Els jocs d’estil, la restricció creativa

Ejercicios de estilo de Raymon Queneau, versió castellana d’Antonio Fernández Ferrer, és un llibre que m’acompanya des de fa vint-i-cinc anys. Me’l van recomanar a uns dels primers tallers d’escriptura que vaig fer. De la mateixa manera que el pianista ha de practicar les escales i el futbolista els xuts, l’escriptor ha d’exercitar-se en els exercicis d’estil literari que, com la major part dels entrenaments, es basen en la restricció.

Et diuen que has de fer la versió còmica o tràgica d’una escena, sense canviar res de significatiu, o que has de córrer amb una cama lligada i passar l’escena pel sedàs del sonet, sempre sense modificacions substancials. També et podem fer escriure amb un roc a l’esquena, un conte sense fer servir la vocal a.

oulipoPerec
Ejercicios de estilo és un text divertit i estimulant, que barreja joc, enginy i rigor per explicar noranta-nou vegades la mateixa anècdota seguint restriccions diferents. També tenim la versió catalana de Joan-Lluís Lluís, Xocolata desfeta, inspirada en el llibre de Queneau. Lluís segueix la plantilla d’Ejercicios de estilo i puja l’aposta. Per començar parteix d’un relat, amb una història, en lloc d’una anècdota simple, i en fa més versions. Les obres de Màrius Serra com Verbàlia  també juguen amb la restricció creativa, en aquest cas amb la intenció  d’esperonar la ment lingüística (Queneau i Lluís estimulen, sobretot, la ment narrativa).

Creus que les restriccions poden ser creatives?

Raymond_Queneau_S

Raymond Queneau (Jean-Max Albert)

Raymon Queneau va fundar i  liderar el moviment OULIPO (Ouvroir de Litterature Potencielle) als anys setanta i és un referent obligat dels tallers d’escriptura creativa. La proposta oulipiana consisteix senzillament a proposar recursos estimulants per a la creació literària i retre homenatge als literats predecessors copiant-los i obrint camins de futur. La literatura potencial acaba amb el desconcert de la pàgina en blanc, oferint formes diverses i divertides d’abordar la creació, combinant literatura i matemàtiques. De vegades, la llibertat total ofega. A l’Oulipo el que proposen és escriure a partir de restriccions que alliberen la creativitat.

La restricció és complementària al transit pels camins sense tanques de l’escriptura automàtica. Es bo combinar l’exploració a camp obert i el joc amb consignes restrictives. El joc i les intencions literàries. El futur per inventar i la tradició per plagiar i homenatjar.

lanitalsarmariscroniquesdekaneai

NOTÍCIES:

  • El dia 18 d’agost, a les 19 h. presentarem els meus reculls de contes Cròniques de Kaneai i La nit als armaris al Centre d’Art i Natura de Farrera. Comptarem amb una col·laboració de luxe: l’actriu Elisabet Vallès llegirà fragments dels llibres. Si sou a menys de cent quilòmetres de Farrera, no hi podeu faltar!
  • Taller Escriptura i natura, Farrera 16-17 setembre (clica!).

Ana Maria Matute i Cristina Fernández Cubas: dues escriptores tocades per les fades

De pequeña soñaba con volar. De mayor me hice escriptora. (Cristina Ferrnández Cubas)

Fa pocs dies, mentre preparava una sessió del taller de contes que tractava, en altres coses, sobre Parientes pobres del diablo (2006), de Cristina Fernández Cubas, vaig pensar en Ana Maria Matute. Cristina Fernandez Cubas la vaig conèixer arran de la publicació de Todos los cuentos (2008), un llibre que em va deixar tremolosa de la satisfacció íntima de descobrir un nou far literari. Contes d’atmosfera, amb elements fantàstics i llindars. De fet, ja l’havia conegut bastant abans, amb el guió teatral Hermanas de sangre (1998), però aquest llibre, a diferència dels contes, no em va deixar cap petjada especial.Ana_María_MatuteQuan em preparava la sessió em va venir al cap Ana Maria Matute, la gran dama de l’escriptura que també, potser encara més, em toca les fibres més íntimes amb les seves paraules escrites. Vaig tenir la intuïció que, al costat de la Rodoreda i del Calders, els meus pares de l’escriptura en llengua catalana, també hi tenia aquestes dues dames, mestres de l’escriptura, filles de la burgesia barcelonina i que escriuen en castellà. Jo vinc de pagès, sóc de classe baixa i fins als cinc anys no havia sentit parlar castellà (francès sí), com m’emmirallo en aquestes senyores elegants que parlen i escriuen en la llengua de Cervantes? No ho sé, però ho faig. De l’Ana Maria Matute n’estic enamorada i tot, de la imatge que m’he creat amb la informació que n’han donat els mitjans de comunicació  i de les seves paraules escrites amb olor de bosc. La Cristina Fernández Cubas és una escriptora de contes que m’enlluerna perquè té molt ofici com a contadora d’històries i com a literata, i perquè transita territoris que m’atreuen i pels que em vull endinsar més i millor. Sempre he volgut escriure contes fantàstics, travessar llindars. Cristina Fernández Cubas afirma coses com aquestes:

Lo desconocido siempre està agazapado esperándonos. La realidad no es plana, tiene sus agujeros negros y yo literàriament intento observar esos agujeros. Gusto por las historias que no tienen un explicación completa y que siempre queda un punto de misterio. El cuento me ofrecia un espacio que me gustaba, el cuento es una aventura. El cuento es un formato idóneo para burlar el espacio y el tiempo. El proceso de escritura es como un pasillo en el que se abren puertas y ventanes… no está nada escrito hasta que pones el punto y final. Yo escribo dispuesta a sorprenderme.Cristina_Fernandez_Cubas_2175Tant l’Ana Maria Matute com la Cristina Fernández Cubas es reconeixen hereves de la narració oral. Jo també, del tot. Si la meva àvia no hagués estat una gran inventora d’històries i  gran contacontes i el Jepet de Ton no m’hagués seduït amb els seus contes de dimonis, també inventats, jo avui no seria escriptora.

Quan Ana Maria Matute estava acabant d’escriure Olvidado rey Gudú, jo decidia que, si volia viure, havia d’escriure, que la porta era l’escriptura. Olvidado rey Gudú per mi és més que una novel·la, és un objecte que adoro. Ana Maria Matute va dir que “el que no inventa no vive”, que no es podia resistir a les paraules “Erase una vez” i que “cada día me sorprendo de algo”. Si aquestes frases ja em ressonen fort, que escolto “soy parte del bosque, me siento como un árbol”, em fonc.

No sé quina d’elles va dir “De mayor quiero ser bruja”, potser totes dues. També m’hi apunto.

croniques-de-kaneai-fresques

TALLER ESCRIPT EFICAÇ 24-05-17web

Tallers d’estiu al Pirineu

Després de la màgia de Sant Jordi

Quina festa pot superar Sant Jordi, quan tothom surt al carrer a passejar i comprar llibres i roses per regalar, i els autors esperen els lectors a les parades per signar les seves obres? SJ17Index1SJ17index2sj17index3Sant Jordi és potser la festa més bonica del món i, si no ho és, segur que està entre les tres o quatre primeres. És una festa popular que abraça tots els ciutadans i ciutadanes i engresca a comprar llibres també a aquelles persones que normalment no llegeixen gaire. No és la festa de la cultura ni de la lectura ni de l’escriptura, és la festa de la venda de llibres i de les roses, una festa comercial, com la majoria de les festes. Sant Jordi arreplega la fira de llibre i la fira de la rosa, reivindica la cultura catalana i és també el dia dels enamorats. Coincidint amb l’enterrament de Cervantes, la mort del Shakespeare i de Josep Pla. Des del 1995 és el dia Internacional del Llibre, però els catalans ja feia gairebé setanta anys que treien els llibres al carrer.SJ17ObradorSant Jordi és una festa preciosa i única, però no és la festa de la lectura i l’escriptura. Tot i així, com a lectora compro llibres i, alguns, me’ls faig signar (no sóc gaire fetitxista), i com a autora m’assec a les parades de les llibreries i de l’editorial amb l’esperança, moderada, que algú s’aturi i em demani que li signi un llibre. I cada vegada que això passa sento una immensa il·lusió.SJ17puntA més, des de les parades de llibres es veu passar la gent i la festa. És interessant mirar cap al carrer i cap a dins, cap als companys de signatura. Quina bona estona vaig passar ahir al matí a la parada de la llibreria Índex de Vilassar de Mar xerrant i rient amb la Maria Escalas, l’Emília Illamola, l’Anna Lleonard i el Laureano Miró! I a la tarda, per fi vaig conèixer la Carme Ripoll de l’Obrador d’històries i vaig retrobar el Jordi, un company de facultat i d’excursions botàniques, que feia un munt d’anys que no veia, com a en Carles, un exalumne de la Casa Elizalde que també va passar a comprar un llibre i fer-se la foto. I mentre era a la parada de Punt i Apart va desfilar una bona part de la família i una amiga d’Esterri d’Àneu que no esperava. Cròniques de Kaneai que pujaran riu amunt!  Vaig acabar el programa a la parada de l’editorial Voliana, la meva, i, quan ja tothom començava a marxar cap a casa, va venir el Josep, un amic de les Valls d’Àneu que feia una pila d’anys que no veia. Un dia rodó i dolç, sense cap tendinitis a la mà dreta però signant a cada parada i amb sorpreses molt grates.sj17volSant Jordi per mi no és el 50% ni el 30%  ni el 10%, és un dia molt bonic i prou, on sóc una mica més visible, no gaire més. Però m’agrada molt participar-hi com a escriptora. Moltíssimes gràcies a tots i totes els que heu vingut a saludar-me o a demanar-me que us signés un llibre, m’he sentit molt ben acompanyada.

I demà què?

Continuar llegint i escrivint i llegint. Buscar les històries, treballar la forma, explorar l’escriptura… Continuar picant pedra i llaurant el meu caminoi  literari. Continuar treballant per l’escriptura i la lectura tot l’any.lanitalsarmariscroniquesdekaneai

Divendres que ve presentarem Cròniques de Kaneai a la Biblioteca de Cabrils.  Vine!

Dones escriptores: Margaret Drabble

Impedimenta segueix fent una intensa i interessant tasca a l’hora de demanar l’atenció sobre llibres i autors que mereixen una mirada especial, posant el valor qualitats i emocions que no s’haurien de deixar perdre. Aquest seria el cas de “Un día en la vida de una mujer sonriente”, un llibre que aplega tretze relats, tots…

via “Un día en la vida de una mujer sonriente”, els contes de Margaret Drabble — Jordi Cervera

Nina Berberova: l’escriptora que no va trobar el seu editor fins poc abans de morir

“Jo creia que arribaria a ser algú, però no he arribat a ser ningú: només he arribat a ser”.

Vaig sentir parlar de Nina Berberova per primera vegada l’any 1993, quan va morir. Feia un taller d’escriptura a la casa Elizalde amb la Zulema Moret i vam llegir i comentar alguns textos seus. Em va semblar que Berberova era una escriptora de raça i una dona valenta. Una figura que no encaixava ni en la Rússia de la revolució bolxevic, que ella havia recolzat, ni amb la intel·lectualitat europea d’esquerres, simpatitzant de la Unió Soviètica.Nina BerberovaNina Berberova va néixer a Sant Petersburg l’any 1901 en una família burgesa i acomodada. El seu pare, d’origen armeni, era un funcionar del tsar. La seva mare era una russa ortodoxa. Després de la revolució, amb la qual havia cregut perquè trobava que les pràctiques tsaristes eren profundament injustes, va veure que les purgues contra els intel·lectuals eren imparables i va decidir marxar a França amb el seu company, el poeta Vladislav Jodasiévich. Era l’any 1922 i van passar per Berlín, Praga i Sorrento (on vivia Gorki) fins a arribar a París, l’any 1925. Nina Berberova es va posar a treballar a “Últimes notícies”, el diari de l’emigració russa. Fam, fred i nostàlgia. Jodasiévich, del que Nabokov va dir que era el millor crític literari i poeta rus del segle XX, li va proposar un pacte de suïcidi, però ella s’hi va oposar. He llegit que Jodasiévich (1886-1939), va morir de mort natural, insistia amb la seva obsessió pel suïcidi i que la Berberova li va preparar menjar per tres dies i el va abandonar.

A París Nina Berberova va publicar els seus primers relats, inspirats en la seva experiència personal i que descriuen la vida dels emigrats russos a França. Escenes de l’emigració, on la tragèdia es desenvolupa sense dramatisme, que més  tard es publicarien en el recull Destinació mitigada (1949). En aquesta època i sobre la mateixa temàtica també va escriure Les cròniques de Billancourt (1930-1940). Paral·lelament als relats escrivia novel·les: Els Últims i Els Primers (1930), La Sobirana (1932), Sense ocàs (1938) i El Cap de les Tempestes (1950- 1951). Però no passava de ser una autora llegida pels seus compatriotes exiliats.

“Em pregunto com vam poder sobreviure aquells anys. No desitjàvem llegir nous llibres i rellegir-ne de vell. Escriure ens produïa una estranya barreja de por i repugnància. Només desitjàvem una cosa: amargar-nos i callar”, va escriure fent referència a la Segona Guerra Mundial, que la va passar amb el seu segon marit a Longchêne, un poble que es va convertir en un refugi de desterrats.

L’endemà mateix de la fi de la II Guerra Mundial va reprendre la seva activitat de periodista a les pàgines literàries d’un nou diari rus. També va escriure diverses biografies (Txaikovski, 1936; Borodin, 1938, Aleksandr Blok i el seu temps, 1947). Però l’any 1950, vídua per segona vegada, va decidir emigrar als Estats Units amb setanta dòlars a la butxaca i una maleta de cartró. El compromís marxista de bona part de la classe intel·lectual francesa i la dispersió del medi literari rus la van empènyer a marxar. L’any 1954 va obtenir la nacionalitat estatunidenca i va treballar a Yale i Princeton com a lectora de rus. I va continuar escrivint, sempre en rus: L’home pensant (1958), El mal negre (1959), la seva autobiografia titulada El Subratllat és meu (1972).

Només pocs anys abans de la seva mort (1993) va tenir la satisfacció de veure la seva obra traduïda i reconeguda en la major part dels països occidentals i al seu país d’origen. Fins aquell moment Nina Berberova escrivia però la seva obra romania inèdita o enterrada en l’oblit. Fins als anys vuitanta, quan ja havia assumit que la fama li passaria de llarg. Fins que Hubert Nyssen, de l’editorial francesa Actes Sud, el seu futur editor, la va descobrir i va recuperar la seva obra. Amb la publicació de L’acompanyant, el 1989, se li obren les portes del gran públic i s’inicia la seva etapa de glòria com a escriptora. Un èxit que li va permetre comprar-se un pis a Filadèlfia i tornar al seu Sant Petersburg natal, elogiada per la premsa estatunidenca, francesa, italiana i alemanya.

Va morir, després de tota una vida a l’exili, amb el reconeixement i l’aplaudiment internacionals.

Tallers d’estiu al Pirineu

Catàleg tallers d’escriptura

Lucia Berlin: contes elèctrics

Exagero molt i barrejo ficció i realitat, però no dic cap mentida.

El meu descobriment literari de l’any passat va ser el Manual per a dones de fer feines de Lucia Berlín. Ho té tot: són contes escrits per una dona que palpiten. Lucia Berlin va morir l’any 2004 als 68 anys, havia publicat tres reculls de contes, però la fama li va venir després de morta, l’any 2015 quan l’editorial dels Estats Units Farrar Straus and Giroux va publicar la selecció dels seus contes titulada Manual per a dones de fer feines amb pròleg de Lydia Davies i presentació  de l’editor Stephen Emerson, que ho va encertar de ple, perquè el llibre es va convertir en un èxit de vendes, als Estats Units i a la resta del món, gràcies a això l’any passat va arribar a les meves mans en català (traducció d’Albert Torrescana).manualperadonesdeffDe Lucia Berlin m’agrada que nasqués a Alaska, en contacte amb la natura blanca i lliure, paisatges suggeridors que no he trepitjat mai. M’agrada que, malgrat que va patir molt, abusos infantils, un corrector d’acer per escoliosi, ser l’única nena protestant a El Paso (Texas), ser una senyoreta nord-americana benestant a Xile, tenir una mare freda i alcohòlica i una vida sentimental turmentada, malgrat tot això i que no ens estalvia les misèries de la vida, els seus contes són plens de vitalitat, llum i sentit de l’humor.

La seva vida és un moviment continu que es reflecteix en els seus contes, amb base autobiogràfica. Alaska, Texas, Xile, Nova York, Califòrnia, Colorado… Mèxic. Tres marits, tres divorcis, quatre fills. Música de jazz. Va començar a estudiar periodisme i va acabar estudiant literatura, per poder escriure tot el que queda als marges del discurs periodístic. Professora de secundària, ajudant d’infermeria, recepcionista, dona de fer feines, escriptora, professora universitària. Alcohòlica. Un marit addicte a l’heroïna. Pacient en centres de desintoxicació. Les seves experiències vitals són el centre de la seva obra.lucia berlinEls contes de Lucia Berlin són directes, lluminosos i catàrtics. El ritme és trepidant. La vida no s’atura a esperar, les accions dels seus relats tampoc. Velocitat, és la paraula clau, una velocitat que t’arrossega, lectora. I una veu irresistible, càlida i propera, feta d’esperit d’observació, empatia, alegria de viure i sentit de l’humor. Velocitat i electricitat. Com diu Lydia Davies:

Els relats de Lucia Berlin són elèctrics, brunzeixen i espetarreguen com cables de corrent que es toquen. I com a resposta, la ment del lector, seduïda i captivada, també recobra el vigor i totes les sinapsis es disparen. És així com ens agrada estar quan llegim: fent anar el cervell, notant els batecs del cor.

Això mateix em va passar quan vaig començar a llegir Manual per a dones de fer feines i ja no el vaig poder deixar i passava d’un conte a un altre sense respirar com si es tractés d’una novel·la.

Lucia Berlin va dir que el seu far literari era Txékhov. Que els seus models eren Txékhov, per la humanitat, Katherine Mansfield, per la capacitat de trobar bellesa fins i tot en el més vulgar, i Paul Bowles, per l’agudesa a l’hora de percebre i entendre les diferències culturals… Als seus contes hi són els tres.

Lucia Berlin transmet la sensació de vida immediata i perillosa, no saps mai què passarà a continuació, i ho fa gràcies a una orella atenta a la parla del carrer, a saber encadenar els fets narrats amb velocitat, a una mirada intel·ligent i precisa, que sap com usar l’humor, quan la duresa i quan i amb qui ser tendra. Lucia Berlin tenia un gran talent narratiu.

¿Que és el matrimoni, al capdavall, doncs? No l’he entès mai. I el que ara no entenc és la mort.

No em sap greu dir coses terribles si les puc transformar en divertides.

Les males olors poden ser agradables.

artinatura1

Foto: Centre d’Art i de Natura de Farrera

No et perdis els tallers d’escriptura al Pirineu! Un cap de setmana d’estiu escrivint i descobrint racons de les Valls d’Àneu i la Vall Farrera. Clica!

El plaer de llegir en veu alta i escoltar

Sessió oberta de final de trimestre. Taller de conte literari, Amics de les Arts de Terrassa

Ahir vam tenir l’última sessió del segon trimestre del taller de conte literari, que hem dedicat a llegir i comentar alguns dels autors de contes més rellevants del segle XX, com Joyce, Rodoreda, Borges, Cortázar, Mansfield, Calders, Berlin, Parker, McCullers, Hemingway. Lectura en veu alta per a tothom de contes de creació pròpia, un goig de sessió.

Com a professora d’escriptura concedeixo molta importància a aquestes sessions on, després de fer moltes activitats, experimentar llegir i comentar, sempre en obres, presenten un conte acabat. Aquest és el primer objectiu de la sessió, presentar una obra acabada i celebrar-ho. El segon, viure l’experiència de la publicació, en el sentit de desprendre’s del conte i deixar que cada lector l’acabi amb la seva interpretació. El tercer, gaudir de llegir en veu altra i d’escoltar els companys.

Va ser una festa de contes fabulosos.

Vaig tancar la sessió amb la lectura de La casa de Chef, de Carver, traducció de Benito Gómez Ibáñez, perquè amb tantes coses que hem fet no havíem tingut temps de llegir aquest autor en veu alta.20170322_160841-COLLAGE20170322_160711-COLLAGE20170322_161022-COLLAGE

Així, llegint i escoltant, vam encetar la primavera.

Diumenge faré un taller d’escriptura a la llibreria Índex de Vilassar de Mar.