Escriure amb els 5 sentits

Quan era petita, vivia en una casa de pagès. Encara ara és una casa gran per mi, però quan tenia tres i quatre anys era enorme, com un castell. Recordo el soroll del terra i de les escales, que no eren de parquet sinó de fusta, i es queixaven a la mínima passa. Les parets estaven pintades de blanc i tenien pelades que deixaven veure una pintura de color blauet. Puc sentir la veu potent i ben timbrada del meu pare, que sabia entonar les cançons, cantant “Un inglés vino a Bilbao”. Recordo el contacte amb els llençols de cotó aspre, freds i humits a l’hivern, enemics. I l’olor i el gust de la llet de vaca cada matí a la cuina.

Sentits5

Llegim la vida amb els cinc sentits, des del ventre de la mare. Els sentits ens informen del nostre entorn extern i intern, contínuament. Malgrat això, moltes vegades, quan escrivim ho fem com si nosaltres i el món fóssim abstractes i no tinguéssim ni ulls ni orelles ni nas ni boca ni pell, com si els nostres sentits corporals estiguessin atrofiats. Si volem que el lector visqui realitats sensorials palpables, que es cregui que els personatges són de carn i ossos i els espais reals, l’hem d’estimular amb imatges, sons, olors, textures i sabors.

Afina l’oïda a les paraules, degusta les frases, mira les escenes, ensuma la història, palpa la narració. Escriu amb els cinc sentits desperts, presents, i deixa’t guiar pel sisè, la intuïció. I després, barreja’ls. Dibuixa la música, escolta les mans, deixa que s’intercanviïn els sentits i facin poesia.

Els sentits físics també són les portes de la memòria. Aquell pot plantat al mig de la plaça buida, em recorda els jocs de la primera infància, “Gracias a la vida”, cantada per Joan Baez, l’arribada a la ciutat. L’olor de vaca, la cultura ancestral on vaig néixer. La percepció dels meus llavis, els teus.

La vida ens entra pel nas amb molècules oloroses i per les papil·les gustatives de la llengua, per l’oïda amb les vibracions de l’aire, amb la llum que impressiona la retina i per tots els porus i els terminals nerviosos de la pell. Quan torno a la casa on vaig néixer em puja  una glopada de  velles sensacions que, de vegades, acaba en inundació.

Les sensacions obren les portes de la memòria. Misterioses i imprevisibles, són una invitació a la creació.

 

Encara ets a temps d’apuntar-te al taller que faré aquest cap de setmana a Esterri d’Àneu!

TALLER D'ESCRIPTURA SL ESterri 2018

Anuncis

L’escriptor i l’editor interns

No vulguis escriure i editar el text a la vegada.

No deixar que l’editor interfereixi en el procés creatiu de l’escriptura és la principal recomanació que et faig. I perquè l’editor calli has de valorar la seva importància i tenir clar que li donaràs tot el paper que es mereix en el moment oportú, però que primer ha de deixar cantar les muses i que les paraules flueixin.

ecology-2985781_960_720

La qüestió de l’escriptor i l’editor interns em sembla fonamental i recomano practicar l’escriptura en dues fases, la creativa i l’analítica, i combinar-les de la manera que cadascú consideri. Aquest enfocament no es contradiu amb la regla del tres de l’escriptura: planificació, redacció i reescriptura. Es complementen, l’artista i l’editor actuen en les tres fases de l’escriptura. Primer l’un i després l’altre, el dos a la vegada, no. No deixis que l’editor lligui el creador ni que aquest deixi l’editor sense torn de paraula.

Als meus tallers recomano que primer escriguin a raig i després revisin el text amb ulls crítics i amorosos. Cal deixar un espai a l’escriptor (el creador), que les neurones es connectin de forma relaxada i lliure, oblidar-nos de les normes gramaticals, del cànon, de les tècniques narratives i endinsar-nos en el text a la deriva o seguint un far, amb un llapis o el teclat de l’ordinador. Sense preocupar-nos de res més que d’escriure, amb l’editor desconnectat. No volem sentir que aquí falta un coma, que això no és original … El crític o editor a la primera fase de l’escriptura no hi ha de ser, però pot estar tranquil, no cal que pateixi perquè li reservarem una segona part molt important.

Segon, editar. Un editor com més savi és millor. Ha de saber de llengua, de tècniques narratives, de cànons, de referents literaris. Un editor no es limitarà a fer o encarregar una correcció ortogràfica i gramatical. L’editor pot passar les tisores, pot recomanar provar altres narradors, demanar més text, etc. Pot retornar el manuscrit a l’escriptor amb un informe que el tindrà entretingut una bona temporada o donar-li el vistiplau a la primera.mogue

No vulguis escriure amb una mà mentre et frenes amb l’altra. Tant l’escriptor-creador com l’escriptor-editor són molt importants, deixa que cadascun jugui el seu paper a fons, quan toqui.

TALLER D'ESCRIPTURA SL ESterri 2018

Maleïda hortografia!

Torno a parlar d’ortografia perquè, tot i que amb el temps i la gimnàstica mental diària vaig agafant distància i flexibilitat per portar-ho una mica millor, és un tema crònic que quan vol canviar el temps, igual que algunes articulacions, em raspa i em provoca dolor.

Com defineix l’ortografia el diccionari d’estudis catalans?

Branca de la gramàtica normativa que estableix l’escriptura correcta dels mots i d’altres signes gràfics d’una llengua.

Conjunt de normes que regeixen l’escriptura correcta dels mots i d’altres signes gràfics d’una llengua. Les regles de l’ortografia.

On és la humanitat i la creativitat de l’ortografia? Jo no les veig per enlloc. Per mi l’ortografia fa pudor militar. Ho sento, però ho vull dir ben clar. Parlo com l’escriptora lleugerament dislèxica que sóc, que s’ha esforçat tota la vida per seguir les regles ortogràfiques i no ha pogut assolir mai el cent per cent que desitjava, no sé si m’he quedat en el vuitanta o en el noranta. Em rendeixo. Que siguin les correctores i els correctors els que renten la cara final dels meus textos, els qui apliquin els canvis de les regles de joc,  o que surtin amb alguna taca si no  puc disposar de correcció professional com és el cas d’aquest post que estic escrivint. Però, per favor, no m’expliquis que només cal llegir i que les normes ortogràfiques ja s’instal·len totes soles al cervell, perquè he llegit tota la vida com una empedreïda, i amb un plaer immens, i ja veus com estic.

CLUB LECTURA NOLLEGIU-RAQUEL PICOLO. Marta Pons

Foto: Marta Pons

No dic que no sigui important disposar d’uns criteris i uns referents de correcció escrita, però la literatura ni comença ni s’acaba en el bon seguiment d’un conjunt de normes imposades per uns experts. Segurament el cervell lleugerament dislèxic que tinc m’incapacita per valorar positivament algunes branques de la gramàtica, concretament la que ens ocupa. La llengua és el material de les meves creacions i l’estimo (per això he patit pensant que la destrossava amb les faltes) i molts aspectes de l’estudi de la gramàtica, que no em semblen arbitraris sinó enriquidors, m’agraden força. Com va dir Garcia Márquez: Jubilem l’ortografia: enterrem les hacs rupestres, firmem un tractat de límits entre la ‘ge’ i ‘jota…

Ja sé que l’he posat altres vegades aquesta anècdota, però la tinc tan gravada que l’he de repetir. Quan em començava a plantejar la possibilitat d’escriure i contar històries vaig anar a unes jornades de joves escriptors en llengua catalana. A la taula hi havia un crític literari i dos escriptors. El crític, que era prou conegut com a expert en literatura però que no sabia res de neurobiologia, es va esplaiar en la importància de l’ortografia. No era el tema que més m’emocionava però entenia que ell era lliure de dissertar sobre allò que considerava més oportú i adient. A mi també em semblava important, encara que no tant com a ell. Quan va concloure que els escriptors que feien faltes d’ortografia per força havien de ser incapaços d’inventar històries amb cara i ulls i que eren insensibles al llenguatge, les nostres posicions es van distanciar irremeiablement. Ho va rematar afirmant que un veritable escriptor no podia fer faltes d’ortografia, que eren dues coses incompatibles.

dyslexia-3014152__340

Tenia tantes ganes de saltar-li al coll i llençar-li la bossa a la cara que no vaig poder ordenar les meves idees amb calma per fer una intervenció eficaç. Com es poden dir aquestes barbaritats i que ningú et porti la contrària? Aquest senyor, no era tan jove, no sabia que la capacitat d’aprendre les regles ortogràfiques està directament relacionada amb la memòria visual, i no té res a veure amb la comprensió i l’ús del llenguatge ni amb la creativitat ni amb la capacitat poètica ni amb l’art de fabular. Qui ha de dominar a fons l’ortografia i les normes i convencions del llenguatge escrit és el corrector. Si m’ho pogués permetre, contractaria un corrector o una correctora a temps complet.

Ningú li va dir res i la seva tesi contra fonament va quedar validada pel silenci del públic i dels altres membres de la taula. No van parlar perquè també feien faltes d’ortografia i no volien ser degradats? Potser ja coneixien les obsessions del crític literari i temien que s’esplaiés més. Vaig ser l’única que es va enrabiar perquè no l’escoltava ningú més? Tinc assumit i acceptat que moltes normes ortogràfiques se m’obliden i que no puc amb elles, però confesso que m’encantaria dominar l’ortografia encara que no sigui tan important com sentencien alguns.

Per acabar, una mica de teoria. Els estudis científics posen de manifest que les normes ortogràfiques s’han de fixar de petit, i bàsicament es graven per repetició (escriure bé la paraula moltes vegades i corregir-la tantes com calgui). Això que amb llegir ja n’hi ha prou només funciona en aquells nens que tenen molta memòria visual. El lèxic i les normes ortogràfiques s’ubiquen en carpetes cerebrals diferents. És tan freqüent trobar persones poc o gens lectores que escriuen amb molta correcció ortogràfica com d’altres que són devoradores de llibres i que fan moltes faltes. Una cosa és llegir una paraula i una altra de ben diferent veure-la quan no la tens davant i la vols escriure.

Escriure bé vol dir pensar bé i ningú fa faltes d’ortografia quan pensa.

Aquí tens els tallers d’estiu al Pirineu: clica!

El plaer de llegir: lectures del mes de gener

Els llibres que hem llegit aquest mes de gener als clubs de lectura s’han mogut a cavall dels segles XIX i XX.

Primer Baroja, al club de lectura de novel·la històrica de la Biblioteca Sofia Barat, on procurem combinar la lectura de novel·les contemporànies de gènere històric amb la lectura de novel·les que vinguin directament de la història, com és el cas d’El árbol de la ciencia, que vam llegir amb plaer i que va propiciar una apassionada tertúlia. És un llibre fàcil de llegir i que fa pensar, que planteja preguntes. Una crònica del Madrid de finals del segle XIX i del pensament de la generació del 89. Jo, com molts dels membres del club, l’havia llegit al batxillerat i m’ha encantat rellegir-lo.

elarboldelaciencia

Club de lectura Novel·la històrica Biblioteca Sofia Barat.

Si Baroja ens passeja pel Madrid i l’Espanya de finals del XIX i principis del XX, a El cielo de los mentirosos Miñana fa un quadre de la Barcelona de la mateixa època, il·luminat per la biografia i la mirada de Peius, Pompeyo Gener, savi, bohemi, irònic, barrut i bona persona. Miñana ens proposa un joc narratiu deliciós, històric, moral, filosòfic i amb grans dosis de sentit de l’humor. Un llibre per degustar sense presses, que ens fa somriure i ens arrenca alguna riallada.

elcielodelosmentirosos

Club de lectura Biblioteca Josep Soler Vidal de Gavà.

Hem acabat el mes pujant en globus. El navegant, de l’escriptor de la Catalunya Nord Joan-Lluís Lluís, és un homenatge a les novel·les picaresques, una novel·la d’aventures ambientada al segle XIX que ens proposa una reflexió sobre el valor de totes les llengües i de les històries fetes de pures paraules.

elnavegant JLL.jpg

Club de lectura Biblioteca Vilassar de Mar

Cròniques de Kaneai és un llibre fora del temps històric. No em tocaria a mi de dir-ho, però és triplement recomanable:

  1. L’he escrit jo.
  2. Són contes.
  3. És de gènere fantàstic.
coberta Cròniques de Kaneai

Club de lectura Biblioteca de Cabrils

Ja tinc embastats els tallers d’estiu al Pirineu: Clica!

La terra parla per boca de la gent

Al meu poble de les pedres en diem rocs

Quan vaig decidir que ja tenia tots els contes del meu primer recull i que es titularia La nit als armaris, vaig començar a polir el conjunt i a tensar els lligams entre els relats. El primer conte havia de ser el més pallarès, tallat pel Vent de Port i contat amb paraules del país, aneuenques, pallareses. Hi vaig rumiar molt: quanta marca lingüística hi havia de posar perquè l’entorn i la cultura hi quedessin retratats i que alhora fos entenedor per un lector de català estàndard? Quants rocs podia deixar caure en el text? Amb aquesta preocupació constant vaig redactar El meu Adrià (La nit als armaris, Voliana edicions)i al final crec que el conte, tot i la presència d’abundant lèxic pallarès, el pot entendre qualsevol que lector de textos en català.

Vull que em llegeixi la gent de la meva terra i tots els lectors en llengua catalana, lectors de tot el món. A La nit als armaris reivindico el pallarès i el mostro amb orgull com un patrimoni indestriable de les històries de les meves muntanyes i la seva gent, alhora que faig un ús bàsic del català estàndard i conto arguments universals que vull que arribin a tothom. Al narrador d’El meu Adrià li fa mal el carriscle i els carrers de Cerbi són plens de rocs, ha estat agradable constatar que per alguns lectors del Maresme i de Barcelona, aquest lèxic genuí no només no ha estat un obstacle sinó que s’apuntarien a tastar el confitat i una tupina plena de paraules i històries cent per cent pallareses.

fato

No som fatos, som eixorrobits

A la pàgina 65 d’El Català d’Àneu, de Ramon Sistac, llegeixo: “Si bé els trets fonètics són ben vius, no es pot dir el mateix dels morfològics, sotmesos cada vegada més a la pressió de la llengua normativa, especialment gràcies la influència de la televisió i de l’ensenyament”. Em sento plenament identificada amb aquestes paraules. Només obrir la boca tothom sap que no sóc del Maresme ni de Barcelona, però m’entenen força bé perquè parlo català estàndard.

Ja fa uns quants anys que em vaig “normalitzar”, encara em dol haver llençat els llençols de fil per posar-los de polièster. Mai m’he pogut desempallegar d’una certa tibantor i estranyesa. Com no els ha de costar “normalitzar-se” a aquests nens que, com el meu fill, tenien el cervell estimulat per una llengua asiàtica que han hagut de colgar perquè no els fes nosa i poder aprendre la nostra, el català!

Quan et diuen que la teua llengua, la que parles a casa, no val per res, que l’has de fargar i encara així serà escolrida i poca cosa, et sents esporret i vestida amb cassigalls i ho esfarnegaries tot. Penses que si fas faltes d’ortografia i no acabes de taleiar-te ben bé de com han de marxar les paraules deu ser que ets fata, però no, no n’ets. A casa nostra som més aviat bordiscos i ens atabalem una mica amb la morfologia i, de vegades, també amb la sintaxi, perquè no tenim el cap lingüísticament ben endreçat, però no som fatos, al contrari, som ben eixorrobits. El vent de port que duem a dins no ens deixa palpanear ni fer el nyau- nyau encara que de vegades ens agradaria.

Eeixo

La terra parla per boca de la gent

El binomi fantàstic de la Gramàtica de la fantasia de Rodari amanit amb una mica de pebre pallarès es converteix en un joc fet a casa. Pensem en aguell que tenie mala jaïlla i que no trobava mai cap cadira per seure a gust i que va acabar a dins de l’armari i va trencar els palmars. Pensem a buscar la nit pels armaris.

Fa uns dies vaig haver de furgar a l’armari de la meva infantesa i per uns moments em va semblar que m’havien pispat un munt de paraules. No trobava les veus que m’havien criat. Em vaig desesperar, em sentia com si m’haguessin pres l’ànima (encara no estic segura que no sigui així). De joveneta es van riure de com parlava. Les meves paraules no eren prou “cultes”, prou “civilitzades”, prou urbanes, prou “entenedores”. Prou. Jo volia ser culta i que les persones modernes m’entenguessin, i em vaig despendre de la meva  música i dels meus mots.

Em pensava que només les havia amagat i que les paraules tornarien al primer crit, però les havia esborrat de tant arraconar-les sense ni tan sols treure’ls la pols. I no les trobava. Em vaig quedar blanca com un paper de fumar, havia perdut “tresors immensos de l’expressió humana”, com deia Maragall. La terra que parla per la boca de la gent.

Supo-supocoberta

Tallers d’escriptura d’hivern: clica!

 

Detalls que es claven a la ment del lector

No cal omplir el full amb una cortina de sensacions i efectes poètics ni vessar glopades i més glopades de paraules que estimulen les emocions. No cal mostrar-ho tot amb total precisió. Amb un excés d’estímuls el lector no pot respirar, no sap què ha de recordar ni com captar el sentit del text. Una descripció farcida de detalls i de filigranes literàries pot tenir el seu interès, més enllà del lluïment de l’escriptor, però si no és un instrument emprat amb intenció i eficàcia com, per exemple, per inundar els sentits i emborratxar amb paraules o transmetre la idea de manca de jerarquia o de caos, l’excés de detalls en lloc de sumar resta. La línia entre l’exuberància vital i l’ofec és molt prima. Narrar és seleccionar i ordenar. Per evitar l’asfíxia i perquè brilli l’essència del text, cal escollir els detalls significatius. Com menys, si són suficients per ben triats, millor, encara que depèn de l’efecte que es vol transmetre. Es pot guanyar el lector d’un tret o amb una allau.

reptilTxékhov és un mestre dels detalls. Són els detalls que extreia de la petita vida quotidiana dels personatges els que els fa singulars i els defineix. Al seu famós conte La dama del gosset, després de l’amor Anna plora mentre Gurov menja tranquil·lament síndria. Un detall que retrata la situació i les ànimes dels personatges sense necessitat d’explicar res més.

M’agraden els textos amb detalls on ets pots agafar, que cristal·litzen un significat profund. Els que només contenen generalitats i llargues explicacions sobre el personatge, em semblen superficials i poc literaris. La literatura va de saber observar i de saber trobar els detalls literaris que es clavin a la ment del lector. L’alegria no sempre es manifesta amb un somriure, pot ser que el personatge quan està content faci ballar els dits amb gràcia. De vegades trobem detalls força suggeridors però que no acaben de dir res i tampoc serveixen per cohesionar ni per marcar alguna cosa, només fan soroll i desorienten el lector. Hem d’evitar els detalls gastats, que ja no diuen res de nou, buscar en els que semblen banals i trobar-hi la fondària.

Josep Pla n’era un mestre, de l’observació i de la utilització literària dels detalls. Per exemple, a El quadern gris, la crema cremada i el pa de pessic del dia que fa vint-i-un anys són detalls molts significatius.

Observa amb tots els sentits, selecciona els detalls significatius i descriu-los amb vivesa. Els detalls físics decideixen si et creuran la mentida de la ficció o no, però els detalls sovint també actuen com a metàfora d’una situació o d’un personatge .

Stendhal deia: els detalls és el que hi ha de més important en una novel·la. I Txékhov: s’ha d’intentar l’impossible per dir les coses com no les ha dites mai ningú. Ho diu Mercè Rodoreda al pròleg de Mirall trencat. I, parlant d’aquesta novel·la, al mateix pròleg, cita alguns detalls o elements significatius:

La torre, la teulada, la gàbia dels ocells, l’armari japonès, la copa de cristall que la Teresa deixa al petit Jaume perquè begui vi com ella (…) Les plomes de paó amb un ull blau a dalt de tot, el senyor sense cap de la casa de nines (…) i el cap del senyor de la casa de nines (…) I, naturalment, el llorer.

rodoredatotcontes

Tallers d’hivern.

El plaer de llegir Natalia Ginzburg

¡Carlo Levy también està en la cárcel!, decía con una mezcla de miedo, de alegria y de orgullo, porque le espantaba el hecho de que hubiera dentro tantas personas y de que tal vez se preparara  un gran proceso. Pero, al mismo tiempo, la idea de que hubiera tanta gente en prisión la tranquilizaba. Y le halagaba que Alberto se hallase entre gente adulta y famosa. “El professo Giua también està en la cárcel!”

Fa uns dies citava en un post  El camí que porta a casa com un dels llibres que havia llegit aquest estiu amb molt plaer. És la primera novel·la que va escriure Natalia Ginzburg i es va publicar l’any 1942.  Al post deia que celebrava haver començat a llegir aquesta autora, que ja a la primera novel·la ja se’m mostrava com a una escriptora de raça. Ara he llegit Léxico familiar (la traducció al castellà de Mercedes Corral), publicada el 1963, quan ja  feia trenta anys que escrivia. És  l’obra d’una escriptora madura. Un llibre per repapar-se al sofà i llegir i llegir i llegir, un llibre que sap greu quan l’has de tancar no perquè vols saber què passarà sinó pel gust que et suposa llegir-lo. Un text tendre, que t’arrenca riallades, que et parla des d’una distància irònica i molt propera. Les fans de Natalia Ginzburg tenen raó, és gran.

Natalia_and_Leone_Ginzburg

Natalia Ginzburg (de soltera Natalia Levi), juntament amb el seu marit Leone Ginzburg, va pertànyer a la generació d’intel·lectuals antifeixistes italians, com el seu bon amic Cesare Pavese. És una de les escriptores italianes del segle XX més representatives. A Léxico familiar ens situa en l’ambient polític de la Itàlia dels anys 1930 a 1950 a la ciutat de Torí, on vivia la seva família.

No hi ha ni introduccions ni descripcions, només alguna pinzellada neta per caracteritzar els personatges.  “Pavese cogía su bufanda (…) Se iba por la avenida Francia, alto, pálido, con las solapas levantadas, la pipa apagada entre sus dientes blancos y fuertes, su paso largo y rápido y su huraña espalda”. A la primera pàgina ja et trobes asseguda  a taula amb la seva família. “¡No rebañéis los platos. No hagáis mejunjes!”. Hi trobes la veu que ens conta la història, perfectament timbrada i sòlida, barreja d’ironia i comicitat amb melangia, tristesa i silencis. Una veu autobiogràfica que et conta la vida de la seva família, que parla de tots i també d’ella, però que calla moltes coses que esperaries que contès. Què sent l’autora-narradora? Conta molt poc d’ella mateixa, fins i tot ens els moments més dramàtics, com quan ha de marxar d’Itàlia perquè desterren el seu marit Leone, que després, quan tornin, empresonaran contínuament i que acabarà morint, després de ser torturat, en una presó nazi. Ens fa saber que hi és, que té una veu  clara i lúcida i un gran sentit de l’humor, i alhora sembla gairebé invisible. Un veu que fuig dels sentimentalismes,  i que només es permet una petita llicència, en les sentides i precioses paraules que dedica a Cesare Pavese després de la seva mort.

M’agrada molt la idea de teixir un text que parla de la família a partir del lèxic que la uneix, a partir d’aquelles paraules, frases i petites històries que s’hi han repetit mil vegades. “Estarán hablando de Proust”. “¡La de veces que he oído contar esa  historia!”

 “Sólo he escrito lo que recordaba. Por eso, quien intente leerlo como si fuera una crónica, encontrará grandes lagunas. Y es que este libro, aunque haya sido extraído de la realidad, debe leerse como se lee una novela”

Sí, llegeix Natàlia Ginzburg!

targeta Kaneai St Boi copia

I el dissabte 21 d’octubre, a Cervera Vila del Llibre, a les 11 h. a la llibreria Dalmases, tornaré a parlar de Cròniques de Kaneai!

Tots els tallers de tardor en marxa!