Crònica de la visita d’Eduard Márquez al Club de lectura de la Biblioteca de Vilassar de Mar
Havíem llegit L’últim dia abans de demà, una obra que, si la tens en préstec, et genera ganes de comprar-la per rellegir-la sencera o a bocins. Sempre és molt bo de poder conversar amb l’autor però, amb un llibre com aquest, gairebé es fa necessari. Després de la xerrada de l’Eduard Márquez, no em queda cap dubte de l’enorme interès que té escoltar de primera mà quins són els ingredients i els llevats amb què va pastar la novel·la, el temps que va tardar a pujar la massa i el que va necessitar després per aconseguir fer-la cruixir en el punt just.
L’Eduard Márquez va començar dient que l’escriptor ha de dominar l’ofici de l’escriptura, la tècnica. Com un fuster, un arquitecte o un pastor. Per fer bé la feina s’han de conèixer els procediments propis de cada professió. Per escriure, també. Tot seguit, ens va comunicar solemnement que parlaria només del procés d’escriptura de L’últim dia abans de demà. Jo portava una pila de preguntes preparades, per si venien al cas, i una era aquesta. De seguida em vaig adonar que, de fet, les contenia totes. Era la pregunta.
Primer pas del procediment: posar els fonaments de la novel·la, tenir ben clar de què volem parlar. A L’últim dia abans de demà l’Eduard Márquez volia parlar de la vulnerabilitat humana, que se situa en un primer pla vital amb la desaparició dels referents i la consciència dels forats de la memòria. Volia parlar de les bigues que comencen a cedir i que s’esberlen, com diu la cita de James Salter que obre el llibre. Ens va regalar una imatge molt suggeridora: el plom del saltamartí, que el fa retornar al seu centre per més moviments que li fem fer.
Segons pas: fer-se preguntes. On? A Barcelona i Port de la Selva. Quan? Des de 1968 fins al 2011. Personatges? És un text principalment autobiogràfic i els personatges són reals. Narrador? Primera persona protagonista. Temps gramatical? Present d’indicatiu (és una composició a base d’escenes). Amb la novel·la impresa les respostes són òbvies, però quan t’ho estàs preguntant en el procés de gestació, s’ha de fer proves amb diversos narradors i temps verbals abans de decidir la resposta.
Tercer pas: estructura, construcció. A partir d’un esdeveniment fortuït s’ha posat en marxa la màquina de fabular i de recordar. L’escriptor va prenent notes, moltes notes, alhora que construeix mentalment una història cronològica i maquina estratègies per atrapar el lector (d’això no se’n sap mai prou). En el cas de L’últim dia abans de demà, l’Eduard Márquez va veure que les notes les podia repartir en sis calaixos que organitzaven la història. I va començar a combinar peces de diferents caixons, buscant la cadència musical, jugant amb els avançaments i els silencis fins a crear el puzle que havia de mantenir enlluernat el lector. Marcant ritmes agredolços amb pastilles Joanola i de profundament tristos, 623 grams. La novel·la és un trencaclosques que no et deixa perdre mai el fil i manté tota l’estona la tensió narrativa.
Per fi, ja podem escriure! Amb alguns lemes ben clars i interioritzats: música i sentit, menys és més.
Per acabar, la correcció lingüística i gramatical. Revisar el lèxic, cada mot. Llegir en veu alta i parar bé l’orella. Buscar l’eufonia, la paraula justa, que no sobri res.
Novel·la acabada!
Han passat cinc anys.
Quan llegim l’Eduard Márquez notem que és un poeta que escriu novel·les i contes. Escoltant-lo vam saber que, a més, és un bon professor. Per escriure el coneixement tècnic és imprescindible, però el senti literari i poètic, que creixen a dins a un ritme unipersonal, també. L’últim dia abans de demà és un pic de l’Himàlaia i no tots, en qualsevol moment, podem pujar vuit mil metres.
L’Eduard Márquez ha vingut al club de lectura gràcies al programa Lletres en Viu de la Institució de les Lletres Catalanes.
Raquel Picolo 
El llibre de l’Eduard Matrques em va agradar moltissim. Va venir a Badalona. a la llibreria Saltamartí i va ser una xerrada deliciosa i molt amena. M’encanta escoltar-lo. És un savi de les lletres.