Passió per les històries i la literatura

Vaig néixer a més de mil quatre-cents metres d’alçada, en ple Pirineu, a les Valls d’Àneu. A Cerbi. Un poble que als anys seixanta no tenia rètols als carrers ni llibres a les cases. No és del tot exacte, per exemple, a casa nostra teníem llibres d’alemany i tot, de les dues tietes que havien estudiat, però estaven oblidats en baguls al cap de casa i ningú en parlava ni els tocava. Els vaig descobrir en les meves excursions clandestines al cap de casa on passava una por terrible però a les que era incapaç de renunciar. És possible que en alguna altra casa, com a l’estudi o a la casa del mossèn, n’hi hagués algun altre. Però no eren importants. Potser existien però tothom feia com si n’hi hagués cap. Els pares tenien clar que havia d’anar a escola, perquè la veien com a l’única via per sortir de pagès, però per ells anar a escola només significava aprendre números (càlcul) i lletres. Interpretar correctament els documents que imperaven en el món urbà i, de vegades, irrompien al poble. Saber entendre un contracte o una notícia del diari. No pensaven que llegir podia ser un plaer, un entreteniment o una gimnàstica molt interessant per a les neurones. Ningú sabia què era una neurona. A l’escola hi havia dos llibres, el d’aprendre a llegir, mamemimomu, i una enciclopèdia universal en un sol volum.

Quan jo vaig néixer a Cerbi els pallers sempre tenien herba seca,  que s’havia portat del prat en una escalada o a cargues amb un matxo o una mula. A les corts hi havia vaques de llet, que es cagaven pels carrers quan les viaven per péixer, alguns tocinos, gallines i conills, algunes cabres i ovelles. També egües. Els gossos eren importants per la feina que feien i els padrins manaven  més que els pares i els nens que, un cop ateses les necessitats de menjar, dormir, jugar i anar a l’escola, érem un zero a l’esquerra.

En cinquanta anys les coses han canviat molt, però aquest Cerbi de rocs i terra i ortigues als carrers, més algun present dels animals, el poble dels anys seixanta on em vaig criar, és el que tinc sempre més present, més fondo.

La meva padrina vivia tres cases més enllà de la nostra i  trencava la norma que acabo d’exposar de la cultura oral: llegia novel·les d’amor en francès. Com que era gran i  estava malalta podia perdre el temps amb aquelles lectures. El primer llibre que vaig tenir, un àlbum il·lustrat, també era en francès, “Peau d’âne”. Teníem la frontera a poques hores caminant i a França molta gent era culta. La padrina era una lectora de gènere i només sabia llegir en francès.  Però el seu  punt fort  era la narració oral, quina contacontes més autèntica!  Se’ls inventava amb una facilitat increïble (segons ella sempre els hi havia contat algú altre) i els contava amb una vivesa i una gràcia pròpies d’una gran professional. Jo no en tenia mai prou.  També hi havia el Jepet de Ton que estava especialitzat en contes de dimonis i que era molt bo, però no el tenia tant a l’abast com la padrina i m’havia d’esperar de matança en matança per escoltar-lo. La padrina i el Jepet són els primers culpables que en aquest moment estigui escrivint aquest text, i els en dono les gràcies.

Quan tenia set anys i mig vam baixar a viure a Esterri d’Àneu, la capital de les valls, quatre-cents metres més avall. A Esterri hi havia una biblioteca que cada vespre obria un parell d’hores al públic. Allí vaig refermar la meva addicció a la lectura i a les històries. Per mi la biblioteca era un santuari i la senyora Carme una sacerdotessa que em deixava treure tots llibres que volia i encara me’n proposava d’altres. Esterri per una nena de poble profund com Cerbi era la modernitat. Els homes anaven al bar, les mares a les botigues i es podia comprar llaminadures sense que fos fira ni mercat. Molts diumenges el meu oncle baixava de Cerbi i em donava un duro o un parell de pessetes, i amb això ja en tenia prou per entrar a la societat de consum: pipes, xiclets, gelats de gel…  També hi havia una oficina de la Caixa i serveis, semblava que els diners s’havien deslligat poc o molt de la terra (a Cerbi el mossèn anava a fer l’herba com tots els altres). El primer contacte amb el capitalisme modern. A més, des d’Esterri es podia sortir en transport públic cap Barcelona i Lleida. El món s’eixamplava, però no gaires anys després ja se’m quedava estret i les muntanyes que l’envolten m’ofegaven.

El salt gran el vaig fer a tretze  anys. Vaig passar dos cursos a Santa Coloma de Gramanet.  Això sí que va ser un xoc, era ben bé un altre món. A la meva aula érem cinquanta alumnes i només n’hi havia tres o quatre que parlaven català. Per marcar les hores de pati i les entrades sonava una sirena eixordadora i cada cop que la sentia se’m desbocava el cor. Tothom sabia què era una dictadura i parlaven de democràcia i de sexe. Jo no sabia res ni d’una cosa ni de l’altra, venia de jugar a córrer i amagar i de pujar als arbres.  Va ser gràcies a la meva fal·lera lectora i a l’addicció a les històries que me’n vaig sortir sense perdre-hi la pell. M’inventava anècdotes i cròniques divertides ambientades a les valls d’Àneu i les venia com a reals. Per les meves companyes, que només coneixien Santa Coloma, Barcelona i el seu poble d’Extremadura o Andalusia, eren històries exòtiques i fascinants. Vaig triomfar. A casa em refugiava en la lectura. La tieta Conxita, mestra i poeta, tenia molts llibres i afavoria i estimulava tot el que fos llegir. Al número 95 de l’avinguda de Santa Coloma, al cinquè tercera, vaig fer un descobriment crucial:  vaig descobrir la literatura. Recordo especialment Crim i càstig, els poemes d’Antonio Machado i Miguel Hernández i les comèdies de Molière. Llegir ja no era només una evasió, era un gaudi estètic, una vibració fonda.

M’he passat la vida buscant la nit pels armaris. Buscant l’emoció de l’experiència artística, buscant la saviesa , la bellesa. He buscat a la muntanya, a la ciutat, al mar. En la ciència, vaig estudiar biologia i em vaig doctorar en ecologia terrestre. En el món universitari i editorial, he treballat de professora universitària i d’editora de llibres científics. Ara que sóc  free lance de l’escriptura creativa i la lectura, que visc a Vilassar de mar, zero metres d’altitud, mig poble mig territori metropolità, continuo buscant la nit pels armaris, contenta dels caminois que he seguit per arribar fins aquí.

734015_10200601089287131_578832456_n

Foto: Sobhang Picolo

Durant anys vaig portar al damunt un quadern amb una tapa que posava California dream, on anotava coses que trobava curioses, barrejades amb un diari d’emocions i amb reflexions més o menys científiques. Me’l va regalar un xicot que també era científic, més científic que jo, i que devia notar que tenia fusta d’escriptora. Va ser el tercer copet a l’esquena, primer la padrina, després la tieta Conxita i per últim el California dream que vaig acabar en un taller d’escriptura creativa de la Zulema Moret, just el que el meu cor em demanava i jo pensava que no existia (de fet la Zulema va obrir camí), després ja vaig saltar a l’Aula de lletres i l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu per acabar fent un màster al Taller de guionistes. Una altra revelació, definitiva. El mètode per construir i contar històries, per escriure un guió audiovisual des de la idea a les escenes i diàlegs. I la certesa que allò era el que jo volia, contar històries. De seguida vaig veure que el territori de la meva creativitat no era la pantalla sinó la literatura. A catorze anys vaig escriure un conte força bo de ciència-ficció, dels quinze als divuit diaris personals i articles d’opinió, alguns no estaven gens malament. Després, el desert dels informes i textos científics. Fins que vaig descobrir els tallers d’escriptura creativa i, al cap de poc, Gràcies al Vent de Port, em van publicar el primer conte. Això va ser just abans de començar la formació de guionista. Havia passat el llindar, ja no podia girar l’esquena a la crida artística; a més, tenia al pap una novel·la que volia escriure.

Aquí em teniu, somiant i vivint les històries gairebé amb tanta intensitat com la vida, com he fet sempre. Les que conto jo i les que em conten els altres. Buscant aquella tremolor de l’ànima en el que llegeixo  i en el que escric. Buscant l’art i la literatura. Buscant la nit pels armaris.

Aquest és un resum de l’autobiografia de la Raquel encisada per les històries i la lectura, que vol escriure textos encisadors i artístics. Però hi ha moltes Raquels, algunes fins i tot potser els hi hauria de canviar el nom. Podria escriure la biografia de la Raquel hipersensible i vulnerable i com s’ho ha manegat per carregar les piles de la força i la resistència i aixecar-se de les caigudes. O la de Raquel que volia ser una professora universitària, una intel·lectual. O la de la Raquel que va acabar de fer-se adulta quan va ser mare…

Abans i després de predre les trenes

A vuit anys, quan devorava els llibres de  la biblioteca d’Esterri.

He reescrit l’aubiografia que tinc a la web per confeccionar aquest post perquè el dia 5 de juny faré un curs sobre escriptures autobiogràfiques i vull deixar-ne un tast propi. I perquè, tant revisitar “l’autobiografia” com reescriure, és molt interessant. Desitjo  que t’hagi interessat.

El curs d’escriptures autobiogràfiques és el 5 de juny a la llibreria Índex de Vilassar de Mar. Clica! 

Aquesta setmana obriré les inscripcions als tallers d’escriptura creativa als Pirineus.  Història i escriptura. Natura i escriptura. Clica!

Anuncis

2 pensaments sobre “Passió per les històries i la literatura

  1. Gràcies Raquel per deixar-me gaudir dels teus textos.
    Anyoro els tallers que vaig fer amb la teva guia.
    Espero i desitjo trovar el moment per tornar-hi.

  2. Enhorabona, Raquel!
    Ha estat un plaer llegir-te de nou, refén la teva l’autobiografia en aquest post.
    A veure quan puc tornar a apuntar-me a algun dels teus tallers! Es troba a faltar….

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s