Contes petits

Contes petits

Escric contes en una llengua petita.

Parlen de la meua minúscula vida,

i miren cap a l’engruna del meu territori.

És impossible que per Sant Jordi

es formi una gran cua darrere dels meus llibres.

És impensable que milers de còpies es venguin en un dia boig.

Però crec en els miracles i confio

que algunes de les meues paraules petites

s’estendran i arrelaran.

Tanco els ulls i veig els meus contes petits,

que avancen sense seguir cap moda,

a pas menut, ferm.

RuellesHe escrit aquest text a raig. No sé si és un poema, però mentre l’escrivia pensava en la poesia i veia el rostre de la Wislawa Szymborska. Aquesta gran poeta em dóna pau. No crec que els poemes s’escriguin a raig, més aviat m’imagino que és qüestió de destil·lar, deixar que creixin, modelar les paraules fins aconseguir la imatge poètica. No sóc poeta, però el meu somni és arribar a ser-ho quan sigui gran. No puc badar gaire.

250px-bradbury

Començant els tallers d’escriptura de tardor…

I llegint!

 

Anuncis

El cor és un caçador solitari

La ciutat és trobava al bell mig del Sud. Els estius eren llargs, i els mesos de fred hivernal ben pocs. Gairebé sempre, el cel era d’un blau resplendent i petava un sol abrusador.

No vull deixar acabar el 2017, centenari del naixement i cinquanta aniversari de la seua mort, sense tornar a parlar de Carson McCullers.

Al febrer vaig escriure un post arran de la lectura de La balada del cafè trist, traducció de Yannik Garcia, que em va entusiasmar, i avui parlaré de la seua primera novel·la El cor és un caçador solitari, que van comentar divendres passat a la tertúlia del Club de lectura de la Biblioteca de Cabrils. A principis d’any es va parlar de recuperar tota l’obra en català d’aquesta autora i oferir noves edicions amb traduccions renovades. No és el cas, encara, de El cor és un caçador solitari, que hem llegit en una traducció de Ramon Folch i Camarasa, de 1965, força digna, però amb aroma antic.

Carson McCullersrient

Carson McCullers ocupa un lloc central en el panteó dels escriptors del sud dels Estats Units, al costat de William Faulkner, Thomas Wolfe, Katherine Anne Porter (per qui McCullers sentia autèntica devoció), Truman Capote, Tennessee Williams, Flannery O’Connor, Harper Lee i d’altres. Dic això per posar-la on li pertoca, entre els grans de la literatura. Quan la llegeixes notes que té fusta d’escriptora, i que no es tracta d’una fusta qualsevol sinó d’una fusta selecta. Això és el que pensava mentre llegia El Cor és un caçador solitari. També m’admirava de veure com tractava el tema del racisme, el sexe, la misèria social i la diferència de classes l’any 1940 i sent tan jove.

Diu Jordi Martín Lloret, un dels traductors de McCullers al català, i hi estic totalment d’acord, que té tirada cap als extrems i als contrastos i que sap com combinar magistralment la sordidesa amb la bellesa, l’amargor amb una certa esperança candorosa i la decadència amb un cert esperit de superació. A més, la descripció que fa dels paisatges i les atmosferes és d’una plasticitat corprenedora. És al·lucinant com podia fer tot això tan bé una noia de 23 anys. Ja tenia una talent i una maduresa artística impressionants.

El cor és un caçador solitari retrata la realitat social dels habitants de les ciutats del Sud nord-americà durant la crisi dels anys 30, quan la fam i la misèria imperaven per la major part dels habitants del país. Descriu amb tendresa diversos personatges marginals i solitaris (negres, alcohòlics, adolescents…), rebutjats per una societat que els ignora i no els escolta i que troben en el sordmut John Singer una orella on desfogar-se. Al mateix temps Singer viu en una permanent incapacitat de comunicar-se. Singer és un escoltador no professional, que quan es troba amb el que ell considera el seu únic amic xerra pels descosits.

Singer no arribà a saber mai fins a quin punt l’entenia el seu amic, quan li explicava coses. Però tant li feia.

El cor és un caçador solitari és una novel·la de personatges. Personatges que porten una vida dura, pateixen injustícies i manca de comunicació i cultura. Personatges marginals que tenen moments de llum: la música, la comoditat i el plaer físic, contemplar una noieta, el discurs escoltat, etc., però les desgràcies tornen i recorden a cadascú quin és el seu lloc en el món on viuen. El doctor Copeland, el mut Singer, la jove Mick (alter ego de McCuller), Jack el borratxo, Biff el del bar i tots els personatges principals són potents i deixen una petjada en l’ànima del lector.

A El cor és un caçador solitari McCullers dibuixa un entorn que desprèn un alè trist i aspre poblat per uns personatges embolcallats de solitud i, tot i així, traspua un fil d’esperança

¿Com havia estat, allò? Durant un minut, l’obertura es balancejà d’una banda a l’altra. Com una passejada o una marxa. Com Déu caminant en la nit. Tota ella quedà com glaçada per fora; només aquell començament de la peça li cremava per dins. Ni tan sols pogué sentir la continuació; es quedà allà asseguda, esperant, glaçada, amb els punys closos. Al cap d’una estona tornà a sentir la música, més dura i més forta. No, no tenia res a veure amb Déu. Era ella, Mick Kelly, caminant de dia i sola de nit. Sota el sol ardent i a les fosques, amb tots els seus projectes i els seus sentiments. La música era ella, la seva veritable personalitat.”

el cor es un caçador

Tallers:

Coses que han passat a l’estiu al Pirineu

Coses que han passat a l’estiu al Pirineu

Com cada estiu he escrit un relat per publicar al blog. Petra és un conte d’un fantàstic dolç, inspirat en les pedres i el cel nocturn de les Valls d’Àneu però amb una volada universal, almenys aquesta era la meua intenció. Si encara no l’has llegit i en tens ganes, pots clicar aquí.

pedres

L’experiència nova, i fascinant, ha estat veure representat un petit guió teatral que vaig escriure a finals de primavera. El miracle de les muntanyes, que s’ha enganxat al tren de miracles ideat i posat en marxa pel Pel Coll i que el grup escènic d’Àneu Xants va representar a l’Esbaiola’t, el festival de teatre d’Esterri d’Àneu. Va ser bonic veure el guió representat pels carrers del nucli antic del poble, amb les millores escèniques que hi van incorporar el Roger Cònsul i Cia, mantenint intacte l’esperit que per mi tenia el text.miracle pirineus20170723_110611.jpg20170723_132317.jpg

Al juliol vaig fer el desè taller d’estiu d’escriptura creativa a Esterri d’Àneu, dedicat al relat negre. Amb visita nocturna al cementiri i al poble abandonat d’Àrreu. Més tristesa i ràbia que por, i molt bona companyia. Van sortir uns relats escabrosos.20170708_122759.jpg20170708_112230.jpg

L’últim esdeveniment d’agost ha estat la presentació dels dos reculls de contes, la tercera edició revisada de La nit als armaris i Cròniques de Kaneai,  al centre d’Art i Natura de Farrera (on al setembre faré el taller d’escriptura i natura). El CAN de Farrera és un espai pensat per a l’art i els artistes en ple Pirineu. Un lloc ideal per parlar dels meus contes, que porten tanta muntanya a l’ànima. Vaig comptar amb el suport del Lluís Llobet, que va obrir l’acte, i de l’actriu Elisabet Vallès que va donar veu i vida a les paraules dels contes. Vam poder tastar el plaer d’escoltar-la llegir en veu alta. Un dia per recordar, com va dir l’Elisabet.

IMG_2755 Antoni Plans RED.jpg

Foto: Antoni Plans

IMG_2765 Antoni Plans RED.jpg

Foto: Antoni Plans

Un estiu de contes, teatre, art i natura.

Próxima presentació de Cròniques de Kaneai: Fira del llibre del Pirineu d’Organyà. Diumenge 3 setembre, 11 h.

Próxim taller Escriptura i natura CAN Farrera, 16-17 setembre.

Festa Major

Cerbi 1974.

Pel balcó obert entra un aire dolç i un fil de sol barrejats amb les notes d’un saxo. La Ramona té les galtes enrojolades d’emoció. El Joan interpreta d’oïda les cançons que escolta a la ràdio, descalç i lliurat a la música.

A la plaça de la Biga la gent, mudada, balla al ritme de la música. La noia gran de casa Anton a primera fila. El vell medecinaire acompanya el saxo amb l’acordió. Les vaques del país arriben pel carrer de Baix i s’enganxen a la festa bramant, alegres. L’oncle de l’Àfrica, el frare missioner, es remena a cavall del seu elefant que tot just passa pels carrers. A la cua de la festa les vaques americanes, vermelloses i amb banyes de cérvol, claven cornades contra les parets com si volguessin enderrocar el poble. La rua, amb el Joan al capdavant, segueix fins a la plaça Major. L’oncle africà aparca l’elefant i es posa a tocar el jambée. La Ramona només veu les pestanyes llargues i espesses de noi, els seus llavis rodejant la llengüeta, la tensió dels músculs al voltant de la boca. Toca amb molt sentiment, el que li desperta el vestit que voleia insinuant de la gran de casa Anton.

La festa, amb elefant i tot, havia estat més lluïda que mai, però l’endemà la plaça encara semblava més trista que altres anys, només un parell de gossos ajaguts a l’ombra. L’any següent, malgrat que la Ramona ja tindrà els desitjats quinze anys, la festa major serà la més ensopida de la història. El Joan tocarà sense ànima ni passió ni espurna, tothora abraçat a la seua nòvia francesa.saxo.jpg

Festa major és una versió breu d’un conte que es titula Amarcord, que vaig publicar per Sant Jordi de l’any passat. El vaig escurçar per llegir-lo al primer pícnic creatiu que es va fer a Ferrera el 30 de juliol. Pel camí han caigut personatges i matisos, però he respectat l’essència del conte.

A Farrera, paradís d’artistes, el dia 18 d’agost presentarem Cròniques de Kaneai i La nit als armaris. I el 16 i 17 de setembre, el taller escriptura i natura (clica!)Presentació Farrera 18.8.17

Els jocs d’estil, la restricció creativa

Ejercicios de estilo de Raymon Queneau, versió castellana d’Antonio Fernández Ferrer, és un llibre que m’acompanya des de fa vint-i-cinc anys. Me’l van recomanar a uns dels primers tallers d’escriptura que vaig fer. De la mateixa manera que el pianista ha de practicar les escales i el futbolista els xuts, l’escriptor ha d’exercitar-se en els exercicis d’estil literari que, com la major part dels entrenaments, es basen en la restricció.

Et diuen que has de fer la versió còmica o tràgica d’una escena, sense canviar res de significatiu, o que has de córrer amb una cama lligada i passar l’escena pel sedàs del sonet, sempre sense modificacions substancials. També et podem fer escriure amb un roc a l’esquena, un conte sense fer servir la vocal a.

oulipoPerec
Ejercicios de estilo és un text divertit i estimulant, que barreja joc, enginy i rigor per explicar noranta-nou vegades la mateixa anècdota seguint restriccions diferents. També tenim la versió catalana de Joan-Lluís Lluís, Xocolata desfeta, inspirada en el llibre de Queneau. Lluís segueix la plantilla d’Ejercicios de estilo i puja l’aposta. Per començar parteix d’un relat, amb una història, en lloc d’una anècdota simple, i en fa més versions. Les obres de Màrius Serra com Verbàlia  també juguen amb la restricció creativa, en aquest cas amb la intenció  d’esperonar la ment lingüística (Queneau i Lluís estimulen, sobretot, la ment narrativa).

Creus que les restriccions poden ser creatives?

Raymond_Queneau_S

Raymond Queneau (Jean-Max Albert)

Raymon Queneau va fundar i  liderar el moviment OULIPO (Ouvroir de Litterature Potencielle) als anys setanta i és un referent obligat dels tallers d’escriptura creativa. La proposta oulipiana consisteix senzillament a proposar recursos estimulants per a la creació literària i retre homenatge als literats predecessors copiant-los i obrint camins de futur. La literatura potencial acaba amb el desconcert de la pàgina en blanc, oferint formes diverses i divertides d’abordar la creació, combinant literatura i matemàtiques. De vegades, la llibertat total ofega. A l’Oulipo el que proposen és escriure a partir de restriccions que alliberen la creativitat.

La restricció és complementària al transit pels camins sense tanques de l’escriptura automàtica. Es bo combinar l’exploració a camp obert i el joc amb consignes restrictives. El joc i les intencions literàries. El futur per inventar i la tradició per plagiar i homenatjar.

lanitalsarmariscroniquesdekaneai

NOTÍCIES:

  • El dia 18 d’agost, a les 19 h. presentarem els meus reculls de contes Cròniques de Kaneai i La nit als armaris al Centre d’Art i Natura de Farrera. Comptarem amb una col·laboració de luxe: l’actriu Elisabet Vallès llegirà fragments dels llibres. Si sou a menys de cent quilòmetres de Farrera, no hi podeu faltar!
  • Taller Escriptura i natura, Farrera 16-17 setembre (clica!).

Conte d’estiu

PETRA

Té una madrastra que l’enverina com a la Blancaneus, amb pomes de l’hort, oloroses i cruixents, sabor de fruita del paradís. El verí és letal, activa unes partícules cel·lulars que només té ella, esmolades i virulentes. Contra tot pronòstic, la metzina no li ha provocat la mort sobtada i fulminant que era d’esperar; li  va paralitzant el cos i ensopint l’ànima a poc a poc. Petra fa honor al seu nom i resisteix misteriosament. La madrastra encara que no se’n sap avenir, confia que la noia no tardarà a caure pel verí personalitzat que no deixa rastre. Sí, Petra caurà, com la Blancaneus i la Bella Dorment. I com elles també despertarà perquè haurà patit una falsa mort. És més fàcil reviure a segles d’hivernació que uns segons després d’haver estat declarat sense marge d’error clínicament morta. Petra hiverna, de mode figurat, i despertarà literalment gràcies a una màgia desconeguda.pedresEstava acostumada que el seu pare l’anomenés reina i a ser la nineta dels seus ulls. Va perdre la seua mare amb cinc anys i gairebé no va tenir temps d’enyorar-la, el pare va multiplicar les seues atencions i l’afecte cap ella i els avis i les tietes, sempre que tenien ocasió, la van aviciar amb tot l’amor del món. Quan el seu pare es va tornar a casar, amb una dona que semblava una adolescent, Petra tenia dotze anys.

Ara en té setze i fa temps que les visites dels avis i les tietes es va acabar, es van anar espaiant després del nou casament del pare fins extingir-se del tot. La madrastra no li ha agradat mai. Al començament es limitava a ignorar-la i a prendre-li el pare, sense voler-li cap mal, però al cap d’uns anys, després d’anar amb el seu home a tots els metges i bruixots de més renom i no poder esquerar cap fill,  va començar a mortificar-la sempre que tenia ocasió amb acarnissament,  d’amagat del seu espòs. La madrastra cada matí li dóna la poma més grossa i deliciosa, que és pur verí per a la noia.

Avui, com cada nit, Petra mira el cel sembrat d’estrelles. És l’únic moment del dia que respira, la resta de les hores viu encartonada, intoxicada sense saber-ho. Té la finestra de l’habitació oberta de bat a bat i els llums apagats. Falten uns quants dies per a la pluja d’estels de Sant Llorenç però, com que passa llargues estones contemplant el cel nocturn, cada nit veu algun cometa. És una princesa captiva i sense corona en una torre amb una forat cap al cel per alenar. No mira l’hort ni el jardí sota la finestra, que la madrastra i el jardiner tenen endreçats i lluents i on hi ha la pomera carregada de pomes dolces, grosses, brillants i oloroses, com la que va mossegant distreta mentre llegeix les estrelles. Que bonic el camí de farina que dibuixa la Via Làctia! Se sent lliure i plena. Cada mossegada a la poma li congela i enfosqueix la ment, però no se n’adona. Els pensaments foscos li semblen naturals. Quan es posa al llit pensa en el Petit Príncep i l’enveja, perquè té una rosa que l’espera al seu planeta. També pensa en ET, que té una casa i vol tornar-hi. Ella no té ningú, ni mare ni pare ni avis ni amics ni amigues… Això pensa. Quan la mare va marxar se li va emportar un pessic de l’ànima i li va fer un forat que s’hauria tancat deixant només una petita cicatriu si no fos perquè la madrastra treballa sense descans per engrandir la ferida i provocar-li tots els esvorancs que pot. La madrastra és un bruixa que la colpeja d’amagat del pare, ella sent els cops i s’intoxica sense que els altres vegin altra cosa que la jove esposa oferint les pomes més grosses i aromàtiques a la filla del seu home. El pare de Petra veu la seua dona com a una noia innocent i fràgil, que necessita més protecció que la seua filla, forta com un roc. Petra és el retrat de la mare morta i la madrastra la vol matar. El verí de la buidor freda i insuportable li estreny la gola i els ulls se li  omplen de llàgrimes, pensa que no val res i desitja la mort, vol dormir eternament.

No han passat ni deu minuts quan es desperta. L’habitació és a les fosques, no es distingeixen les siluetes dels mobles ni dels objectes, però el marc de la finestra oberta brilla amb una llum blanca que no hi hauria de ser. Petra s’aixeca d’un sal i mira el cel nocturn. Hi són totes les estrelles, la llum de la finestra no les esmorteix, és una llum que no viatja, que roman enganxada al marc de la porta. La mira fixament intentant esbrinar què és, la llum es desplaça a l’ampit de la finestra i dibuixa un somriure i de seguida torna a ocupar tot el marc . “Que fort!”, exclama Petra amb un respiració fonda que desfà les toxines de la seua ànima. Seu a terra, amb una sobtada alegria,  mirant alhora el marc radiant i el cel estrellat. “Quina meravella!”, diu mentre atansa la mà a la llum de la finestra. Sent un pessigolleig que s’entén des dels dits de la mà cap al braç i la columna vertebral i tot el cos. Li agrada.

—La meva llum només viatja unes mil·lèsimes de mil·límetre i torna al punt de partida. No m’agrada la contaminació lumínica.

Petra es queda bocabadada en sentir parlar la finestra.

—Sóc ET.

—I jo el Petit Príncep.

—Volia disfressar-me d’aquest personatge que trobeu tan adorable, però he decidit il·luminar el que m’agrada més de la casa: la finestra de la teua habitació.

—Em pots llegir els pensaments?

—Fan més soroll que les teues paraules.

—D’on vens?

—De la galàxia Vent33. En un obrir i tancar d’ulls, com dieu aquí, però vosaltres amb la vostra tecnologia no hi arribaríeu ni sumant el temps de milers de vides humanes.

Petra es pessiga el braç per despertar-se i es fa mal.

—Has vingut sol?

—Nosaltres no estem mai sols, sempre estem units, sempre som tot.

—Ets un ET o un mestre budista?

—Ha ha ha! Fa uns minuts tenies la mirada fosca i ara els ulls et brillen d’alegria: tot és impermanent.

—Dona gust xerrar amb tu. Però demà la meva madrastra m’esperarà a la cuina i, si estem soles, em dirà “quina mala cara que fas, noia” i, si hi és el papa, m’oferirà la poma més grossa, dolça i olorosa que ha collit. També teniu pomeres al vostre planeta?

—Nosaltres no mengem, vivim dels aires del cel. Tampoc traiem residus, ni sòlids ni líquids ni gasos. Tens una pomera màgica a l’hort, llàstima que t’estigui matant.

 

Des de la visita d’ET, el primer que fa cada matí Petra quan s’aixeca és baixar a l’hort, arrencar un parell de pastanagues, rentar-les i menjar-se-les al costat de l’olivera que va plantar el seu avi fa trenta-nou anys, quan va néixer la mare.  Petra xerra una estona amb l’olivera, es veu que la seua mare també ho feia. La mare no xerrava sola i Petra tampoc, una conversa amb ET és millor que un depuratiu o un còctel vitamínic, però els observadors externs no s’han fixat que el tronc i les branques de l’olivera fan una llum que no viatja, enganxada a l’escorça. La madrastra li diu al pare que la nena no està bé, que parla sola, cada dia més. El pare no creu que la seua nena no hi toqui, al contrari, la seua primera dona també ho feia i era la persona que tenia el cap més ben posat del món. Petra ja no menja pomes, diu que se les emporta a l’institut i les dona a la noia que demana davant del supermercat, que les ven a preu d’or. Són una fruita de primera i només fan mal a Petra, que té els receptors cel·lulars específics perquè el verí sigui efectiu, per als altres són molt nutritives i sanes.

No menjar les pomes de la madrastra és el primer pas del programa de desintoxicació. El segon és allunyar-se de casa i agafar perspectiva. Petra demana dues coses al pare: que l’autoritzi a treballar durant tot l’estiu en un càmping a més de tres-cents quilòmetres de casa, a la costa, i que no li digui res a la madrastra fins que ja hagi marxat. Li explica molt bé perquè vol treballar: es vol fer gran i a casa ho té difícil perquè li donen tot fet. El pare se sent orgullós de la seua filla i fa el que ella li demana. La noia marxa cap al càmping la tarda que la madrastra és a la perruqueria. Abans de sortir abraça la pomera, no és la primera vegada que abraça a un arbre, després de les pedres, el regne vegetal, especialment els arbres, li desperta una gran simpatia, però mai havia notat la vibració de l’escorça com ara, un pessigolleig que alimenta directament la seua ànima, com només pot fer una mare. El seu pare la deixa a l’estació de tren, no insisteix a acompanyar-la fins al càmping, ja hi ha anat a comprovar que la seua filla sap molt bé el que es fa. Com la seua mare, que va decidir posar-li Petra.

Quan torna del càmping, a finals de l’estiu, Petra baixa al jardí i abraça l’olivera. ET ja no hi és. Estreny l’arbre amb ganes, com a un vell amic. És la seva manera de celebrar que s’ha fet gran i que, si cal, pot compartir espai amb la madrastra sense deixar de respirar. Mira la pomera màgica, sap que ara les pomes ja no li faran mal, però no en menjarà mai més per més saludables i nutritives que se suposa que són.

,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,

 

NOTÍCIA: El grup escènic d’Àneu Xants em va encarregat un miracle per afegir al Laberint de miracles, del Pep Coll i altres escriptors, que es representa a Esterri d’Àneu durant el Festival de teatre Esbaoila’t.  He escrit El miracle dels Pirineus que es presentarà el dimecres 19 de juliol a les 22 i 22.30 h. I el diumenge 23 d’11 a 13 h, a  l’Esbaiola’t  dins del Laberint de miracles. No t’ho perdis!

El cartell fa molt goig:

miracle pirineus

La veu literària

La veu literària d’un escriptor és la seva marca. És més important que la riquesa lèxica, el domini de la gramàtica i, fins i tot, la potència de la seva fantasia: La veu literària, la que escolta el lector del text imprès no és altra cosa que l’ús particular de les paraules, la sintaxi i la puntuació, el desenvolupament peculiar dels personatges i els diàlegs. Sense veu, una obra pot tenir una trama trepidant amb sorpresa final i personatges interessants, però li faltarà l’ànima, la vida. L’ànima que palpita quan la veu literària és sòlida. Perquè al lector li arribi la màgia de la literatura cal imprimir al text una veu pròpia. Hi ha llibres, i poden estar força bé, que si no ens diuen qui els ha escrit no ho endevinem perquè no tenen aquella veu delatora, de marca artística. Contenen una història més o menys ben contada però no són literatura, tot i que poden ser bons llibres.

 

La meva àvia no va escriure cap text literari, però contava històries plenes de vida amb una veu pròpia. Històries de princeses malaurades que trobaven la felicitat i dimonis molt dolents que acabaven escuats. No recordo els contes, que sempre deia que els hi havia contat algú i que ara estic segura que se’ls inventava tots ella, però no he oblidat la seva veu una mica ronca, que s’accelerava en els moments de perill i es relaxava a les escenes de pau, una veu que feia servir les paraules de proximitat, pallareses, i mencionava els detalls quotidians que coneixíem i que sostenia amb fermesa els fils de la narració. La veu de l’àvia contant contes vora el foc i al corral mentre desgranava verdures o netejava bolets no m’ha abandonat mai. És la primera veu narradora que vaig escoltar.

Les paraules agafen força amb la veu, sense veu tenen un significat però no tenen ni efecte ni màgia. I la literatura és l’art de fer màgia amb les paraules.

La singularitat de la veu literària la podem comparar amb la dels instruments musicals. De la mateixa manera que una trompeta té una veu diferent de la d’una tuba i un violí de la d’una viola, les paraules d’un autor sonen diferent de les paraules d’un altre. Hi ha escriptors amb una veu lleugera i ràpida i d’altres que la tenen fosca i profunda.

La veu d’un escriptor és única i complexa, com les empremtes digitals. Resulta molt difícil de descriure amb precisió. Quant d’això? Quant d’allò? Però quan hi és es nota i quan no, també. De fet la portem posada, és part de tu mateix, però l’has de descobrir i potenciar. No es pot ensenyar a tenir una veu literària pròpia, però sí a ser-ne més conscient i a desenvolupar-la amb la pràctica de l’escriptura. La teva veu ja hi és sempre, però de vegades està colgada de palla. No la trobaràs als llibres sinó a la teva manera de parlar, de parlar-te per dins. Fixa’t en com ajuntes les paraules de manera espontània, en com narres quan vols contar la història bé i t’oblides de voler impressionar o de la timidesa literària. Cal eliminar totes les capes que ofeguen la teva veu i fan de filtre entre la història que vols contar o el que vols transmetre a la teva manera i el lector. Tens un punt de vista sobre la realitat, un mode personal d’ordenar-la i narrar-la. Una veu.

Una veu potent ajuda a establir una relació més fonda amb els lectors. La forma en què un escriptor utilitza les paraules per donar forma a una història genera el foc que crema per dins, l’ànima de l’obra. De la mateixa manera que el cantant, l’escriptor ha d’aprendre l’art de deixar fluir i potenciar la seva veu. La veu ja hi és, però l’has de descobrir i entrenar per ser en l’escriptura. Entrenar-te a escriure des de l’ànima textos amb ànima.

Catàleg tallers d’escriptura