El cor és un caçador solitari

La ciutat és trobava al bell mig del Sud. Els estius eren llargs, i els mesos de fred hivernal ben pocs. Gairebé sempre, el cel era d’un blau resplendent i petava un sol abrusador.

No vull deixar acabar el 2017, centenari del naixement i cinquanta aniversari de la seua mort, sense tornar a parlar de Carson McCullers.

Al febrer vaig escriure un post arran de la lectura de La balada del cafè trist, traducció de Yannik Garcia, que em va entusiasmar, i avui parlaré de la seua primera novel·la El cor és un caçador solitari, que van comentar divendres passat a la tertúlia del Club de lectura de la Biblioteca de Cabrils. A principis d’any es va parlar de recuperar tota l’obra en català d’aquesta autora i oferir noves edicions amb traduccions renovades. No és el cas, encara, de El cor és un caçador solitari, que hem llegit en una traducció de Ramon Folch i Camarasa, de 1965, força digna, però amb aroma antic.

Carson McCullersrient

Carson McCullers ocupa un lloc central en el panteó dels escriptors del sud dels Estats Units, al costat de William Faulkner, Thomas Wolfe, Katherine Anne Porter (per qui McCullers sentia autèntica devoció), Truman Capote, Tennessee Williams, Flannery O’Connor, Harper Lee i d’altres. Dic això per posar-la on li pertoca, entre els grans de la literatura. Quan la llegeixes notes que té fusta d’escriptora, i que no es tracta d’una fusta qualsevol sinó d’una fusta selecta. Això és el que pensava mentre llegia El Cor és un caçador solitari. També m’admirava de veure com tractava el tema del racisme, el sexe, la misèria social i la diferència de classes l’any 1940 i sent tan jove.

Diu Jordi Martín Lloret, un dels traductors de McCullers al català, i hi estic totalment d’acord, que té tirada cap als extrems i als contrastos i que sap com combinar magistralment la sordidesa amb la bellesa, l’amargor amb una certa esperança candorosa i la decadència amb un cert esperit de superació. A més, la descripció que fa dels paisatges i les atmosferes és d’una plasticitat corprenedora. És al·lucinant com podia fer tot això tan bé una noia de 23 anys. Ja tenia una talent i una maduresa artística impressionants.

El cor és un caçador solitari retrata la realitat social dels habitants de les ciutats del Sud nord-americà durant la crisi dels anys 30, quan la fam i la misèria imperaven per la major part dels habitants del país. Descriu amb tendresa diversos personatges marginals i solitaris (negres, alcohòlics, adolescents…), rebutjats per una societat que els ignora i no els escolta i que troben en el sordmut John Singer una orella on desfogar-se. Al mateix temps Singer viu en una permanent incapacitat de comunicar-se. Singer és un escoltador no professional, que quan es troba amb el que ell considera el seu únic amic xerra pels descosits.

Singer no arribà a saber mai fins a quin punt l’entenia el seu amic, quan li explicava coses. Però tant li feia.

El cor és un caçador solitari és una novel·la de personatges. Personatges que porten una vida dura, pateixen injustícies i manca de comunicació i cultura. Personatges marginals que tenen moments de llum: la música, la comoditat i el plaer físic, contemplar una noieta, el discurs escoltat, etc., però les desgràcies tornen i recorden a cadascú quin és el seu lloc en el món on viuen. El doctor Copeland, el mut Singer, la jove Mick (alter ego de McCuller), Jack el borratxo, Biff el del bar i tots els personatges principals són potents i deixen una petjada en l’ànima del lector.

A El cor és un caçador solitari McCullers dibuixa un entorn que desprèn un alè trist i aspre poblat per uns personatges embolcallats de solitud i, tot i així, traspua un fil d’esperança

¿Com havia estat, allò? Durant un minut, l’obertura es balancejà d’una banda a l’altra. Com una passejada o una marxa. Com Déu caminant en la nit. Tota ella quedà com glaçada per fora; només aquell començament de la peça li cremava per dins. Ni tan sols pogué sentir la continuació; es quedà allà asseguda, esperant, glaçada, amb els punys closos. Al cap d’una estona tornà a sentir la música, més dura i més forta. No, no tenia res a veure amb Déu. Era ella, Mick Kelly, caminant de dia i sola de nit. Sota el sol ardent i a les fosques, amb tots els seus projectes i els seus sentiments. La música era ella, la seva veritable personalitat.”

el cor es un caçador

Tallers:

Anuncis
Coses que han passat a l’estiu al Pirineu

Coses que han passat a l’estiu al Pirineu

Com cada estiu he escrit un relat per publicar al blog. Petra és un conte d’un fantàstic dolç, inspirat en les pedres i el cel nocturn de les Valls d’Àneu però amb una volada universal, almenys aquesta era la meua intenció. Si encara no l’has llegit i en tens ganes, pots clicar aquí.

pedres

L’experiència nova, i fascinant, ha estat veure representat un petit guió teatral que vaig escriure a finals de primavera. El miracle de les muntanyes, que s’ha enganxat al tren de miracles ideat i posat en marxa pel Pel Coll i que el grup escènic d’Àneu Xants va representar a l’Esbaiola’t, el festival de teatre d’Esterri d’Àneu. Va ser bonic veure el guió representat pels carrers del nucli antic del poble, amb les millores escèniques que hi van incorporar el Roger Cònsul i Cia, mantenint intacte l’esperit que per mi tenia el text.miracle pirineus20170723_110611.jpg20170723_132317.jpg

Al juliol vaig fer el desè taller d’estiu d’escriptura creativa a Esterri d’Àneu, dedicat al relat negre. Amb visita nocturna al cementiri i al poble abandonat d’Àrreu. Més tristesa i ràbia que por, i molt bona companyia. Van sortir uns relats escabrosos.20170708_122759.jpg20170708_112230.jpg

L’últim esdeveniment d’agost ha estat la presentació dels dos reculls de contes, la tercera edició revisada de La nit als armaris i Cròniques de Kaneai,  al centre d’Art i Natura de Farrera (on al setembre faré el taller d’escriptura i natura). El CAN de Farrera és un espai pensat per a l’art i els artistes en ple Pirineu. Un lloc ideal per parlar dels meus contes, que porten tanta muntanya a l’ànima. Vaig comptar amb el suport del Lluís Llobet, que va obrir l’acte, i de l’actriu Elisabet Vallès que va donar veu i vida a les paraules dels contes. Vam poder tastar el plaer d’escoltar-la llegir en veu alta. Un dia per recordar, com va dir l’Elisabet.

IMG_2755 Antoni Plans RED.jpg

Foto: Antoni Plans

IMG_2765 Antoni Plans RED.jpg

Foto: Antoni Plans

Un estiu de contes, teatre, art i natura.

Próxima presentació de Cròniques de Kaneai: Fira del llibre del Pirineu d’Organyà. Diumenge 3 setembre, 11 h.

Próxim taller Escriptura i natura CAN Farrera, 16-17 setembre.

Bon any nou!

Et desitjo una molt bona entrada al 2017 amb aquests dos poemes del llibre Gota de rosada en una fulla de lotus, de Daigu Ryokan (1758-1831), traducció de Natàlia Barenys:

La flor convida la papallona sense intenció;o

la papallona visita la flor sense intenció.

La flor s’obre, la papallona entra;

la papallona entra, la flor s’obre.

No sé res del altres,

els altres no saben res de mi.

Pel no saber seguim el curs de la natura.

***

Confosa amb el vent,

cau la neu;

confós amb la neu,

bufa el vent.

Vora la llar de foc,

les cames creuades,

esgoto el meu temps

reclòs en aquesta cabana.

Compto els dies,

i descobreixo que també el febrer

ha vingut i ha marxat

com un somni.

flor-lotus

Bon 2017!

Agost de zen i de haikus

M’ha arribat a les mans el llibre Zen sake haiku de Taneda Santoka (1882-1940), traduït del japonès al francès per Cheng Wing Fun i Hervé Collet, i a estones m’entretinc fent versions lliures en català d’alguns haikus, jugo a ajustar-los a la mètrica clàssica (5-7-5, l’última paraula de cada vers plana).

Coixí de pedra,

estirada a l’herba.

Segueixo els núvols.

            …

El riu d’estrelles

en mig de la nit plena.

La dona balla.

           …

Trona la veuassa

semblant a la del pare.

Glop de tristesa.

           …

Plegats treballen,

les pells brillants i suades.

Vaques i homes.

          …

A la muntanya

cara el sol del migdia,

quatre sepulcres.

            …

Lanau.jpg

Centre zen de Lanau (France).

Escriptura i natura

La veu de la natura que tinc més arrapada als gens, la que em surt de mode natural quan escric, mig salvatge mig domesticada, és una natura amb què es conviu sense estranyaments. El cel blau alegre. La neu blanca, freda, divertida i emprenyadora. La pedra que malmet les pomes, les peres i els horts i abonyega vaques i humans que sorprèn a la intempèrie. El riu on ens banyem i pesquem truites a l’estiu i on les dones rentaven la roba, fins i tot, quan baixava silenciós sota la crosta de gel. El sol que escalfa en un racó arrecerat a l’hivern i que crema a l’estiu al prat que fa olor d’herba madura.

muntanya

Em vaig criar en un poble d’alta muntanya on el contacte amb la natura no tenia res d’espectacular ni de transcendent. Els estanys, els rierols i rius d’aigües braves, les esplèndides muntanyes, les guineus que es volien menjar les gallines que ponien uns ous que jo anava a recollir cada matí en un cistell, els gats que voltaven pels carrers i les quadres i eren benvinguts perquè caçaven els rats que es menjaven el gra dels conills i les gallines. Els gats tenien la seva feina i eren lliures, s’atansaven a la casa que millor els tractava, però sense cap compromís de permanència. Eren més del poble, que d’una casa o d’una persona. En qualsevol cas no eren mascotes. El concepte de mascota no existia. Els gossos no eren complements vitamínics emocionals, tenien una feina, guiar i controlar el bestiar. Un bon gos era clau per aviar i guardar les vaques, i sabia molt bé quins eren els seus horaris i on s’acabaven les seves obligacions.

La natura era a tot arreu, no havíem de sortir a buscar-la. A casa les mosques empipaven mentre durava el bon temps, hi havia aranyes als sostres, per més que es fes neteja de la casa. De tant en tant, descobríem que un ratolí es menjava les galetes o el formatge i deixàvem entrar els gats a casa. La natura no era una cosa externa sinó que compartíem el mateix quadre.

El meu primer contacte amb la natura va ser tan natural que no en tenia consciència, no veia la ratlla. Era una natura cosida als esdeveniments, que no destacava del mobiliari de la casa, la roba de vestir i els membres de la família humana. De la mateixa manera com sabia que el foc cremava i els ganivets tallaven, sabia que el torb és glaçat i mala bèstia. Els gossos de casa, amics, i els que voltaven sols per la muntanya, perillosos com els llops. Sabia que el saüc era bo pels constipats i la trementina per la tos de pit.

Els primers llibres que em van impactar van ser Alícia al país de les meravelles, de Lewis Carroll, aquell gat que s’autoesborrava d’una forma misteriosa em suggeria pous de fantasia infinits, i Els viatges extraordinaris, de Julio Verne, que estirava les lleis de la natura cap a la imaginació. Dos tractaments que arrencaven del realisme cap al fantàstic, l’un amb recursos de bruixot matemàtic i l’altre amb els del científic.

Em vaig interessar per l’experimentació i per les portes i els llindars de la percepció. Alícia es fa petita perquè s’empassa una pastilla o és que la pastilla li canvia la mirada i les coses agafen als seus ulls unes altres dimensions? I mentre rumiava fins a quin punt la percepció era relativa vaig anar trobant el gust a llegir poemes, i vaig deixar d’interrogar-me pel món en general  per centrar-me en el tema estrella de l’adolescència: jo. Els poemes em semblava que parlaven de mi.

farrera1

Foto: Centre Art i Natura de Farrrera.

Se’m va desvetllar la mirada lírica. El primer poeta que vaig descobrir va ser Antonio Machado (sóc d’una generació que primer vam llegir a Machado i després, molt de temps després, a Verdaguer i a Maragall). Als poemes de Machado l’element natural es transforma en símbol i metàfora del sentiment del poeta i això m’esborronava. Trobava consol en la contemplació de la natura i llegia poesia al mig d’un prat, vora el riu i vora el llac. La bellesa de les muntanyes, les mateixes que m’havien semblat tan normals, representava la grandesa i la llibertat, una llibertat que s’havia d’escalar. Se m’omplien els ulls de llàgrimes d’emoció llegint La vaca cega de Maragall, quan no havia plorat mai per cap vaca bòrnia despenyada de carn i ossos. Perquè entenia que la vaca cega del poema representa al poeta, estrany i solitari, que mira endins i que és rebutjat per la societat. I això ho trobava infinitament trist.

La natura és per viure-la i entra a la nostra escriptura i respira com la resta de personatges. També la podem pensar com els científics i admirar-nos i comprendre-la i disparar-la cap  al terreny de l’especulació. Pensarem com científics i naturalistes i escriurem com a literats. També podem pensar i sentir la natura com a poetes, escoltar les pedres, olorar el riu, trobar símbols d’una idea o un estat d’ànim. La natura també és un detonant magnífic de l’escriptura.

Tot això explorarem els dies 17 i 18 de setembre al curs Escriptura i Natura que faré al Centre d’Art i Natura de Farrera. El lloc perfecte per fer un curs d’escriptura i natura. Passejarem, ensumarem, guaitarem, escriurem, llegirem i recitarem textos propis. És fantàstic que ens escoltin les muntanyes d’Espot i de la Bonaigua, que els pics dels Encantats obrin les orelles cap a Farrera, un dels balcons amb més bones vistes del Pallars Sobirà, per sentir les paraules nascudes de la natura. Escriure en un lloc pensat per a l’art i els artistes, al costat d’alguns dels pics més alts del Pirineu, és un luxe.

Anima’t i apunta’t al Taller Escriptura i Natura de Farrera abans del 20 d’agost (que és quan s’acaben les rebaixes)!

Enamoraments i escriptura

Boscam eloqüent

L’any 1996 em vaig enamorar de l’Ana Maria Matute que havia escrit Olvidado rey Gudú i, després, de l’Ana Maria Matute en general. Per exemple, de la que deia “Escriure és una cacera d’un mateix” o “Jo no parlo de literatura, jo la fabrico”. Ana María Matute va morir el 25 de juny del 2014, aquests dies l’han recordat a les xarxes socials. Jo també.

Abans havia rebut forts impactes literaris, però aquest va ser el meu primer enamorament.  Com tots els enamoraments, tenia més de mi  mateix i de les pròpies ganes de volar que de l’obra de l’Ana Maria Matute, ganes de fer volar paraules que es converteixen en papallones i flors reals,  pedres i gorgs foscos i humits.

El 1996 no vaig volar ni el 1997, però l’Ana Maria Matute va ser un far que em recordava la meva llum. Encara n’estic enamorada.

Els enamoraments literaris tenen de bo que no són excloents, es poden sumar generant simpaties i sinergies.

A.crowe

Fa deu dies vaig tornar a viure l’emoció d’enamorar-me dels paisatges de paraules d’una autora que no coneixia Anna Crowe, a la sessió de Poesia als Parcs el dia 17 i la passejada poètica el 18 de juny, al  Centre d’Art i Natura de Farrera.

La poesia de l’Anna Crowe em va enamorar per la presència  de la natura i l’entorn, la sensibilitat de gra fi i la senzillesa. L’Anna recitava amb una gran naturalitat, les seves paraules traspuen respecte i consciència per l’entorn natural i humà.

A Farrera també vaig tenir el plaer de conèixer l’artista plàstica Kyra Clegg, que va teixir mans amb pedres llises i suaus de riu i també amb petits rocs més aspres del camí, i que també fa créixer plantes a la roba. La Kyra em va parlar de l’escriptora, també escocesa, Kathleen Jamie, autora d’assaigs sobre el món natural i el món no natural.

gat i mans

Van ser dos dies de grans descobertes. Encara estic  emocionada.

Et parlo una mica de l’Anna Crowe:

Va néixer a  Plymouth, el  1945. És poeta i traductora. Va passar part de la seva infància a França. Treballa de lectora de francès i espanyol a la Universitat de St. Andrews.

Va començar a escriure a principis dels anys vuitanta i va publicar dos poemaris a Peterloo: Skating out of the House (1997) and Punk with Dulcimer (2006). Després, a  Mariscat Press, A Secret History of Rhubarb (2004), Figure in a Landscape (2010, guanyador del  Premi Callum MacDonald 2011) i Finding my Grandparents in the Peloponnese. La seva obra ha estat traduïda al català i espanyol.

Des de 1998 està involucrada en l’organització de StAnza poetry a St Andrews, ha estat presidenta del comitè organitzador i, després, durant set anys, directora artística. Ara és presidenta honorífica. Durant quinze anys  va conduir un taller de poesia a St. Andrews.

El novembre de 1998 va ser convidada per Francesc Parcerisas a participar amb Stewart Conn en el primer dels seminaris de traducció poètica al Centre d’Art i Natura de Farrera. En tornar a Escòcia, va començar a aprendre el català.

Sempre ha tingut un gran interès per la traducció, principalment del català i el castellà, però també del francès i l’italià. Ha traduït el poemari de Joan Margarit, Tugs in the Fog (Remolcadors  entre la boira), publicat per Bloodaxe  el 2006. Del mateix autor va traduir Strangely Happy (Misteriosament feliç), 2011 i Love is a Place (Des d’on tornar a estimar) que apareixerà  la tardor de 2016. També ha traduït l’Anna Aguilar-Amat.

Ha coeditat una antologia de català, Light Off Water (Scottish Poetry Library / Carcanet Press, 2007). Va traduir Six Catalan Poets, editat per Pere Ballart (Arc de Publicacions, 2013). Durant el 2016 es publicarà la seva traducció d’una col·lecció de poemes del poeta mallorquí, Josep Lluís Aguiló, Lunarium; el 2017 està prevista al publicació de traduccions de Manuel Forcano.

Ha traduït el poeta mexicà Pedro Serrano.

Per acabar, un tast de versos saltejats del seu poema Viatge al Sawrey de Beatrix Potter

(Versió catalana de Francesc Parcerisas, Jaume Pérez Montaner, Mireia Porta,Teresa Sàrries i Dolors Udina, amb la col·laboració d’Anna Crowe)

 

El llac és el pissarrí d’un nen; el ferri / hi dibuixa un solc de guix fins a la riba, / que

els minuts veuran esvair-se confós / entre les ones, difuminat, com la boira colga

(…)

Cada revolt del camí fa girar un full, / imatges, esguards, records / de cascades, masos

i arbres / relligats en un boscam eloqüent.

(…)

ens retornen a les seves aquarel·les. / Ens va pintar com som, amb les nostres tares, /

mullant el pinzell en rierols, en llacs, / en la pluja innocent, propícia.

 

Taller Escriptura i Natura al Centre d’Art i Natura de Farrera: 17-18 setembre.

Un lloc pensat per crear: el Centre d’Art i Natura de Farrera

Els dies 19 i 20 de setembre vaig fer el primer taller d’escriptura creativa al CAN de Farrera i el vaig titular “Escriptura i natura”, perquè era el que el lloc demanava i el que em venia de gust. Tenia moltes ganes de fer convergir la natura, la biologia, i la literatura; les lletres i el paisatge i les ciències. Vaig gaudir pensant el curs i preparant-lo i, encara més, quan el vaig viure amb uns alumnes de luxe i en un lloc realment especial. Un lloc que estima i té cura dels artistes, un lloc pensat per crear. Va ser un cap de setmana de goig creatiu, ple de paraules i de silencis, de veus, de racons, de muntanyes, d’objectes significatius i colors. De sensacions, d’idees. Al voltant d’aquesta experiència van néixer els posts Viure la natura, Pensar la natura i Somiar la natura.

can4

Alumnes del taller “Escriptura i Natura” al CAN de Farrera. Setembre 2015.

Un mes i mig més tard, llegeixo el post de l’Andreu Loncà i Loncà, un dels participants del taller, on parla de la seva experiència a Farrera. Un text que descriu el mateix lloc que jo vaig viure i que mostra l’essència de com entenc l’escriptura creativa. També fa un retrat meu com a professora i, de retruc, com a creadora, un retrat en el qual em reconec plenament. És una gran satisfacció comprovar que va captar allò que vull transmetre i que sovint dubto de si ho he comunicat o no, perquè té molt de subtil.

Al següent enllaç, el post d’Andreu Loncà i Loncà (clica): la tria._ FARRERA

can1

Et recordo que aquest diumenge faig un taller d’escriptura dedicat al temps literari a la Llibreria Calders.