L’obligació de pensar per ser una mica més lliures

Els meus tallers d’escriptura d’hivern (Clica!)

Anuncis

Retalls de la història en directe al club de lectura de novel·la històrica

Acabava de sortir de la biblioteca amb un exemplar de El árbol de la ciencia de Pio Baroja i recordava amb el sucre dels records positius el professor de literatura de final de la primària i el d’història de principis de la secundària, ambdós fans de la generació del 98, quan vaig veure que Juan Tallón acabava de publicar el post que enganxo al final i que també “parla de Baroja”. Jo no vaig fer com en Tallón, vaig passejar quatre dies amb el llibre i el vaig llegir, de la primera paraula a l’última. No em va semblar que l’obra tingués més d’un segle, tot i que era ben clar que narrava en directe els últims anys del segle XIX i els primers del XX. Aquesta setmana comentarem El árbol de la ciencia a la tertúlia del Club de Lectura de la Biblioteca Sofia Barat, una trobada molt prometedora perquè comentaren les paraules del gran cronista de l’Espanya del tombant del segle XIX al XX. La història en directe.

Ramon_Casas_-_MNAC-_Pío_Baroja-_027588-D_006576

Pio Baroja retratat per Ramon Casas.

Promesas que no valen nada — Descartemos el revólver.

En noviembre de 2015 salió a la luz Los caprichos de la suerte, una novela inédita de Pío Baroja que había permanecido guardada durante décadas en una vieja carpeta. Escrita a máquina, con letra azul, incluía un sinfín de adicciones manuscritas del propio Baroja. En la introducción, José-Carlos Mainer advertía que se trataba de una […]

via Promesas que no valen nada — Descartemos el revólver

Bon Nadal!

Com l’amic Gabriel Jaraba et deixo amb unes reflexions sobre el Nadal de G.K. Chesterton publicades a El espíritu de la Navidad (Espuela de plata. 2017) que m’han agradat força.

naixement

Foto: José Porras Elemaki.

«No es más inevitable relacionar a Dios con un niño que relacionar la fuerza de la gravedad con un gato. Ha sido creada en nuestras mentes por la Navidad porque somos cristianos, porque somos psicológicamente cristianos aun cuando no lo seamos en un plano teológico. En otras palabras, esta combinación de ideas, en frase muy discutida, ha alterado la naturaleza humana. Realmente hay una diferencia entre el hombre que la conoce y el que no. Puede que no sea una diferencia de valor moral, pues el musulmán o el judío pueden ser más dignos según sus luces, pero es un hecho patente acerca del cruce de dos luces particulares: la conjunción de dos estrellas en nuestro horóscopo particular. La omnipotencia y la indefensión, la divinidad y la infancia, forman definitivamente una especie de epigrama que un millón de repeticiones no podrán convertir en un tópico. No es descabellado llamarlo único. Belén es, definitivamente, un lugar donde los extremos se tocan».

Marcel Proust va pagar de la seva butxaca la publicació del primer volum d’“À la recherche du temps perdu.”

Marcel Proust (1871-1922) escribió miles de cartas, muchas de ellas para no tener que hablar. Eran un sustituto de la conversación, y casi una manía, como demuestra que para comunicarse con su madre algunos días prefiriese dejarle largas notas al lado de un jarrón. Philip Kolb, encargado de la edición canónica de su correspondencia, reunió […]

via El lector que creyó en Proust — Descartemos el revólver

Detalls que es claven a la ment del lector

No cal omplir el full amb una cortina de sensacions i efectes poètics ni vessar glopades i més glopades de paraules que estimulen les emocions. No cal mostrar-ho tot amb total precisió. Amb un excés d’estímuls el lector no pot respirar, no sap què ha de recordar ni com captar el sentit del text. Una descripció farcida de detalls i de filigranes literàries pot tenir el seu interès, més enllà del lluïment de l’escriptor, però si no és un instrument emprat amb intenció i eficàcia com, per exemple, per inundar els sentits i emborratxar amb paraules o transmetre la idea de manca de jerarquia o de caos, l’excés de detalls en lloc de sumar resta. La línia entre l’exuberància vital i l’ofec és molt prima. Narrar és seleccionar i ordenar. Per evitar l’asfíxia i perquè brilli l’essència del text, cal escollir els detalls significatius. Com menys, si són suficients per ben triats, millor, encara que depèn de l’efecte que es vol transmetre. Es pot guanyar el lector d’un tret o amb una allau.

reptilTxékhov és un mestre dels detalls. Són els detalls que extreia de la petita vida quotidiana dels personatges els que els fa singulars i els defineix. Al seu famós conte La dama del gosset, després de l’amor Anna plora mentre Gurov menja tranquil·lament síndria. Un detall que retrata la situació i les ànimes dels personatges sense necessitat d’explicar res més.

M’agraden els textos amb detalls on ets pots agafar, que cristal·litzen un significat profund. Els que només contenen generalitats i llargues explicacions sobre el personatge, em semblen superficials i poc literaris. La literatura va de saber observar i de saber trobar els detalls literaris que es clavin a la ment del lector. L’alegria no sempre es manifesta amb un somriure, pot ser que el personatge quan està content faci ballar els dits amb gràcia. De vegades trobem detalls força suggeridors però que no acaben de dir res i tampoc serveixen per cohesionar ni per marcar alguna cosa, només fan soroll i desorienten el lector. Hem d’evitar els detalls gastats, que ja no diuen res de nou, buscar en els que semblen banals i trobar-hi la fondària.

Josep Pla n’era un mestre, de l’observació i de la utilització literària dels detalls. Per exemple, a El quadern gris, la crema cremada i el pa de pessic del dia que fa vint-i-un anys són detalls molts significatius.

Observa amb tots els sentits, selecciona els detalls significatius i descriu-los amb vivesa. Els detalls físics decideixen si et creuran la mentida de la ficció o no, però els detalls sovint també actuen com a metàfora d’una situació o d’un personatge .

Stendhal deia: els detalls és el que hi ha de més important en una novel·la. I Txékhov: s’ha d’intentar l’impossible per dir les coses com no les ha dites mai ningú. Ho diu Mercè Rodoreda al pròleg de Mirall trencat. I, parlant d’aquesta novel·la, al mateix pròleg, cita alguns detalls o elements significatius:

La torre, la teulada, la gàbia dels ocells, l’armari japonès, la copa de cristall que la Teresa deixa al petit Jaume perquè begui vi com ella (…) Les plomes de paó amb un ull blau a dalt de tot, el senyor sense cap de la casa de nines (…) i el cap del senyor de la casa de nines (…) I, naturalment, el llorer.

rodoredatotcontes

Tallers d’hivern.

Despullar el llenguatge

El que més m’impressiona de La passió segons GH, de Clarice Lispector és la tensió entre el llenguatge i la realitat inefable que vol expressar, entre els mots i els silencis. Prem el llenguatge fins a treure-li tota la suor vella i renovar-lo. La passió segons GH és un text per llegir i mastegar a poc a poc, farcit de silencis, de paraules de pes, de frases gruixudes i vibrants. Un text que brilla i reclama una connexió més enllà de la lògica i del significat. El llenguatge, despullat de la connotació habitual, descol·loca i provoca una estranyesa que desvetlla una atenció més global i intuïtiva, més viva. Un text trencat i repetitiu, d’una bellesa i una profunditat que enganxen i meravellen.

De morir sí que en sabia, ja que morir és el futur i és imaginable, i sempre havia tingut temps d’imaginar. Però l’instant, aquest instant d’ara —l’actualitat— això no és imaginable, entre l’actualitat i jo no hi ha interval: és ara, en mi. (Traducció: Núria Prats)

Clarice_Lispector

El llenguatge sempre fracassa en l’intent d’arribar a l’essència de les coses, no pot a atrapar de tot allò que l’escriptora vol transmetre al lector, perquè no és la cosa que vol mostrar sinó només una representació. Però s’intenta una i una altra vegada, encara que suposi un patiment i mai estiguem prou satisfetes, això és fer literatura. Despullar el llenguatge de la seva base evocadora i representativa, del simbolisme, i fer-lo més pur, és, sobretot, el repte dels poetes però també dels escriptors en general.

Clarice Lispector era una autora ferotgement preocupada per despullar el llenguatge de tot el llast que l’apaga i el debilita, per retornar-li un vigor salvatge. Era molt conscient que creava realitats literàries a partir d’un sistema de signes incapaç d’atrapar les coses que representen, i alhora treballava amb passió la recerca identitària a través del llenguatge i creava una lògica de paraules compulsiva, repetitiva i pertorbadora.

Clarice Lispector estira el llenguatge i el retorça com si fos de goma. De vegades costa entrar en els seus textos, que demanen atenció i una intel·ligència desperta per intuir el significat que no és obvi d’entrada, però un cop a dins encara costar més sortir-ne.

La literatura és llenguatge, paraules.

_MG_9206

Ja pots veure els Tallers d’hivern: clica!

 

Les paraules de la infància, pàtria de l’escriptora

Tots tenim dret a escriure malament i a convertir l’escriptura en un gaudi. De petits primer agafem les coses amb les mans i després ho fem amb les paraules, la sensació de poder engrapar les coses pronunciant el seu nom és molt potent, cada paraula nova que el nen descobreix és una palleta d’or. Per què arriba un moment que molts de nosaltres comencem a tenir pànic d’escriure malament? Per què vestim l’escriptura amb vestimentes militars que ofeguen la lluentor natural de les paraules, que escanyen el poeta que tots tenim a dins i que es meravella amb cada paraula despullada?Supo-supocoberta

A Digues que m’estimes encara que sigui mentida, Montserrat Roig reflexiona sobre l’escriptura i sobre escriure en català. “No sóc lingüista, la meva feina és narrar”, diu. Quin descans llegir aquesta frase! És com una capa d’oli damunt de l’eterna ferida de pensar que no escric prou bé el català (que no domino prou la norma), que per escriure en català cal ser filòleg o alguna cosa semblant, que jo no sóc. Pànic a escriure castellanismes, por a fer servir una forma incorrecta. “El desert de la norma i l’antinorma”. La pàtria de l’escriptor, segons Montserrat Roig, és la llengua amb què escriu i la infantesa, les dues coses. Jo ho veig com ella.

Pel que fa a la llengua, em sento com a una emigrant. Vaig créixer en un poble on ningú parlava el castellà, el vaig aprendre a l’escola sense dificultat, i no vaig veure la tele, que llavors era només en castellà, fins als set anys. Al meu poble tothom parlava català pallarès i no vaig tenir notícia del català normatiu fins als quinze anys, que em vaig sentir obligada a abandonar el dialecte per poder escriure en català i en aquest procés sento que vaig perdre una part de la meva pàtria literària. La il·lusió d’escriure en la llengua pròpia es va enfosquir amb la sensació que nosaltres, els pallaresos, parlàvem malament el català. I els aneuencs pitjor. Si volia escriure bé “el català” havia de renunciar al meu dialecte, a les paraules dels meus pares i els meus padrins. Havies de tenir una autoestima a prova de professors i de normes lingüístiques o t’havies de mutilar lingüísticament.

Això és el que vam haver de fer la generació que hem viscut, i patit, el pas del món camperol i oral al món urbà i escrit, de la dictadura a la transició democràtica. Entenc perfectament el pallarès i l’aneuenc, però els he apartat de la meua escriptura per complir amb la norma (millor o pitjor) i fer-me entendre amb comoditat. M’he esforçat per esdevenir estàndard. Jo mateixa em vaig tallar les ales i en lloc de créixer com a artista des de les meues arrels lingüístiques les vaig deixar de banda per no haver de lluitar contra la norma. Però les paraules de la pàtria de la infància no han marxat per més que les hagi colgat amb paraules més entenedores i corrents, les porto sempre amb mi.

Eeixo

Quan sento que parlen de padrins, de rocs, de sarnalles i de goiats que xauen, sento campanetes, com diu la Marta Rojals, a la que admiro, entre altres mèrits, per haver emprat sense complexos el dialecte a Primavera, estiu, etc. A El meu Adrià, el primer conte de La nit als armaris, jo també vaig fer un retorn a la llengua de la meva infància, però amb una prudència potser excessiva, en qualsevol cas, molt meditada. Les paraules dialectals que hi surten fan supo supo amb el meu cor i em retornen bocins de vida tan viva que cap altra paraula sinònima podria despertar.

Nyam si mos entenem: natres de les pedres en diem rocs i de les sargantanes sarnalles. Per mi no hi ha cap altra paraula que pugui anomenar millor els rocs que roc i les sarnalles que sarnalla.