El plaer de llegir Natalia Ginzburg

¡Carlo Levy también està en la cárcel!, decía con una mezcla de miedo, de alegria y de orgullo, porque le espantaba el hecho de que hubiera dentro tantas personas y de que tal vez se preparara  un gran proceso. Pero, al mismo tiempo, la idea de que hubiera tanta gente en prisión la tranquilizaba. Y le halagaba que Alberto se hallase entre gente adulta y famosa. “El professo Giua también està en la cárcel!”

Fa uns dies citava en un post  El camí que porta a casa com un dels llibres que havia llegit aquest estiu amb molt plaer. És la primera novel·la que va escriure Natalia Ginzburg i es va publicar l’any 1942.  Al post deia que celebrava haver començat a llegir aquesta autora, que ja a la primera novel·la ja se’m mostrava com a una escriptora de raça. Ara he llegit Léxico familiar (la traducció al castellà de Mercedes Corral), publicada el 1963, quan ja  feia trenta anys que escrivia. És  l’obra d’una escriptora madura. Un llibre per repapar-se al sofà i llegir i llegir i llegir, un llibre que sap greu quan l’has de tancar no perquè vols saber què passarà sinó pel gust que et suposa llegir-lo. Un text tendre, que t’arrenca riallades, que et parla des d’una distància irònica i molt propera. Les fans de Natalia Ginzburg tenen raó, és gran.

Natalia_and_Leone_Ginzburg

Natalia Ginzburg (de soltera Natalia Levi), juntament amb el seu marit Leone Ginzburg, va pertànyer a la generació d’intel·lectuals antifeixistes italians, com el seu bon amic Cesare Pavese. És una de les escriptores italianes del segle XX més representatives. A Léxico familiar ens situa en l’ambient polític de la Itàlia dels anys 1930 a 1950 a la ciutat de Torí, on vivia la seva família.

No hi ha ni introduccions ni descripcions, només alguna pinzellada neta per caracteritzar els personatges.  “Pavese cogía su bufanda (…) Se iba por la avenida Francia, alto, pálido, con las solapas levantadas, la pipa apagada entre sus dientes blancos y fuertes, su paso largo y rápido y su huraña espalda”. A la primera pàgina ja et trobes asseguda  a taula amb la seva família. “¡No rebañéis los platos. No hagáis mejunjes!”. Hi trobes la veu que ens conta la història, perfectament timbrada i sòlida, barreja d’ironia i comicitat amb melangia, tristesa i silencis. Una veu autobiogràfica que et conta la vida de la seva família, que parla de tots i també d’ella, però que calla moltes coses que esperaries que contès. Què sent l’autora-narradora? Conta molt poc d’ella mateixa, fins i tot ens els moments més dramàtics, com quan ha de marxar d’Itàlia perquè desterren el seu marit Leone, que després, quan tornin, empresonaran contínuament i que acabarà morint, després de ser torturat, en una presó nazi. Ens fa saber que hi és, que té una veu  clara i lúcida i un gran sentit de l’humor, i alhora sembla gairebé invisible. Un veu que fuig dels sentimentalismes,  i que només es permet una petita llicència, en les sentides i precioses paraules que dedica a Cesare Pavese després de la seva mort.

M’agrada molt la idea de teixir un text que parla de la família a partir del lèxic que la uneix, a partir d’aquelles paraules, frases i petites històries que s’hi han repetit mil vegades. “Estarán hablando de Proust”. “¡La de veces que he oído contar esa  historia!”

 “Sólo he escrito lo que recordaba. Por eso, quien intente leerlo como si fuera una crónica, encontrará grandes lagunas. Y es que este libro, aunque haya sido extraído de la realidad, debe leerse como se lee una novela”

Sí, llegeix Natàlia Ginzburg!

targeta Kaneai St Boi copia

I el dissabte 21 d’octubre, a Cervera Vila del Llibre, a les 11 h. a la llibreria Dalmases, tornaré a parlar de Cròniques de Kaneai!

Tots els tallers de tardor en marxa!

Anuncis
Contes petits

Contes petits

Escric contes en una llengua petita.

Parlen de la meua minúscula vida,

i miren cap a l’engruna del meu territori.

És impossible que per Sant Jordi

es formi una gran cua darrere dels meus llibres.

És impensable que milers de còpies es venguin en un dia boig.

Però crec en els miracles i confio

que algunes de les meues paraules petites

s’estendran i arrelaran.

Tanco els ulls i veig els meus contes petits,

que avancen sense seguir cap moda,

a pas menut, ferm.

RuellesHe escrit aquest text a raig. No sé si és un poema, però mentre l’escrivia pensava en la poesia i veia el rostre de la Wislawa Szymborska. Aquesta gran poeta em dóna pau. No crec que els poemes s’escriguin a raig, més aviat m’imagino que és qüestió de destil·lar, deixar que creixin, modelar les paraules fins aconseguir la imatge poètica. No sóc poeta, però el meu somni és arribar a ser-ho quan sigui gran. No puc badar gaire.

250px-bradbury

Començant els tallers d’escriptura de tardor…

I llegint!

 

Lectura creativa

Llegir sembla senzill. A la nostra societat l’alfabetització és un objectiu prioritari. Llegim des que ens despertem fins que anem a dormir. Però saber descodificar els signes gràfics, no implica ni saber llegir bé ni saber-ho llegir tot. Hi ha lectors que llegeixen molt i no passen d’una lectura superficial.

Les eines que ens calen per saber llegir bé són imprescindibles per saber escriure bé. La lectura és la primera i principal escola de l’escriptor, que ha de saber extreure tot el partit possible a les lectures, a partir d’una anàlisi crítica.

1386544738v7rbo

Que hem de fer per llegir millor?

Passar de lectors passius a lectors actius, lectors creatius. I això vol dir no només pensar i reflexionar sobre allò que llegim (i deixar-nos portar) sinó que l’experiència lectora ens transforma i nosaltres hem de fer la nostra aportació. Llegir amb mentalitat crítica, analitzar, qüestionar.

Hem de saber què busquem en la lectura: entreteniment, informació, plaer estètic, evasió, viure altres vides, aprendre… I tenir consciència dels factors que condicionen la lectura: gustos particulars, tipologia del text, valoració social…)

Es tracta de dialogar amb el text. Veure l’obra literària com una ceba que hem d’anar decapant. Emili Teixidor deia que la majoria dels lectors de bestselllers són com lectors de catorze anys, que no passen de la primera superfície.

El lector competent no es limita a la superfície del text, hi dialoga i surt transformat de la lectura.

“El lector és, quan llegeix, el propi lector d’ell mateix. L’obra de l’escriptor només és un instrument òptic que s’ofereix al lector per discernir allò que, sense aquell llibre, no podria veure d’ell mateix”. (Marcel Proust)

Llegir no és un procés automàtic, és una reconstrucció comuna i personal.

Llegeix amb llapis a la marca, marca damunt del llibre, subratlla i escriu als marges. Només pel fet de llegir amb un llapis a la mà ja passem de lector passiu a lector actiu. I, un cop acabada la lectura, fes una valoració del llibre llegit. Una valoració a fons, no només de la impressió superficial.

I no oblidis que ni les ressenyes crítiques ni els estudis dels experts poden substituir l’experiència de la lectura individual.

Info Tallers d’escriptura de tardor

 

 

 

El cor és un caçador solitari

La ciutat és trobava al bell mig del Sud. Els estius eren llargs, i els mesos de fred hivernal ben pocs. Gairebé sempre, el cel era d’un blau resplendent i petava un sol abrusador.

No vull deixar acabar el 2017, centenari del naixement i cinquanta aniversari de la seua mort, sense tornar a parlar de Carson McCullers.

Al febrer vaig escriure un post arran de la lectura de La balada del cafè trist, traducció de Yannik Garcia, que em va entusiasmar, i avui parlaré de la seua primera novel·la El cor és un caçador solitari, que van comentar divendres passat a la tertúlia del Club de lectura de la Biblioteca de Cabrils. A principis d’any es va parlar de recuperar tota l’obra en català d’aquesta autora i oferir noves edicions amb traduccions renovades. No és el cas, encara, de El cor és un caçador solitari, que hem llegit en una traducció de Ramon Folch i Camarasa, de 1965, força digna, però amb aroma antic.

Carson McCullersrient

Carson McCullers ocupa un lloc central en el panteó dels escriptors del sud dels Estats Units, al costat de William Faulkner, Thomas Wolfe, Katherine Anne Porter (per qui McCullers sentia autèntica devoció), Truman Capote, Tennessee Williams, Flannery O’Connor, Harper Lee i d’altres. Dic això per posar-la on li pertoca, entre els grans de la literatura. Quan la llegeixes notes que té fusta d’escriptora, i que no es tracta d’una fusta qualsevol sinó d’una fusta selecta. Això és el que pensava mentre llegia El Cor és un caçador solitari. També m’admirava de veure com tractava el tema del racisme, el sexe, la misèria social i la diferència de classes l’any 1940 i sent tan jove.

Diu Jordi Martín Lloret, un dels traductors de McCullers al català, i hi estic totalment d’acord, que té tirada cap als extrems i als contrastos i que sap com combinar magistralment la sordidesa amb la bellesa, l’amargor amb una certa esperança candorosa i la decadència amb un cert esperit de superació. A més, la descripció que fa dels paisatges i les atmosferes és d’una plasticitat corprenedora. És al·lucinant com podia fer tot això tan bé una noia de 23 anys. Ja tenia una talent i una maduresa artística impressionants.

El cor és un caçador solitari retrata la realitat social dels habitants de les ciutats del Sud nord-americà durant la crisi dels anys 30, quan la fam i la misèria imperaven per la major part dels habitants del país. Descriu amb tendresa diversos personatges marginals i solitaris (negres, alcohòlics, adolescents…), rebutjats per una societat que els ignora i no els escolta i que troben en el sordmut John Singer una orella on desfogar-se. Al mateix temps Singer viu en una permanent incapacitat de comunicar-se. Singer és un escoltador no professional, que quan es troba amb el que ell considera el seu únic amic xerra pels descosits.

Singer no arribà a saber mai fins a quin punt l’entenia el seu amic, quan li explicava coses. Però tant li feia.

El cor és un caçador solitari és una novel·la de personatges. Personatges que porten una vida dura, pateixen injustícies i manca de comunicació i cultura. Personatges marginals que tenen moments de llum: la música, la comoditat i el plaer físic, contemplar una noieta, el discurs escoltat, etc., però les desgràcies tornen i recorden a cadascú quin és el seu lloc en el món on viuen. El doctor Copeland, el mut Singer, la jove Mick (alter ego de McCuller), Jack el borratxo, Biff el del bar i tots els personatges principals són potents i deixen una petjada en l’ànima del lector.

A El cor és un caçador solitari McCullers dibuixa un entorn que desprèn un alè trist i aspre poblat per uns personatges embolcallats de solitud i, tot i així, traspua un fil d’esperança

¿Com havia estat, allò? Durant un minut, l’obertura es balancejà d’una banda a l’altra. Com una passejada o una marxa. Com Déu caminant en la nit. Tota ella quedà com glaçada per fora; només aquell començament de la peça li cremava per dins. Ni tan sols pogué sentir la continuació; es quedà allà asseguda, esperant, glaçada, amb els punys closos. Al cap d’una estona tornà a sentir la música, més dura i més forta. No, no tenia res a veure amb Déu. Era ella, Mick Kelly, caminant de dia i sola de nit. Sota el sol ardent i a les fosques, amb tots els seus projectes i els seus sentiments. La música era ella, la seva veritable personalitat.”

el cor es un caçador

Tallers:

Lectures fora de programa

Durant el curs el meu espai lector està segrestat per les lectures obligades que tinc als diversos clubs de lectura que condueixo. Segrestada però contenta, perquè gaudeixo molt de llegir els llibres programats i d’escoltar els comentaris dels altres lectors.  La realitat és que tinc poc temps per a altres lectures, al llarg del curs em vaig comprant llibres que em recomanen els amics o alguns prescriptors que m’inspiren confiança i aquells que senzillament em piquen l’ullet i els diposito en un prestatge que els tinc reservat. A partir del juliol, tot i que també  llegeixo diverses lectures programades per al curs següent, comença la festa i vaig traient els llibres nous de trinca que m’esperen al prestatge des de fa mesos. En el cas de lectures fora de programa no tinc pietat, si després de cinquanta o seixanta pàgines no m’han tocat la fibra literària, passen a la prestatgeria dels llibres per regalar a qui hi estigui interessat, potser més endavant els donaré una segona oportunitat, però és improbable amb la muntanya de llibres que encara no he llegit i els que tinc ganes de rellegir. Les lectures programades les llegeixo o rellegeixo fins a l’última pàgina.

He buidat el prestatge, només em queden dos llibres que no he tocat i que crec que m’agradaran molt.  Molts només els he tastat (he d’ajustar els meus prescriptors de capçalera). Dels benaurats en citaré tres que m’han entusiasmat.

lecura fora

Natalia Ginzburg és una autora que ara està de moda, l’han traduït al català diverses editorials i se  n’ha parlat molt. Ho celebro perquè fins aquest any no la coneixia. He començat per la seua primera novel·la El camí que porta a ciutat (traduït per Alba Dedeú) i continuaré amb Lèxic familiar. Es nota que El camí que porta a la ciutat és la primera novel·la, però pesa molt més la força de la seua prosa i la fusta de gran escriptora que traspua per tot arreu. Un gaudi de lectura.

Perquè no em sortís una murga, vaig escriure una vegada i una altra les primeres pàgines, intentant ser tan directa i tan seca com fos possible. Volia que cada frase fos com un fuet o una bufetada, diu Ginzburg.

Sí, senyora!

En segon lloc, vull parlar de L’amor que fa caure ciutats, d’Eilleen Chang, traduït per Carla Benet. Una altra perla. Art literari que em deixava contínuament amb la boca oberta. El postfaci de Ricard Planas és molt interessant i celebro que sigui post i no pre.

Puntuant d’1 a 5 a El camí que porta a ciutat i L’amor que fa caure ciutats, els poso un cinc. El tercer llibre és Lecturas de los rehenes de Yoko Ogawa (traducció Juan Francisco González Sánchez) i aquest surt del rànquing. A Ogawa ja l’havia llegit i vaig comprar aquest nou llibre amb una il·lusió fonamentada, però encara estic trasbalsada de la meravella que és. Tanta bellesa, tanta contemplació, històries tan boniques en un context tan bèstia.

Poso la foto amb les cobertes dels dos últims títols que queden al prestatge dels llibres fora de programa. Estic segura que seran experiències de lectura de les que a mi m’agraden.

20170904_195820.jpg

Aquesta setmana ja començo la programació dels clubs de lectura del curs 2017-2018.

Festa Major

Cerbi 1974.

Pel balcó obert entra un aire dolç i un fil de sol barrejats amb les notes d’un saxo. La Ramona té les galtes enrojolades d’emoció. El Joan interpreta d’oïda les cançons que escolta a la ràdio, descalç i lliurat a la música.

A la plaça de la Biga la gent, mudada, balla al ritme de la música. La noia gran de casa Anton a primera fila. El vell medecinaire acompanya el saxo amb l’acordió. Les vaques del país arriben pel carrer de Baix i s’enganxen a la festa bramant, alegres. L’oncle de l’Àfrica, el frare missioner, es remena a cavall del seu elefant que tot just passa pels carrers. A la cua de la festa les vaques americanes, vermelloses i amb banyes de cérvol, claven cornades contra les parets com si volguessin enderrocar el poble. La rua, amb el Joan al capdavant, segueix fins a la plaça Major. L’oncle africà aparca l’elefant i es posa a tocar el jambée. La Ramona només veu les pestanyes llargues i espesses de noi, els seus llavis rodejant la llengüeta, la tensió dels músculs al voltant de la boca. Toca amb molt sentiment, el que li desperta el vestit que voleia insinuant de la gran de casa Anton.

La festa, amb elefant i tot, havia estat més lluïda que mai, però l’endemà la plaça encara semblava més trista que altres anys, només un parell de gossos ajaguts a l’ombra. L’any següent, malgrat que la Ramona ja tindrà els desitjats quinze anys, la festa major serà la més ensopida de la història. El Joan tocarà sense ànima ni passió ni espurna, tothora abraçat a la seua nòvia francesa.saxo.jpg

Festa major és una versió breu d’un conte que es titula Amarcord, que vaig publicar per Sant Jordi de l’any passat. El vaig escurçar per llegir-lo al primer pícnic creatiu que es va fer a Ferrera el 30 de juliol. Pel camí han caigut personatges i matisos, però he respectat l’essència del conte.

A Farrera, paradís d’artistes, el dia 18 d’agost presentarem Cròniques de Kaneai i La nit als armaris. I el 16 i 17 de setembre, el taller escriptura i natura (clica!)Presentació Farrera 18.8.17

Conte d’estiu

PETRA

Té una madrastra que l’enverina com a la Blancaneus, amb pomes de l’hort, oloroses i cruixents, sabor de fruita del paradís. El verí és letal, activa unes partícules cel·lulars que només té ella, esmolades i virulentes. Contra tot pronòstic, la metzina no li ha provocat la mort sobtada i fulminant que era d’esperar; li  va paralitzant el cos i ensopint l’ànima a poc a poc. Petra fa honor al seu nom i resisteix misteriosament. La madrastra encara que no se’n sap avenir, confia que la noia no tardarà a caure pel verí personalitzat que no deixa rastre. Sí, Petra caurà, com la Blancaneus i la Bella Dorment. I com elles també despertarà perquè haurà patit una falsa mort. És més fàcil reviure a segles d’hivernació que uns segons després d’haver estat declarat sense marge d’error clínicament morta. Petra hiverna, de mode figurat, i despertarà literalment gràcies a una màgia desconeguda.pedresEstava acostumada que el seu pare l’anomenés reina i a ser la nineta dels seus ulls. Va perdre la seua mare amb cinc anys i gairebé no va tenir temps d’enyorar-la, el pare va multiplicar les seues atencions i l’afecte cap ella i els avis i les tietes, sempre que tenien ocasió, la van aviciar amb tot l’amor del món. Quan el seu pare es va tornar a casar, amb una dona que semblava una adolescent, Petra tenia dotze anys.

Ara en té setze i fa temps que les visites dels avis i les tietes es va acabar, es van anar espaiant després del nou casament del pare fins extingir-se del tot. La madrastra no li ha agradat mai. Al començament es limitava a ignorar-la i a prendre-li el pare, sense voler-li cap mal, però al cap d’uns anys, després d’anar amb el seu home a tots els metges i bruixots de més renom i no poder esquerar cap fill,  va començar a mortificar-la sempre que tenia ocasió amb acarnissament,  d’amagat del seu espòs. La madrastra cada matí li dóna la poma més grossa i deliciosa, que és pur verí per a la noia.

Avui, com cada nit, Petra mira el cel sembrat d’estrelles. És l’únic moment del dia que respira, la resta de les hores viu encartonada, intoxicada sense saber-ho. Té la finestra de l’habitació oberta de bat a bat i els llums apagats. Falten uns quants dies per a la pluja d’estels de Sant Llorenç però, com que passa llargues estones contemplant el cel nocturn, cada nit veu algun cometa. És una princesa captiva i sense corona en una torre amb una forat cap al cel per alenar. No mira l’hort ni el jardí sota la finestra, que la madrastra i el jardiner tenen endreçats i lluents i on hi ha la pomera carregada de pomes dolces, grosses, brillants i oloroses, com la que va mossegant distreta mentre llegeix les estrelles. Que bonic el camí de farina que dibuixa la Via Làctia! Se sent lliure i plena. Cada mossegada a la poma li congela i enfosqueix la ment, però no se n’adona. Els pensaments foscos li semblen naturals. Quan es posa al llit pensa en el Petit Príncep i l’enveja, perquè té una rosa que l’espera al seu planeta. També pensa en ET, que té una casa i vol tornar-hi. Ella no té ningú, ni mare ni pare ni avis ni amics ni amigues… Això pensa. Quan la mare va marxar se li va emportar un pessic de l’ànima i li va fer un forat que s’hauria tancat deixant només una petita cicatriu si no fos perquè la madrastra treballa sense descans per engrandir la ferida i provocar-li tots els esvorancs que pot. La madrastra és un bruixa que la colpeja d’amagat del pare, ella sent els cops i s’intoxica sense que els altres vegin altra cosa que la jove esposa oferint les pomes més grosses i aromàtiques a la filla del seu home. El pare de Petra veu la seua dona com a una noia innocent i fràgil, que necessita més protecció que la seua filla, forta com un roc. Petra és el retrat de la mare morta i la madrastra la vol matar. El verí de la buidor freda i insuportable li estreny la gola i els ulls se li  omplen de llàgrimes, pensa que no val res i desitja la mort, vol dormir eternament.

No han passat ni deu minuts quan es desperta. L’habitació és a les fosques, no es distingeixen les siluetes dels mobles ni dels objectes, però el marc de la finestra oberta brilla amb una llum blanca que no hi hauria de ser. Petra s’aixeca d’un sal i mira el cel nocturn. Hi són totes les estrelles, la llum de la finestra no les esmorteix, és una llum que no viatja, que roman enganxada al marc de la porta. La mira fixament intentant esbrinar què és, la llum es desplaça a l’ampit de la finestra i dibuixa un somriure i de seguida torna a ocupar tot el marc . “Que fort!”, exclama Petra amb un respiració fonda que desfà les toxines de la seua ànima. Seu a terra, amb una sobtada alegria,  mirant alhora el marc radiant i el cel estrellat. “Quina meravella!”, diu mentre atansa la mà a la llum de la finestra. Sent un pessigolleig que s’entén des dels dits de la mà cap al braç i la columna vertebral i tot el cos. Li agrada.

—La meva llum només viatja unes mil·lèsimes de mil·límetre i torna al punt de partida. No m’agrada la contaminació lumínica.

Petra es queda bocabadada en sentir parlar la finestra.

—Sóc ET.

—I jo el Petit Príncep.

—Volia disfressar-me d’aquest personatge que trobeu tan adorable, però he decidit il·luminar el que m’agrada més de la casa: la finestra de la teua habitació.

—Em pots llegir els pensaments?

—Fan més soroll que les teues paraules.

—D’on vens?

—De la galàxia Vent33. En un obrir i tancar d’ulls, com dieu aquí, però vosaltres amb la vostra tecnologia no hi arribaríeu ni sumant el temps de milers de vides humanes.

Petra es pessiga el braç per despertar-se i es fa mal.

—Has vingut sol?

—Nosaltres no estem mai sols, sempre estem units, sempre som tot.

—Ets un ET o un mestre budista?

—Ha ha ha! Fa uns minuts tenies la mirada fosca i ara els ulls et brillen d’alegria: tot és impermanent.

—Dona gust xerrar amb tu. Però demà la meva madrastra m’esperarà a la cuina i, si estem soles, em dirà “quina mala cara que fas, noia” i, si hi és el papa, m’oferirà la poma més grossa, dolça i olorosa que ha collit. També teniu pomeres al vostre planeta?

—Nosaltres no mengem, vivim dels aires del cel. Tampoc traiem residus, ni sòlids ni líquids ni gasos. Tens una pomera màgica a l’hort, llàstima que t’estigui matant.

 

Des de la visita d’ET, el primer que fa cada matí Petra quan s’aixeca és baixar a l’hort, arrencar un parell de pastanagues, rentar-les i menjar-se-les al costat de l’olivera que va plantar el seu avi fa trenta-nou anys, quan va néixer la mare.  Petra xerra una estona amb l’olivera, es veu que la seua mare també ho feia. La mare no xerrava sola i Petra tampoc, una conversa amb ET és millor que un depuratiu o un còctel vitamínic, però els observadors externs no s’han fixat que el tronc i les branques de l’olivera fan una llum que no viatja, enganxada a l’escorça. La madrastra li diu al pare que la nena no està bé, que parla sola, cada dia més. El pare no creu que la seua nena no hi toqui, al contrari, la seua primera dona també ho feia i era la persona que tenia el cap més ben posat del món. Petra ja no menja pomes, diu que se les emporta a l’institut i les dona a la noia que demana davant del supermercat, que les ven a preu d’or. Són una fruita de primera i només fan mal a Petra, que té els receptors cel·lulars específics perquè el verí sigui efectiu, per als altres són molt nutritives i sanes.

No menjar les pomes de la madrastra és el primer pas del programa de desintoxicació. El segon és allunyar-se de casa i agafar perspectiva. Petra demana dues coses al pare: que l’autoritzi a treballar durant tot l’estiu en un càmping a més de tres-cents quilòmetres de casa, a la costa, i que no li digui res a la madrastra fins que ja hagi marxat. Li explica molt bé perquè vol treballar: es vol fer gran i a casa ho té difícil perquè li donen tot fet. El pare se sent orgullós de la seua filla i fa el que ella li demana. La noia marxa cap al càmping la tarda que la madrastra és a la perruqueria. Abans de sortir abraça la pomera, no és la primera vegada que abraça a un arbre, després de les pedres, el regne vegetal, especialment els arbres, li desperta una gran simpatia, però mai havia notat la vibració de l’escorça com ara, un pessigolleig que alimenta directament la seua ànima, com només pot fer una mare. El seu pare la deixa a l’estació de tren, no insisteix a acompanyar-la fins al càmping, ja hi ha anat a comprovar que la seua filla sap molt bé el que es fa. Com la seua mare, que va decidir posar-li Petra.

Quan torna del càmping, a finals de l’estiu, Petra baixa al jardí i abraça l’olivera. ET ja no hi és. Estreny l’arbre amb ganes, com a un vell amic. És la seva manera de celebrar que s’ha fet gran i que, si cal, pot compartir espai amb la madrastra sense deixar de respirar. Mira la pomera màgica, sap que ara les pomes ja no li faran mal, però no en menjarà mai més per més saludables i nutritives que se suposa que són.

,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,

 

NOTÍCIA: El grup escènic d’Àneu Xants em va encarregat un miracle per afegir al Laberint de miracles, del Pep Coll i altres escriptors, que es representa a Esterri d’Àneu durant el Festival de teatre Esbaoila’t.  He escrit El miracle dels Pirineus que es presentarà el dimecres 19 de juliol a les 22 i 22.30 h. I el diumenge 23 d’11 a 13 h, a  l’Esbaiola’t  dins del Laberint de miracles. No t’ho perdis!

El cartell fa molt goig:

miracle pirineus