El plaer de llegir Natalia Ginzburg

¡Carlo Levy también està en la cárcel!, decía con una mezcla de miedo, de alegria y de orgullo, porque le espantaba el hecho de que hubiera dentro tantas personas y de que tal vez se preparara  un gran proceso. Pero, al mismo tiempo, la idea de que hubiera tanta gente en prisión la tranquilizaba. Y le halagaba que Alberto se hallase entre gente adulta y famosa. “El professo Giua también està en la cárcel!”

Fa uns dies citava en un post  El camí que porta a casa com un dels llibres que havia llegit aquest estiu amb molt plaer. És la primera novel·la que va escriure Natalia Ginzburg i es va publicar l’any 1942.  Al post deia que celebrava haver començat a llegir aquesta autora, que ja a la primera novel·la ja se’m mostrava com a una escriptora de raça. Ara he llegit Léxico familiar (la traducció al castellà de Mercedes Corral), publicada el 1963, quan ja  feia trenta anys que escrivia. És  l’obra d’una escriptora madura. Un llibre per repapar-se al sofà i llegir i llegir i llegir, un llibre que sap greu quan l’has de tancar no perquè vols saber què passarà sinó pel gust que et suposa llegir-lo. Un text tendre, que t’arrenca riallades, que et parla des d’una distància irònica i molt propera. Les fans de Natalia Ginzburg tenen raó, és gran.

Natalia_and_Leone_Ginzburg

Natalia Ginzburg (de soltera Natalia Levi), juntament amb el seu marit Leone Ginzburg, va pertànyer a la generació d’intel·lectuals antifeixistes italians, com el seu bon amic Cesare Pavese. És una de les escriptores italianes del segle XX més representatives. A Léxico familiar ens situa en l’ambient polític de la Itàlia dels anys 1930 a 1950 a la ciutat de Torí, on vivia la seva família.

No hi ha ni introduccions ni descripcions, només alguna pinzellada neta per caracteritzar els personatges.  “Pavese cogía su bufanda (…) Se iba por la avenida Francia, alto, pálido, con las solapas levantadas, la pipa apagada entre sus dientes blancos y fuertes, su paso largo y rápido y su huraña espalda”. A la primera pàgina ja et trobes asseguda  a taula amb la seva família. “¡No rebañéis los platos. No hagáis mejunjes!”. Hi trobes la veu que ens conta la història, perfectament timbrada i sòlida, barreja d’ironia i comicitat amb melangia, tristesa i silencis. Una veu autobiogràfica que et conta la vida de la seva família, que parla de tots i també d’ella, però que calla moltes coses que esperaries que contès. Què sent l’autora-narradora? Conta molt poc d’ella mateixa, fins i tot ens els moments més dramàtics, com quan ha de marxar d’Itàlia perquè desterren el seu marit Leone, que després, quan tornin, empresonaran contínuament i que acabarà morint, després de ser torturat, en una presó nazi. Ens fa saber que hi és, que té una veu  clara i lúcida i un gran sentit de l’humor, i alhora sembla gairebé invisible. Un veu que fuig dels sentimentalismes,  i que només es permet una petita llicència, en les sentides i precioses paraules que dedica a Cesare Pavese després de la seva mort.

M’agrada molt la idea de teixir un text que parla de la família a partir del lèxic que la uneix, a partir d’aquelles paraules, frases i petites històries que s’hi han repetit mil vegades. “Estarán hablando de Proust”. “¡La de veces que he oído contar esa  historia!”

 “Sólo he escrito lo que recordaba. Por eso, quien intente leerlo como si fuera una crónica, encontrará grandes lagunas. Y es que este libro, aunque haya sido extraído de la realidad, debe leerse como se lee una novela”

Sí, llegeix Natàlia Ginzburg!

targeta Kaneai St Boi copia

I el dissabte 21 d’octubre, a Cervera Vila del Llibre, a les 11 h. a la llibreria Dalmases, tornaré a parlar de Cròniques de Kaneai!

Tots els tallers de tardor en marxa!

Anuncis

El cor és un caçador solitari

La ciutat és trobava al bell mig del Sud. Els estius eren llargs, i els mesos de fred hivernal ben pocs. Gairebé sempre, el cel era d’un blau resplendent i petava un sol abrusador.

No vull deixar acabar el 2017, centenari del naixement i cinquanta aniversari de la seua mort, sense tornar a parlar de Carson McCullers.

Al febrer vaig escriure un post arran de la lectura de La balada del cafè trist, traducció de Yannik Garcia, que em va entusiasmar, i avui parlaré de la seua primera novel·la El cor és un caçador solitari, que van comentar divendres passat a la tertúlia del Club de lectura de la Biblioteca de Cabrils. A principis d’any es va parlar de recuperar tota l’obra en català d’aquesta autora i oferir noves edicions amb traduccions renovades. No és el cas, encara, de El cor és un caçador solitari, que hem llegit en una traducció de Ramon Folch i Camarasa, de 1965, força digna, però amb aroma antic.

Carson McCullersrient

Carson McCullers ocupa un lloc central en el panteó dels escriptors del sud dels Estats Units, al costat de William Faulkner, Thomas Wolfe, Katherine Anne Porter (per qui McCullers sentia autèntica devoció), Truman Capote, Tennessee Williams, Flannery O’Connor, Harper Lee i d’altres. Dic això per posar-la on li pertoca, entre els grans de la literatura. Quan la llegeixes notes que té fusta d’escriptora, i que no es tracta d’una fusta qualsevol sinó d’una fusta selecta. Això és el que pensava mentre llegia El Cor és un caçador solitari. També m’admirava de veure com tractava el tema del racisme, el sexe, la misèria social i la diferència de classes l’any 1940 i sent tan jove.

Diu Jordi Martín Lloret, un dels traductors de McCullers al català, i hi estic totalment d’acord, que té tirada cap als extrems i als contrastos i que sap com combinar magistralment la sordidesa amb la bellesa, l’amargor amb una certa esperança candorosa i la decadència amb un cert esperit de superació. A més, la descripció que fa dels paisatges i les atmosferes és d’una plasticitat corprenedora. És al·lucinant com podia fer tot això tan bé una noia de 23 anys. Ja tenia una talent i una maduresa artística impressionants.

El cor és un caçador solitari retrata la realitat social dels habitants de les ciutats del Sud nord-americà durant la crisi dels anys 30, quan la fam i la misèria imperaven per la major part dels habitants del país. Descriu amb tendresa diversos personatges marginals i solitaris (negres, alcohòlics, adolescents…), rebutjats per una societat que els ignora i no els escolta i que troben en el sordmut John Singer una orella on desfogar-se. Al mateix temps Singer viu en una permanent incapacitat de comunicar-se. Singer és un escoltador no professional, que quan es troba amb el que ell considera el seu únic amic xerra pels descosits.

Singer no arribà a saber mai fins a quin punt l’entenia el seu amic, quan li explicava coses. Però tant li feia.

El cor és un caçador solitari és una novel·la de personatges. Personatges que porten una vida dura, pateixen injustícies i manca de comunicació i cultura. Personatges marginals que tenen moments de llum: la música, la comoditat i el plaer físic, contemplar una noieta, el discurs escoltat, etc., però les desgràcies tornen i recorden a cadascú quin és el seu lloc en el món on viuen. El doctor Copeland, el mut Singer, la jove Mick (alter ego de McCuller), Jack el borratxo, Biff el del bar i tots els personatges principals són potents i deixen una petjada en l’ànima del lector.

A El cor és un caçador solitari McCullers dibuixa un entorn que desprèn un alè trist i aspre poblat per uns personatges embolcallats de solitud i, tot i així, traspua un fil d’esperança

¿Com havia estat, allò? Durant un minut, l’obertura es balancejà d’una banda a l’altra. Com una passejada o una marxa. Com Déu caminant en la nit. Tota ella quedà com glaçada per fora; només aquell començament de la peça li cremava per dins. Ni tan sols pogué sentir la continuació; es quedà allà asseguda, esperant, glaçada, amb els punys closos. Al cap d’una estona tornà a sentir la música, més dura i més forta. No, no tenia res a veure amb Déu. Era ella, Mick Kelly, caminant de dia i sola de nit. Sota el sol ardent i a les fosques, amb tots els seus projectes i els seus sentiments. La música era ella, la seva veritable personalitat.”

el cor es un caçador

Tallers:

Lectures fora de programa

Durant el curs el meu espai lector està segrestat per les lectures obligades que tinc als diversos clubs de lectura que condueixo. Segrestada però contenta, perquè gaudeixo molt de llegir els llibres programats i d’escoltar els comentaris dels altres lectors.  La realitat és que tinc poc temps per a altres lectures, al llarg del curs em vaig comprant llibres que em recomanen els amics o alguns prescriptors que m’inspiren confiança i aquells que senzillament em piquen l’ullet i els diposito en un prestatge que els tinc reservat. A partir del juliol, tot i que també  llegeixo diverses lectures programades per al curs següent, comença la festa i vaig traient els llibres nous de trinca que m’esperen al prestatge des de fa mesos. En el cas de lectures fora de programa no tinc pietat, si després de cinquanta o seixanta pàgines no m’han tocat la fibra literària, passen a la prestatgeria dels llibres per regalar a qui hi estigui interessat, potser més endavant els donaré una segona oportunitat, però és improbable amb la muntanya de llibres que encara no he llegit i els que tinc ganes de rellegir. Les lectures programades les llegeixo o rellegeixo fins a l’última pàgina.

He buidat el prestatge, només em queden dos llibres que no he tocat i que crec que m’agradaran molt.  Molts només els he tastat (he d’ajustar els meus prescriptors de capçalera). Dels benaurats en citaré tres que m’han entusiasmat.

lecura fora

Natalia Ginzburg és una autora que ara està de moda, l’han traduït al català diverses editorials i se  n’ha parlat molt. Ho celebro perquè fins aquest any no la coneixia. He començat per la seua primera novel·la El camí que porta a ciutat (traduït per Alba Dedeú) i continuaré amb Lèxic familiar. Es nota que El camí que porta a la ciutat és la primera novel·la, però pesa molt més la força de la seua prosa i la fusta de gran escriptora que traspua per tot arreu. Un gaudi de lectura.

Perquè no em sortís una murga, vaig escriure una vegada i una altra les primeres pàgines, intentant ser tan directa i tan seca com fos possible. Volia que cada frase fos com un fuet o una bufetada, diu Ginzburg.

Sí, senyora!

En segon lloc, vull parlar de L’amor que fa caure ciutats, d’Eilleen Chang, traduït per Carla Benet. Una altra perla. Art literari que em deixava contínuament amb la boca oberta. El postfaci de Ricard Planas és molt interessant i celebro que sigui post i no pre.

Puntuant d’1 a 5 a El camí que porta a ciutat i L’amor que fa caure ciutats, els poso un cinc. El tercer llibre és Lecturas de los rehenes de Yoko Ogawa (traducció Juan Francisco González Sánchez) i aquest surt del rànquing. A Ogawa ja l’havia llegit i vaig comprar aquest nou llibre amb una il·lusió fonamentada, però encara estic trasbalsada de la meravella que és. Tanta bellesa, tanta contemplació, històries tan boniques en un context tan bèstia.

Poso la foto amb les cobertes dels dos últims títols que queden al prestatge dels llibres fora de programa. Estic segura que seran experiències de lectura de les que a mi m’agraden.

20170904_195820.jpg

Aquesta setmana ja començo la programació dels clubs de lectura del curs 2017-2018.

Coses que han passat a l’estiu al Pirineu

Coses que han passat a l’estiu al Pirineu

Com cada estiu he escrit un relat per publicar al blog. Petra és un conte d’un fantàstic dolç, inspirat en les pedres i el cel nocturn de les Valls d’Àneu però amb una volada universal, almenys aquesta era la meua intenció. Si encara no l’has llegit i en tens ganes, pots clicar aquí.

pedres

L’experiència nova, i fascinant, ha estat veure representat un petit guió teatral que vaig escriure a finals de primavera. El miracle de les muntanyes, que s’ha enganxat al tren de miracles ideat i posat en marxa pel Pel Coll i que el grup escènic d’Àneu Xants va representar a l’Esbaiola’t, el festival de teatre d’Esterri d’Àneu. Va ser bonic veure el guió representat pels carrers del nucli antic del poble, amb les millores escèniques que hi van incorporar el Roger Cònsul i Cia, mantenint intacte l’esperit que per mi tenia el text.miracle pirineus20170723_110611.jpg20170723_132317.jpg

Al juliol vaig fer el desè taller d’estiu d’escriptura creativa a Esterri d’Àneu, dedicat al relat negre. Amb visita nocturna al cementiri i al poble abandonat d’Àrreu. Més tristesa i ràbia que por, i molt bona companyia. Van sortir uns relats escabrosos.20170708_122759.jpg20170708_112230.jpg

L’últim esdeveniment d’agost ha estat la presentació dels dos reculls de contes, la tercera edició revisada de La nit als armaris i Cròniques de Kaneai,  al centre d’Art i Natura de Farrera (on al setembre faré el taller d’escriptura i natura). El CAN de Farrera és un espai pensat per a l’art i els artistes en ple Pirineu. Un lloc ideal per parlar dels meus contes, que porten tanta muntanya a l’ànima. Vaig comptar amb el suport del Lluís Llobet, que va obrir l’acte, i de l’actriu Elisabet Vallès que va donar veu i vida a les paraules dels contes. Vam poder tastar el plaer d’escoltar-la llegir en veu alta. Un dia per recordar, com va dir l’Elisabet.

IMG_2755 Antoni Plans RED.jpg

Foto: Antoni Plans

IMG_2765 Antoni Plans RED.jpg

Foto: Antoni Plans

Un estiu de contes, teatre, art i natura.

Próxima presentació de Cròniques de Kaneai: Fira del llibre del Pirineu d’Organyà. Diumenge 3 setembre, 11 h.

Próxim taller Escriptura i natura CAN Farrera, 16-17 setembre.

Els jocs d’estil, la restricció creativa

Ejercicios de estilo de Raymon Queneau, versió castellana d’Antonio Fernández Ferrer, és un llibre que m’acompanya des de fa vint-i-cinc anys. Me’l van recomanar a uns dels primers tallers d’escriptura que vaig fer. De la mateixa manera que el pianista ha de practicar les escales i el futbolista els xuts, l’escriptor ha d’exercitar-se en els exercicis d’estil literari que, com la major part dels entrenaments, es basen en la restricció.

Et diuen que has de fer la versió còmica o tràgica d’una escena, sense canviar res de significatiu, o que has de córrer amb una cama lligada i passar l’escena pel sedàs del sonet, sempre sense modificacions substancials. També et podem fer escriure amb un roc a l’esquena, un conte sense fer servir la vocal a.

oulipoPerec
Ejercicios de estilo és un text divertit i estimulant, que barreja joc, enginy i rigor per explicar noranta-nou vegades la mateixa anècdota seguint restriccions diferents. També tenim la versió catalana de Joan-Lluís Lluís, Xocolata desfeta, inspirada en el llibre de Queneau. Lluís segueix la plantilla d’Ejercicios de estilo i puja l’aposta. Per començar parteix d’un relat, amb una història, en lloc d’una anècdota simple, i en fa més versions. Les obres de Màrius Serra com Verbàlia  també juguen amb la restricció creativa, en aquest cas amb la intenció  d’esperonar la ment lingüística (Queneau i Lluís estimulen, sobretot, la ment narrativa).

Creus que les restriccions poden ser creatives?

Raymond_Queneau_S

Raymond Queneau (Jean-Max Albert)

Raymon Queneau va fundar i  liderar el moviment OULIPO (Ouvroir de Litterature Potencielle) als anys setanta i és un referent obligat dels tallers d’escriptura creativa. La proposta oulipiana consisteix senzillament a proposar recursos estimulants per a la creació literària i retre homenatge als literats predecessors copiant-los i obrint camins de futur. La literatura potencial acaba amb el desconcert de la pàgina en blanc, oferint formes diverses i divertides d’abordar la creació, combinant literatura i matemàtiques. De vegades, la llibertat total ofega. A l’Oulipo el que proposen és escriure a partir de restriccions que alliberen la creativitat.

La restricció és complementària al transit pels camins sense tanques de l’escriptura automàtica. Es bo combinar l’exploració a camp obert i el joc amb consignes restrictives. El joc i les intencions literàries. El futur per inventar i la tradició per plagiar i homenatjar.

lanitalsarmariscroniquesdekaneai

NOTÍCIES:

  • El dia 18 d’agost, a les 19 h. presentarem els meus reculls de contes Cròniques de Kaneai i La nit als armaris al Centre d’Art i Natura de Farrera. Comptarem amb una col·laboració de luxe: l’actriu Elisabet Vallès llegirà fragments dels llibres. Si sou a menys de cent quilòmetres de Farrera, no hi podeu faltar!
  • Taller Escriptura i natura, Farrera 16-17 setembre (clica!).

Ana Maria Matute i Cristina Fernández Cubas: dues escriptores tocades per les fades

De pequeña soñaba con volar. De mayor me hice escriptora. (Cristina Ferrnández Cubas)

Fa pocs dies, mentre preparava una sessió del taller de contes que tractava, en altres coses, sobre Parientes pobres del diablo (2006), de Cristina Fernández Cubas, vaig pensar en Ana Maria Matute. Cristina Fernandez Cubas la vaig conèixer arran de la publicació de Todos los cuentos (2008), un llibre que em va deixar tremolosa de la satisfacció íntima de descobrir un nou far literari. Contes d’atmosfera, amb elements fantàstics i llindars. De fet, ja l’havia conegut bastant abans, amb el guió teatral Hermanas de sangre (1998), però aquest llibre, a diferència dels contes, no em va deixar cap petjada especial.Ana_María_MatuteQuan em preparava la sessió em va venir al cap Ana Maria Matute, la gran dama de l’escriptura que també, potser encara més, em toca les fibres més íntimes amb les seves paraules escrites. Vaig tenir la intuïció que, al costat de la Rodoreda i del Calders, els meus pares de l’escriptura en llengua catalana, també hi tenia aquestes dues dames, mestres de l’escriptura, filles de la burgesia barcelonina i que escriuen en castellà. Jo vinc de pagès, sóc de classe baixa i fins als cinc anys no havia sentit parlar castellà (francès sí), com m’emmirallo en aquestes senyores elegants que parlen i escriuen en la llengua de Cervantes? No ho sé, però ho faig. De l’Ana Maria Matute n’estic enamorada i tot, de la imatge que m’he creat amb la informació que n’han donat els mitjans de comunicació  i de les seves paraules escrites amb olor de bosc. La Cristina Fernández Cubas és una escriptora de contes que m’enlluerna perquè té molt ofici com a contadora d’històries i com a literata, i perquè transita territoris que m’atreuen i pels que em vull endinsar més i millor. Sempre he volgut escriure contes fantàstics, travessar llindars. Cristina Fernández Cubas afirma coses com aquestes:

Lo desconocido siempre està agazapado esperándonos. La realidad no es plana, tiene sus agujeros negros y yo literàriament intento observar esos agujeros. Gusto por las historias que no tienen un explicación completa y que siempre queda un punto de misterio. El cuento me ofrecia un espacio que me gustaba, el cuento es una aventura. El cuento es un formato idóneo para burlar el espacio y el tiempo. El proceso de escritura es como un pasillo en el que se abren puertas y ventanes… no está nada escrito hasta que pones el punto y final. Yo escribo dispuesta a sorprenderme.Cristina_Fernandez_Cubas_2175Tant l’Ana Maria Matute com la Cristina Fernández Cubas es reconeixen hereves de la narració oral. Jo també, del tot. Si la meva àvia no hagués estat una gran inventora d’històries i  gran contacontes i el Jepet de Ton no m’hagués seduït amb els seus contes de dimonis, també inventats, jo avui no seria escriptora.

Quan Ana Maria Matute estava acabant d’escriure Olvidado rey Gudú, jo decidia que, si volia viure, havia d’escriure, que la porta era l’escriptura. Olvidado rey Gudú per mi és més que una novel·la, és un objecte que adoro. Ana Maria Matute va dir que “el que no inventa no vive”, que no es podia resistir a les paraules “Erase una vez” i que “cada día me sorprendo de algo”. Si aquestes frases ja em ressonen fort, que escolto “soy parte del bosque, me siento como un árbol”, em fonc.

No sé quina d’elles va dir “De mayor quiero ser bruja”, potser totes dues. També m’hi apunto.

croniques-de-kaneai-fresques

TALLER ESCRIPT EFICAÇ 24-05-17web

Tallers d’estiu al Pirineu

Després de la màgia de Sant Jordi

Quina festa pot superar Sant Jordi, quan tothom surt al carrer a passejar i comprar llibres i roses per regalar, i els autors esperen els lectors a les parades per signar les seves obres? SJ17Index1SJ17index2sj17index3Sant Jordi és potser la festa més bonica del món i, si no ho és, segur que està entre les tres o quatre primeres. És una festa popular que abraça tots els ciutadans i ciutadanes i engresca a comprar llibres també a aquelles persones que normalment no llegeixen gaire. No és la festa de la cultura ni de la lectura ni de l’escriptura, és la festa de la venda de llibres i de les roses, una festa comercial, com la majoria de les festes. Sant Jordi arreplega la fira de llibre i la fira de la rosa, reivindica la cultura catalana i és també el dia dels enamorats. Coincidint amb l’enterrament de Cervantes, la mort del Shakespeare i de Josep Pla. Des del 1995 és el dia Internacional del Llibre, però els catalans ja feia gairebé setanta anys que treien els llibres al carrer.SJ17ObradorSant Jordi és una festa preciosa i única, però no és la festa de la lectura i l’escriptura. Tot i així, com a lectora compro llibres i, alguns, me’ls faig signar (no sóc gaire fetitxista), i com a autora m’assec a les parades de les llibreries i de l’editorial amb l’esperança, moderada, que algú s’aturi i em demani que li signi un llibre. I cada vegada que això passa sento una immensa il·lusió.SJ17puntA més, des de les parades de llibres es veu passar la gent i la festa. És interessant mirar cap al carrer i cap a dins, cap als companys de signatura. Quina bona estona vaig passar ahir al matí a la parada de la llibreria Índex de Vilassar de Mar xerrant i rient amb la Maria Escalas, l’Emília Illamola, l’Anna Lleonard i el Laureano Miró! I a la tarda, per fi vaig conèixer la Carme Ripoll de l’Obrador d’històries i vaig retrobar el Jordi, un company de facultat i d’excursions botàniques, que feia un munt d’anys que no veia, com a en Carles, un exalumne de la Casa Elizalde que també va passar a comprar un llibre i fer-se la foto. I mentre era a la parada de Punt i Apart va desfilar una bona part de la família i una amiga d’Esterri d’Àneu que no esperava. Cròniques de Kaneai que pujaran riu amunt!  Vaig acabar el programa a la parada de l’editorial Voliana, la meva, i, quan ja tothom començava a marxar cap a casa, va venir el Josep, un amic de les Valls d’Àneu que feia una pila d’anys que no veia. Un dia rodó i dolç, sense cap tendinitis a la mà dreta però signant a cada parada i amb sorpreses molt grates.sj17volSant Jordi per mi no és el 50% ni el 30%  ni el 10%, és un dia molt bonic i prou, on sóc una mica més visible, no gaire més. Però m’agrada molt participar-hi com a escriptora. Moltíssimes gràcies a tots i totes els que heu vingut a saludar-me o a demanar-me que us signés un llibre, m’he sentit molt ben acompanyada.

I demà què?

Continuar llegint i escrivint i llegint. Buscar les històries, treballar la forma, explorar l’escriptura… Continuar picant pedra i llaurant el meu caminoi  literari. Continuar treballant per l’escriptura i la lectura tot l’any.lanitalsarmariscroniquesdekaneai

Divendres que ve presentarem Cròniques de Kaneai a la Biblioteca de Cabrils.  Vine!