A l’assaig Sobre la lectura Marcel Proust diu que el lector ideal és aquell que recorda les interrupcions de la lectura, perquè al lector ardent i apassionat li costa una barbaritat retornar de les profunditats d’un llibre quan és reclamat. Això em fa pensar que jo era més bona lectora de nena i d’adolescent que d’adulta,encara que continuï llegint tant o més. Em recordo submergida en les aventures dels llibres, absolutament aliena al lloc de lectura i les persones amb qui compartia espai. Recordo els Que no em sents pujats de to de la meva mare, que considerava que la lectura era només un entreteniment i que no podia ser bona tanta fal·lera per part meva. I no només era la mare. Jo em sentia arrencada d’un món tant o més real que el que m’envoltava i pensava que era una cosa similar a despertar un somnàmbul, però no deia res per por a set titllada encara de més estranya i hostil. Proust remarca fins a quin punt la interrupció de la lectura gaudeix d’una impunitat social absoluta i jo em sento tan compresa llegint-ho que se m’escalfa literalment el cor.
Marcel Proust diu que la gran virtut de la lectura és el miracle de comunicació en soledat, la possibilitat de contactar amb l’altre sense perdre el gran potencial reflexiu de la solitud. Pots imaginar una màgia més gran que dialogar amb Plató, Virginia Wolf o Alice Moore quan en tens ganes i l’estona que et sembla oportuna al marge de qualsevol norma social?
Les correspondències entre lectura i escriptura són particularment fecundes. Proust a l’hora de valorar la lectura d’una poesia per part d’un erudit o un poeta (i com a poeta entenc escriptor) es refia més del poeta, diu que no són els professors de retòrica els que ens van fer veure els bells versos de Boileau sinó Víctor Hugo. Però Proust tampoc no confiava en les persones que escrivien més llibres dels que havien llegit.
Proust diu que la lectura és el llindar de la vida espiritual però no és la vida espiritual. Que pot ser terapèutica i obrir cambres insospitades al nostre interior; però també que pot ser perillosa quan, en lloc de despertar el nostre esperit, el que fa és suplantar-lo i abandonem la confiança en el nostre pensament per abandonar-nos a les idees del llibre, quan el llibre no és un àngel que ens aixeca les ales per volar sinó un ídol petrificat. També parla dels silencis de l’escriptura que regalen al lector el perfum d’una rosa i la brisa que entra per la finestra. La lectura és una amistat, la més noble de les distraccions, però la força de la nostra sensibilitat i intel·ligència només podem desenvolupar-la nosaltres mateixos.
Avui he parlat sobre la lectura, seguint gairebé fil per randa les tesis de Sobre la lectura de Proust, un assaig deliciós que exposa brillantment idees que considero absolutament vigents. La setmana que vé parlaré de Lectures, perquè no totes les experiències lectores són idèntiques i de vegades fins i tot cal patir una mica per poder assaborir el fruit saborós d’un gran llibre.
Raquel Picolo 
Crec que no es pot escriure bé sense haver llegit molt. Però, alhora he constatat, que com més llegeixo , en lloc d’abocar-me a escriure més, em frena. Potser, en lloc de despertar el meu esperit , el suplanta…
És bo el comentari: sovint el llegir ens fa perdre l’ escriure. Sovint suplanta l’ escriure, però sembla inexorable: si no llegim tampoc podem escriure re amb solta. Però m’ agrada la intuició: llegir et frena l’ escriure. Sí, però ja està bé.
Francament animadors, d’animar i d’ànima, els teus comentaris en favor de la lectura i la visió de Proust que no conexia però que passa a ser important.
El tema d’escriure, sé que semblarà excusa, però és molt difícil en aquest moment de superprioritats tecnològiques i de “manca de temps”, senzillament: asseure´s, pensar i redactar.
No defalliu els que ho feu.
Santi.
Montse
La lectura per a mi és imprescindible i, si el llibre m’atrapa, encara se m’esborra la noció del temps i de la realitat. Comparteixo les consideracions de Proust sobre la lectura que ens has fet arribar. Gràcies.