Marcel Proust va pagar de la seva butxaca la publicació del primer volum d’“À la recherche du temps perdu.”

Marcel Proust (1871-1922) escribió miles de cartas, muchas de ellas para no tener que hablar. Eran un sustituto de la conversación, y casi una manía, como demuestra que para comunicarse con su madre algunos días prefiriese dejarle largas notas al lado de un jarrón. Philip Kolb, encargado de la edición canónica de su correspondencia, reunió […]

via El lector que creyó en Proust — Descartemos el revólver

Anuncis

Detalls que es claven a la ment del lector

No cal omplir el full amb una cortina de sensacions i efectes poètics ni vessar glopades i més glopades de paraules que estimulen les emocions. No cal mostrar-ho tot amb total precisió. Amb un excés d’estímuls el lector no pot respirar, no sap què ha de recordar ni com captar el sentit del text. Una descripció farcida de detalls i de filigranes literàries pot tenir el seu interès, més enllà del lluïment de l’escriptor, però si no és un instrument emprat amb intenció i eficàcia com, per exemple, per inundar els sentits i emborratxar amb paraules o transmetre la idea de manca de jerarquia o de caos, l’excés de detalls en lloc de sumar resta. La línia entre l’exuberància vital i l’ofec és molt prima. Narrar és seleccionar i ordenar. Per evitar l’asfíxia i perquè brilli l’essència del text, cal escollir els detalls significatius. Com menys, si són suficients per ben triats, millor, encara que depèn de l’efecte que es vol transmetre. Es pot guanyar el lector d’un tret o amb una allau.

reptilTxékhov és un mestre dels detalls. Són els detalls que extreia de la petita vida quotidiana dels personatges els que els fa singulars i els defineix. Al seu famós conte La dama del gosset, després de l’amor Anna plora mentre Gurov menja tranquil·lament síndria. Un detall que retrata la situació i les ànimes dels personatges sense necessitat d’explicar res més.

M’agraden els textos amb detalls on ets pots agafar, que cristal·litzen un significat profund. Els que només contenen generalitats i llargues explicacions sobre el personatge, em semblen superficials i poc literaris. La literatura va de saber observar i de saber trobar els detalls literaris que es clavin a la ment del lector. L’alegria no sempre es manifesta amb un somriure, pot ser que el personatge quan està content faci ballar els dits amb gràcia. De vegades trobem detalls força suggeridors però que no acaben de dir res i tampoc serveixen per cohesionar ni per marcar alguna cosa, només fan soroll i desorienten el lector. Hem d’evitar els detalls gastats, que ja no diuen res de nou, buscar en els que semblen banals i trobar-hi la fondària.

Josep Pla n’era un mestre, de l’observació i de la utilització literària dels detalls. Per exemple, a El quadern gris, la crema cremada i el pa de pessic del dia que fa vint-i-un anys són detalls molts significatius.

Observa amb tots els sentits, selecciona els detalls significatius i descriu-los amb vivesa. Els detalls físics decideixen si et creuran la mentida de la ficció o no, però els detalls sovint també actuen com a metàfora d’una situació o d’un personatge .

Stendhal deia: els detalls és el que hi ha de més important en una novel·la. I Txékhov: s’ha d’intentar l’impossible per dir les coses com no les ha dites mai ningú. Ho diu Mercè Rodoreda al pròleg de Mirall trencat. I, parlant d’aquesta novel·la, al mateix pròleg, cita alguns detalls o elements significatius:

La torre, la teulada, la gàbia dels ocells, l’armari japonès, la copa de cristall que la Teresa deixa al petit Jaume perquè begui vi com ella (…) Les plomes de paó amb un ull blau a dalt de tot, el senyor sense cap de la casa de nines (…) i el cap del senyor de la casa de nines (…) I, naturalment, el llorer.

rodoredatotcontes

Tallers d’hivern.

Despullar el llenguatge

El que més m’impressiona de La passió segons GH, de Clarice Lispector és la tensió entre el llenguatge i la realitat inefable que vol expressar, entre els mots i els silencis. Prem el llenguatge fins a treure-li tota la suor vella i renovar-lo. La passió segons GH és un text per llegir i mastegar a poc a poc, farcit de silencis, de paraules de pes, de frases gruixudes i vibrants. Un text que brilla i reclama una connexió més enllà de la lògica i del significat. El llenguatge, despullat de la connotació habitual, descol·loca i provoca una estranyesa que desvetlla una atenció més global i intuïtiva, més viva. Un text trencat i repetitiu, d’una bellesa i una profunditat que enganxen i meravellen.

De morir sí que en sabia, ja que morir és el futur i és imaginable, i sempre havia tingut temps d’imaginar. Però l’instant, aquest instant d’ara —l’actualitat— això no és imaginable, entre l’actualitat i jo no hi ha interval: és ara, en mi. (Traducció: Núria Prats)

Clarice_Lispector

El llenguatge sempre fracassa en l’intent d’arribar a l’essència de les coses, no pot a atrapar de tot allò que l’escriptora vol transmetre al lector, perquè no és la cosa que vol mostrar sinó només una representació. Però s’intenta una i una altra vegada, encara que suposi un patiment i mai estiguem prou satisfetes, això és fer literatura. Despullar el llenguatge de la seva base evocadora i representativa, del simbolisme, i fer-lo més pur, és, sobretot, el repte dels poetes però també dels escriptors en general.

Clarice Lispector era una autora ferotgement preocupada per despullar el llenguatge de tot el llast que l’apaga i el debilita, per retornar-li un vigor salvatge. Era molt conscient que creava realitats literàries a partir d’un sistema de signes incapaç d’atrapar les coses que representen, i alhora treballava amb passió la recerca identitària a través del llenguatge i creava una lògica de paraules compulsiva, repetitiva i pertorbadora.

Clarice Lispector estira el llenguatge i el retorça com si fos de goma. De vegades costa entrar en els seus textos, que demanen atenció i una intel·ligència desperta per intuir el significat que no és obvi d’entrada, però un cop a dins encara costar més sortir-ne.

La literatura és llenguatge, paraules.

_MG_9206

Ja pots veure els Tallers d’hivern: clica!

 

Les paraules de la infància, pàtria de l’escriptora

Tots tenim dret a escriure malament i a convertir l’escriptura en un gaudi. De petits primer agafem les coses amb les mans i després ho fem amb les paraules, la sensació de poder engrapar les coses pronunciant el seu nom és molt potent, cada paraula nova que el nen descobreix és una palleta d’or. Per què arriba un moment que molts de nosaltres comencem a tenir pànic d’escriure malament? Per què vestim l’escriptura amb vestimentes militars que ofeguen la lluentor natural de les paraules, que escanyen el poeta que tots tenim a dins i que es meravella amb cada paraula despullada?Supo-supocoberta

A Digues que m’estimes encara que sigui mentida, Montserrat Roig reflexiona sobre l’escriptura i sobre escriure en català. “No sóc lingüista, la meva feina és narrar”, diu. Quin descans llegir aquesta frase! És com una capa d’oli damunt de l’eterna ferida de pensar que no escric prou bé el català (que no domino prou la norma), que per escriure en català cal ser filòleg o alguna cosa semblant, que jo no sóc. Pànic a escriure castellanismes, por a fer servir una forma incorrecta. “El desert de la norma i l’antinorma”. La pàtria de l’escriptor, segons Montserrat Roig, és la llengua amb què escriu i la infantesa, les dues coses. Jo ho veig com ella.

Pel que fa a la llengua, em sento com a una emigrant. Vaig créixer en un poble on ningú parlava el castellà, el vaig aprendre a l’escola sense dificultat, i no vaig veure la tele, que llavors era només en castellà, fins als set anys. Al meu poble tothom parlava català pallarès i no vaig tenir notícia del català normatiu fins als quinze anys, que em vaig sentir obligada a abandonar el dialecte per poder escriure en català i en aquest procés sento que vaig perdre una part de la meva pàtria literària. La il·lusió d’escriure en la llengua pròpia es va enfosquir amb la sensació que nosaltres, els pallaresos, parlàvem malament el català. I els aneuencs pitjor. Si volia escriure bé “el català” havia de renunciar al meu dialecte, a les paraules dels meus pares i els meus padrins. Havies de tenir una autoestima a prova de professors i de normes lingüístiques o t’havies de mutilar lingüísticament.

Això és el que vam haver de fer la generació que hem viscut, i patit, el pas del món camperol i oral al món urbà i escrit, de la dictadura a la transició democràtica. Entenc perfectament el pallarès i l’aneuenc, però els he apartat de la meua escriptura per complir amb la norma (millor o pitjor) i fer-me entendre amb comoditat. M’he esforçat per esdevenir estàndard. Jo mateixa em vaig tallar les ales i en lloc de créixer com a artista des de les meues arrels lingüístiques les vaig deixar de banda per no haver de lluitar contra la norma. Però les paraules de la pàtria de la infància no han marxat per més que les hagi colgat amb paraules més entenedores i corrents, les porto sempre amb mi.

Eeixo

Quan sento que parlen de padrins, de rocs, de sarnalles i de goiats que xauen, sento campanetes, com diu la Marta Rojals, a la que admiro, entre altres mèrits, per haver emprat sense complexos el dialecte a Primavera, estiu, etc. A El meu Adrià, el primer conte de La nit als armaris, jo també vaig fer un retorn a la llengua de la meva infància, però amb una prudència potser excessiva, en qualsevol cas, molt meditada. Les paraules dialectals que hi surten fan supo supo amb el meu cor i em retornen bocins de vida tan viva que cap altra paraula sinònima podria despertar.

Nyam si mos entenem: natres de les pedres en diem rocs i de les sargantanes sarnalles. Per mi no hi ha cap altra paraula que pugui anomenar millor els rocs que roc i les sarnalles que sarnalla.

 

Una història massa trista per ser contada

L’escriptora xinesa Zhang Ailing (1920-1995), coneguda com a Eileen Chang, és una de les autores xineses més llegides, malgrat que haver estat sabotejada pel règim comunista.

Eileen Chang va néixer a Shanghai el 1920. La seva mare era una dona moderna educada a Anglaterra i el seu pare un opiòman d’idees tradicionals. Pares divorciats i rics.  L’any 1941, quan l’exèrcit japonès va ocupar la ciutat de Hong Kong, on estudiava literatura anglesa, va tornar a Shanghai per dedicar-se  a l’escriptura. Des del primer moment va tenir el reconeixement dels lectors. També va treballar com a guionista per a una productora cinematogràfica (Shanghai era el Hollywood xinès). L’any 1955 va emigrar als Estats Units, on va viure fins a la seva mort, fugint del règim comunista, que va qualificar la seva obra de burgesa. Malgrat els intents del poder per a relegar la seva obra, la seva popularitat es va mantenir viva a Taiwan i Hong Kong i es va fer extensiva tant a la Xina com als estats Units, amb obres com La gàbia daurada, Rosa vermella i rosa blanca, Desig, perill (que Ang Lee va portar al cinema el 2007) o L’amor que fa caure ciutats, que comento en aquest post.

Zhang_Ailing_1954 Eileen Chang

L’amor que fa caure ciutats

Aleshores, la Liusu es penedí que en Liuyan fos al seu costat. Una persona amb dos cossos corre el doble de perill. Si no la ferien a ella, podien ferir-lo a ell. Si ell moria o quedava malferit, no podia ni imaginar-se què l’esperava a ella. Si ella prenia mal, hauria de morir per tal de no ser-li una càrrega, però encara que es morís no seria tot tan net i senzill com morir sol. Li semblava que en Liuyuan pensava com ella. De la resta, no en sabia res: en aquell instant, ella només el tenia a ell, i ell només la tenia a ella.

El llibre, publicat per Club Editor (i Libros del Asteroide en castellà), traducció de Carla Benet i postfaci de Ricard Plansa, es compon de la novel·la curta L’amor que fa caure ciutats i del conte  Setge. La primera ens explica la història d’una família tradicional de Shanghai, ciutat moderna, cosmopolita i tradicional i trasbalsada per la guerra i l’ocupació japonesa, i com busquen pretendents per a les seves filles. Un ric hereu educat a Anglaterra s’enamora de la filla divorciada. Ella s’hi vol casar i ho necessita, ell vol una amant… El conte Setge, escrit amb un estil cinematogràfic, ens presenta una deliciosa història de casualitats, d’amors que haurien pogut ser.

Em sembla meravellós que a la Shanghai ocupada per l’exèrcit japonès i on plovien bombes cada dia, una jove escriptora de  vint-i-tres anys es posés a escriure històries d’amor i que triomfés perquè, envoltats de misèria, mort i desesperança els cors dels seus compatriotes el que necessitaven eren històries d’amor. Chang narra les històries d’amor de personatges corrents, no idealitzats, amb una habilitat extraordinària i una gran bellesa literària.

L’amor que fa caure ciutats explica la història de la Liusu, la sisena filla de la família Bai. Jove, bella i intel·ligent i amb escasses esperances de trobar marit perquè és divorciada (a Shanghai dels anys quaranta, on conviuen la modernitat i la tradició, el divorci era legal però socialment reprovat), li cal tornar a casar-se si vol mantenir el seu estatus social. Les cunyades i els homes de la família li recorden constantment que és una càrrega i una vergonya familiar. És en aquestes circumstàncies que coneix a Fan Liuyuan, un jove, atractiu i milionari, que s’enamora d’ella. Liusu desconfia de Fan Liuyuan i del seu amor, se sent insegura perquè es juga l’honor com a dona i no sap quines són les intencions reals de Fan, però no pot deixar de veure’l. Junts viatgen a Hong Kong i Liusu es va alliberant de les normes que l’esgoten i la reprimeixen.

El primer cop et cases per la família, el segon per tu mateixa.

El problema de l’amor espiritual és que l’home diu coses que la dona no entén.

L’altra història, la que no és d’amor, és massa trista per ser contada.

“Molt sovint es llegeix Eileen Chang a partir de la nostàlgia, sense tenir en compte que el seu punt de vista és el d’una època. Aquests contes són escrits sota les bombes. I l’autora, com els seus personatges, continua vivint. Eileen Chang forma part, com les cançons de Teresa Teng o l’orgull viril de Bruce Lee, del cànon sentimental, cultural i popular de milions de xinesos de tot el món.”(Del postfaci del llibre)

“Els personatges de les meves històries no són herois, però duen a sobre tota la càrrega de la seva època” (Eileen Chang)

Els relats d’Eileen Chang no són historietes romàntiques, parlen de la condició humana i de les limitacions que pateixen les seves protagonistes per la condició de ser dones. Són relats literàriament exquisits.

amorfacaureciutats

El plaer de llegir Natalia Ginzburg

¡Carlo Levy también està en la cárcel!, decía con una mezcla de miedo, de alegria y de orgullo, porque le espantaba el hecho de que hubiera dentro tantas personas y de que tal vez se preparara  un gran proceso. Pero, al mismo tiempo, la idea de que hubiera tanta gente en prisión la tranquilizaba. Y le halagaba que Alberto se hallase entre gente adulta y famosa. “El professo Giua también està en la cárcel!”

Fa uns dies citava en un post  El camí que porta a casa com un dels llibres que havia llegit aquest estiu amb molt plaer. És la primera novel·la que va escriure Natalia Ginzburg i es va publicar l’any 1942.  Al post deia que celebrava haver començat a llegir aquesta autora, que ja a la primera novel·la ja se’m mostrava com a una escriptora de raça. Ara he llegit Léxico familiar (la traducció al castellà de Mercedes Corral), publicada el 1963, quan ja  feia trenta anys que escrivia. És  l’obra d’una escriptora madura. Un llibre per repapar-se al sofà i llegir i llegir i llegir, un llibre que sap greu quan l’has de tancar no perquè vols saber què passarà sinó pel gust que et suposa llegir-lo. Un text tendre, que t’arrenca riallades, que et parla des d’una distància irònica i molt propera. Les fans de Natalia Ginzburg tenen raó, és gran.

Natalia_and_Leone_Ginzburg

Natalia Ginzburg (de soltera Natalia Levi), juntament amb el seu marit Leone Ginzburg, va pertànyer a la generació d’intel·lectuals antifeixistes italians, com el seu bon amic Cesare Pavese. És una de les escriptores italianes del segle XX més representatives. A Léxico familiar ens situa en l’ambient polític de la Itàlia dels anys 1930 a 1950 a la ciutat de Torí, on vivia la seva família.

No hi ha ni introduccions ni descripcions, només alguna pinzellada neta per caracteritzar els personatges.  “Pavese cogía su bufanda (…) Se iba por la avenida Francia, alto, pálido, con las solapas levantadas, la pipa apagada entre sus dientes blancos y fuertes, su paso largo y rápido y su huraña espalda”. A la primera pàgina ja et trobes asseguda  a taula amb la seva família. “¡No rebañéis los platos. No hagáis mejunjes!”. Hi trobes la veu que ens conta la història, perfectament timbrada i sòlida, barreja d’ironia i comicitat amb melangia, tristesa i silencis. Una veu autobiogràfica que et conta la vida de la seva família, que parla de tots i també d’ella, però que calla moltes coses que esperaries que contès. Què sent l’autora-narradora? Conta molt poc d’ella mateixa, fins i tot ens els moments més dramàtics, com quan ha de marxar d’Itàlia perquè desterren el seu marit Leone, que després, quan tornin, empresonaran contínuament i que acabarà morint, després de ser torturat, en una presó nazi. Ens fa saber que hi és, que té una veu  clara i lúcida i un gran sentit de l’humor, i alhora sembla gairebé invisible. Un veu que fuig dels sentimentalismes,  i que només es permet una petita llicència, en les sentides i precioses paraules que dedica a Cesare Pavese després de la seva mort.

M’agrada molt la idea de teixir un text que parla de la família a partir del lèxic que la uneix, a partir d’aquelles paraules, frases i petites històries que s’hi han repetit mil vegades. “Estarán hablando de Proust”. “¡La de veces que he oído contar esa  historia!”

 “Sólo he escrito lo que recordaba. Por eso, quien intente leerlo como si fuera una crónica, encontrará grandes lagunas. Y es que este libro, aunque haya sido extraído de la realidad, debe leerse como se lee una novela”

Sí, llegeix Natàlia Ginzburg!

targeta Kaneai St Boi copia

I el dissabte 21 d’octubre, a Cervera Vila del Llibre, a les 11 h. a la llibreria Dalmases, tornaré a parlar de Cròniques de Kaneai!

Tots els tallers de tardor en marxa!

El cor és un caçador solitari

La ciutat és trobava al bell mig del Sud. Els estius eren llargs, i els mesos de fred hivernal ben pocs. Gairebé sempre, el cel era d’un blau resplendent i petava un sol abrusador.

No vull deixar acabar el 2017, centenari del naixement i cinquanta aniversari de la seua mort, sense tornar a parlar de Carson McCullers.

Al febrer vaig escriure un post arran de la lectura de La balada del cafè trist, traducció de Yannik Garcia, que em va entusiasmar, i avui parlaré de la seua primera novel·la El cor és un caçador solitari, que van comentar divendres passat a la tertúlia del Club de lectura de la Biblioteca de Cabrils. A principis d’any es va parlar de recuperar tota l’obra en català d’aquesta autora i oferir noves edicions amb traduccions renovades. No és el cas, encara, de El cor és un caçador solitari, que hem llegit en una traducció de Ramon Folch i Camarasa, de 1965, força digna, però amb aroma antic.

Carson McCullersrient

Carson McCullers ocupa un lloc central en el panteó dels escriptors del sud dels Estats Units, al costat de William Faulkner, Thomas Wolfe, Katherine Anne Porter (per qui McCullers sentia autèntica devoció), Truman Capote, Tennessee Williams, Flannery O’Connor, Harper Lee i d’altres. Dic això per posar-la on li pertoca, entre els grans de la literatura. Quan la llegeixes notes que té fusta d’escriptora, i que no es tracta d’una fusta qualsevol sinó d’una fusta selecta. Això és el que pensava mentre llegia El Cor és un caçador solitari. També m’admirava de veure com tractava el tema del racisme, el sexe, la misèria social i la diferència de classes l’any 1940 i sent tan jove.

Diu Jordi Martín Lloret, un dels traductors de McCullers al català, i hi estic totalment d’acord, que té tirada cap als extrems i als contrastos i que sap com combinar magistralment la sordidesa amb la bellesa, l’amargor amb una certa esperança candorosa i la decadència amb un cert esperit de superació. A més, la descripció que fa dels paisatges i les atmosferes és d’una plasticitat corprenedora. És al·lucinant com podia fer tot això tan bé una noia de 23 anys. Ja tenia una talent i una maduresa artística impressionants.

El cor és un caçador solitari retrata la realitat social dels habitants de les ciutats del Sud nord-americà durant la crisi dels anys 30, quan la fam i la misèria imperaven per la major part dels habitants del país. Descriu amb tendresa diversos personatges marginals i solitaris (negres, alcohòlics, adolescents…), rebutjats per una societat que els ignora i no els escolta i que troben en el sordmut John Singer una orella on desfogar-se. Al mateix temps Singer viu en una permanent incapacitat de comunicar-se. Singer és un escoltador no professional, que quan es troba amb el que ell considera el seu únic amic xerra pels descosits.

Singer no arribà a saber mai fins a quin punt l’entenia el seu amic, quan li explicava coses. Però tant li feia.

El cor és un caçador solitari és una novel·la de personatges. Personatges que porten una vida dura, pateixen injustícies i manca de comunicació i cultura. Personatges marginals que tenen moments de llum: la música, la comoditat i el plaer físic, contemplar una noieta, el discurs escoltat, etc., però les desgràcies tornen i recorden a cadascú quin és el seu lloc en el món on viuen. El doctor Copeland, el mut Singer, la jove Mick (alter ego de McCuller), Jack el borratxo, Biff el del bar i tots els personatges principals són potents i deixen una petjada en l’ànima del lector.

A El cor és un caçador solitari McCullers dibuixa un entorn que desprèn un alè trist i aspre poblat per uns personatges embolcallats de solitud i, tot i així, traspua un fil d’esperança

¿Com havia estat, allò? Durant un minut, l’obertura es balancejà d’una banda a l’altra. Com una passejada o una marxa. Com Déu caminant en la nit. Tota ella quedà com glaçada per fora; només aquell començament de la peça li cremava per dins. Ni tan sols pogué sentir la continuació; es quedà allà asseguda, esperant, glaçada, amb els punys closos. Al cap d’una estona tornà a sentir la música, més dura i més forta. No, no tenia res a veure amb Déu. Era ella, Mick Kelly, caminant de dia i sola de nit. Sota el sol ardent i a les fosques, amb tots els seus projectes i els seus sentiments. La música era ella, la seva veritable personalitat.”

el cor es un caçador

Tallers: