Preguntes imaginatives disparen històries fantàstiques

Els nens petits sempre pregunten, perquè saben que és la millor manera d’esbrinar les coses. Per què deixem de preguntar quan ens fem grans?

Quan estudiava el batxillerat em vaig tornar a engrescar a fer moltes preguntes, el professor de socials en deia el mètode Socràtic, i el defensava amb passió. Ens preguntava sense parar i ens incitava a preguntar, per indagar idees, conceptes i perspectives. A la universitat curiosament em vaig tornar a oblidar de les preguntes, ningú em preguntava i jo tampoc ho feia, fins que vaig descobrir la Gramàtica de la fantasia de Giani Rodari (un dels meus llibres de capçalera), i em vaig quedar fascinada, sobretot amb la proposta de les hipòtesis fantàstiques. Preguntar a la fantasia i escoltar la resposta.

El nostre cervell és un ordinador ple de dades i la manera de recuperar-les és fer-li preguntes. El cervell mira de respondre qualsevol pregunta que li fem, i mentre no té la resposta, dóna voltes i més voltes per localitzar-la. Si no l’arriba a trobar, fabrica la resposta ajuntant la informació que té a l’abast. Plantejar-nos interrogants, fer-nos preguntes, és una magnífica gimnàstica cerebral.

ask

Les preguntes són com xarxes i tard o d’hora recullen una resposta. Quan la resposta no és l’única possible tenim una hipòtesi: una afirmació que podria ser certa o no. Si som cientícs hem de comprovar la validesa de la hipòtesi i si som escriptors de contes fantàstics també. És prou boja? Vola prou alt? Genera una història que deixa bocabadats tots els que l’escolten? No et quedis amb la primera resposta, dispara hipòtesis fantàstiques fins que en surti una de ben màgica, potent, pudent. Una que et deixi clavat a la cadira i esborronat de cap a peus. Tampoc et confirmis amb la primera pregunta, potser no és la més esmolada, la que porta el millor combustible, la que arribarà al cor de la llum o de la fosca, no paris de disparar preguntes, buida tot el carregador.

Llençar una pregunta poc realista: “que passaria si quan em despertés de la migdiada tingués unes ales de veritat, de més d’un metre de llargada?” i recollir una hipòtesi fantàstica: “que ja no agafaria més ni el cotxe, ni el metro ni l’autobús ni el tren ni l’avió ni el barco i em desplaçaria volant amb les meves ales”, implica suposar, imaginar, transportar-nos a una situació poc o gens habitual. El joc de les hipòtesis fantàstiques és molt divertit, podem partir de qualsevol fet quotidià. Per exemple, “què passaria si el pardal que cada dia es posa damunt de la barana de la terrassa comencés a xerrar i a dir-me què he de posar als meus articles?” Ja tens el motor d’una història.

Construir hipòtesis fantàstiques és molt entretingut i productiu, l’escriptora de ficció s’ha de preguntar contínuament què passaria si fos tal personatge o tal altre i què passaria si passés això o allò. “Que passaria si fos la Colometa de la Plaça del Diamant?” “Que passaria si Anna Karènina visqués a la Barcelona de principis del segle XXI?”. Si t’has de quedar només amb una cosa d’aquest text: pregunta, pregunta i pregunta.

Pròxim taller d’escriptura: Escriptura i natura

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s