Conte de Nadal

Emprenedors

L’Andreu i jo vam ser els únics nens del poble que van criar cucs de seda i que amb sis anys teníem ben clar el cicle biològic de la papallona. Ho vam llegir en una revista del Cavall fort, que em va regalar l’oncle de Barcelona, i tots sols vam esbrinar el protocol que havíem de seguir, gràcies al mètode infal·lible de prova i error. Només el pare de l’Andreu, que ens comprava els ous, estava al cas de la nostra activitat clandestina i ens guardava el secret. Érem nens especials. Mentre la resta de la canalla feien branques de freixe per construir cabanes d’indis als prats, nosaltres arrencàvem fulles a la morera del cementiri per donar menjar als cucs. El pare de l’Andreu ens deixava tenir els ous i les erugues a la caseta de la Presa on treballava, on també teníem, ben amagat, com si es tractés d’una bíblia secreta, el nostre exemplar de la revista Cavall Fort. A la porta de la caseta hi havia un lilà que a la primavera feia un munt de raïms de flors amb una aroma que m’enamorava. Per l’Andreu eren flors invisibles, excepte quan estaven madures i calentes de sol que, segons ell, feien una olor insuportable.

El conjunt de construccions hidroelèctriques del poble comprenien la Presa, el Canal i el Túnel, foradat a la roca, que engolia tota l’aigua de les conques fluvials per fer-la caure de patac contra la turbina de la central d’Esterri. Buidaven els rius i l’aigua només es podia escampar pels prats amb comptagotes i les truites més d’un estiu passaven set. Però a finals dels anys seixanta a Cerbi no hi havia res de tan modern com aquestes infraestructures. El pare de l’Andreu treballava a Hidroelèctrica, l’únic empleat que tenien al poble. A casa nostra érem pagesos, com les altres cases de Cerbi, i onecessitàvem l’aigua per regar. Però els nostres pares eren tan amics entre ells com nosaltres. A casa l’Andreu havien tingut egües i vaques i el seu pare sabia què era la terra i l’agua per a un pagès. I el meu pare per res del món s’hauria estat tot el dia mirant el nivell de les aigües i obrint i tancant comportes, podent treballar als prats i anar a vendre el bestiar a la fira de Salàs.

Jo participava en la criança dels cucs perquè era de mena curiosa i m’agradava fer coses diferents. Però els ous, tous i grocs, em feien un fàstic terrible i quan s’anaven fent més durs i foscos tampoc els trobava bonics. Les petites larves peludes, que devoraven les closques dels ous, eren repel·lents, menjaven fulles de morera com a llimes i al cap d’uns dies ja eren panxa enlaire per canviar la pell i les dents i tornaven a menjar com a feres. Fins que, per fi, començaven a fabricar els capolls de seda. Totes aquestes fases se’m feien eternes i no parava de dir-li a l’Andreu que els invertebrats eren fastigosos, més que res perquè m’agradava fer servir la paraula “invertebrats”, que era una novetat. M’imaginava tota mena d’éssers sense espinada, tous i flonjos. Alguns immensos, que s’arrossegaven amb tot el cos per terra per desplaçar-se; d’altres més alts que un sant Pau, amb esquelets externs com de pedra. Estava convençuda que els invertebrats eren els que tenien més bones cartes per escampar el terror i fer-se els amos del món. L’Andreu no tenia gens d’interès per la zoologia i els cicles biològics i, encara menys, pels éssers nascuts de la fantasia. El que li interessava eren els diners i pensava que amb els cucs de seda faríem les primeres pessetes. Estava d’acord amb mi que les papallones eren lletges i lascives, només néixer no feien altra cosa que catxar, però qui eren nosaltres per jutjar les papallones, a ell l’únic que li interessava era vendre uns quants cabdells de fil de seda a bon preu.

Havíem llegit a l’enciclopèdia en un sol volum que hi havia a l’escola que la seda era un teixit molt preuat. Perquè m’ho va fer llegir l’Andreu, jo no m’hi havia fixat, en el valor de la seda, quan podia tenir l’enciclopèdia em perdia mirant els sants. L’Andreu ja havia pensat com invertiria els primers ingressos de la producció dels cucs, ell sempre m’incloïa com a sòcia en els repartiments dels beneficis estimats del negoci. Era incapaç d’imaginar-se ni monstres ni fades, però veia una moto de baixa cilindrada i un trineu amb motor aparcats al corral, tan nítids que els podia tocar i tot. Era un crac del càlcul, hauria pogut a pagar i cobrar els animals comprats i venuts a la fira i no s’hauria equivocat mai ni en un cèntim, però li faltava informació i experiència per tirar endavant un negoci revolucionari com era el dels cucs de seda. Per què, si venien la llana de les ovelles i la teixien per fer-me peces d’abrigar, no havien fet mai peces de seda? Sempre ha d’haver-hi algú que passi al davant, deia l’Andreu. Jo encara li deia que la seda potser era massa fina per a la gent de muntanya, però també alimentava un fil gruixut d’esperança.

L’Andreu comptava vendre seda a alguna de les dues o tres cases més bones de poble, però no en van voler. Ni a Cerbi ni a Esterri ni a Salàs ni a Balaguer. Més d’un es va fer un bon tip de riure, amb això de la seda. L’Andreu encara no es donava per vençut i ho volia intentar als mercats internacionals d’Andorra i França, però el seu pare li va treure del cap. El pare de l’Andreu ens va felicitar per haver arribat tan lluny, i ens va comprar alguns cabdells per fer fils i xarxes per pescar, va dir. La resta de la producció se la va quedar la meua padrina, que alguna cosa ja s’ensumava d’això dels cucs de seda, i també va dir que en faria un filat. Ens va deixar plorar una bona estona i ens va fer prometre que tancaríem el negoci dels cucs de seda, va dir que no feia per aquell cap de muntanya. Jo vessava llàgrimes per mi i per l’Andreu, que només plorava per dins. Vam tancar amb un saldo de vuit pessetes, tot un capital per dos nens de Cerbi en aquell temps.

Aquella primavera quan criavem els cucs ens van aficionar a passejar cada dia pel Canal. Sortien de la Presa, centre del reialme de l’ordre, el confort i la llum, i caminàvem fins al Túnel, nucli violent de les forces del mal. Per la corda fluixa, entre el bé i el mal. Jo no m’hauria mogut de La Presa, adorava aquell racó de conte, amb el lilà florit i olorós, que era com l’escenari d’una pel·lícula. La caseta amb l’estació meteorològica, l’herba tallada per fer bonic, les flors de jardí, l’immens avet i l’accés a la presa barrat amb una cadena eren una mostra d’un altre món, més amable. Però l’Andreu, després de donar menjar als cucs, sempre volia anar fins al Túnel, jo l’acompanyava perquè no volia que ell sospités que quan era a La Presa m’inventava històries d’amor. Gairebé dos quilòmetres. Molts dies hi tocava el vent, i s’anava fent més agressiu a mesura que ens apropàvem al Túnel. Girem?, deia jo quan no havien fet ni cinc-cents metres, temorosa que els rocs de la muntanya ens caiguessin damunt i aterrida només de pensar en la gola negra del Túnel. Però l’Andreu es delia per posar el cap entre les reixes del Túnel i clavar els ulls a les aigües fosques que engolia. Jo em preguntava què podia mirar amb els ulls clavats a la foscor, cada dia l’havia d’arrencar amb xinades de la reixa. Després de la incursió al cor de les tenebres tornàvem a la Presa com a llamps i feien els dos quilòmetres gairebé corrent. No em girava ni una sola vegada, perquè temia que, si ho feia, els monstres m’atraparien i ja no podria tornar a casa. Quan veia la caseta de la Presa em relaxava i em sentia agraïda. L’Andreu també era especial en això de la por, no en tenia gens, només corria per no arribar al darrere meu.

Un cop vam assumir que el negoci de la seda no tenia futur, l’Andreu va sacrificar les larves i les papallones, les va embolicar amb paper de diari i les va tirar a la gola del Túnel. No em va doldre, eren unes criatures fastigoses, que tenien les hores comptades. Valia més dedicar-se als saltiretxos i vendre’ls als guardes de caça que en necessitaven per alimentar els galls de bosc que tenien tancats. Però les llagostes es criaven soles en grans quantitats i només calia caçar-les, no era una aventura gaire estimulant. Després de fer el que ara diuen un brainstorming vam decidir canalitzar la nostra dèria d’explotació ramadera cap a la cria de granotes. Abans, però, vam parlar amb la mestressa de la taverna, que oferia com a plat de luxe anques de granota arrebossades. Que sí, que ens compraria les granotes, i truites també, va dir rient.

Vam fer una excursió clandestina als estanys. Tothom deia que hi havia moltes granotes i era cert, a cada pas en saltaven un piler i les vores de les basses i del llac bullien de tantes culleretes. Podíem haver fet una primera caçada de granotes per vendre, però no ens veien amb cor de matar-les. Eren tan simpàtiques! Vam decidir que lliuraríem gènere fresc, granotes vives. Així que vam omplir uns quants pots amb culleretes i aigua. Ja havíem preparat un petit tancat per rebre-les, en una sèquia del prat de la borda, al costat de la Presa, les lloses que feien de paret tenien petits forats per on circulava l’aigua. No ho havíem dit a ningú, tampoc a l’amo del prat.

Les culleretes creixien cada dia i van començar a treure potes. Vam posar un reixat foradat de color verd damunt de la sèquia perquè sabíem que si no, un cop perdessin la cua, es posarien a saltar com a boges i s’escaparien. La tela verda la vam agafar del racó de les eines del pare de l’Andreu, sense dir res. Amb els diners que guanyaríem em faria fer un vestit de gàngster, pantalons, camisa, jaqueta i barret negres, i per carnestoltes els deixaria a tots amb un pam de nas. L’Andreu no feia plans, perquè no estava gens segur que l’experiment arribés fins al final i temia que les quasi granotes morissin per qualsevol raó que no controlàvem. Les vam trobar totes esteses pel prat, quan encara estaven en plena metamorfosi. La força de l’aigua s’havia emportat la bassa artificial i havia expulsat les culleretes a un hàbitat hostil, mortal, perquè encara no havien desenvolupat tot el que els calia per viure fora de l’aigua. De mode incomprensible, perquè els prats estaven frescos i encara no feia calor, l’amo havia aviat l’aigua del riu a la sèquia i les quasi granotes se n’havien anat a mar.

Vam recollir els cadàvers dels capgrossos en procés de transformació, i les poques granotes minúscules que saltaven contentes pel prat les vam portar a l’altre riu, per eliminar proves i no aixecar sospites. Només hauria faltat que ens enxampessin per acabar d’adobar la nostra desgràcia. Un cop enllestida la feina, que no va ser poca, l’Andreu va dir que havíem de buscar al solar de la Fàbrica de Tubs, de vegades hi havia trobat alguna moneda que havia caigut als treballadors que van fer el Canal. Vam trobar una pesseta cadascú i vam calcular quants xiclets, pipes i gelats de glaç podrien comprar a Esterri el diumenge que baixéssim amb els pares a mercat. Mentre comentàvem de quin color seria el gelat, perquè al final vam haver de descartar les pipes i els xiclets, l’Andreu es va posar a plorar. Amb llàgrimes i tot.

Jo no recordava haver-lo vist plorar els últims dos anys i em vaig alarmar molt. Vaig pensar que havia vist ogres al Túnel i que s’havia fet el valent però ja no podia aguantar més. En mig de sanglots em va dir que després de l’estiu marxaven de Cerbi i que ell no volia marxar. L’Andreu pensava que si haguéssim fet diners amb la seda o les granotes potser s’haurien pogut quedar. Els d’hidroelèctrica ja no necessitaven un treballador a Cerbi, podien controlar-ho tot des de la central d’Esterri, i per això enviaven el seu pare a Biescas. L’Andreu no hi coneixia cap nen allà i no tenia gens de ganes de parlar tot el sant dia castellà. També em va dir, entre mocs i singlot, que tancarien l’escola de Cerbi, el d’Hidroelèctrica li ho havia venut al seu pare com uns dels avantatges d’anar a Biescas, on l’escola estava garantida.

—Si tanquen l’escola, aniré a Esterri─ vaig dir.

—Això si no et porten a les monges de Tremp o de Lleida.

—Va ser aquell senyor tan mudat que va venir a veure la Presa i el Túnel?

—Estava tan orgullós d’haver foradat la muntanya, semblava que ho hagués fet ell amb les seves mans. Jo volia que les aigües negres del Túnel se l’emportessin.

Em vaig posar a collir flors per les vores de la Fàbrica de Tubs i vaig fer un pom molt bonic. L’Andreu tenia por que les hi regalés. Quan va veure que caminava cap a la Presa es va relaxar i em va seguir. A Sant Marçal, em vaig aturar, vaig deixar el pom de flors al costat de la capelleta i vaig començar a resar un parenostre, l’Andreu s’hi va afegir. En totes les excursions pel Canal no havien fet mai una cosa semblant. Jo sabia que no hi havia res a fer, que l’Andreu marxaria, demanava que ens anés molt bé a tots dos, a ell per l’Aragó i a mi per Esterri o Tremp. L’Andreu també resava i li feia bé, vaig notar un respecte, com si em veiés per primera vegada com a una nena gran i no només com a una vaileta amb el cap ple de pardals.

Vam continuar fins a la Presa en silenci. Em vaig quedar una estona contemplant el lilà i ensumant l’aroma de les flors i vaig collir un ram per emportar-me’l. L’Andreu va sortir de dins de la caseta amb l’exemplar del Cavall Fort.

lanitalsarmariscroniquesdekaneaiAquest Nadal regala contes!: la nova edició revisada de La nit als armaris.

Comença el 2017 amb els contes fantàstics de   Cròniques de Kaneai, el 16 de gener a les llibreries!

Posa contes a la teva vida!

Anuncis

18 pensaments sobre “Conte de Nadal

  1. Molt maco. Me ha agradat i me ha recordat de quan vaig portar ulleres (de gallines) per el gall fer mascle, que estava a la granja d’un guarda forestal que hi havia camí de Boren. Aquest gall es menjava els ous de les seves gallines, i com que jo visitava granges avícoles, coneixia bastant be aquest tema. I industrialment solucionaven la auto picada dels ous posant unes ulleres opaques a les gallines. Elles veien de reüll els ous que volien picar, ho feien, però desviaven el tret. Alhora de menjar, també desviaven el tret, però al ser les menjadores molt llargues, sempre trobaven pinso. Però el gall fer, pobrissó, que no disposava de menjadora industrial, es va morir de gana ………. El guarda em va dir ” .. no ha picat pas cap més ou, però se’m ha mort !”. Felicitats noia !

  2. Deliciós i personal apropament en primera persona al món de la infància a pagès, quan els lilàs encara eren salvatges, les hidroelèctriques eren reduïdes i existia el Cavall Fort. El text traspua ingenuïtat i innocència, la dels dos infants, i jo crec que ens parla de l’amistat, del fer-se gran, dels canvis tecnològics. Trobo que un dels encerts del conte resideix en la manera propera e intimista, afectuosa i tendra de la narradora quan hàbilment descriu les inquietuds, emocions i neguits dels dos marrecs vistes des del punt de vista de la protagonista, la nena de sis anys. Una nena fidel al seu amic Andreu, a qui recolza en les seves agosarades propostes. A més, el text és farcit de detalls que mostren l’entorn rural i la naturalesa salvatge i alhora el paisatge interior del que la nena sent de sí mateixa, del que sent pel seu estimat amic d’aventures, del que ella creu que sent l’Andreu a qui acompanyarà fins al final a pesar de les decepcions que una darrere d’altra se’ls hi presenten i han d’anar superant plegats. Fins que s’han de separar, això sí que es fort. Potser la Verge ho resolgui. Un aprenentatge accelerat per la vida que inexorablement els empeny endavant. Felicitats pel conte, un conte rodó, des del títol al final. F.X.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s