, acabada de dibuixar per la meva fantasia. I altres autors que em facilitaven nous elements per imaginar. Em faltaven uns anys per descobrir la lírica i començar a mirar les meves muntanyes amb uns altres ulls. D’aquestes altres veus de la natura, l’experimental i la poètica, en parlaré als propers posts.

herba

El proper cap de setmana Taller Escriptura i natura” a CAN de Farrera. Viure i escriure la natura.

Anuncis

4 pensaments sobre “Viure la natura

  1. Raquel, gràcies per aquests teus temps escrits. M’entra bé la lletra concisa que transmet idees clares. Em ve de gust llegir-te i espero el moment en què el cervell em respira calmat per desplegar el blog. Molt sovint, allò que hi ha dit em satisfà i m’agrada tant haver-ho llegit, com que ho hagis escrit. Una abraçada! Anna Grau

  2. Retroenllaç: Pensar la natura | Raquel Picolo

  3. Retroenllaç: Un lloc pensat per crear: el Centre d’Art i Natura de Farrera | Raquel Picolo

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s