Deixa que sigui la mà la que et porti on ella vulgui, que siguin les frases i els mots els que s’encadenin tots sols, sense brúixola. Escriu a mà, dibuixa les paraules i recull els beneficis de la llengua i del dibuix, dels dos hemisferis cerebrals. Escriu a partir del present del cos i dels mots, que van sorgint i teixeixen un text espontani.
Natalie Golberg diu que a l’hora d’escriure gairebé sempre barregem el creador i l‘editor. Per entrenar la part creativa, que sovint és la que necessita més entrenament, has d’escriure sense parar, perquè l’editor no t’atrapi amb els seus judicis. Mentre mantens la mà en moviment no deixes entrar les crítiques paralitzants de l’editor. El següent pas és perdre el control. Deixa’t anar! No et preocupis de si és correcte, apropiat i interessant. Oblida’t de les les normes, la gramàtica i la documentació. Escriu sense parar, de la manera més concreta possible, vés directe a la jugular. I, com diria Bradbury, escriuràs amb grapa.
Aquesta tècnica s’anomena escriptura automàtica o escriptura lliure. És molt senzilla de practicar i aporta molts beneficis. Estimula la creativitat i ajuda a treure i a potenciar la veu literària. Jugues a escriure sense saber on vas i et descobreixes en les paraules que flueixen misteriosament. L’escriptura automàtica també s’utilitza per trencar la famosa por al full en blanc i és molt bona medicina per a la temença a escriure malament.
Des dels cinc o sis anys que escrius i encara tens por de fer-ho malament. T’has d’alliberar d’aquest fre. Per escriure bé també cal que escriguis malament. Els nyaps són molt instructius, no has de voler evitar-los, perquè sempre ajuden i, de vegades, resulten perles insospitades. No et comparis amb Rulfo ni amb la Rodoreda, perquè és una bestiesa. Si vols, agafa’ls com a fars i copia’ls sense pudor, serà un bon entrenament, però no vulguis ser com ells. L’únic que importa és que deixis fluir la veu de l’escriptor o l’escriptora que ets i que trobis la teva manera d’escriure.
Julia Cameron diu que l’escola ens ensenya a escriure amb vestit militar: fas faltes d’ortografia, aquest mot és incorrecte, et falla la sintaxi, no t’expliques prou bé. Quantes vegades et van dir a l’escola que el teu text feia una olor que enamorava, que era ple d’imaginació i imatges suggeridores, o que se n’escoltava la música?
Si t’ho van dir sovint, has tingut molta sort. La majoria vam quedar enfaixats dins del vestit militar, amb por de moure’ns i de trencar qualsevol norma, de no fer-ho bé. No dic que la gramàtica, l’ortografia, la semàntica, la tipologia textual, les influències literàries i les claus d’un discurs eficaç no siguin importants. Ho són molt i les has de conèixer però primer has d’expressar-te sense por, escriure amb grapa.
L’escriptura automàtica t’ensenya a confiar en la teva ment, caòtica i salvatge, a trobar la teva veu. T’ajuda a no tenir por d’escriure malament. És el goig d’escriure, de deixar-se portar per les associacions lliures, d’explorar el paisatge de la nostra ment sense altra pretensió que l’alegria de passejar-hi. L’escriptura automàtica és posar oli a la mà que escriu i que està estretament connectada amb el nostre cervell. Té grapa.
El diumenge 18 d’octubre faré el taller “Escriure amb tots els sentits” a la llibreria Índex de Vilassar de Mar, i el 8 de novembre “Els rellotges de la literatura” a la llibreria Calders de Barcelona. T’hi animes? + informació AQUÍ!
Raquel Picolo 
El meu cor s’esplaia d’alegria al descobrir que la travessa solitària en el desert de sorra fina per fi s’ha acabat, per fi he descobert algú que camina davant meu, veig les empremtes dels seus peus a l’arena, les segueixo amb atenció, són de algú que em reconforta i m’assossega, d’una dona såvia. També a mi, les Goldberg, les Cameron i d’altres m’acompanyen d’antuvi i a diari. La primera per les tardes, la segona pels matins quan plou encara més, no plou gaire al desert. ¡Què bé m’escau no sentir-me sol, Raquel. Ara sí que puc asseurem en un pedrís, a l’ombra del datiler centenari, al costat de l’oasi d’aigües tranqui-les i posar-me a omplir la cantimplora, a poc a poc, amb cura no malbarati gens, mentre respiro a fons i somric. I em poso a llegir el teu llibre de posts, aquest, l’obro per qualsevol plana, em submergeixo en la seva calma interior i fonent-me amb la immensitat del desert, transformat ara en un jardí verd, ufanós i florit, desaparec. Ara sí que descanso, ara sí. Gràcies, Raquel, per la teva generositat. Felicitats pel segon aniversari del bloc, el trobo magnífic, didàctic, amè i clar, de lectura necessària sinó imprescindible per qui com jo escriure és passió, ficció, realitats emocionals i goig. F.X.