Literatura de la perifèria

Diuen que els primers anys de vida pesen tres o quatre vegades més que els altres. En el meu cas, a més, coincideix que, quan tinc més temps per escriure, sóc a la meva terra natal, les Valls d’Àneu. El paisatge i la parla em porten a la infància i em surten contes amb sabor pallarès, fets de glopades viscudes, escrits a la frontera de la muntanya habitada. Contes pallaresos, perifèrics, que vaig desgranant sense seguir modes ni pautes. Una dona aneuenca que escriu contes (la perifèria de la literatura) que no s’ajusten als cànons predominants (centrals) com jo, no pot ser més perifèrica. En general la perifèria és invisible o poc visible, però hi ha veus perifèriques que sonen fort i tenen el seu públic.Vaig descobrir la literatura en una perifèria molt diferent de la de les Valls d’Àneu, la perifèria metropolitana de Santa Coloma de Gramanet, on a principis dels anys setanta vaig aprendre que llegir no s’acaba en l’entreteniment sinó que la lectura pot tocar i transformar l’ànima de les persones. La meva perifèria metropolitana, que tenia oblidada en un racó, ha trucat a la porta mentre llegia Paseos con mi madre de Javier Pérez Andújar, per qui professava una admiració platònica per culpa del Saló de lectura, meravellós programa que conduïa l’Emili Manzano, però que encara no havia llegit. Paseos con mi madre ha estat una lectura apassionant. Pérez Andújar és un poeta dels suburbis i el seu llibre, esmolat, regalima poesia, ens regala un bon grapat d’imatges potents, ens sacseja i ens convida a pensar sobre la nostra història recent.

En el barrio se necesitará más ser roquero que ser escritor como es más necesario el pan que la poesia. Uno se hace roquero para darle al barrio lo que te pide, para devolverle lo que te ha dado. Aquí no se puede ser escritor con las manos limpias.(…)

Unida a todas las periferias por la luz que los pisos encienden a última hora de la tarde. Unida a todos los extrarradios por los coches que los atraviesan, por los jerseis de pico comprados en los mercadillos, por los zapatos de los domingos bien llustrosos para pisar el freno, el embrague, para ir de un extrarradio al otro, de visita familiar. Nada existe más parecido al fracaso que un domingo por la tarde.

El llibre té un punt pamfletari, com no pot ser d’una altra manera quan ets fill dels que han lluitat més que ningú per la democràcia i s’han hagut d’empassar, quan ha arribat, que la democràcia no era igual per a tothom i que ells s’emportaven la pitjor part. És molt difícil no sentir ràbia quan la cultura catalana oficial, per més que diu que és de tots els catalans, no abraça a tots els que viuen a Catalunya per igual. Paseos con mi madre ens fa passejar per aquesta immensa i invisible ciutat perifèrica de grans blocs, enganxada a Barcelona i tan lluny. Barcelona no és l’Eixample, encara que sovint pensem que sí. Paseos con mi madre ens recorda, als catalans, que amb l’arribada de la modernitat i la democràcia el poder polític va girar l’esquena als cinturons metropolitans, que tant havien lluitat per la democràcia. Això diu el Javier i em sembla que és veritat i em dol.santaco_gramenet_behetikEm dol, sobretot, perquè jo vaig passar dels dotze als catorze anys a Santa Coloma de Gramanet, on era la catalana (i això no era cap floreta!) i la sobrina de la maestra. D’entrada no tenia bones cartes, però vaig marxar de Santa Coloma plorant, de pena, de deixar tota aquella gent que m’havia acollit amb tanta escalfor i dels que havia après tantes coses. Perquè a Santa Coloma de Gramanet l’any 1973 es parlava de democràcia, de dictadura, de comunisme, de burgesia, de sexe. El món se’m va eixamplar de cop i em faltaven ulls i orelles, i ells de seguida van veure que era una catalana de bona pasta i em van obrir les portes de casa seva i es van interessar per les Valls d’Àneu. A Santa Coloma vaig tenir uns mestres magnífics i vaig començar a llegir Antonio Machado, Miguel Hernández i García Lorca i, gràcies a la tieta maestra, Dostoievski, Molière, Anna Frank, E. Bronte i Espriu.

Los ayuntamientos pusieron los mejores nombres a las peores calles (…) La calle de Federico García Lorca, de Barcelona, va a aparecer entre las terreras del polígono de Canyelles, en lo alto de Nou Barris, junto a las calles de Miguel Hernández y Antonio Machado. 

Los sindicatos reparten pegatinas, pero yo no voy a querer estropear con pegamento la cazadora negra que mi padre me ha pasado porque a él se le ha quedado pequeña. Desde entonces llevaré ya veinticinco años poniéndomela cada invierno.(…)

Escucharé a mi madre paseando por el río Besòs y atravesando las llanuras secas de su voz anciana iré comprendiendo que no tengo más raíces que un puñado de palabras que apenas se usan, que ni siquiera soy de un idioma, que en realidad pertenezco a una voz.

Tots els catalans estem en deute amb el cinturó roig metropolità. Per mi, a més, va ser una escola de vida. I he hagut de llegir Paseos con mi madre per tornar-ho a recordar.

Mentre escric aquest post m’arriba informació de Bernard-Marie Koltès i la seva obra En la solitud dels camps de cotó, que es representarà al gener al TNC. Koltès va ser un escriptor perifèric que escrivia sobre la perifèria i que va col·locar les seves obres al centre de París, d’Europa i del món.sant-adria

Per Nadal: La nit als armaris! (clica!)

I al gener +: Cròniques de Kaneai (clica!)

Bon Nadal!!!

Advertisements

Un pensament sobre “Literatura de la perifèria

  1. Quanta raó tens, la nostra terra està feta de gent de tot arreu que han enriquit el nostre poble.

    Montse Marti

    El 19 des 2016, a les 12:19, Raquel Picolo va escriure: > >

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s