Comprendre un problema matemàtic, un enigma, una simplificació de la vida, és un plaer. S’allibera una bona quantitat de serotonina i endorfina, però és insignificant al costat del volum de dopamina que entra al torrent sanguini quan estem encantats, fascinats, seduïts, enamorats. Dopamina, serotonina i endorfina pels núvols.
Enamorament que no casa amb coneixement i comprensió. Encanteri que no vol saber res de la claredat. Desconeixement que ens fa feliços, boira que alimenta la felicitat.
Llegeixo Enrique Vila-Matas que diu que Kafka es va preguntar si es podia lligar una noia amb l’escriptura, i a continuació afirma que ell escriu per seduir, conquistar i penetrar en l’esperit del lector. Em quedo amb la boca oberta perquè també vull encantar el lector i m’adono que només sóc una aprenent de bruixa.
Vila-Matas és un bruixot de primera divisió. Recordo que diverses vegades li he sentit reivindicar el potencial creatiu d’allò que no entenem i m’he reconciliat amb mi mateixa, perquè sovint em fascinen i m’interessen obres que no acabo de comprendre. M’enamoro del misteri i discursos que no conviden a la lògica se’m presenten vestits de llumetes de tots els colors.
Llegint Vila-Matas tinc pujades de dopamina. Per què l’entenc i tinc prou referències per seguir el text però no l’entenc del tot ni conec totes les cites que fa? No ho sé, però la màgia de l’encanteri funciona. Enganxada a la pàgina del llibre, enganxada al joc de buscar personatges a Google i, després de trobar que són personatges històrics, continuar sospitant que s’està inventant el que diu d’ells. Una lectura lúdica i creativa, perquè deixa un gran espai per a la creació i ens facilita tota mena de detonants creatius. Com ens agrada, lectors, que juguin amb nosaltres, que ens sorprenguin, que ens facin caminar pel bosc o per una fira d’art contemporani! I quan el foc de la ficció ens esclata als nassos i a l’interior la dopamina puja com un cop de massa i sentim campanetes i el pessigolleig de l’alegria per tota la pell.
Per mantenir la passió lectora i l’encanteri s’han d’anar detonant petites (i o tan petites) explosions que tornin a augmentar les hormones de la felicitat. I això que sembla un procés d’enginyeria en realitat és cosa de màgia i de bruixots. Alquímia.
Els llibres d’Enrique Vila-Matas em sorprenen i em fan riure. Sí, la màgia de la fantasia i del sentit de l’humor, però en realitat el que m’atrapa i em fascina és que no els acabo d’entendre, que em resulten misteriosos. Perquè la comprensió satisfà però no enlluerna i això Vila-Matas no només ho sap sinó que en domina la fórmula magistral.
???
Altres posts sobre la lectura aquí i aquí.
Recorda que el dia 19 de novembre faig el taller d’escriptura L’art d’inventar històries a la llibreria Dòria de Mataró.
Raquel Picolo 
Totalment d’acord.
Voldria que l’escriptura -i la lectura- fossin instruments per tal que els que ens anem fent grans no cerquem la seguretat només en les “veritats” i sapiguem gaudir de les incerteses de les emocions i les passions,
Llegeixo una columna de Carles Capdevila a l’ARA que corroboren el teu post: “Hi ha veritat en les persones que pateixen, en les que es deixen la pell per una causa noble. Hi ha veritat en els que s’alegren de debò quan et van bé les coses o pateixen de debò quan no et surten. Hi ha veritat en els professionals de vocació artesanal, en els voluntaris. Hi ha veritat en les alegries i en el dolor. Hi ha veritat en algunes mirades, en algunes abraçades. Hi ha veritat en la passió, en l’entusiasme. Hi ha veritat en l’autocrítica. La veritat és més a prop del cor que del cap, és més privada que pública. I és el millor que tenim, el bé a preservar, per molt que vagi a la seva i de tant en tant ens exploti a la cara amb les pitjors notícies.”