Escriure amb els 5 sentits

Quan era petita, vivia en una casa de pagès. Encara ara és una casa gran per mi, però quan tenia tres i quatre anys era enorme, com un castell. Recordo el soroll del terra i de les escales, que no eren de parquet sinó de fusta, i es queixaven a la mínima passa. Les parets estaven pintades de blanc i tenien pelades que deixaven veure una pintura de color blauet. Puc sentir la veu potent i ben timbrada del meu pare, que sabia entonar les cançons, cantant “Un inglés vino a Bilbao”. Recordo el contacte amb els llençols de cotó aspre, freds i humits a l’hivern, enemics. I l’olor i el gust de la llet de vaca cada matí a la cuina.

Sentits5

Llegim la vida amb els cinc sentits, des del ventre de la mare. Els sentits ens informen del nostre entorn extern i intern, contínuament. Malgrat això, moltes vegades, quan escrivim ho fem com si nosaltres i el món fóssim abstractes i no tinguéssim ni ulls ni orelles ni nas ni boca ni pell, com si els nostres sentits corporals estiguessin atrofiats. Si volem que el lector visqui realitats sensorials palpables, que es cregui que els personatges són de carn i ossos i els espais reals, l’hem d’estimular amb imatges, sons, olors, textures i sabors.

Afina l’oïda a les paraules, degusta les frases, mira les escenes, ensuma la història, palpa la narració. Escriu amb els cinc sentits desperts, presents, i deixa’t guiar pel sisè, la intuïció. I després, barreja’ls. Dibuixa la música, escolta les mans, deixa que s’intercanviïn els sentits i facin poesia.

Els sentits físics també són les portes de la memòria. Aquell pot plantat al mig de la plaça buida, em recorda els jocs de la primera infància, “Gracias a la vida”, cantada per Joan Baez, l’arribada a la ciutat. L’olor de vaca, la cultura ancestral on vaig néixer. La percepció dels meus llavis, els teus.

La vida ens entra pel nas amb molècules oloroses i per les papil·les gustatives de la llengua, per l’oïda amb les vibracions de l’aire, amb la llum que impressiona la retina i per tots els porus i els terminals nerviosos de la pell. Quan torno a la casa on vaig néixer em puja  una glopada de  velles sensacions que, de vegades, acaba en inundació.

Les sensacions obren les portes de la memòria. Misterioses i imprevisibles, són una invitació a la creació.

 

Encara ets a temps d’apuntar-te al taller que faré aquest cap de setmana a Esterri d’Àneu!

TALLER D'ESCRIPTURA SL ESterri 2018

Anuncis

L’escriptor i l’editor interns

No vulguis escriure i editar el text a la vegada.

No deixar que l’editor interfereixi en el procés creatiu de l’escriptura és la principal recomanació que et faig. I perquè l’editor calli has de valorar la seva importància i tenir clar que li donaràs tot el paper que es mereix en el moment oportú, però que primer ha de deixar cantar les muses i que les paraules flueixin.

ecology-2985781_960_720

La qüestió de l’escriptor i l’editor interns em sembla fonamental i recomano practicar l’escriptura en dues fases, la creativa i l’analítica, i combinar-les de la manera que cadascú consideri. Aquest enfocament no es contradiu amb la regla del tres de l’escriptura: planificació, redacció i reescriptura. Es complementen, l’artista i l’editor actuen en les tres fases de l’escriptura. Primer l’un i després l’altre, el dos a la vegada, no. No deixis que l’editor lligui el creador ni que aquest deixi l’editor sense torn de paraula.

Als meus tallers recomano que primer escriguin a raig i després revisin el text amb ulls crítics i amorosos. Cal deixar un espai a l’escriptor (el creador), que les neurones es connectin de forma relaxada i lliure, oblidar-nos de les normes gramaticals, del cànon, de les tècniques narratives i endinsar-nos en el text a la deriva o seguint un far, amb un llapis o el teclat de l’ordinador. Sense preocupar-nos de res més que d’escriure, amb l’editor desconnectat. No volem sentir que aquí falta un coma, que això no és original … El crític o editor a la primera fase de l’escriptura no hi ha de ser, però pot estar tranquil, no cal que pateixi perquè li reservarem una segona part molt important.

Segon, editar. Un editor com més savi és millor. Ha de saber de llengua, de tècniques narratives, de cànons, de referents literaris. Un editor no es limitarà a fer o encarregar una correcció ortogràfica i gramatical. L’editor pot passar les tisores, pot recomanar provar altres narradors, demanar més text, etc. Pot retornar el manuscrit a l’escriptor amb un informe que el tindrà entretingut una bona temporada o donar-li el vistiplau a la primera.mogue

No vulguis escriure amb una mà mentre et frenes amb l’altra. Tant l’escriptor-creador com l’escriptor-editor són molt importants, deixa que cadascun jugui el seu paper a fons, quan toqui.

TALLER D'ESCRIPTURA SL ESterri 2018

Maleïda hortografia!

Torno a parlar d’ortografia perquè, tot i que amb el temps i la gimnàstica mental diària vaig agafant distància i flexibilitat per portar-ho una mica millor, és un tema crònic que quan vol canviar el temps, igual que algunes articulacions, em raspa i em provoca dolor.

Com defineix l’ortografia el diccionari d’estudis catalans?

Branca de la gramàtica normativa que estableix l’escriptura correcta dels mots i d’altres signes gràfics d’una llengua.

Conjunt de normes que regeixen l’escriptura correcta dels mots i d’altres signes gràfics d’una llengua. Les regles de l’ortografia.

On és la humanitat i la creativitat de l’ortografia? Jo no les veig per enlloc. Per mi l’ortografia fa pudor militar. Ho sento, però ho vull dir ben clar. Parlo com l’escriptora lleugerament dislèxica que sóc, que s’ha esforçat tota la vida per seguir les regles ortogràfiques i no ha pogut assolir mai el cent per cent que desitjava, no sé si m’he quedat en el vuitanta o en el noranta. Em rendeixo. Que siguin les correctores i els correctors els que renten la cara final dels meus textos, els qui apliquin els canvis de les regles de joc,  o que surtin amb alguna taca si no  puc disposar de correcció professional com és el cas d’aquest post que estic escrivint. Però, per favor, no m’expliquis que només cal llegir i que les normes ortogràfiques ja s’instal·len totes soles al cervell, perquè he llegit tota la vida com una empedreïda, i amb un plaer immens, i ja veus com estic.

CLUB LECTURA NOLLEGIU-RAQUEL PICOLO. Marta Pons

Foto: Marta Pons

No dic que no sigui important disposar d’uns criteris i uns referents de correcció escrita, però la literatura ni comença ni s’acaba en el bon seguiment d’un conjunt de normes imposades per uns experts. Segurament el cervell lleugerament dislèxic que tinc m’incapacita per valorar positivament algunes branques de la gramàtica, concretament la que ens ocupa. La llengua és el material de les meves creacions i l’estimo (per això he patit pensant que la destrossava amb les faltes) i molts aspectes de l’estudi de la gramàtica, que no em semblen arbitraris sinó enriquidors, m’agraden força. Com va dir Garcia Márquez: Jubilem l’ortografia: enterrem les hacs rupestres, firmem un tractat de límits entre la ‘ge’ i ‘jota…

Ja sé que l’he posat altres vegades aquesta anècdota, però la tinc tan gravada que l’he de repetir. Quan em començava a plantejar la possibilitat d’escriure i contar històries vaig anar a unes jornades de joves escriptors en llengua catalana. A la taula hi havia un crític literari i dos escriptors. El crític, que era prou conegut com a expert en literatura però que no sabia res de neurobiologia, es va esplaiar en la importància de l’ortografia. No era el tema que més m’emocionava però entenia que ell era lliure de dissertar sobre allò que considerava més oportú i adient. A mi també em semblava important, encara que no tant com a ell. Quan va concloure que els escriptors que feien faltes d’ortografia per força havien de ser incapaços d’inventar històries amb cara i ulls i que eren insensibles al llenguatge, les nostres posicions es van distanciar irremeiablement. Ho va rematar afirmant que un veritable escriptor no podia fer faltes d’ortografia, que eren dues coses incompatibles.

dyslexia-3014152__340

Tenia tantes ganes de saltar-li al coll i llençar-li la bossa a la cara que no vaig poder ordenar les meves idees amb calma per fer una intervenció eficaç. Com es poden dir aquestes barbaritats i que ningú et porti la contrària? Aquest senyor, no era tan jove, no sabia que la capacitat d’aprendre les regles ortogràfiques està directament relacionada amb la memòria visual, i no té res a veure amb la comprensió i l’ús del llenguatge ni amb la creativitat ni amb la capacitat poètica ni amb l’art de fabular. Qui ha de dominar a fons l’ortografia i les normes i convencions del llenguatge escrit és el corrector. Si m’ho pogués permetre, contractaria un corrector o una correctora a temps complet.

Ningú li va dir res i la seva tesi contra fonament va quedar validada pel silenci del públic i dels altres membres de la taula. No van parlar perquè també feien faltes d’ortografia i no volien ser degradats? Potser ja coneixien les obsessions del crític literari i temien que s’esplaiés més. Vaig ser l’única que es va enrabiar perquè no l’escoltava ningú més? Tinc assumit i acceptat que moltes normes ortogràfiques se m’obliden i que no puc amb elles, però confesso que m’encantaria dominar l’ortografia encara que no sigui tan important com sentencien alguns.

Per acabar, una mica de teoria. Els estudis científics posen de manifest que les normes ortogràfiques s’han de fixar de petit, i bàsicament es graven per repetició (escriure bé la paraula moltes vegades i corregir-la tantes com calgui). Això que amb llegir ja n’hi ha prou només funciona en aquells nens que tenen molta memòria visual. El lèxic i les normes ortogràfiques s’ubiquen en carpetes cerebrals diferents. És tan freqüent trobar persones poc o gens lectores que escriuen amb molta correcció ortogràfica com d’altres que són devoradores de llibres i que fan moltes faltes. Una cosa és llegir una paraula i una altra de ben diferent veure-la quan no la tens davant i la vols escriure.

Escriure bé vol dir pensar bé i ningú fa faltes d’ortografia quan pensa.

Aquí tens els tallers d’estiu al Pirineu: clica!

La terra parla per boca de la gent

Al meu poble de les pedres en diem rocs

Quan vaig decidir que ja tenia tots els contes del meu primer recull i que es titularia La nit als armaris, vaig començar a polir el conjunt i a tensar els lligams entre els relats. El primer conte havia de ser el més pallarès, tallat pel Vent de Port i contat amb paraules del país, aneuenques, pallareses. Hi vaig rumiar molt: quanta marca lingüística hi havia de posar perquè l’entorn i la cultura hi quedessin retratats i que alhora fos entenedor per un lector de català estàndard? Quants rocs podia deixar caure en el text? Amb aquesta preocupació constant vaig redactar El meu Adrià (La nit als armaris, Voliana edicions)i al final crec que el conte, tot i la presència d’abundant lèxic pallarès, el pot entendre qualsevol que lector de textos en català.

Vull que em llegeixi la gent de la meva terra i tots els lectors en llengua catalana, lectors de tot el món. A La nit als armaris reivindico el pallarès i el mostro amb orgull com un patrimoni indestriable de les històries de les meves muntanyes i la seva gent, alhora que faig un ús bàsic del català estàndard i conto arguments universals que vull que arribin a tothom. Al narrador d’El meu Adrià li fa mal el carriscle i els carrers de Cerbi són plens de rocs, ha estat agradable constatar que per alguns lectors del Maresme i de Barcelona, aquest lèxic genuí no només no ha estat un obstacle sinó que s’apuntarien a tastar el confitat i una tupina plena de paraules i històries cent per cent pallareses.

fato

No som fatos, som eixorrobits

A la pàgina 65 d’El Català d’Àneu, de Ramon Sistac, llegeixo: “Si bé els trets fonètics són ben vius, no es pot dir el mateix dels morfològics, sotmesos cada vegada més a la pressió de la llengua normativa, especialment gràcies la influència de la televisió i de l’ensenyament”. Em sento plenament identificada amb aquestes paraules. Només obrir la boca tothom sap que no sóc del Maresme ni de Barcelona, però m’entenen força bé perquè parlo català estàndard.

Ja fa uns quants anys que em vaig “normalitzar”, encara em dol haver llençat els llençols de fil per posar-los de polièster. Mai m’he pogut desempallegar d’una certa tibantor i estranyesa. Com no els ha de costar “normalitzar-se” a aquests nens que, com el meu fill, tenien el cervell estimulat per una llengua asiàtica que han hagut de colgar perquè no els fes nosa i poder aprendre la nostra, el català!

Quan et diuen que la teua llengua, la que parles a casa, no val per res, que l’has de fargar i encara així serà escolrida i poca cosa, et sents esporret i vestida amb cassigalls i ho esfarnegaries tot. Penses que si fas faltes d’ortografia i no acabes de taleiar-te ben bé de com han de marxar les paraules deu ser que ets fata, però no, no n’ets. A casa nostra som més aviat bordiscos i ens atabalem una mica amb la morfologia i, de vegades, també amb la sintaxi, perquè no tenim el cap lingüísticament ben endreçat, però no som fatos, al contrari, som ben eixorrobits. El vent de port que duem a dins no ens deixa palpanear ni fer el nyau- nyau encara que de vegades ens agradaria.

Eeixo

La terra parla per boca de la gent

El binomi fantàstic de la Gramàtica de la fantasia de Rodari amanit amb una mica de pebre pallarès es converteix en un joc fet a casa. Pensem en aguell que tenie mala jaïlla i que no trobava mai cap cadira per seure a gust i que va acabar a dins de l’armari i va trencar els palmars. Pensem a buscar la nit pels armaris.

Fa uns dies vaig haver de furgar a l’armari de la meva infantesa i per uns moments em va semblar que m’havien pispat un munt de paraules. No trobava les veus que m’havien criat. Em vaig desesperar, em sentia com si m’haguessin pres l’ànima (encara no estic segura que no sigui així). De joveneta es van riure de com parlava. Les meves paraules no eren prou “cultes”, prou “civilitzades”, prou urbanes, prou “entenedores”. Prou. Jo volia ser culta i que les persones modernes m’entenguessin, i em vaig despendre de la meva  música i dels meus mots.

Em pensava que només les havia amagat i que les paraules tornarien al primer crit, però les havia esborrat de tant arraconar-les sense ni tan sols treure’ls la pols. I no les trobava. Em vaig quedar blanca com un paper de fumar, havia perdut “tresors immensos de l’expressió humana”, com deia Maragall. La terra que parla per la boca de la gent.

Supo-supocoberta

Tallers d’escriptura d’hivern: clica!

 

3 suggeriments per crear tensió narrativa

Com va dir Oscar Wilde: El suspens és horrible. Espero que duri.

La tensió narrativa és el que impulsa a llegir una història fins al final, fa que el lector no deixi de preguntar-se què passarà a continuació. Anticipar-se a la revelació final diverteix el lector i l’esperona a continuar llegint.

El conflicte és la base de tota història i d’ell neix qualsevol forma de tensió narrativa. En tota ficció l’art de la història i l’arc del personatge han d’estar tibants. La tensió narrativa sosté l’arquitectura de la ficció, sense tensió les trames perden consistència.conflicte1Com pots incrementar el grau de tensió?

  1. Digues no als personatges.

Per escriure una bona història, dóna-li al teu personatge una meta, un objectiu, alguna cosa per la qual lluitar. I després posa-li les coses difícils. Que s’esforci, que fracassi, que ho torni a intentar. Pensa en què és el pitjor que li podria passar.

  1. El món no és un lloc perfecte.

Incloure en la teva història els problemes que afecten les nostres societats no només li donarà més profunditat sinó que també és una font de tensió.

Potencia els desacords i alimenta la discòrdia. Fes que els teus personatges discuteixin, que no s’entenguin, que tinguin opinions oposades i no cedeixin amb facilitat. Que els teus personatges no siguin perfectes (=avorrits).

  1. Eleva la recompensa.

El protagonista ha de tenir un objectiu, vol aconseguir alguna cosa. Una bona manera d’augmentar la tensió és, quan la història ja estigui avançada, engrandeix la recompensa. Quan s’incrementa la recompensa apareixen nous obstacles i més forts. Per exemple, l’escriptora ja no només vol publicar la novel·la sinó que també vol ser la primera del catàleg i això complica més el repte. Si apuges el to del conflicte, automàticament també augmentes l’interès del lector.

Si hagués d’escriure una sola frase sobre aquesta qüestió tan rellevant, et diria: fes del conflicte el centre del teu relat.

conflicte

Els meus tallers d’escriptura d’hivern (clica)

Conte de Nadal

Sopa de mandonguilles, pollastre farcit i torrons

El parc infantil era més o menys al racó de sempre però semblava un altre, brillava inundat per una llum especial que la Maria mai havia vist que entrés per la finestra del saló. Una llum blanca que li descobria una mirada del seu fill nova, de tonalitat entre el gel i el mar. Era com si veiés el seu nen per primera vegada. La Maria va notar una fuetada i una punxada de dolor al baix ventre. No només els mateixos ulls, també els mateixos cabells. Com no ho havia vist abans? Segur que l’embrió que es va fer perdre no s’hauria semblat a ell ni la meitat que el seu fill de l’ànima, que li somreia innocent. La Maria era una dona forta, per fora i per dins, col·locava el seu cos, sempre en guàrdia, amb elegància i es movia amb una elasticitat natural. Una verge il·luminada que contemplava el seu fill descobert de nou mentre esperava que arribés la cangur per poder marxar a l’escola de karate a treballar. Estava una mica impacient, la noia no arribava i ella volia ser al tatami quinze o vint minuts abans de començar la classe, en realitat no era la cangur sinó els nous ulls que acabava de descobrir en el seu fill que la destarotaven.

—Fill meu, preciós! —va dir mentre abraçava el nen tendrament.

Com havia estat tan cega? El fruit de la fecundació anònima portava l’ADN del pare no volgut escrit als ulls, a la pell i als cabells. Com podia ni remotament pensar que els espermatozous del cabró que l’havia violat als lavabos de la discoteca, mentre altres joves entraven i sortien, esnifaven, orinaven, follaven i la miraven sense veure-la i no l’ajudaven, i les noies s’arreglaven el maquillatge i el pentinat i tampoc la socorrien, que la llavor d’aquell cabronàs arribaria a una clínica d’inseminació in vitro envoltada d’higiene i tecnologia asèptica, on seria encriptada i etiquetada? El turista nòrdic, guapo i ben plantat, amb la cartera farcida, s’avorria lligant i seduint i buscava emocions més fortes. Al vespre només era una nena de vint anys i de matinada una dona vella, foradada i trencada. No va voler esbrinar res del malnascut que la va fer passar per l’infern en aquell lavabo de discoteca. Només volia oblidar-lo. I el retrobava reencarnat en el seu fill de l’ànima.

Va anar a urgències i, després, es va canviar de metge de capçalera, per una metge, només perquè no volia parlar d’allò amb un home. Què podia entendre, un home? Després va visitar la ginecòloga i al cap de dos mesos va avortar. S’hauria arrencat ella mateixa amb les ungles aquella vida que li naixia a la panxa, ella que abans de tenir la regla ja volia ser mare. No va acceptar el suport d’un psicòleg ni d’una psicòloga, tampoc va tirar endavant la denúncia perquè no es veia amb cor de suportar un procés judicial. Les dones no necessitaven lamentar-se amb les amigues ni confessar-se amb un psicoterapeuta ni la clemència d’un jutge més o menys masclista, el que necessitaven era agafar les armes i aprendre a defensar-se. Dominar, com a mínim, un art marcial. Dotze anys després de la nit a la discoteca que li va canviar la vida no hi havia cap home al barri capaç d’agredir-la. Potser en Li? No, ell no, era un autèntic mestre de kung fu.

La Maria observava el petit Pau amb atenció. Els ulls eren clavats als del cabró que la va prenyar d’un tret agre, que li va repetir durant un temps en forma d’acidesa d’estómac, marejos i vòmits. Un cabró que es va arrencar de la matriu i d’entre les cuixes i li va deixar un forat a les entranyes que només podia omplir un altre fill, un fill volgut. Després d’avortar la llavor del dimoni va sentir una ànsia desesperada de ser mare, de notar com creixia la flor de la vida a les seves entranyes. Tres anys després volia ser mare, i sis anys després, també. Es va fer inseminar onze anys després d’haver  avortat, i va anar molt bé. Pensava que tenia un nen Jesús, fins que va veure que el petit Pau la mirava amb els mateixos ulls nòrdics que ella feia dotze anys que havia volgut esborrar i va entendre perquè els rinxols gairebé blancs i perquè amb només sis mesos acabats de complir el nen era un petit gegant de pell transparent. Ella era de talla mitjana, tenia l’iris de color caramel i els cabells castany fosc. La Maria es va bellugar per anar a obrir la cangur, seguida per l’estranya llum que fins aquell moment havia il·luminat el parc del nen, una llum que es menjava les ombres.Los_Reyes_Magos_en_iluminación_navideña_en_Madrid,_Spain.JPGEls nois, de quinze a divuit anys, es concentraven als marges del tatami amb els kimonos posats. En Li, immutable, seia en una postura del lotus perfecta. La Maria caminava nerviosa a prop del xinès, no podia fer la classe perquè les ganes que tenia d’etzibar cops mortals eren massa grans i tenia por de descontrolar-se. Tancava els ulls i s’imaginava tots els nois estesos pel tatami, morts.  Va intentar també imaginar-se una lluita amb en Li però no podia visualitzar la fi del combat, no estava segura de poder guanyar-lo. En Li s’havia presentat a l’escola oferint-se per fer el que calgués a canvi de sostre. Vivia al dojo i totes les seves pertinences cabien en una taquilla. La Maria no sabia res d’ell només que era bona persona i un mestre d’arts marcials, i que estava sol. Tenia l’aparença d’un adolescent però no ho era. El va deixar entrar a l’escola amb tota confiança, massa? Sabia que en Li podia ser una màquina de matar però intuïa que era un àngel. El seu aspecte, tan llunyà dels patrons escandinaus, li feien pensar que era inofensiu, i li ho confirmava el respecte que mostrava per la imatge de l’Arcàngel Sant Miquel. Sí, era per culpa de l’arcàngel que, inconscientment, havia arribat a la conclusió que el xinès era inofensiu. En Li va obrir els ulls i va desfer la posició de lotus, la Maria li va demanar que fes la classe sol i va entrar a la sala petita, la de boxa.

No va mirar l’arcàngel, que penjava en una de les parets com solia fer sempre, va anar directa a posar-se el xandall, les esportives i els guants per enfrontar-se al sac. El cap dels exèrcits celestials, el guerrer d’ales grans, amb el cos musculat, espasa en mà i el peu damunt d’un dimoni gegantí vençut mirava com la Maria colpejava el sac amb fúria. El pòster de l’Arcàngel Sant Miquel era molt realista, tret que l’àngel sortia d’un fons lilós trencat per una llum estranya que es menjava les ombres. La Maria suava. Saltava i colpejava la cara de l’home ros amb ulls blaus, amb molta ràbia i energia, però no li inflava cap pòmul ni li trencava el nas ni li feia brollar la sang. Saltava i colpejava el sac amb contundència i el rostre de l’enemic no s’immutava. Va pegar i pegar fins que no va poder més i es va deixar anar a terra, exhausta i xopa, i es va posar a plorar llàgrimes silencioses. Va pensar en en Li, que menava la classe amb eficàcia i sense paraules, només fent, per primera vegada des que el coneixia es va preguntar perquè estava sol, potser no era tan bo com ella creia. Els nois ja havien marxat. Es va eixugar la cara amb un mocador de paper i va entrar a la sala gran.

—Lluita amb mi —va dir en Li.

La Maria li va fer una reverència i els dos van entrar al tatami. Una nova reverència i va començar el combat de karate, joc de cames i la guàrdia alta, la primera a atacar va ser la Maria, en Li va parar i esquivar l’atac, més joc de cames i la guàrdia ben posada, la Maria colpejava amb braços, cames i peus i en Li la parava sense perdre l’equilibri, continuaven saltant sense parar fins que la Maria es va enlairar i va etzibar un cop de peu que va fer caure el xinès però de seguida va saltar per l’aire com si fos una molla i li va clavar el cop fatal.

—Em pensava que era invencible —va dir la Maria.

—T’he guanyat perquè sempre lluito amb l’esperit del kung fu. M’agradaria ensenyar Kung fu a la teva escola.

—Seré la teva primera alumna, Li. Ara et vull demanar una cosa jo a tu, espera un moment.

La Maria va tornar a la sala petita i va treure un tub de dins del sac de boxa i va extreure un dibuix, el retrat en color d’un home jove, amb els ulls blaus i els cabells una mica llargs rinxolats i molt rossos. Es va atansar a en Li i li va allargar el dibuix.

—Em podries trobar aquest home?

—Ho puc intentar .

Tres setmanes després en Li mostrava a la Maria les fotos de dos homes rossos i d’ulls blaus idèntics. I li passava les senyes de la casa on vivien, a Barcelona. Dos pares al preu d’un, dos bessons univitel·lins amb el mateix ADN. Solters. La Maria va haver de seure damunt del tatami, allí el tenia, era un dels dos. Li va semblar que, tot i la fisonomia idèntica, un dels bessons s’havia begut la nit i l’altre algunes espurnes de llum. Es va emportar les fotos a casa per ensenyar-les al seu fill. No eren víkings, només pijos, de llunyana ascendència noruega, i vivien la zona alta de Barcelona.

—Fill meu, preciós!

 

Al Passeig de la Bonanova s’acabaven d’encendre les llums de Nadal. La Maria portava gorra i guants i dues motxilles, una al davant amb el nen a dins bevent de l’escalfor del  cos de la mare i una altra al darrere amb coses per l’infant. Caminava per la vorera seguida d’una llum estranya que es menjava les ombres. Es va aturar davant d’una casa unifamiliar amb jardí, damunt de la bústia una placa posava Bufet dels advocats Marcel M.V. i Lluc M.V. Al costat de la porta principal hi havia un parterre florit, amb ciclàmens, pensaments i prímules. Un esclat de colors que va pensar que agradarien al petit Pau, però va témer que si el posava damunt de les flors potser no el trobarien de seguida i va deixar el nen al replà de l’escala, embolicat en una manteta. Tot indicava que els dos bessons ho feien gairebé tot junts, segur que pujarien en Pau amb totes les comoditats. Tindria dos pares. En Pau sabria guanyar-se al més dolent dels germans, el que la va violar i que a les fotos té cara de dimoni, el Marcel. Segur que quan veurien que era clavat a ells, els dos l’estimarien, ella no podia tenir al bressol el retrat de l’home que va matar la seva joventut i la seva innocència. La Maria va agafar el nen en braços i el va abraçar fort, “Fill meu, preciós!”, li va dir a cau d’orella.

Quan anava a tocar el timbre, va sentir veus que s’atansaven i va sortir corrents del jardí i va continuar corrent pel carrer Ganduxer, que feia baixada. A la primera cruïlla va frenar en sec, un Arcàngel Sant Miquel de llum amb una espasa de foc a la mà ocupava tot el carrer i eclipsava la il·luminació de Nadal. Els cotxes i els vianants, sense ombra, el travessaven com si no hi fos. L’àngel mirava la Maria i la Maria el mirava a ell. Amb l’espasa de foc li assenyalava el Passeig de la Bonanova.

—No puc criar un nen que em mira amb els ulls del meu botxí. Deu seu el meu karma haver de barrejar els meus gens amb els de M.V. i gestar i parir el resultat. El nen estarà molt  bé amb ells, els gens M.V. el protegiran.

L’arcàngel continuava assenyalant amb l’espasa cap al Passeig de la Bonanova i menjant-se les ombres.

—Saps el que fas? Abandonar el teu fill de l’ànima la vetlla de Nadal. Quan trobin el nen no te’l voldran tornar i, com a bons advocats, se’n sortiran de quedar-se’l. Li vols negar el més important del món al teu fill, l’amor de la seva mare?

L’arcàngel va desaparèixer i li va  deixar el pas lliure. La Maria plorava, es va girar i va tornar a enfilar Ganduxer cap amunt per recuperar el nen.  Al replà de l’escala en Pau ja no hi era ni a la catifa de flors ni a la gespa. Es podia haver escapat si encara no gatejava? Segur que ja era a dins, amb ells. Va sortir del jardí, va travessar el carrer, va seure a terra damunt de la vorera i va trencar a plorar convulsivament.

“Maria! Maria!” Ella no es va bellugar, es va refugiar encara més en les llàgrimes. Qui podia voler una mare que acabava d’abandonar el seu fill al jardí d’uns desconeguts? “Maria! Maria!”. Coneixia la veu però no la identificava. “Maria! Maria!”. Va aixecar els ulls de terra i va veure la imatge del paradís, sense llums. En Li, amb en Pau als braços, li somreia, el menut estirava els bracets cap a ella. La Maria el va agafar i el va estrènyer contra el seu pit.

—Li, vindràs demà amb nosaltres a dinar a casa dels meus pares, a Banyoles?

—Saps que hi ha de menú?

—Sopa de mandonguilles, pollastre farcit i torrons.

—D’acord, vindré. I començaré a ensenyar kung fu a en Pau, serà el millor!

 

Tallers d’hivern: clica!

Escriptura i natura: alguns haikus

He passat uns dies en una masia en mig del camp, envoltada de natura, a Lluçà. El primer que he pensat, entre marrons i el verd fosc de les fulles perennes, és que el cel al camp obert és més ample i més profund que a la ciutat, també, que a les meves Valls d’Àneu. A l’alta muntanya les que són grans i immenses són les muntanyes. A la ciutat els humans som tan gegantins que no veiem res més que nosaltres mateixos i les nostres projeccions.

He vist un cel molt gran i he tingut consciència que el sòl que trepitjava era una escorça viva que embolicava tota la terra. Jo era escorça, com la fullaraca, els arbres i els rucs amb les seves esquelles. M’he vist com una cèl·lula d’aquesta Pangea, gran o petita, segons ho enfoquem. Em sentia minúscula, al meu lloc, en pau. De nit notar la sensació de fred sec a la cara m’arrelava i em despertava records plaents. He vist l’Óssa Menor i l’Óssa Major i una altra Óssa Major (sempre he tingut dubtes amb aquesta constel·lació) i la Via Làctia, l’única carretera celestial que reconec sense dubtar. El cel estrellat sempre m’ha semblat inabastable.

Vialàctia10072016By Pepazcon – Treball propi, CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=53904893

A Llucà, mentre espero que pugi la massa del conte de Nadal, he escrit alguns haikus:

 

Claror calmada.

Troncs marró, fulles seques.

Dos rucs pasturen.

 

Branques de plata,

en la blavor de l’aire

dorm el pollancre.

 

Escorça vella,

líquens grocs i clivelles.

Pardal immòbil.

 

Els estels surten.

La lluna menja núvols.

Fred a la cara.

18 48Entre els tallers d’hivern, també n’hi ha un d’escriptura i natura, a l’Aula de Lletres de la Fundació Pla de Palafrugell. Clica!