Ets escriptora?

Què és un escriptor? Una persona estranya que s’estima més imaginar-se la vida que no pas viure-la, que crea mons de paraules i viu vides de gent que ni tan sols ha conegut? Una persona que necessita l’escriptura per poder sobreviure i conviure, millor o pitjor, amb un desequilibri intern crònic? Algú que es dedica a filtrar la realitat pel sedàs de la literatura i transformar-la en art?

No sé definir amb precisió que és un escriptor, però sé que jo sóc escriptora. Hi vaig pensar força quan vaig llegir Expiació d’Ian McEwan. Seguir la Briony per les pàgines de la novel·la em va permetre observar de prop el naixement i el desenvolupament d’una escriptora. La Briony és un bon exemple de què és un escriptor. No crec que l’escriptura sigui sempre una expiació dels errors i les mancances de la vida, però vegades sí que ho és.

La protagonista d’Expiació és una escriptora autodidacta que triomfa tant portes en fora (acaba sent una autora publicada d’èxit) com portes en dins (arriba a ser una escriptora madura). I el camí el fa tota sola, amb el suport moral de la seva mare, a l’inici, i, després, amb el suport real de la lectura i la necessitat d’escriure i d’endinsar-se en els secrets narratius. Fins a mitjans del segle XX les grans escriptores van ser gairebé totes autodidactes.

A ser escriptor se n’aprèn sol, amb les lectures, el quadern i el processador de textos per companys. Podem trobar cursos, guies i acompanyants que ens estimulin i ens aplanin el camí, i això és fantàstic, però el viatge de fons el fem sols. El viatge de l’artista és un viatge solitari.

L’aprenentatge de l’artista és actiu. Hem de buscar els aliments que ens convenen i no conformar-nos amb els que ens posen a la boca. Des d’aquesta òptica, la mateixa que tinc quan m’apunto com a alumna als cursos i tallers que m’interessen, treballo com a professora d’escriptura creativa. El camí el fa cadascú, jo només estimulo, obro portes, acompanyo i ofereixo els recursos que poden facilitar el procés.

La Briony ens explica que disfressa les descripcions de la infermera en cap perquè el calaix on amaga el quadern no tanca bé; també canvia el nom dels pacients, transforma les circumstàncies i inventa. Aquestes coses que fem els escriptors.

Amelie_Nothomb_en_2011

Amélie Nothomb.

 Alguna vegada t’has despertat d’hora amb moltes ganes d’escriure i, de sobte, t’adones que ja són les cinc de la tarda i que no has escrit res? Molt bé! No importa. Tenies més ganes de badar que d’escriure? Sempre que t’ho puguis permetre, bada, és fantàstic. Potser tenies por. La por és un gran motor creatiu. Si tens por, escriu sobre la por, si tens dubtes, escriu sobre els teus dubtes. Això és ser escriptor.

Quan no sàpigues què escriure, sigues pacient i continua escrivint; les paraules vindran a socórrer-te. I, abans de criticar l’escriptura d’un altre, recorda com et sents quan critiquen els teus textos, i fes els comentaris amb tot el tacte i la delicadesa que cal. Escriu, perquè això és el que fem els escriptors. I vigila amb els crítics, perquè sovint no milloraran la teva escriptura i, si et descuides, la poden arruïnar.

Els escriptors som éssers estranys, una mica o molt extraterrestres. Així que no et preocupis, no vulguis ser normal ni perfecte i continua escrivint. Si acceptes que no ets perfecte, et serà més fàcil. Però recorda que hi ha dos tipus d’escriptors, els que acaben els llibres i els que no. Jo et recomano que treballis amb passió i que no t’aturis fins que posis “fi”.

 

Mira els tallers que faré a l’estiu: clica!

Ana Maria Matute i Cristina Fernández Cubas: dues escriptores tocades per les fades

De pequeña soñaba con volar. De mayor me hice escriptora. (Cristina Ferrnández Cubas)

Fa pocs dies, mentre preparava una sessió del taller de contes que tractava, en altres coses, sobre Parientes pobres del diablo (2006), de Cristina Fernández Cubas, vaig pensar en Ana Maria Matute. Cristina Fernandez Cubas la vaig conèixer arran de la publicació de Todos los cuentos (2008), un llibre que em va deixar tremolosa de la satisfacció íntima de descobrir un nou far literari. Contes d’atmosfera, amb elements fantàstics i llindars. De fet, ja l’havia conegut bastant abans, amb el guió teatral Hermanas de sangre (1998), però aquest llibre, a diferència dels contes, no em va deixar cap petjada especial.Ana_María_MatuteQuan em preparava la sessió em va venir al cap Ana Maria Matute, la gran dama de l’escriptura que també, potser encara més, em toca les fibres més íntimes amb les seves paraules escrites. Vaig tenir la intuïció que, al costat de la Rodoreda i del Calders, els meus pares de l’escriptura en llengua catalana, també hi tenia aquestes dues dames, mestres de l’escriptura, filles de la burgesia barcelonina i que escriuen en castellà. Jo vinc de pagès, sóc de classe baixa i fins als cinc anys no havia sentit parlar castellà (francès sí), com m’emmirallo en aquestes senyores elegants que parlen i escriuen en la llengua de Cervantes? No ho sé, però ho faig. De l’Ana Maria Matute n’estic enamorada i tot, de la imatge que m’he creat amb la informació que n’han donat els mitjans de comunicació  i de les seves paraules escrites amb olor de bosc. La Cristina Fernández Cubas és una escriptora de contes que m’enlluerna perquè té molt ofici com a contadora d’històries i com a literata, i perquè transita territoris que m’atreuen i pels que em vull endinsar més i millor. Sempre he volgut escriure contes fantàstics, travessar llindars. Cristina Fernández Cubas afirma coses com aquestes:

Lo desconocido siempre està agazapado esperándonos. La realidad no es plana, tiene sus agujeros negros y yo literàriament intento observar esos agujeros. Gusto por las historias que no tienen un explicación completa y que siempre queda un punto de misterio. El cuento me ofrecia un espacio que me gustaba, el cuento es una aventura. El cuento es un formato idóneo para burlar el espacio y el tiempo. El proceso de escritura es como un pasillo en el que se abren puertas y ventanes… no está nada escrito hasta que pones el punto y final. Yo escribo dispuesta a sorprenderme.Cristina_Fernandez_Cubas_2175Tant l’Ana Maria Matute com la Cristina Fernández Cubas es reconeixen hereves de la narració oral. Jo també, del tot. Si la meva àvia no hagués estat una gran inventora d’històries i  gran contacontes i el Jepet de Ton no m’hagués seduït amb els seus contes de dimonis, també inventats, jo avui no seria escriptora.

Quan Ana Maria Matute estava acabant d’escriure Olvidado rey Gudú, jo decidia que, si volia viure, havia d’escriure, que la porta era l’escriptura. Olvidado rey Gudú per mi és més que una novel·la, és un objecte que adoro. Ana Maria Matute va dir que “el que no inventa no vive”, que no es podia resistir a les paraules “Erase una vez” i que “cada día me sorprendo de algo”. Si aquestes frases ja em ressonen fort, que escolto “soy parte del bosque, me siento como un árbol”, em fonc.

No sé quina d’elles va dir “De mayor quiero ser bruja”, potser totes dues. També m’hi apunto.

croniques-de-kaneai-fresques

TALLER ESCRIPT EFICAÇ 24-05-17web

Tallers d’estiu al Pirineu

Dones escriptores: Margaret Drabble

Impedimenta segueix fent una intensa i interessant tasca a l’hora de demanar l’atenció sobre llibres i autors que mereixen una mirada especial, posant el valor qualitats i emocions que no s’haurien de deixar perdre. Aquest seria el cas de “Un día en la vida de una mujer sonriente”, un llibre que aplega tretze relats, tots…

via “Un día en la vida de una mujer sonriente”, els contes de Margaret Drabble — Jordi Cervera

Nina Berberova: l’escriptora que no va trobar el seu editor fins poc abans de morir

“Jo creia que arribaria a ser algú, però no he arribat a ser ningú: només he arribat a ser”.

Vaig sentir parlar de Nina Berberova per primera vegada l’any 1993, quan va morir. Feia un taller d’escriptura a la casa Elizalde amb la Zulema Moret i vam llegir i comentar alguns textos seus. Em va semblar que Berberova era una escriptora de raça i una dona valenta. Una figura que no encaixava ni en la Rússia de la revolució bolxevic, que ella havia recolzat, ni amb la intel·lectualitat europea d’esquerres, simpatitzant de la Unió Soviètica.Nina BerberovaNina Berberova va néixer a Sant Petersburg l’any 1901 en una família burgesa i acomodada. El seu pare, d’origen armeni, era un funcionar del tsar. La seva mare era una russa ortodoxa. Després de la revolució, amb la qual havia cregut perquè trobava que les pràctiques tsaristes eren profundament injustes, va veure que les purgues contra els intel·lectuals eren imparables i va decidir marxar a França amb el seu company, el poeta Vladislav Jodasiévich. Era l’any 1922 i van passar per Berlín, Praga i Sorrento (on vivia Gorki) fins a arribar a París, l’any 1925. Nina Berberova es va posar a treballar a “Últimes notícies”, el diari de l’emigració russa. Fam, fred i nostàlgia. Jodasiévich, del que Nabokov va dir que era el millor crític literari i poeta rus del segle XX, li va proposar un pacte de suïcidi, però ella s’hi va oposar. He llegit que Jodasiévich (1886-1939), va morir de mort natural, insistia amb la seva obsessió pel suïcidi i que la Berberova li va preparar menjar per tres dies i el va abandonar.

A París Nina Berberova va publicar els seus primers relats, inspirats en la seva experiència personal i que descriuen la vida dels emigrats russos a França. Escenes de l’emigració, on la tragèdia es desenvolupa sense dramatisme, que més  tard es publicarien en el recull Destinació mitigada (1949). En aquesta època i sobre la mateixa temàtica també va escriure Les cròniques de Billancourt (1930-1940). Paral·lelament als relats escrivia novel·les: Els Últims i Els Primers (1930), La Sobirana (1932), Sense ocàs (1938) i El Cap de les Tempestes (1950- 1951). Però no passava de ser una autora llegida pels seus compatriotes exiliats.

“Em pregunto com vam poder sobreviure aquells anys. No desitjàvem llegir nous llibres i rellegir-ne de vell. Escriure ens produïa una estranya barreja de por i repugnància. Només desitjàvem una cosa: amargar-nos i callar”, va escriure fent referència a la Segona Guerra Mundial, que la va passar amb el seu segon marit a Longchêne, un poble que es va convertir en un refugi de desterrats.

L’endemà mateix de la fi de la II Guerra Mundial va reprendre la seva activitat de periodista a les pàgines literàries d’un nou diari rus. També va escriure diverses biografies (Txaikovski, 1936; Borodin, 1938, Aleksandr Blok i el seu temps, 1947). Però l’any 1950, vídua per segona vegada, va decidir emigrar als Estats Units amb setanta dòlars a la butxaca i una maleta de cartró. El compromís marxista de bona part de la classe intel·lectual francesa i la dispersió del medi literari rus la van empènyer a marxar. L’any 1954 va obtenir la nacionalitat estatunidenca i va treballar a Yale i Princeton com a lectora de rus. I va continuar escrivint, sempre en rus: L’home pensant (1958), El mal negre (1959), la seva autobiografia titulada El Subratllat és meu (1972).

Només pocs anys abans de la seva mort (1993) va tenir la satisfacció de veure la seva obra traduïda i reconeguda en la major part dels països occidentals i al seu país d’origen. Fins aquell moment Nina Berberova escrivia però la seva obra romania inèdita o enterrada en l’oblit. Fins als anys vuitanta, quan ja havia assumit que la fama li passaria de llarg. Fins que Hubert Nyssen, de l’editorial francesa Actes Sud, el seu futur editor, la va descobrir i va recuperar la seva obra. Amb la publicació de L’acompanyant, el 1989, se li obren les portes del gran públic i s’inicia la seva etapa de glòria com a escriptora. Un èxit que li va permetre comprar-se un pis a Filadèlfia i tornar al seu Sant Petersburg natal, elogiada per la premsa estatunidenca, francesa, italiana i alemanya.

Va morir, després de tota una vida a l’exili, amb el reconeixement i l’aplaudiment internacionals.

Tallers d’estiu al Pirineu

Catàleg tallers d’escriptura

Lucia Berlin: contes elèctrics

Exagero molt i barrejo ficció i realitat, però no dic cap mentida.

El meu descobriment literari de l’any passat va ser el Manual per a dones de fer feines de Lucia Berlín. Ho té tot: són contes escrits per una dona que palpiten. Lucia Berlin va morir l’any 2004 als 68 anys, havia publicat tres reculls de contes, però la fama li va venir després de morta, l’any 2015 quan l’editorial dels Estats Units Farrar Straus and Giroux va publicar la selecció dels seus contes titulada Manual per a dones de fer feines amb pròleg de Lydia Davies i presentació  de l’editor Stephen Emerson, que ho va encertar de ple, perquè el llibre es va convertir en un èxit de vendes, als Estats Units i a la resta del món, gràcies a això l’any passat va arribar a les meves mans en català (traducció d’Albert Torrescana).manualperadonesdeffDe Lucia Berlin m’agrada que nasqués a Alaska, en contacte amb la natura blanca i lliure, paisatges suggeridors que no he trepitjat mai. M’agrada que, malgrat que va patir molt, abusos infantils, un corrector d’acer per escoliosi, ser l’única nena protestant a El Paso (Texas), ser una senyoreta nord-americana benestant a Xile, tenir una mare freda i alcohòlica i una vida sentimental turmentada, malgrat tot això i que no ens estalvia les misèries de la vida, els seus contes són plens de vitalitat, llum i sentit de l’humor.

La seva vida és un moviment continu que es reflecteix en els seus contes, amb base autobiogràfica. Alaska, Texas, Xile, Nova York, Califòrnia, Colorado… Mèxic. Tres marits, tres divorcis, quatre fills. Música de jazz. Va començar a estudiar periodisme i va acabar estudiant literatura, per poder escriure tot el que queda als marges del discurs periodístic. Professora de secundària, ajudant d’infermeria, recepcionista, dona de fer feines, escriptora, professora universitària. Alcohòlica. Un marit addicte a l’heroïna. Pacient en centres de desintoxicació. Les seves experiències vitals són el centre de la seva obra.lucia berlinEls contes de Lucia Berlin són directes, lluminosos i catàrtics. El ritme és trepidant. La vida no s’atura a esperar, les accions dels seus relats tampoc. Velocitat, és la paraula clau, una velocitat que t’arrossega, lectora. I una veu irresistible, càlida i propera, feta d’esperit d’observació, empatia, alegria de viure i sentit de l’humor. Velocitat i electricitat. Com diu Lydia Davies:

Els relats de Lucia Berlin són elèctrics, brunzeixen i espetarreguen com cables de corrent que es toquen. I com a resposta, la ment del lector, seduïda i captivada, també recobra el vigor i totes les sinapsis es disparen. És així com ens agrada estar quan llegim: fent anar el cervell, notant els batecs del cor.

Això mateix em va passar quan vaig començar a llegir Manual per a dones de fer feines i ja no el vaig poder deixar i passava d’un conte a un altre sense respirar com si es tractés d’una novel·la.

Lucia Berlin va dir que el seu far literari era Txékhov. Que els seus models eren Txékhov, per la humanitat, Katherine Mansfield, per la capacitat de trobar bellesa fins i tot en el més vulgar, i Paul Bowles, per l’agudesa a l’hora de percebre i entendre les diferències culturals… Als seus contes hi són els tres.

Lucia Berlin transmet la sensació de vida immediata i perillosa, no saps mai què passarà a continuació, i ho fa gràcies a una orella atenta a la parla del carrer, a saber encadenar els fets narrats amb velocitat, a una mirada intel·ligent i precisa, que sap com usar l’humor, quan la duresa i quan i amb qui ser tendra. Lucia Berlin tenia un gran talent narratiu.

¿Que és el matrimoni, al capdavall, doncs? No l’he entès mai. I el que ara no entenc és la mort.

No em sap greu dir coses terribles si les puc transformar en divertides.

Les males olors poden ser agradables.

artinatura1

Foto: Centre d’Art i de Natura de Farrera

No et perdis els tallers d’escriptura al Pirineu! Un cap de setmana d’estiu escrivint i descobrint racons de les Valls d’Àneu i la Vall Farrera. Clica!

El plaer de llegir en veu alta i escoltar

Sessió oberta de final de trimestre. Taller de conte literari, Amics de les Arts de Terrassa

Ahir vam tenir l’última sessió del segon trimestre del taller de conte literari, que hem dedicat a llegir i comentar alguns dels autors de contes més rellevants del segle XX, com Joyce, Rodoreda, Borges, Cortázar, Mansfield, Calders, Berlin, Parker, McCullers, Hemingway. Lectura en veu alta per a tothom de contes de creació pròpia, un goig de sessió.

Com a professora d’escriptura concedeixo molta importància a aquestes sessions on, després de fer moltes activitats, experimentar llegir i comentar, sempre en obres, presenten un conte acabat. Aquest és el primer objectiu de la sessió, presentar una obra acabada i celebrar-ho. El segon, viure l’experiència de la publicació, en el sentit de desprendre’s del conte i deixar que cada lector l’acabi amb la seva interpretació. El tercer, gaudir de llegir en veu altra i d’escoltar els companys.

Va ser una festa de contes fabulosos.

Vaig tancar la sessió amb la lectura de La casa de Chef, de Carver, traducció de Benito Gómez Ibáñez, perquè amb tantes coses que hem fet no havíem tingut temps de llegir aquest autor en veu alta.20170322_160841-COLLAGE20170322_160711-COLLAGE20170322_161022-COLLAGE

Així, llegint i escoltant, vam encetar la primavera.

Diumenge faré un taller d’escriptura a la llibreria Índex de Vilassar de Mar.