Festa Major

Cerbi 1974.

Pel balcó obert entra un aire dolç i un fil de sol barrejats amb les notes d’un saxo. La Ramona té les galtes enrojolades d’emoció. El Joan interpreta d’oïda les cançons que escolta a la ràdio, descalç i lliurat a la música.

A la plaça de la Biga la gent, mudada, balla al ritme de la música. La noia gran de casa Anton a primera fila. El vell medecinaire acompanya el saxo amb l’acordió. Les vaques del país arriben pel carrer de Baix i s’enganxen a la festa bramant, alegres. L’oncle de l’Àfrica, el frare missioner, es remena a cavall del seu elefant que tot just passa pels carrers. A la cua de la festa les vaques americanes, vermelloses i amb banyes de cérvol, claven cornades contra les parets com si volguessin enderrocar el poble. La rua, amb el Joan al capdavant, segueix fins a la plaça Major. L’oncle africà aparca l’elefant i es posa a tocar el jambée. La Ramona només veu les pestanyes llargues i espesses de noi, els seus llavis rodejant la llengüeta, la tensió dels músculs al voltant de la boca. Toca amb molt sentiment, el que li desperta el vestit que voleia insinuant de la gran de casa Anton.

La festa, amb elefant i tot, havia estat més lluïda que mai, però l’endemà la plaça encara semblava més trista que altres anys, només un parell de gossos ajaguts a l’ombra. L’any següent, malgrat que la Ramona ja tindrà els desitjats quinze anys, la festa major serà la més ensopida de la història. El Joan tocarà sense ànima ni passió ni espurna, tothora abraçat a la seua nòvia francesa.saxo.jpg

Festa major és una versió breu d’un conte que es titula Amarcord, que vaig publicar per Sant Jordi de l’any passat. El vaig escurçar per llegir-lo al primer pícnic creatiu que es va fer a Ferrera el 30 de juliol. Pel camí han caigut personatges i matisos, però he respectat l’essència del conte.

A Farrera, paradís d’artistes, el dia 18 d’agost presentarem Cròniques de Kaneai i La nit als armaris. I el 16 i 17 de setembre, el taller escriptura i natura (clica!)Presentació Farrera 18.8.17

Els jocs d’estil, la restricció creativa

Ejercicios de estilo de Raymon Queneau, versió castellana d’Antonio Fernández Ferrer, és un llibre que m’acompanya des de fa vint-i-cinc anys. Me’l van recomanar a uns dels primers tallers d’escriptura que vaig fer. De la mateixa manera que el pianista ha de practicar les escales i el futbolista els xuts, l’escriptor ha d’exercitar-se en els exercicis d’estil literari que, com la major part dels entrenaments, es basen en la restricció.

Et diuen que has de fer la versió còmica o tràgica d’una escena, sense canviar res de significatiu, o que has de córrer amb una cama lligada i passar l’escena pel sedàs del sonet, sempre sense modificacions substancials. També et podem fer escriure amb un roc a l’esquena, un conte sense fer servir la vocal a.

oulipoPerec
Ejercicios de estilo és un text divertit i estimulant, que barreja joc, enginy i rigor per explicar noranta-nou vegades la mateixa anècdota seguint restriccions diferents. També tenim la versió catalana de Joan-Lluís Lluís, Xocolata desfeta, inspirada en el llibre de Queneau. Lluís segueix la plantilla d’Ejercicios de estilo i puja l’aposta. Per començar parteix d’un relat, amb una història, en lloc d’una anècdota simple, i en fa més versions. Les obres de Màrius Serra com Verbàlia  també juguen amb la restricció creativa, en aquest cas amb la intenció  d’esperonar la ment lingüística (Queneau i Lluís estimulen, sobretot, la ment narrativa).

Creus que les restriccions poden ser creatives?

Raymond_Queneau_S

Raymond Queneau (Jean-Max Albert)

Raymon Queneau va fundar i  liderar el moviment OULIPO (Ouvroir de Litterature Potencielle) als anys setanta i és un referent obligat dels tallers d’escriptura creativa. La proposta oulipiana consisteix senzillament a proposar recursos estimulants per a la creació literària i retre homenatge als literats predecessors copiant-los i obrint camins de futur. La literatura potencial acaba amb el desconcert de la pàgina en blanc, oferint formes diverses i divertides d’abordar la creació, combinant literatura i matemàtiques. De vegades, la llibertat total ofega. A l’Oulipo el que proposen és escriure a partir de restriccions que alliberen la creativitat.

La restricció és complementària al transit pels camins sense tanques de l’escriptura automàtica. Es bo combinar l’exploració a camp obert i el joc amb consignes restrictives. El joc i les intencions literàries. El futur per inventar i la tradició per plagiar i homenatjar.

lanitalsarmariscroniquesdekaneai

NOTÍCIES:

  • El dia 18 d’agost, a les 19 h. presentarem els meus reculls de contes Cròniques de Kaneai i La nit als armaris al Centre d’Art i Natura de Farrera. Comptarem amb una col·laboració de luxe: l’actriu Elisabet Vallès llegirà fragments dels llibres. Si sou a menys de cent quilòmetres de Farrera, no hi podeu faltar!
  • Taller Escriptura i natura, Farrera 16-17 setembre (clica!).

L’aventura de Verdaguer al Pirineu relatada per la revista “Descobrir” — Apologia de la curiositat

El dossier central de l’últim número d’agost de la revista Descobrir sobre el “Pirineu de Verdaguer” juga amb un as a la màniga: els col.laboradors que alimenten el dossier escriuen molt bé i parteixen de la base que l’epopeia poètica de mossèn Cinto al cèlebre llibre Canigó va anar acompanyada per una novel.la d’aventures: les…

via L’aventura de Verdaguer al Pirineu relatada per la revista “Descobrir” — Apologia de la curiositat

5 maneres d’alimentar la creativitat

Parlem molt de creativitat però no insistim prou. Com pots alimentar-la?

Primer: practica lescriptura automàtica, l’associació lliure, relaxa’t i deixa que les neurones treballin soles i et sorprenguin. Tots els meus tallers d’escriptura comencen amb uns minuts de pràctica d’escriptura automàtica, una mica d’aliment al cervell creatiu.

Segon: fes-te preguntes, són un aliment creatiu de primer ordre. Pregunta’t sobre els personatges, sobre els esdeveniments, sobre tu mateixa, sobre el bé i el mal, sobre qualsevol idea. Què passaria si… Què podria haver passat si… Per què?

Tercer: posa’t restriccions creatives. Per exemple: expressa la idea de la història en una frase que inclogui dues paraules agafades a l’atzar, escriu el relat en noranta-nou paraules, juga amb tres personatges enfrontats, escriu la narració sense la vocal a. Tenim tendència a seguir els camins mentals de més baixa resistència, a basar-nos en les idees i els recursos de sempre. Les restriccions ens forcen a explorar territoris desconeguts i a trobar sortides creatives.

artafricà.jpg

Quart: varia el de punt de vista, reformula la qüestió central, mira la història des d’un angle diferent.

Cinquena: llegeix textos que t’interessen i que no entens. Segons Enrique Vila-Matas no hi ha lectura més estimulant per a la ment creativa. L’impacte artístic sense discurs explicatiu és pura dinamita creativa.

Tot el que desplaci la ment dels seus patrons habituals, fomenta la creativitat. Apunta’t a fer escalada si no n’has fet mai, ofereix-te per passejar els gossos dels veïns, vés-te’n uns dies a viure en un refugi d’alta muntanya.

I no oblidis que la creativitat vol dormir bé, moure’s i treballar. Dormir bé i tornar a la feina. Fer esport i tornar a la feina. Treball difús i airejat a l’ombra combinat amb el treball enfocat i conscient.

 

Taller Escriptura i natura a Farrera, 16-17 setembre

El plaer de llegir en veu alta

Llegir en veu alta és un plaer pels sentits del que llegeix i del que escolta, i un regal per a la memòria. El text llegit en veu alta és més difícil d’oblidar. És fonamental per desenvolupar el gust per la lectura, la paraula i la literatura, i una pràctica essencial per a l’escriptor.

Un llibre infantil agafa volada quan es llegeix o es conta en veu alta. Molta poesia és pura música i reclama entrar per l’oïda. La prosa també. Encisa, transporta, emociona i sacseja millor quan la llegim en veu alta. No només als nens, també als adults. Les paraules expressades a través de la veu, fosca, sensual, alegre, ronca, lluminosa, profunda, multipliquen la seva força. I les històries agafen una vitalitat increïble.cantant

Llegir en veu alta també és molt important per a l’escriptor, diria que imprescindible. És la primera prova de foc per saber si un text funciona o no. Als tallers d’escriptura sempre recomano als alumnes que llegeixin els seus textos en veu alta, totes les vegades que calgui. La lectura en veu alta ens diu moltes coses, de vegades ens ho diu tot. No només és la música i el tacte de les paraules, les imatges també es pinten més vives i les olors se senten més profundes. Notem si el ritme és el que volem, si el text acaba quan hauria d’acabar o, per contra, continua més enllà del final o es talla abans d’hora, si la tensió narrativa puja i baixa quan toca, si la veu del narrador i dels personatges són tal com les imaginàvem, si tenim un bon conflicte i un bon clímax. Ho notem tot molt millor que llegint el text mentalment.

Quan els meus alumnes ja llegeixen en veu alta a casa i a classe comparteixen i comenten els exercicis amb total llibertat, els demano que facin un altre pas. Una lectura pública d’un treball acabat. És una modalitat de publicació: el text passa de l’autor al públic, i cada oient l’interpreta al seu gust. El que m’interessa d’aquest exercici és que, en  primer lloc, es desprenguin del text i deixin que cada oient-lector el completi a la seva manera i que la sala s’ompli amb les paraules dels textos creats, amb les veus de les històries que es llegeixen. I, en segon lloc, però no menys important, aplaudir i celebrar el fet d’haver acabat unes obres i poder-les compartir.

Les sessions de lectures públiques són importants i agraden molt. Però la primera vegada que ho proposo sempre fa una mica de mandra. Primer costa sortir a llegir i després costa quedar-se amb el gust d’haver llegit i alliberat el text, sense córrer a voler saber què en diu la crítica per corregir-lo amb desfici. Costa respirar aquest pas que és crucial, quan l’artista es desprèn de l’obra acabada. Llegir en veu alta, respirar el text i deixar-lo lliure. Gaudir de la lectura compartida, celebrar la publicació d’una obra literària.

Llegir en veu alta s’assenbla a cantar i, si bé és cert que tots podem llegir, n’hi que que tenen més bona veu i més tècnica i ho fan millor. Hi ha professionals de la lectura en veu alta, com els actors i la gent de la ràdio. Escoltar un text a través d’una veu expressiva i experta és un plaer encara més gran. Les lectures públiques amb professionals de la lectura en veu alta que llegeixen els textos dels alumnes són espectaculars i faciliten el desprendiment del text acabat per part dels autors.

La lectura en veu alta és un acte de comunicació, un pont entre la paraula escrita i el receptor, amb una doble expressió la del text i la del lector que llegeix en veu altra. L’escriptor-lector quan llegeix el seu propi text, allibera la pàgina escrita. El lector que posa la seva empremta i la seva intenció al text escrit per un altre procura ser  fidel al propòsit que suposa que l’autor ha posat en les paraules. El lector en veu alta interpreta, ha se saber fer diferents papers sonors, jugar amb diversos tons. Sóc conscient que la meva veu, personal i tirant a greu, no és massa expressiva i que no tinc gaires dots interpretatives. No sóc una professional de la lectura en veu alta, només una escriptora, però en sóc una apassionada.

Quan els nadons encara són a l’úter, ja poden identificar la veu de la mare i desenvolupen una sensibilitat per al reconeixement dels patrons rítmics i entonatius de la seva llengua nativa. La veu actua abans que els estímuls visuals. Per això l’estudi de la prosòdia, entonació accent i ritme, és crucial per comprendre com el sistema cognitiu humà processa els missatges.

Declamar com una professional no és fàcil, però llegir en veu alta sempre és molt beneficiós i un plaer.

Taller “Escriptura i natura”. Farrera, 16-17 de setembre

Conte d’estiu

PETRA

Té una madrastra que l’enverina com a la Blancaneus, amb pomes de l’hort, oloroses i cruixents, sabor de fruita del paradís. El verí és letal, activa unes partícules cel·lulars que només té ella, esmolades i virulentes. Contra tot pronòstic, la metzina no li ha provocat la mort sobtada i fulminant que era d’esperar; li  va paralitzant el cos i ensopint l’ànima a poc a poc. Petra fa honor al seu nom i resisteix misteriosament. La madrastra encara que no se’n sap avenir, confia que la noia no tardarà a caure pel verí personalitzat que no deixa rastre. Sí, Petra caurà, com la Blancaneus i la Bella Dorment. I com elles també despertarà perquè haurà patit una falsa mort. És més fàcil reviure a segles d’hivernació que uns segons després d’haver estat declarat sense marge d’error clínicament morta. Petra hiverna, de mode figurat, i despertarà literalment gràcies a una màgia desconeguda.pedresEstava acostumada que el seu pare l’anomenés reina i a ser la nineta dels seus ulls. Va perdre la seua mare amb cinc anys i gairebé no va tenir temps d’enyorar-la, el pare va multiplicar les seues atencions i l’afecte cap ella i els avis i les tietes, sempre que tenien ocasió, la van aviciar amb tot l’amor del món. Quan el seu pare es va tornar a casar, amb una dona que semblava una adolescent, Petra tenia dotze anys.

Ara en té setze i fa temps que les visites dels avis i les tietes es va acabar, es van anar espaiant després del nou casament del pare fins extingir-se del tot. La madrastra no li ha agradat mai. Al començament es limitava a ignorar-la i a prendre-li el pare, sense voler-li cap mal, però al cap d’uns anys, després d’anar amb el seu home a tots els metges i bruixots de més renom i no poder esquerar cap fill,  va començar a mortificar-la sempre que tenia ocasió amb acarnissament,  d’amagat del seu espòs. La madrastra cada matí li dóna la poma més grossa i deliciosa, que és pur verí per a la noia.

Avui, com cada nit, Petra mira el cel sembrat d’estrelles. És l’únic moment del dia que respira, la resta de les hores viu encartonada, intoxicada sense saber-ho. Té la finestra de l’habitació oberta de bat a bat i els llums apagats. Falten uns quants dies per a la pluja d’estels de Sant Llorenç però, com que passa llargues estones contemplant el cel nocturn, cada nit veu algun cometa. És una princesa captiva i sense corona en una torre amb una forat cap al cel per alenar. No mira l’hort ni el jardí sota la finestra, que la madrastra i el jardiner tenen endreçats i lluents i on hi ha la pomera carregada de pomes dolces, grosses, brillants i oloroses, com la que va mossegant distreta mentre llegeix les estrelles. Que bonic el camí de farina que dibuixa la Via Làctia! Se sent lliure i plena. Cada mossegada a la poma li congela i enfosqueix la ment, però no se n’adona. Els pensaments foscos li semblen naturals. Quan es posa al llit pensa en el Petit Príncep i l’enveja, perquè té una rosa que l’espera al seu planeta. També pensa en ET, que té una casa i vol tornar-hi. Ella no té ningú, ni mare ni pare ni avis ni amics ni amigues… Això pensa. Quan la mare va marxar se li va emportar un pessic de l’ànima i li va fer un forat que s’hauria tancat deixant només una petita cicatriu si no fos perquè la madrastra treballa sense descans per engrandir la ferida i provocar-li tots els esvorancs que pot. La madrastra és un bruixa que la colpeja d’amagat del pare, ella sent els cops i s’intoxica sense que els altres vegin altra cosa que la jove esposa oferint les pomes més grosses i aromàtiques a la filla del seu home. El pare de Petra veu la seua dona com a una noia innocent i fràgil, que necessita més protecció que la seua filla, forta com un roc. Petra és el retrat de la mare morta i la madrastra la vol matar. El verí de la buidor freda i insuportable li estreny la gola i els ulls se li  omplen de llàgrimes, pensa que no val res i desitja la mort, vol dormir eternament.

No han passat ni deu minuts quan es desperta. L’habitació és a les fosques, no es distingeixen les siluetes dels mobles ni dels objectes, però el marc de la finestra oberta brilla amb una llum blanca que no hi hauria de ser. Petra s’aixeca d’un sal i mira el cel nocturn. Hi són totes les estrelles, la llum de la finestra no les esmorteix, és una llum que no viatja, que roman enganxada al marc de la porta. La mira fixament intentant esbrinar què és, la llum es desplaça a l’ampit de la finestra i dibuixa un somriure i de seguida torna a ocupar tot el marc . “Que fort!”, exclama Petra amb un respiració fonda que desfà les toxines de la seua ànima. Seu a terra, amb una sobtada alegria,  mirant alhora el marc radiant i el cel estrellat. “Quina meravella!”, diu mentre atansa la mà a la llum de la finestra. Sent un pessigolleig que s’entén des dels dits de la mà cap al braç i la columna vertebral i tot el cos. Li agrada.

—La meva llum només viatja unes mil·lèsimes de mil·límetre i torna al punt de partida. No m’agrada la contaminació lumínica.

Petra es queda bocabadada en sentir parlar la finestra.

—Sóc ET.

—I jo el Petit Príncep.

—Volia disfressar-me d’aquest personatge que trobeu tan adorable, però he decidit il·luminar el que m’agrada més de la casa: la finestra de la teua habitació.

—Em pots llegir els pensaments?

—Fan més soroll que les teues paraules.

—D’on vens?

—De la galàxia Vent33. En un obrir i tancar d’ulls, com dieu aquí, però vosaltres amb la vostra tecnologia no hi arribaríeu ni sumant el temps de milers de vides humanes.

Petra es pessiga el braç per despertar-se i es fa mal.

—Has vingut sol?

—Nosaltres no estem mai sols, sempre estem units, sempre som tot.

—Ets un ET o un mestre budista?

—Ha ha ha! Fa uns minuts tenies la mirada fosca i ara els ulls et brillen d’alegria: tot és impermanent.

—Dona gust xerrar amb tu. Però demà la meva madrastra m’esperarà a la cuina i, si estem soles, em dirà “quina mala cara que fas, noia” i, si hi és el papa, m’oferirà la poma més grossa, dolça i olorosa que ha collit. També teniu pomeres al vostre planeta?

—Nosaltres no mengem, vivim dels aires del cel. Tampoc traiem residus, ni sòlids ni líquids ni gasos. Tens una pomera màgica a l’hort, llàstima que t’estigui matant.

 

Des de la visita d’ET, el primer que fa cada matí Petra quan s’aixeca és baixar a l’hort, arrencar un parell de pastanagues, rentar-les i menjar-se-les al costat de l’olivera que va plantar el seu avi fa trenta-nou anys, quan va néixer la mare.  Petra xerra una estona amb l’olivera, es veu que la seua mare també ho feia. La mare no xerrava sola i Petra tampoc, una conversa amb ET és millor que un depuratiu o un còctel vitamínic, però els observadors externs no s’han fixat que el tronc i les branques de l’olivera fan una llum que no viatja, enganxada a l’escorça. La madrastra li diu al pare que la nena no està bé, que parla sola, cada dia més. El pare no creu que la seua nena no hi toqui, al contrari, la seua primera dona també ho feia i era la persona que tenia el cap més ben posat del món. Petra ja no menja pomes, diu que se les emporta a l’institut i les dona a la noia que demana davant del supermercat, que les ven a preu d’or. Són una fruita de primera i només fan mal a Petra, que té els receptors cel·lulars específics perquè el verí sigui efectiu, per als altres són molt nutritives i sanes.

No menjar les pomes de la madrastra és el primer pas del programa de desintoxicació. El segon és allunyar-se de casa i agafar perspectiva. Petra demana dues coses al pare: que l’autoritzi a treballar durant tot l’estiu en un càmping a més de tres-cents quilòmetres de casa, a la costa, i que no li digui res a la madrastra fins que ja hagi marxat. Li explica molt bé perquè vol treballar: es vol fer gran i a casa ho té difícil perquè li donen tot fet. El pare se sent orgullós de la seua filla i fa el que ella li demana. La noia marxa cap al càmping la tarda que la madrastra és a la perruqueria. Abans de sortir abraça la pomera, no és la primera vegada que abraça a un arbre, després de les pedres, el regne vegetal, especialment els arbres, li desperta una gran simpatia, però mai havia notat la vibració de l’escorça com ara, un pessigolleig que alimenta directament la seua ànima, com només pot fer una mare. El seu pare la deixa a l’estació de tren, no insisteix a acompanyar-la fins al càmping, ja hi ha anat a comprovar que la seua filla sap molt bé el que es fa. Com la seua mare, que va decidir posar-li Petra.

Quan torna del càmping, a finals de l’estiu, Petra baixa al jardí i abraça l’olivera. ET ja no hi és. Estreny l’arbre amb ganes, com a un vell amic. És la seva manera de celebrar que s’ha fet gran i que, si cal, pot compartir espai amb la madrastra sense deixar de respirar. Mira la pomera màgica, sap que ara les pomes ja no li faran mal, però no en menjarà mai més per més saludables i nutritives que se suposa que són.

,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,

 

NOTÍCIA: El grup escènic d’Àneu Xants em va encarregat un miracle per afegir al Laberint de miracles, del Pep Coll i altres escriptors, que es representa a Esterri d’Àneu durant el Festival de teatre Esbaoila’t.  He escrit El miracle dels Pirineus que es presentarà el dimecres 19 de juliol a les 22 i 22.30 h. I el diumenge 23 d’11 a 13 h, a  l’Esbaiola’t  dins del Laberint de miracles. No t’ho perdis!

El cartell fa molt goig:

miracle pirineus

No escribas novelas

Gràcies, Juan Tallón!

Descartemos el revólver

Durante un tiempo muchos nos creímos tan listos que llegamos a lamentar que Jorge Luis Borges (1899-1986) y Raymond Carver (1939-1988) no hubiesen escrito una novela. Pensábamos que con un libro así su obra habría completado el círculo, adquiriendo una forma perfecta. Menudos imbéciles. No nos dábamos cuenta de que eran tan buenos que fueron unos privilegiados que no escribieron novelas porque no hizo falta, y eso no aminoró –al contrario– su influencia entre una legión de lectores, escritores y críticos. Me temo que hay que ser mal lector para echar de menos en su corpus bibliográfico una novela. Novela ¿para qué? ¿Qué necesidad? Sus cuentos y su poesía son cimas absolutas. «No creo que escribir historias cortas deba ser necesariamente un trampolín para escribir una novela», sostenía Carver. Borges nunca escribió un texto que tuviera más de diez páginas. Le parecía demasiado vulgar. Concentraba la prosa, empujando Carverla precisión…

View original post 216 more words