Llocs, identitat i escriptura

Tots portem els llocs més rellevants de la nostra vida marcats al cor. El paisatge pinta l’ànima dels artistes, dels escriptors, i els inspira i es converteix en matèria literària. Els llocs convertits en escenaris de la literatura són referents simbòlics i identitaris.

L’escenari implica un espai i un temps concrets. No només convida a viatjar el lector sinó que té un gran impacte sobre els personatges i la trama, que perdrien la meitat o més de la potència si anessin despullats. Pensem en la Barcelona de la Teresa a Mirall trencat, en la Mequinensa de Carlota Torres a Camí de sirga i en la Mallorca del Tonet de Bearn, per citar tres grans clàssics de la literatura catalana.

20170917_095629.jpg

La meua geografia sentimental té una importància considerable en la meva obra literària. La nit als armaris és el llibre dels que hem nascut a les muntanyes del Pallars, ens hem acabat de construir a la Barcelona i, després, tornem a la muntanya. En aquest viatge els escenaris són claus. El meu segon recull de contes Cròniques de Kaneai neix de voler creuar la cartografia de la meua primera infància, els seus escenaris, i el desig de voler contar històries de gènere fantàstic. Al mapa dels meus llocs importants hi ha Cerbi on vaig néixer, a més de mil quatre-cents metres d’altitud, i les Valls d’Àneu en general, presidides per Esterri d’Àneu on vaig passar la primera infància i molts espais de vacances d’adulta. Porto la muntanya marcada en tinta fonda, que no s’esborra. Santa Coloma de Gramanet i La Pobla de Segur, on vaig eixamplar el món a la pubertat i adolescència, en retolador gruixut. La ciutat de Barcelona en va enlluernar de petita i em va seduir quan era una estudiant universitària, m’ha deixat marques de retolador de punta fina, permanent. I, ara, la costa del Maresme, que enllaça amb el blau clar i intens de la mar d’Alacant, on vaig fer la tesi. Si acluco els ulls, encara puc recuperar, mig esborrades, les muntanyes eixutes del sud d’aquesta ciutat. Aquesta és la meva maleta de llocs, d’ella neixen els personatges i els escenaris principals de les meves històries.

Escenaris de vida multisensorials, carregats d’olors, sons, sabors i textures, plens de records emotius. Pedreres d’històries particulars que treballo per convertir-les en universals.FocCerbi

Tallers d’hivern: (clica!)

Anuncis

Detalls que es claven a la ment del lector

No cal omplir el full amb una cortina de sensacions i efectes poètics ni vessar glopades i més glopades de paraules que estimulen les emocions. No cal mostrar-ho tot amb total precisió. Amb un excés d’estímuls el lector no pot respirar, no sap què ha de recordar ni com captar el sentit del text. Una descripció farcida de detalls i de filigranes literàries pot tenir el seu interès, més enllà del lluïment de l’escriptor, però si no és un instrument emprat amb intenció i eficàcia com, per exemple, per inundar els sentits i emborratxar amb paraules o transmetre la idea de manca de jerarquia o de caos, l’excés de detalls en lloc de sumar resta. La línia entre l’exuberància vital i l’ofec és molt prima. Narrar és seleccionar i ordenar. Per evitar l’asfíxia i perquè brilli l’essència del text, cal escollir els detalls significatius. Com menys, si són suficients per ben triats, millor, encara que depèn de l’efecte que es vol transmetre. Es pot guanyar el lector d’un tret o amb una allau.

reptilTxékhov és un mestre dels detalls. Són els detalls que extreia de la petita vida quotidiana dels personatges els que els fa singulars i els defineix. Al seu famós conte La dama del gosset, després de l’amor Anna plora mentre Gurov menja tranquil·lament síndria. Un detall que retrata la situació i les ànimes dels personatges sense necessitat d’explicar res més.

M’agraden els textos amb detalls on ets pots agafar, que cristal·litzen un significat profund. Els que només contenen generalitats i llargues explicacions sobre el personatge, em semblen superficials i poc literaris. La literatura va de saber observar i de saber trobar els detalls literaris que es clavin a la ment del lector. L’alegria no sempre es manifesta amb un somriure, pot ser que el personatge quan està content faci ballar els dits amb gràcia. De vegades trobem detalls força suggeridors però que no acaben de dir res i tampoc serveixen per cohesionar ni per marcar alguna cosa, només fan soroll i desorienten el lector. Hem d’evitar els detalls gastats, que ja no diuen res de nou, buscar en els que semblen banals i trobar-hi la fondària.

Josep Pla n’era un mestre, de l’observació i de la utilització literària dels detalls. Per exemple, a El quadern gris, la crema cremada i el pa de pessic del dia que fa vint-i-un anys són detalls molts significatius.

Observa amb tots els sentits, selecciona els detalls significatius i descriu-los amb vivesa. Els detalls físics decideixen si et creuran la mentida de la ficció o no, però els detalls sovint també actuen com a metàfora d’una situació o d’un personatge .

Stendhal deia: els detalls és el que hi ha de més important en una novel·la. I Txékhov: s’ha d’intentar l’impossible per dir les coses com no les ha dites mai ningú. Ho diu Mercè Rodoreda al pròleg de Mirall trencat. I, parlant d’aquesta novel·la, al mateix pròleg, cita alguns detalls o elements significatius:

La torre, la teulada, la gàbia dels ocells, l’armari japonès, la copa de cristall que la Teresa deixa al petit Jaume perquè begui vi com ella (…) Les plomes de paó amb un ull blau a dalt de tot, el senyor sense cap de la casa de nines (…) i el cap del senyor de la casa de nines (…) I, naturalment, el llorer.

rodoredatotcontes

Tallers d’hivern.

Despullar el llenguatge

El que més m’impressiona de La passió segons GH, de Clarice Lispector és la tensió entre el llenguatge i la realitat inefable que vol expressar, entre els mots i els silencis. Prem el llenguatge fins a treure-li tota la suor vella i renovar-lo. La passió segons GH és un text per llegir i mastegar a poc a poc, farcit de silencis, de paraules de pes, de frases gruixudes i vibrants. Un text que brilla i reclama una connexió més enllà de la lògica i del significat. El llenguatge, despullat de la connotació habitual, descol·loca i provoca una estranyesa que desvetlla una atenció més global i intuïtiva, més viva. Un text trencat i repetitiu, d’una bellesa i una profunditat que enganxen i meravellen.

De morir sí que en sabia, ja que morir és el futur i és imaginable, i sempre havia tingut temps d’imaginar. Però l’instant, aquest instant d’ara —l’actualitat— això no és imaginable, entre l’actualitat i jo no hi ha interval: és ara, en mi. (Traducció: Núria Prats)

Clarice_Lispector

El llenguatge sempre fracassa en l’intent d’arribar a l’essència de les coses, no pot a atrapar de tot allò que l’escriptora vol transmetre al lector, perquè no és la cosa que vol mostrar sinó només una representació. Però s’intenta una i una altra vegada, encara que suposi un patiment i mai estiguem prou satisfetes, això és fer literatura. Despullar el llenguatge de la seva base evocadora i representativa, del simbolisme, i fer-lo més pur, és, sobretot, el repte dels poetes però també dels escriptors en general.

Clarice Lispector era una autora ferotgement preocupada per despullar el llenguatge de tot el llast que l’apaga i el debilita, per retornar-li un vigor salvatge. Era molt conscient que creava realitats literàries a partir d’un sistema de signes incapaç d’atrapar les coses que representen, i alhora treballava amb passió la recerca identitària a través del llenguatge i creava una lògica de paraules compulsiva, repetitiva i pertorbadora.

Clarice Lispector estira el llenguatge i el retorça com si fos de goma. De vegades costa entrar en els seus textos, que demanen atenció i una intel·ligència desperta per intuir el significat que no és obvi d’entrada, però un cop a dins encara costar més sortir-ne.

La literatura és llenguatge, paraules.

_MG_9206

Ja pots veure els Tallers d’hivern: clica!

 

Les paraules de la infància, pàtria de l’escriptora

Tots tenim dret a escriure malament i a convertir l’escriptura en un gaudi. De petits primer agafem les coses amb les mans i després ho fem amb les paraules, la sensació de poder engrapar les coses pronunciant el seu nom és molt potent, cada paraula nova que el nen descobreix és una palleta d’or. Per què arriba un moment que molts de nosaltres comencem a tenir pànic d’escriure malament? Per què vestim l’escriptura amb vestimentes militars que ofeguen la lluentor natural de les paraules, que escanyen el poeta que tots tenim a dins i que es meravella amb cada paraula despullada?Supo-supocoberta

A Digues que m’estimes encara que sigui mentida, Montserrat Roig reflexiona sobre l’escriptura i sobre escriure en català. “No sóc lingüista, la meva feina és narrar”, diu. Quin descans llegir aquesta frase! És com una capa d’oli damunt de l’eterna ferida de pensar que no escric prou bé el català (que no domino prou la norma), que per escriure en català cal ser filòleg o alguna cosa semblant, que jo no sóc. Pànic a escriure castellanismes, por a fer servir una forma incorrecta. “El desert de la norma i l’antinorma”. La pàtria de l’escriptor, segons Montserrat Roig, és la llengua amb què escriu i la infantesa, les dues coses. Jo ho veig com ella.

Pel que fa a la llengua, em sento com a una emigrant. Vaig créixer en un poble on ningú parlava el castellà, el vaig aprendre a l’escola sense dificultat, i no vaig veure la tele, que llavors era només en castellà, fins als set anys. Al meu poble tothom parlava català pallarès i no vaig tenir notícia del català normatiu fins als quinze anys, que em vaig sentir obligada a abandonar el dialecte per poder escriure en català i en aquest procés sento que vaig perdre una part de la meva pàtria literària. La il·lusió d’escriure en la llengua pròpia es va enfosquir amb la sensació que nosaltres, els pallaresos, parlàvem malament el català. I els aneuencs pitjor. Si volia escriure bé “el català” havia de renunciar al meu dialecte, a les paraules dels meus pares i els meus padrins. Havies de tenir una autoestima a prova de professors i de normes lingüístiques o t’havies de mutilar lingüísticament.

Això és el que vam haver de fer la generació que hem viscut, i patit, el pas del món camperol i oral al món urbà i escrit, de la dictadura a la transició democràtica. Entenc perfectament el pallarès i l’aneuenc, però els he apartat de la meua escriptura per complir amb la norma (millor o pitjor) i fer-me entendre amb comoditat. M’he esforçat per esdevenir estàndard. Jo mateixa em vaig tallar les ales i en lloc de créixer com a artista des de les meues arrels lingüístiques les vaig deixar de banda per no haver de lluitar contra la norma. Però les paraules de la pàtria de la infància no han marxat per més que les hagi colgat amb paraules més entenedores i corrents, les porto sempre amb mi.

Eeixo

Quan sento que parlen de padrins, de rocs, de sarnalles i de goiats que xauen, sento campanetes, com diu la Marta Rojals, a la que admiro, entre altres mèrits, per haver emprat sense complexos el dialecte a Primavera, estiu, etc. A El meu Adrià, el primer conte de La nit als armaris, jo també vaig fer un retorn a la llengua de la meva infància, però amb una prudència potser excessiva, en qualsevol cas, molt meditada. Les paraules dialectals que hi surten fan supo supo amb el meu cor i em retornen bocins de vida tan viva que cap altra paraula sinònima podria despertar.

Nyam si mos entenem: natres de les pedres en diem rocs i de les sargantanes sarnalles. Per mi no hi ha cap altra paraula que pugui anomenar millor els rocs que roc i les sarnalles que sarnalla.

 

Contes petits

Contes petits

Escric contes en una llengua petita.

Parlen de la meua minúscula vida,

i miren cap a l’engruna del meu territori.

És impossible que per Sant Jordi

es formi una gran cua darrere dels meus llibres.

És impensable que milers de còpies es venguin en un dia boig.

Però crec en els miracles i confio

que algunes de les meues paraules petites

s’estendran i arrelaran.

Tanco els ulls i veig els meus contes petits,

que avancen sense seguir cap moda,

a pas menut, ferm.

RuellesHe escrit aquest text a raig. No sé si és un poema, però mentre l’escrivia pensava en la poesia i veia el rostre de la Wislawa Szymborska. Aquesta gran poeta em dóna pau. No crec que els poemes s’escriguin a raig, més aviat m’imagino que és qüestió de destil·lar, deixar que creixin, modelar les paraules fins aconseguir la imatge poètica. No sóc poeta, però el meu somni és arribar a ser-ho quan sigui gran. No puc badar gaire.

250px-bradbury

Començant els tallers d’escriptura de tardor…

I llegint!

 

El cor és un caçador solitari

La ciutat és trobava al bell mig del Sud. Els estius eren llargs, i els mesos de fred hivernal ben pocs. Gairebé sempre, el cel era d’un blau resplendent i petava un sol abrusador.

No vull deixar acabar el 2017, centenari del naixement i cinquanta aniversari de la seua mort, sense tornar a parlar de Carson McCullers.

Al febrer vaig escriure un post arran de la lectura de La balada del cafè trist, traducció de Yannik Garcia, que em va entusiasmar, i avui parlaré de la seua primera novel·la El cor és un caçador solitari, que van comentar divendres passat a la tertúlia del Club de lectura de la Biblioteca de Cabrils. A principis d’any es va parlar de recuperar tota l’obra en català d’aquesta autora i oferir noves edicions amb traduccions renovades. No és el cas, encara, de El cor és un caçador solitari, que hem llegit en una traducció de Ramon Folch i Camarasa, de 1965, força digna, però amb aroma antic.

Carson McCullersrient

Carson McCullers ocupa un lloc central en el panteó dels escriptors del sud dels Estats Units, al costat de William Faulkner, Thomas Wolfe, Katherine Anne Porter (per qui McCullers sentia autèntica devoció), Truman Capote, Tennessee Williams, Flannery O’Connor, Harper Lee i d’altres. Dic això per posar-la on li pertoca, entre els grans de la literatura. Quan la llegeixes notes que té fusta d’escriptora, i que no es tracta d’una fusta qualsevol sinó d’una fusta selecta. Això és el que pensava mentre llegia El Cor és un caçador solitari. També m’admirava de veure com tractava el tema del racisme, el sexe, la misèria social i la diferència de classes l’any 1940 i sent tan jove.

Diu Jordi Martín Lloret, un dels traductors de McCullers al català, i hi estic totalment d’acord, que té tirada cap als extrems i als contrastos i que sap com combinar magistralment la sordidesa amb la bellesa, l’amargor amb una certa esperança candorosa i la decadència amb un cert esperit de superació. A més, la descripció que fa dels paisatges i les atmosferes és d’una plasticitat corprenedora. És al·lucinant com podia fer tot això tan bé una noia de 23 anys. Ja tenia una talent i una maduresa artística impressionants.

El cor és un caçador solitari retrata la realitat social dels habitants de les ciutats del Sud nord-americà durant la crisi dels anys 30, quan la fam i la misèria imperaven per la major part dels habitants del país. Descriu amb tendresa diversos personatges marginals i solitaris (negres, alcohòlics, adolescents…), rebutjats per una societat que els ignora i no els escolta i que troben en el sordmut John Singer una orella on desfogar-se. Al mateix temps Singer viu en una permanent incapacitat de comunicar-se. Singer és un escoltador no professional, que quan es troba amb el que ell considera el seu únic amic xerra pels descosits.

Singer no arribà a saber mai fins a quin punt l’entenia el seu amic, quan li explicava coses. Però tant li feia.

El cor és un caçador solitari és una novel·la de personatges. Personatges que porten una vida dura, pateixen injustícies i manca de comunicació i cultura. Personatges marginals que tenen moments de llum: la música, la comoditat i el plaer físic, contemplar una noieta, el discurs escoltat, etc., però les desgràcies tornen i recorden a cadascú quin és el seu lloc en el món on viuen. El doctor Copeland, el mut Singer, la jove Mick (alter ego de McCuller), Jack el borratxo, Biff el del bar i tots els personatges principals són potents i deixen una petjada en l’ànima del lector.

A El cor és un caçador solitari McCullers dibuixa un entorn que desprèn un alè trist i aspre poblat per uns personatges embolcallats de solitud i, tot i així, traspua un fil d’esperança

¿Com havia estat, allò? Durant un minut, l’obertura es balancejà d’una banda a l’altra. Com una passejada o una marxa. Com Déu caminant en la nit. Tota ella quedà com glaçada per fora; només aquell començament de la peça li cremava per dins. Ni tan sols pogué sentir la continuació; es quedà allà asseguda, esperant, glaçada, amb els punys closos. Al cap d’una estona tornà a sentir la música, més dura i més forta. No, no tenia res a veure amb Déu. Era ella, Mick Kelly, caminant de dia i sola de nit. Sota el sol ardent i a les fosques, amb tots els seus projectes i els seus sentiments. La música era ella, la seva veritable personalitat.”

el cor es un caçador

Tallers:

Coses que han passat a l’estiu al Pirineu

Coses que han passat a l’estiu al Pirineu

Com cada estiu he escrit un relat per publicar al blog. Petra és un conte d’un fantàstic dolç, inspirat en les pedres i el cel nocturn de les Valls d’Àneu però amb una volada universal, almenys aquesta era la meua intenció. Si encara no l’has llegit i en tens ganes, pots clicar aquí.

pedres

L’experiència nova, i fascinant, ha estat veure representat un petit guió teatral que vaig escriure a finals de primavera. El miracle de les muntanyes, que s’ha enganxat al tren de miracles ideat i posat en marxa pel Pel Coll i que el grup escènic d’Àneu Xants va representar a l’Esbaiola’t, el festival de teatre d’Esterri d’Àneu. Va ser bonic veure el guió representat pels carrers del nucli antic del poble, amb les millores escèniques que hi van incorporar el Roger Cònsul i Cia, mantenint intacte l’esperit que per mi tenia el text.miracle pirineus20170723_110611.jpg20170723_132317.jpg

Al juliol vaig fer el desè taller d’estiu d’escriptura creativa a Esterri d’Àneu, dedicat al relat negre. Amb visita nocturna al cementiri i al poble abandonat d’Àrreu. Més tristesa i ràbia que por, i molt bona companyia. Van sortir uns relats escabrosos.20170708_122759.jpg20170708_112230.jpg

L’últim esdeveniment d’agost ha estat la presentació dels dos reculls de contes, la tercera edició revisada de La nit als armaris i Cròniques de Kaneai,  al centre d’Art i Natura de Farrera (on al setembre faré el taller d’escriptura i natura). El CAN de Farrera és un espai pensat per a l’art i els artistes en ple Pirineu. Un lloc ideal per parlar dels meus contes, que porten tanta muntanya a l’ànima. Vaig comptar amb el suport del Lluís Llobet, que va obrir l’acte, i de l’actriu Elisabet Vallès que va donar veu i vida a les paraules dels contes. Vam poder tastar el plaer d’escoltar-la llegir en veu alta. Un dia per recordar, com va dir l’Elisabet.

IMG_2755 Antoni Plans RED.jpg

Foto: Antoni Plans

IMG_2765 Antoni Plans RED.jpg

Foto: Antoni Plans

Un estiu de contes, teatre, art i natura.

Próxima presentació de Cròniques de Kaneai: Fira del llibre del Pirineu d’Organyà. Diumenge 3 setembre, 11 h.

Próxim taller Escriptura i natura CAN Farrera, 16-17 setembre.