Tal com ja vaig anunciar, avui parlaré d’un altre llibre sobre la lectura força diferent de Sobre la lectura de Proust (veieu el post de la setmana passada), però que en el fons és cosí germà seu. Em refereixo a Com una novel·la de Daniel Pennac, on trobem sentències com: el verb llegir no admet imperatiu, que parla del llarg avorriment que converteix en possible qualsevol creació i reclama diverses vegades la lectura en veu alta que (els que em seguiu ja sabeu que ho recomano amb fervor). És un llibre que vol promoure el gust de la lectura des de la màxima llibertat del lector i minimitzant al màxim els intermediaris entre els llibres i els lectors.
A Com una novel·la hi trobem els 10 famosos drets del lector:
1- Dret a no llegir.
2- Dret a saltar pàgines.
3- Dret a no acabar el llibre.
4- Dret a rellegir.
5- Dret a llegir qualsevol cosa.
6- Dret al bovarysme (malaltia de transmissió textual).
7- Dret a llegir en qualsevol lloc.
8- Dret a fullejar.
9- Dret a llegir en veu alta.
10- Dret a callar.
Llegir en llibertat i gaudir del temps de la lectura perquè, com diu Pennac, El temps de llegir, com el temps d’estimar, dilata el temps de viure.
Totalment d’acord amb les tesis de Pennac, sobretot com a política per promoure la lectura entre els que llegeixen poc o gens. Però què passa amb aquells que ja són lectors però sempre llegeixen el mateix tipus de llibre (tots i tenim una certa inclinació!)? Han de continuar sentint-se segurs sense moure’s del territori que ja coneixen i menjant sempre plats similars? Per què no, si és el que desitgen? Em sembla molt respectable (dret número 5), però no els aconsello que s’apuntin als clubs de lectura que condueixo, perquè jo busco l’aventura i la sorpresa. Llegir és un viatge i està bé agafar el mateix tren unes quantes vegades perquè gaudirem de molts detalls que en un sol viatge és fàcil que ens passin desapercebuts. Però la meva proposta és agafar trens diversos amb destins diferents. Sempre amb bitllets de primera, llibres amb una qualitat literària (gran qualitat, gosaria a dir). Als lectors dels clubs de lectura sempre els dic, perquè ho penso de tot cor, que s’han d’aventurar amb textos que no comprarien ni agafarien de la biblioteca per impuls propi, que aprofitin l’oportunitat de fer nous viatges lectors i potser aniran a petar a alguna illa meravellosa que ni tan sols sospitaven que existia. De vegades també podem tenir algun ensurt o alguna digestió pesada, fins i tot, impossible.
Hi ha llibres difícils per a tots els lectors. Llibres aspres, que es resisteixen i són desconsiderats, i el lector s’ha d’espavilar i de vegades abandona (dret número 3 del lector) o, si arriba fins al final, es queda amb un gust amarg, de derrota. Aquests llibres durs, que ja sabem que són bons perquè són clàssics però que costa un gran esforç llegir-los, un cop conquerits ens regalen una felicitat immensa. No és cap derrota abandonar-los ni acabar-los amb la insatisfacció de sentir que no els hem entès, és una passa endavant.
Fa uns mesos al Club de lectura de Vilassar de Mar vam llegir El público, de Federico García Lorca (Programa llegir el teatre TNC). És un guió de teatre surrealista, ple de poesia i d’idees, però no és una lectura fàcil, és complexa. Va costar, però alguns lectors hi van trobar la poesia, la música, les idees. Va ser una lectura important (se n’ha parlat molt temps després). Fins i tot pels que van opinar que era un text incomprensible, perquè és molt probable que gràcies al Público hagin pujat un graó lector més i, si mai es tornen a enfrontar amb una obra experimental i estranya, la seva experiència lectora serà ben diferent. L’itinerari de lectures és totalment personal i lliure però té escales i, a mesura que experimentes coses noves, vas pujant i també puja la intensitat de l’experiència lectora.
Raquel Picolo 