Festa Major

Cerbi 1974.

Pel balcó obert entra un aire dolç i un fil de sol barrejats amb les notes d’un saxo. La Ramona té les galtes enrojolades d’emoció. El Joan interpreta d’oïda les cançons que escolta a la ràdio, descalç i lliurat a la música.

A la plaça de la Biga la gent, mudada, balla al ritme de la música. La noia gran de casa Anton a primera fila. El vell medecinaire acompanya el saxo amb l’acordió. Les vaques del país arriben pel carrer de Baix i s’enganxen a la festa bramant, alegres. L’oncle de l’Àfrica, el frare missioner, es remena a cavall del seu elefant que tot just passa pels carrers. A la cua de la festa les vaques americanes, vermelloses i amb banyes de cérvol, claven cornades contra les parets com si volguessin enderrocar el poble. La rua, amb el Joan al capdavant, segueix fins a la plaça Major. L’oncle africà aparca l’elefant i es posa a tocar el jambée. La Ramona només veu les pestanyes llargues i espesses de noi, els seus llavis rodejant la llengüeta, la tensió dels músculs al voltant de la boca. Toca amb molt sentiment, el que li desperta el vestit que voleia insinuant de la gran de casa Anton.

La festa, amb elefant i tot, havia estat més lluïda que mai, però l’endemà la plaça encara semblava més trista que altres anys, només un parell de gossos ajaguts a l’ombra. L’any següent, malgrat que la Ramona ja tindrà els desitjats quinze anys, la festa major serà la més ensopida de la història. El Joan tocarà sense ànima ni passió ni espurna, tothora abraçat a la seua nòvia francesa.saxo.jpg

Festa major és una versió breu d’un conte que es titula Amarcord, que vaig publicar per Sant Jordi de l’any passat. El vaig escurçar per llegir-lo al primer pícnic creatiu que es va fer a Ferrera el 30 de juliol. Pel camí han caigut personatges i matisos, però he respectat l’essència del conte.

A Farrera, paradís d’artistes, el dia 18 d’agost presentarem Cròniques de Kaneai i La nit als armaris. I el 16 i 17 de setembre, el taller escriptura i natura (clica!)Presentació Farrera 18.8.17

Conte d’estiu

PETRA

Té una madrastra que l’enverina com a la Blancaneus, amb pomes de l’hort, oloroses i cruixents, sabor de fruita del paradís. El verí és letal, activa unes partícules cel·lulars que només té ella, esmolades i virulentes. Contra tot pronòstic, la metzina no li ha provocat la mort sobtada i fulminant que era d’esperar; li  va paralitzant el cos i ensopint l’ànima a poc a poc. Petra fa honor al seu nom i resisteix misteriosament. La madrastra encara que no se’n sap avenir, confia que la noia no tardarà a caure pel verí personalitzat que no deixa rastre. Sí, Petra caurà, com la Blancaneus i la Bella Dorment. I com elles també despertarà perquè haurà patit una falsa mort. És més fàcil reviure a segles d’hivernació que uns segons després d’haver estat declarat sense marge d’error clínicament morta. Petra hiverna, de mode figurat, i despertarà literalment gràcies a una màgia desconeguda.pedresEstava acostumada que el seu pare l’anomenés reina i a ser la nineta dels seus ulls. Va perdre la seua mare amb cinc anys i gairebé no va tenir temps d’enyorar-la, el pare va multiplicar les seues atencions i l’afecte cap ella i els avis i les tietes, sempre que tenien ocasió, la van aviciar amb tot l’amor del món. Quan el seu pare es va tornar a casar, amb una dona que semblava una adolescent, Petra tenia dotze anys.

Ara en té setze i fa temps que les visites dels avis i les tietes es va acabar, es van anar espaiant després del nou casament del pare fins extingir-se del tot. La madrastra no li ha agradat mai. Al començament es limitava a ignorar-la i a prendre-li el pare, sense voler-li cap mal, però al cap d’uns anys, després d’anar amb el seu home a tots els metges i bruixots de més renom i no poder esquerar cap fill,  va començar a mortificar-la sempre que tenia ocasió amb acarnissament,  d’amagat del seu espòs. La madrastra cada matí li dóna la poma més grossa i deliciosa, que és pur verí per a la noia.

Avui, com cada nit, Petra mira el cel sembrat d’estrelles. És l’únic moment del dia que respira, la resta de les hores viu encartonada, intoxicada sense saber-ho. Té la finestra de l’habitació oberta de bat a bat i els llums apagats. Falten uns quants dies per a la pluja d’estels de Sant Llorenç però, com que passa llargues estones contemplant el cel nocturn, cada nit veu algun cometa. És una princesa captiva i sense corona en una torre amb una forat cap al cel per alenar. No mira l’hort ni el jardí sota la finestra, que la madrastra i el jardiner tenen endreçats i lluents i on hi ha la pomera carregada de pomes dolces, grosses, brillants i oloroses, com la que va mossegant distreta mentre llegeix les estrelles. Que bonic el camí de farina que dibuixa la Via Làctia! Se sent lliure i plena. Cada mossegada a la poma li congela i enfosqueix la ment, però no se n’adona. Els pensaments foscos li semblen naturals. Quan es posa al llit pensa en el Petit Príncep i l’enveja, perquè té una rosa que l’espera al seu planeta. També pensa en ET, que té una casa i vol tornar-hi. Ella no té ningú, ni mare ni pare ni avis ni amics ni amigues… Això pensa. Quan la mare va marxar se li va emportar un pessic de l’ànima i li va fer un forat que s’hauria tancat deixant només una petita cicatriu si no fos perquè la madrastra treballa sense descans per engrandir la ferida i provocar-li tots els esvorancs que pot. La madrastra és un bruixa que la colpeja d’amagat del pare, ella sent els cops i s’intoxica sense que els altres vegin altra cosa que la jove esposa oferint les pomes més grosses i aromàtiques a la filla del seu home. El pare de Petra veu la seua dona com a una noia innocent i fràgil, que necessita més protecció que la seua filla, forta com un roc. Petra és el retrat de la mare morta i la madrastra la vol matar. El verí de la buidor freda i insuportable li estreny la gola i els ulls se li  omplen de llàgrimes, pensa que no val res i desitja la mort, vol dormir eternament.

No han passat ni deu minuts quan es desperta. L’habitació és a les fosques, no es distingeixen les siluetes dels mobles ni dels objectes, però el marc de la finestra oberta brilla amb una llum blanca que no hi hauria de ser. Petra s’aixeca d’un sal i mira el cel nocturn. Hi són totes les estrelles, la llum de la finestra no les esmorteix, és una llum que no viatja, que roman enganxada al marc de la porta. La mira fixament intentant esbrinar què és, la llum es desplaça a l’ampit de la finestra i dibuixa un somriure i de seguida torna a ocupar tot el marc . “Que fort!”, exclama Petra amb un respiració fonda que desfà les toxines de la seua ànima. Seu a terra, amb una sobtada alegria,  mirant alhora el marc radiant i el cel estrellat. “Quina meravella!”, diu mentre atansa la mà a la llum de la finestra. Sent un pessigolleig que s’entén des dels dits de la mà cap al braç i la columna vertebral i tot el cos. Li agrada.

—La meva llum només viatja unes mil·lèsimes de mil·límetre i torna al punt de partida. No m’agrada la contaminació lumínica.

Petra es queda bocabadada en sentir parlar la finestra.

—Sóc ET.

—I jo el Petit Príncep.

—Volia disfressar-me d’aquest personatge que trobeu tan adorable, però he decidit il·luminar el que m’agrada més de la casa: la finestra de la teua habitació.

—Em pots llegir els pensaments?

—Fan més soroll que les teues paraules.

—D’on vens?

—De la galàxia Vent33. En un obrir i tancar d’ulls, com dieu aquí, però vosaltres amb la vostra tecnologia no hi arribaríeu ni sumant el temps de milers de vides humanes.

Petra es pessiga el braç per despertar-se i es fa mal.

—Has vingut sol?

—Nosaltres no estem mai sols, sempre estem units, sempre som tot.

—Ets un ET o un mestre budista?

—Ha ha ha! Fa uns minuts tenies la mirada fosca i ara els ulls et brillen d’alegria: tot és impermanent.

—Dona gust xerrar amb tu. Però demà la meva madrastra m’esperarà a la cuina i, si estem soles, em dirà “quina mala cara que fas, noia” i, si hi és el papa, m’oferirà la poma més grossa, dolça i olorosa que ha collit. També teniu pomeres al vostre planeta?

—Nosaltres no mengem, vivim dels aires del cel. Tampoc traiem residus, ni sòlids ni líquids ni gasos. Tens una pomera màgica a l’hort, llàstima que t’estigui matant.

 

Des de la visita d’ET, el primer que fa cada matí Petra quan s’aixeca és baixar a l’hort, arrencar un parell de pastanagues, rentar-les i menjar-se-les al costat de l’olivera que va plantar el seu avi fa trenta-nou anys, quan va néixer la mare.  Petra xerra una estona amb l’olivera, es veu que la seua mare també ho feia. La mare no xerrava sola i Petra tampoc, una conversa amb ET és millor que un depuratiu o un còctel vitamínic, però els observadors externs no s’han fixat que el tronc i les branques de l’olivera fan una llum que no viatja, enganxada a l’escorça. La madrastra li diu al pare que la nena no està bé, que parla sola, cada dia més. El pare no creu que la seua nena no hi toqui, al contrari, la seua primera dona també ho feia i era la persona que tenia el cap més ben posat del món. Petra ja no menja pomes, diu que se les emporta a l’institut i les dona a la noia que demana davant del supermercat, que les ven a preu d’or. Són una fruita de primera i només fan mal a Petra, que té els receptors cel·lulars específics perquè el verí sigui efectiu, per als altres són molt nutritives i sanes.

No menjar les pomes de la madrastra és el primer pas del programa de desintoxicació. El segon és allunyar-se de casa i agafar perspectiva. Petra demana dues coses al pare: que l’autoritzi a treballar durant tot l’estiu en un càmping a més de tres-cents quilòmetres de casa, a la costa, i que no li digui res a la madrastra fins que ja hagi marxat. Li explica molt bé perquè vol treballar: es vol fer gran i a casa ho té difícil perquè li donen tot fet. El pare se sent orgullós de la seua filla i fa el que ella li demana. La noia marxa cap al càmping la tarda que la madrastra és a la perruqueria. Abans de sortir abraça la pomera, no és la primera vegada que abraça a un arbre, després de les pedres, el regne vegetal, especialment els arbres, li desperta una gran simpatia, però mai havia notat la vibració de l’escorça com ara, un pessigolleig que alimenta directament la seua ànima, com només pot fer una mare. El seu pare la deixa a l’estació de tren, no insisteix a acompanyar-la fins al càmping, ja hi ha anat a comprovar que la seua filla sap molt bé el que es fa. Com la seua mare, que va decidir posar-li Petra.

Quan torna del càmping, a finals de l’estiu, Petra baixa al jardí i abraça l’olivera. ET ja no hi és. Estreny l’arbre amb ganes, com a un vell amic. És la seva manera de celebrar que s’ha fet gran i que, si cal, pot compartir espai amb la madrastra sense deixar de respirar. Mira la pomera màgica, sap que ara les pomes ja no li faran mal, però no en menjarà mai més per més saludables i nutritives que se suposa que són.

,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,

 

NOTÍCIA: El grup escènic d’Àneu Xants em va encarregat un miracle per afegir al Laberint de miracles, del Pep Coll i altres escriptors, que es representa a Esterri d’Àneu durant el Festival de teatre Esbaoila’t.  He escrit El miracle dels Pirineus que es presentarà el dimecres 19 de juliol a les 22 i 22.30 h. I el diumenge 23 d’11 a 13 h, a  l’Esbaiola’t  dins del Laberint de miracles. No t’ho perdis!

El cartell fa molt goig:

miracle pirineus

Ets escriptora?

Què és un escriptor? Una persona estranya que s’estima més imaginar-se la vida que no pas viure-la, que crea mons de paraules i viu vides de gent que ni tan sols ha conegut? Una persona que necessita l’escriptura per poder sobreviure i conviure, millor o pitjor, amb un desequilibri intern crònic? Algú que es dedica a filtrar la realitat pel sedàs de la literatura i transformar-la en art?

No sé definir amb precisió que és un escriptor, però sé que jo sóc escriptora. Hi vaig pensar força quan vaig llegir Expiació d’Ian McEwan. Seguir la Briony per les pàgines de la novel·la em va permetre observar de prop el naixement i el desenvolupament d’una escriptora. La Briony és un bon exemple de què és un escriptor. No crec que l’escriptura sigui sempre una expiació dels errors i les mancances de la vida, però vegades sí que ho és.

La protagonista d’Expiació és una escriptora autodidacta que triomfa tant portes en fora (acaba sent una autora publicada d’èxit) com portes en dins (arriba a ser una escriptora madura). I el camí el fa tota sola, amb el suport moral de la seva mare, a l’inici, i, després, amb el suport real de la lectura i la necessitat d’escriure i d’endinsar-se en els secrets narratius. Fins a mitjans del segle XX les grans escriptores van ser gairebé totes autodidactes.

A ser escriptor se n’aprèn sol, amb les lectures, el quadern i el processador de textos per companys. Podem trobar cursos, guies i acompanyants que ens estimulin i ens aplanin el camí, i això és fantàstic, però el viatge de fons el fem sols. El viatge de l’artista és un viatge solitari.

L’aprenentatge de l’artista és actiu. Hem de buscar els aliments que ens convenen i no conformar-nos amb els que ens posen a la boca. Des d’aquesta òptica, la mateixa que tinc quan m’apunto com a alumna als cursos i tallers que m’interessen, treballo com a professora d’escriptura creativa. El camí el fa cadascú, jo només estimulo, obro portes, acompanyo i ofereixo els recursos que poden facilitar el procés.

La Briony ens explica que disfressa les descripcions de la infermera en cap perquè el calaix on amaga el quadern no tanca bé; també canvia el nom dels pacients, transforma les circumstàncies i inventa. Aquestes coses que fem els escriptors.

Amelie_Nothomb_en_2011

Amélie Nothomb.

 Alguna vegada t’has despertat d’hora amb moltes ganes d’escriure i, de sobte, t’adones que ja són les cinc de la tarda i que no has escrit res? Molt bé! No importa. Tenies més ganes de badar que d’escriure? Sempre que t’ho puguis permetre, bada, és fantàstic. Potser tenies por. La por és un gran motor creatiu. Si tens por, escriu sobre la por, si tens dubtes, escriu sobre els teus dubtes. Això és ser escriptor.

Quan no sàpigues què escriure, sigues pacient i continua escrivint; les paraules vindran a socórrer-te. I, abans de criticar l’escriptura d’un altre, recorda com et sents quan critiquen els teus textos, i fes els comentaris amb tot el tacte i la delicadesa que cal. Escriu, perquè això és el que fem els escriptors. I vigila amb els crítics, perquè sovint no milloraran la teva escriptura i, si et descuides, la poden arruïnar.

Els escriptors som éssers estranys, una mica o molt extraterrestres. Així que no et preocupis, no vulguis ser normal ni perfecte i continua escrivint. Si acceptes que no ets perfecte, et serà més fàcil. Però recorda que hi ha dos tipus d’escriptors, els que acaben els llibres i els que no. Jo et recomano que treballis amb passió i que no t’aturis fins que posis “fi”.

 

Mira els tallers que faré a l’estiu: clica!

Ana Maria Matute i Cristina Fernández Cubas: dues escriptores tocades per les fades

De pequeña soñaba con volar. De mayor me hice escriptora. (Cristina Ferrnández Cubas)

Fa pocs dies, mentre preparava una sessió del taller de contes que tractava, en altres coses, sobre Parientes pobres del diablo (2006), de Cristina Fernández Cubas, vaig pensar en Ana Maria Matute. Cristina Fernandez Cubas la vaig conèixer arran de la publicació de Todos los cuentos (2008), un llibre que em va deixar tremolosa de la satisfacció íntima de descobrir un nou far literari. Contes d’atmosfera, amb elements fantàstics i llindars. De fet, ja l’havia conegut bastant abans, amb el guió teatral Hermanas de sangre (1998), però aquest llibre, a diferència dels contes, no em va deixar cap petjada especial.Ana_María_MatuteQuan em preparava la sessió em va venir al cap Ana Maria Matute, la gran dama de l’escriptura que també, potser encara més, em toca les fibres més íntimes amb les seves paraules escrites. Vaig tenir la intuïció que, al costat de la Rodoreda i del Calders, els meus pares de l’escriptura en llengua catalana, també hi tenia aquestes dues dames, mestres de l’escriptura, filles de la burgesia barcelonina i que escriuen en castellà. Jo vinc de pagès, sóc de classe baixa i fins als cinc anys no havia sentit parlar castellà (francès sí), com m’emmirallo en aquestes senyores elegants que parlen i escriuen en la llengua de Cervantes? No ho sé, però ho faig. De l’Ana Maria Matute n’estic enamorada i tot, de la imatge que m’he creat amb la informació que n’han donat els mitjans de comunicació  i de les seves paraules escrites amb olor de bosc. La Cristina Fernández Cubas és una escriptora de contes que m’enlluerna perquè té molt ofici com a contadora d’històries i com a literata, i perquè transita territoris que m’atreuen i pels que em vull endinsar més i millor. Sempre he volgut escriure contes fantàstics, travessar llindars. Cristina Fernández Cubas afirma coses com aquestes:

Lo desconocido siempre està agazapado esperándonos. La realidad no es plana, tiene sus agujeros negros y yo literàriament intento observar esos agujeros. Gusto por las historias que no tienen un explicación completa y que siempre queda un punto de misterio. El cuento me ofrecia un espacio que me gustaba, el cuento es una aventura. El cuento es un formato idóneo para burlar el espacio y el tiempo. El proceso de escritura es como un pasillo en el que se abren puertas y ventanes… no está nada escrito hasta que pones el punto y final. Yo escribo dispuesta a sorprenderme.Cristina_Fernandez_Cubas_2175Tant l’Ana Maria Matute com la Cristina Fernández Cubas es reconeixen hereves de la narració oral. Jo també, del tot. Si la meva àvia no hagués estat una gran inventora d’històries i  gran contacontes i el Jepet de Ton no m’hagués seduït amb els seus contes de dimonis, també inventats, jo avui no seria escriptora.

Quan Ana Maria Matute estava acabant d’escriure Olvidado rey Gudú, jo decidia que, si volia viure, havia d’escriure, que la porta era l’escriptura. Olvidado rey Gudú per mi és més que una novel·la, és un objecte que adoro. Ana Maria Matute va dir que “el que no inventa no vive”, que no es podia resistir a les paraules “Erase una vez” i que “cada día me sorprendo de algo”. Si aquestes frases ja em ressonen fort, que escolto “soy parte del bosque, me siento como un árbol”, em fonc.

No sé quina d’elles va dir “De mayor quiero ser bruja”, potser totes dues. També m’hi apunto.

croniques-de-kaneai-fresques

TALLER ESCRIPT EFICAÇ 24-05-17web

Tallers d’estiu al Pirineu

Dones escriptores: Margaret Drabble

Impedimenta segueix fent una intensa i interessant tasca a l’hora de demanar l’atenció sobre llibres i autors que mereixen una mirada especial, posant el valor qualitats i emocions que no s’haurien de deixar perdre. Aquest seria el cas de “Un día en la vida de una mujer sonriente”, un llibre que aplega tretze relats, tots…

via “Un día en la vida de una mujer sonriente”, els contes de Margaret Drabble — Jordi Cervera

Nina Berberova: l’escriptora que no va trobar el seu editor fins poc abans de morir

“Jo creia que arribaria a ser algú, però no he arribat a ser ningú: només he arribat a ser”.

Vaig sentir parlar de Nina Berberova per primera vegada l’any 1993, quan va morir. Feia un taller d’escriptura a la casa Elizalde amb la Zulema Moret i vam llegir i comentar alguns textos seus. Em va semblar que Berberova era una escriptora de raça i una dona valenta. Una figura que no encaixava ni en la Rússia de la revolució bolxevic, que ella havia recolzat, ni amb la intel·lectualitat europea d’esquerres, simpatitzant de la Unió Soviètica.Nina BerberovaNina Berberova va néixer a Sant Petersburg l’any 1901 en una família burgesa i acomodada. El seu pare, d’origen armeni, era un funcionar del tsar. La seva mare era una russa ortodoxa. Després de la revolució, amb la qual havia cregut perquè trobava que les pràctiques tsaristes eren profundament injustes, va veure que les purgues contra els intel·lectuals eren imparables i va decidir marxar a França amb el seu company, el poeta Vladislav Jodasiévich. Era l’any 1922 i van passar per Berlín, Praga i Sorrento (on vivia Gorki) fins a arribar a París, l’any 1925. Nina Berberova es va posar a treballar a “Últimes notícies”, el diari de l’emigració russa. Fam, fred i nostàlgia. Jodasiévich, del que Nabokov va dir que era el millor crític literari i poeta rus del segle XX, li va proposar un pacte de suïcidi, però ella s’hi va oposar. He llegit que Jodasiévich (1886-1939), va morir de mort natural, insistia amb la seva obsessió pel suïcidi i que la Berberova li va preparar menjar per tres dies i el va abandonar.

A París Nina Berberova va publicar els seus primers relats, inspirats en la seva experiència personal i que descriuen la vida dels emigrats russos a França. Escenes de l’emigració, on la tragèdia es desenvolupa sense dramatisme, que més  tard es publicarien en el recull Destinació mitigada (1949). En aquesta època i sobre la mateixa temàtica també va escriure Les cròniques de Billancourt (1930-1940). Paral·lelament als relats escrivia novel·les: Els Últims i Els Primers (1930), La Sobirana (1932), Sense ocàs (1938) i El Cap de les Tempestes (1950- 1951). Però no passava de ser una autora llegida pels seus compatriotes exiliats.

“Em pregunto com vam poder sobreviure aquells anys. No desitjàvem llegir nous llibres i rellegir-ne de vell. Escriure ens produïa una estranya barreja de por i repugnància. Només desitjàvem una cosa: amargar-nos i callar”, va escriure fent referència a la Segona Guerra Mundial, que la va passar amb el seu segon marit a Longchêne, un poble que es va convertir en un refugi de desterrats.

L’endemà mateix de la fi de la II Guerra Mundial va reprendre la seva activitat de periodista a les pàgines literàries d’un nou diari rus. També va escriure diverses biografies (Txaikovski, 1936; Borodin, 1938, Aleksandr Blok i el seu temps, 1947). Però l’any 1950, vídua per segona vegada, va decidir emigrar als Estats Units amb setanta dòlars a la butxaca i una maleta de cartró. El compromís marxista de bona part de la classe intel·lectual francesa i la dispersió del medi literari rus la van empènyer a marxar. L’any 1954 va obtenir la nacionalitat estatunidenca i va treballar a Yale i Princeton com a lectora de rus. I va continuar escrivint, sempre en rus: L’home pensant (1958), El mal negre (1959), la seva autobiografia titulada El Subratllat és meu (1972).

Només pocs anys abans de la seva mort (1993) va tenir la satisfacció de veure la seva obra traduïda i reconeguda en la major part dels països occidentals i al seu país d’origen. Fins aquell moment Nina Berberova escrivia però la seva obra romania inèdita o enterrada en l’oblit. Fins als anys vuitanta, quan ja havia assumit que la fama li passaria de llarg. Fins que Hubert Nyssen, de l’editorial francesa Actes Sud, el seu futur editor, la va descobrir i va recuperar la seva obra. Amb la publicació de L’acompanyant, el 1989, se li obren les portes del gran públic i s’inicia la seva etapa de glòria com a escriptora. Un èxit que li va permetre comprar-se un pis a Filadèlfia i tornar al seu Sant Petersburg natal, elogiada per la premsa estatunidenca, francesa, italiana i alemanya.

Va morir, després de tota una vida a l’exili, amb el reconeixement i l’aplaudiment internacionals.

Tallers d’estiu al Pirineu

Catàleg tallers d’escriptura