Maleïda hortografia!

Torno a parlar d’ortografia perquè, tot i que amb el temps i la gimnàstica mental diària vaig agafant distància i flexibilitat per portar-ho una mica millor, és un tema crònic que quan vol canviar el temps, igual que algunes articulacions, em raspa i em provoca dolor.

Com defineix l’ortografia el diccionari d’estudis catalans?

Branca de la gramàtica normativa que estableix l’escriptura correcta dels mots i d’altres signes gràfics d’una llengua.

Conjunt de normes que regeixen l’escriptura correcta dels mots i d’altres signes gràfics d’una llengua. Les regles de l’ortografia.

On és la humanitat i la creativitat de l’ortografia? Jo no les veig per enlloc. Per mi l’ortografia fa pudor militar. Ho sento, però ho vull dir ben clar. Parlo com l’escriptora lleugerament dislèxica que sóc, que s’ha esforçat tota la vida per seguir les regles ortogràfiques i no ha pogut assolir mai el cent per cent que desitjava, no sé si m’he quedat en el vuitanta o en el noranta. Em rendeixo. Que siguin les correctores i els correctors els que renten la cara final dels meus textos, els qui apliquin els canvis de les regles de joc,  o que surtin amb alguna taca si no  puc disposar de correcció professional com és el cas d’aquest post que estic escrivint. Però, per favor, no m’expliquis que només cal llegir i que les normes ortogràfiques ja s’instal·len totes soles al cervell, perquè he llegit tota la vida com una empedreïda, i amb un plaer immens, i ja veus com estic.

CLUB LECTURA NOLLEGIU-RAQUEL PICOLO. Marta Pons

Foto: Marta Pons

No dic que no sigui important disposar d’uns criteris i uns referents de correcció escrita, però la literatura ni comença ni s’acaba en el bon seguiment d’un conjunt de normes imposades per uns experts. Segurament el cervell lleugerament dislèxic que tinc m’incapacita per valorar positivament algunes branques de la gramàtica, concretament la que ens ocupa. La llengua és el material de les meves creacions i l’estimo (per això he patit pensant que la destrossava amb les faltes) i molts aspectes de l’estudi de la gramàtica, que no em semblen arbitraris sinó enriquidors, m’agraden força. Com va dir Garcia Márquez: Jubilem l’ortografia: enterrem les hacs rupestres, firmem un tractat de límits entre la ‘ge’ i ‘jota…

Ja sé que l’he posat altres vegades aquesta anècdota, però la tinc tan gravada que l’he de repetir. Quan em començava a plantejar la possibilitat d’escriure i contar històries vaig anar a unes jornades de joves escriptors en llengua catalana. A la taula hi havia un crític literari i dos escriptors. El crític, que era prou conegut com a expert en literatura però que no sabia res de neurobiologia, es va esplaiar en la importància de l’ortografia. No era el tema que més m’emocionava però entenia que ell era lliure de dissertar sobre allò que considerava més oportú i adient. A mi també em semblava important, encara que no tant com a ell. Quan va concloure que els escriptors que feien faltes d’ortografia per força havien de ser incapaços d’inventar històries amb cara i ulls i que eren insensibles al llenguatge, les nostres posicions es van distanciar irremeiablement. Ho va rematar afirmant que un veritable escriptor no podia fer faltes d’ortografia, que eren dues coses incompatibles.

dyslexia-3014152__340

Tenia tantes ganes de saltar-li al coll i llençar-li la bossa a la cara que no vaig poder ordenar les meves idees amb calma per fer una intervenció eficaç. Com es poden dir aquestes barbaritats i que ningú et porti la contrària? Aquest senyor, no era tan jove, no sabia que la capacitat d’aprendre les regles ortogràfiques està directament relacionada amb la memòria visual, i no té res a veure amb la comprensió i l’ús del llenguatge ni amb la creativitat ni amb la capacitat poètica ni amb l’art de fabular. Qui ha de dominar a fons l’ortografia i les normes i convencions del llenguatge escrit és el corrector. Si m’ho pogués permetre, contractaria un corrector o una correctora a temps complet.

Ningú li va dir res i la seva tesi contra fonament va quedar validada pel silenci del públic i dels altres membres de la taula. No van parlar perquè també feien faltes d’ortografia i no volien ser degradats? Potser ja coneixien les obsessions del crític literari i temien que s’esplaiés més. Vaig ser l’única que es va enrabiar perquè no l’escoltava ningú més? Tinc assumit i acceptat que moltes normes ortogràfiques se m’obliden i que no puc amb elles, però confesso que m’encantaria dominar l’ortografia encara que no sigui tan important com sentencien alguns.

Per acabar, una mica de teoria. Els estudis científics posen de manifest que les normes ortogràfiques s’han de fixar de petit, i bàsicament es graven per repetició (escriure bé la paraula moltes vegades i corregir-la tantes com calgui). Això que amb llegir ja n’hi ha prou només funciona en aquells nens que tenen molta memòria visual. El lèxic i les normes ortogràfiques s’ubiquen en carpetes cerebrals diferents. És tan freqüent trobar persones poc o gens lectores que escriuen amb molta correcció ortogràfica com d’altres que són devoradores de llibres i que fan moltes faltes. Una cosa és llegir una paraula i una altra de ben diferent veure-la quan no la tens davant i la vols escriure.

Escriure bé vol dir pensar bé i ningú fa faltes d’ortografia quan pensa.

Aquí tens els tallers d’estiu al Pirineu: clica!

Anuncis

Katherine Mansfield — paper de vidre | contes

Katherine Mansfield (Wellington, Nova Zelanda, 1888 – Fontainebleau, França, 1923) va ser una dona lliure i anticonvencional, dotada d’una sensibilitat finíssima, que es va revelar com un dels més grans talents narratius de la seva època, malgrat morir als 34 anys. Els seus contes van saber captar la subtilesa del comportament humà i van obrir […]

via Katherine Mansfield — paper de vidre | contes

El plaer de llegir: lectures del mes de gener

Els llibres que hem llegit aquest mes de gener als clubs de lectura s’han mogut a cavall dels segles XIX i XX.

Primer Baroja, al club de lectura de novel·la històrica de la Biblioteca Sofia Barat, on procurem combinar la lectura de novel·les contemporànies de gènere històric amb la lectura de novel·les que vinguin directament de la història, com és el cas d’El árbol de la ciencia, que vam llegir amb plaer i que va propiciar una apassionada tertúlia. És un llibre fàcil de llegir i que fa pensar, que planteja preguntes. Una crònica del Madrid de finals del segle XIX i del pensament de la generació del 89. Jo, com molts dels membres del club, l’havia llegit al batxillerat i m’ha encantat rellegir-lo.

elarboldelaciencia

Club de lectura Novel·la històrica Biblioteca Sofia Barat.

Si Baroja ens passeja pel Madrid i l’Espanya de finals del XIX i principis del XX, a El cielo de los mentirosos Miñana fa un quadre de la Barcelona de la mateixa època, il·luminat per la biografia i la mirada de Peius, Pompeyo Gener, savi, bohemi, irònic, barrut i bona persona. Miñana ens proposa un joc narratiu deliciós, històric, moral, filosòfic i amb grans dosis de sentit de l’humor. Un llibre per degustar sense presses, que ens fa somriure i ens arrenca alguna riallada.

elcielodelosmentirosos

Club de lectura Biblioteca Josep Soler Vidal de Gavà.

Hem acabat el mes pujant en globus. El navegant, de l’escriptor de la Catalunya Nord Joan-Lluís Lluís, és un homenatge a les novel·les picaresques, una novel·la d’aventures ambientada al segle XIX que ens proposa una reflexió sobre el valor de totes les llengües i de les històries fetes de pures paraules.

elnavegant JLL.jpg

Club de lectura Biblioteca Vilassar de Mar

Cròniques de Kaneai és un llibre fora del temps històric. No em tocaria a mi de dir-ho, però és triplement recomanable:

  1. L’he escrit jo.
  2. Són contes.
  3. És de gènere fantàstic.
coberta Cròniques de Kaneai

Club de lectura Biblioteca de Cabrils

Ja tinc embastats els tallers d’estiu al Pirineu: Clica!

Retalls de la història en directe al club de lectura de novel·la històrica

Acabava de sortir de la biblioteca amb un exemplar de El árbol de la ciencia de Pio Baroja i recordava amb el sucre dels records positius el professor de literatura de final de la primària i el d’història de principis de la secundària, ambdós fans de la generació del 98, quan vaig veure que Juan Tallón acabava de publicar el post que enganxo al final i que també “parla de Baroja”. Jo no vaig fer com en Tallón, vaig passejar quatre dies amb el llibre i el vaig llegir, de la primera paraula a l’última. No em va semblar que l’obra tingués més d’un segle, tot i que era ben clar que narrava en directe els últims anys del segle XIX i els primers del XX. Aquesta setmana comentarem El árbol de la ciencia a la tertúlia del Club de Lectura de la Biblioteca Sofia Barat, una trobada molt prometedora perquè comentaren les paraules del gran cronista de l’Espanya del tombant del segle XIX al XX. La història en directe.

Ramon_Casas_-_MNAC-_Pío_Baroja-_027588-D_006576

Pio Baroja retratat per Ramon Casas.

Promesas que no valen nada — Descartemos el revólver.

En noviembre de 2015 salió a la luz Los caprichos de la suerte, una novela inédita de Pío Baroja que había permanecido guardada durante décadas en una vieja carpeta. Escrita a máquina, con letra azul, incluía un sinfín de adicciones manuscritas del propio Baroja. En la introducción, José-Carlos Mainer advertía que se trataba de una […]

via Promesas que no valen nada — Descartemos el revólver

Marcel Proust va pagar de la seva butxaca la publicació del primer volum d’“À la recherche du temps perdu.”

Marcel Proust (1871-1922) escribió miles de cartas, muchas de ellas para no tener que hablar. Eran un sustituto de la conversación, y casi una manía, como demuestra que para comunicarse con su madre algunos días prefiriese dejarle largas notas al lado de un jarrón. Philip Kolb, encargado de la edición canónica de su correspondencia, reunió […]

via El lector que creyó en Proust — Descartemos el revólver

Llocs, identitat i escriptura

Tots portem els llocs més rellevants de la nostra vida marcats al cor. El paisatge pinta l’ànima dels artistes, dels escriptors, i els inspira i es converteix en matèria literària. Els llocs convertits en escenaris de la literatura són referents simbòlics i identitaris.

L’escenari implica un espai i un temps concrets. No només convida a viatjar el lector sinó que té un gran impacte sobre els personatges i la trama, que perdrien la meitat o més de la potència si anessin despullats. Pensem en la Barcelona de la Teresa a Mirall trencat, en la Mequinensa de Carlota Torres a Camí de sirga i en la Mallorca del Tonet de Bearn, per citar tres grans clàssics de la literatura catalana.

20170917_095629.jpg

La meua geografia sentimental té una importància considerable en la meva obra literària. La nit als armaris és el llibre dels que hem nascut a les muntanyes del Pallars, ens hem acabat de construir a la Barcelona i, després, tornem a la muntanya. En aquest viatge els escenaris són claus. El meu segon recull de contes Cròniques de Kaneai neix de voler creuar la cartografia de la meua primera infància, els seus escenaris, i el desig de voler contar històries de gènere fantàstic. Al mapa dels meus llocs importants hi ha Cerbi on vaig néixer, a més de mil quatre-cents metres d’altitud, i les Valls d’Àneu en general, presidides per Esterri d’Àneu on vaig passar la primera infància i molts espais de vacances d’adulta. Porto la muntanya marcada en tinta fonda, que no s’esborra. Santa Coloma de Gramanet i La Pobla de Segur, on vaig eixamplar el món a la pubertat i adolescència, en retolador gruixut. La ciutat de Barcelona en va enlluernar de petita i em va seduir quan era una estudiant universitària, m’ha deixat marques de retolador de punta fina, permanent. I, ara, la costa del Maresme, que enllaça amb el blau clar i intens de la mar d’Alacant, on vaig fer la tesi. Si acluco els ulls, encara puc recuperar, mig esborrades, les muntanyes eixutes del sud d’aquesta ciutat. Aquesta és la meva maleta de llocs, d’ella neixen els personatges i els escenaris principals de les meves històries.

Escenaris de vida multisensorials, carregats d’olors, sons, sabors i textures, plens de records emotius. Pedreres d’històries particulars que treballo per convertir-les en universals.FocCerbi

Tallers d’hivern: (clica!)

Detalls que es claven a la ment del lector

No cal omplir el full amb una cortina de sensacions i efectes poètics ni vessar glopades i més glopades de paraules que estimulen les emocions. No cal mostrar-ho tot amb total precisió. Amb un excés d’estímuls el lector no pot respirar, no sap què ha de recordar ni com captar el sentit del text. Una descripció farcida de detalls i de filigranes literàries pot tenir el seu interès, més enllà del lluïment de l’escriptor, però si no és un instrument emprat amb intenció i eficàcia com, per exemple, per inundar els sentits i emborratxar amb paraules o transmetre la idea de manca de jerarquia o de caos, l’excés de detalls en lloc de sumar resta. La línia entre l’exuberància vital i l’ofec és molt prima. Narrar és seleccionar i ordenar. Per evitar l’asfíxia i perquè brilli l’essència del text, cal escollir els detalls significatius. Com menys, si són suficients per ben triats, millor, encara que depèn de l’efecte que es vol transmetre. Es pot guanyar el lector d’un tret o amb una allau.

reptilTxékhov és un mestre dels detalls. Són els detalls que extreia de la petita vida quotidiana dels personatges els que els fa singulars i els defineix. Al seu famós conte La dama del gosset, després de l’amor Anna plora mentre Gurov menja tranquil·lament síndria. Un detall que retrata la situació i les ànimes dels personatges sense necessitat d’explicar res més.

M’agraden els textos amb detalls on ets pots agafar, que cristal·litzen un significat profund. Els que només contenen generalitats i llargues explicacions sobre el personatge, em semblen superficials i poc literaris. La literatura va de saber observar i de saber trobar els detalls literaris que es clavin a la ment del lector. L’alegria no sempre es manifesta amb un somriure, pot ser que el personatge quan està content faci ballar els dits amb gràcia. De vegades trobem detalls força suggeridors però que no acaben de dir res i tampoc serveixen per cohesionar ni per marcar alguna cosa, només fan soroll i desorienten el lector. Hem d’evitar els detalls gastats, que ja no diuen res de nou, buscar en els que semblen banals i trobar-hi la fondària.

Josep Pla n’era un mestre, de l’observació i de la utilització literària dels detalls. Per exemple, a El quadern gris, la crema cremada i el pa de pessic del dia que fa vint-i-un anys són detalls molts significatius.

Observa amb tots els sentits, selecciona els detalls significatius i descriu-los amb vivesa. Els detalls físics decideixen si et creuran la mentida de la ficció o no, però els detalls sovint també actuen com a metàfora d’una situació o d’un personatge .

Stendhal deia: els detalls és el que hi ha de més important en una novel·la. I Txékhov: s’ha d’intentar l’impossible per dir les coses com no les ha dites mai ningú. Ho diu Mercè Rodoreda al pròleg de Mirall trencat. I, parlant d’aquesta novel·la, al mateix pròleg, cita alguns detalls o elements significatius:

La torre, la teulada, la gàbia dels ocells, l’armari japonès, la copa de cristall que la Teresa deixa al petit Jaume perquè begui vi com ella (…) Les plomes de paó amb un ull blau a dalt de tot, el senyor sense cap de la casa de nines (…) i el cap del senyor de la casa de nines (…) I, naturalment, el llorer.

rodoredatotcontes

Tallers d’hivern.