El dossier central de l’últim número d’agost de la revista Descobrir sobre el “Pirineu de Verdaguer” juga amb un as a la màniga: els col.laboradors que alimenten el dossier escriuen molt bé i parteixen de la base que l’epopeia poètica de mossèn Cinto al cèlebre llibre Canigó va anar acompanyada per una novel.la d’aventures: les…
via L’aventura de Verdaguer al Pirineu relatada per la revista “Descobrir” — Apologia de la curiositat
Parlem molt de creativitat però no insistim prou. Com pots alimentar-la?
Primer: practica l’escriptura automàtica, l’associació lliure, relaxa’t i deixa que les neurones treballin soles i et sorprenguin. Tots els meus tallers d’escriptura comencen amb uns minuts de pràctica d’escriptura automàtica, una mica d’aliment al cervell creatiu.
Segon: fes-te preguntes, són un aliment creatiu de primer ordre. Pregunta’t sobre els personatges, sobre els esdeveniments, sobre tu mateixa, sobre el bé i el mal, sobre qualsevol idea. Què passaria si… Què podria haver passat si… Per què?
Tercer: posa’t restriccions creatives. Per exemple: expressa la idea de la història en una frase que inclogui dues paraules agafades a l’atzar, escriu el relat en noranta-nou paraules, juga amb tres personatges enfrontats, escriu la narració sense la vocal a. Tenim tendència a seguir els camins mentals de més baixa resistència, a basar-nos en les idees i els recursos de sempre. Les restriccions ens forcen a explorar territoris desconeguts i a trobar sortides creatives.
Quart: varia el de punt de vista, reformula la qüestió central, mira la història des d’un angle diferent.
Cinquena: llegeix textos que t’interessen i que no entens. Segons Enrique Vila-Matas no hi ha lectura més estimulant per a la ment creativa. L’impacte artístic sense discurs explicatiu és pura dinamita creativa.
Tot el que desplaci la ment dels seus patrons habituals, fomenta la creativitat. Apunta’t a fer escalada si no n’has fet mai, ofereix-te per passejar els gossos dels veïns, vés-te’n uns dies a viure en un refugi d’alta muntanya.
I no oblidis que la creativitat vol dormir bé, moure’s i treballar. Dormir bé i tornar a la feina. Fer esport i tornar a la feina. Treball difús i airejat a l’ombra combinat amb el treball enfocat i conscient.
Llegir en veu alta és un plaer pels sentits del que llegeix i del que escolta, i un regal per a la memòria. El text llegit en veu alta és més difícil d’oblidar. És fonamental per desenvolupar el gust per la lectura, la paraula i la literatura, i una pràctica essencial per a l’escriptor.
Un llibre infantil agafa volada quan es llegeix o es conta en veu alta. Molta poesia és pura música i reclama entrar per l’oïda. La prosa també. Encisa, transporta, emociona i sacseja millor quan la llegim en veu alta. No només als nens, també als adults. Les paraules expressades a través de la veu, fosca, sensual, alegre, ronca, lluminosa, profunda, multipliquen la seva força. I les històries agafen una vitalitat increïble.
Llegir en veu alta també és molt important per a l’escriptor, diria que imprescindible. És la primera prova de foc per saber si un text funciona o no. Als tallers d’escriptura sempre recomano als alumnes que llegeixin els seus textos en veu alta, totes les vegades que calgui. La lectura en veu alta ens diu moltes coses, de vegades ens ho diu tot. No només és la música i el tacte de les paraules, les imatges també es pinten més vives i les olors se senten més profundes. Notem si el ritme és el que volem, si el text acaba quan hauria d’acabar o, per contra, continua més enllà del final o es talla abans d’hora, si la tensió narrativa puja i baixa quan toca, si la veu del narrador i dels personatges són tal com les imaginàvem, si tenim un bon conflicte i un bon clímax. Ho notem tot molt millor que llegint el text mentalment.
Quan els meus alumnes ja llegeixen en veu alta a casa i a classe comparteixen i comenten els exercicis amb total llibertat, els demano que facin un altre pas. Una lectura pública d’un treball acabat. És una modalitat de publicació: el text passa de l’autor al públic, i cada oient l’interpreta al seu gust. El que m’interessa d’aquest exercici és que, en primer lloc, es desprenguin del text i deixin que cada oient-lector el completi a la seva manera i que la sala s’ompli amb les paraules dels textos creats, amb les veus de les històries que es llegeixen. I, en segon lloc, però no menys important, aplaudir i celebrar el fet d’haver acabat unes obres i poder-les compartir.
Les sessions de lectures públiques són importants i agraden molt. Però la primera vegada que ho proposo sempre fa una mica de mandra. Primer costa sortir a llegir i després costa quedar-se amb el gust d’haver llegit i alliberat el text, sense córrer a voler saber què en diu la crítica per corregir-lo amb desfici. Costa respirar aquest pas que és crucial, quan l’artista es desprèn de l’obra acabada. Llegir en veu alta, respirar el text i deixar-lo lliure. Gaudir de la lectura compartida, celebrar la publicació d’una obra literària.
Llegir en veu alta s’assenbla a cantar i, si bé és cert que tots podem llegir, n’hi que que tenen més bona veu i més tècnica i ho fan millor. Hi ha professionals de la lectura en veu alta, com els actors i la gent de la ràdio. Escoltar un text a través d’una veu expressiva i experta és un plaer encara més gran. Les lectures públiques amb professionals de la lectura en veu alta que llegeixen els textos dels alumnes són espectaculars i faciliten el desprendiment del text acabat per part dels autors.
La lectura en veu alta és un acte de comunicació, un pont entre la paraula escrita i el receptor, amb una doble expressió la del text i la del lector que llegeix en veu altra. L’escriptor-lector quan llegeix el seu propi text, allibera la pàgina escrita. El lector que posa la seva empremta i la seva intenció al text escrit per un altre procura ser fidel al propòsit que suposa que l’autor ha posat en les paraules. El lector en veu alta interpreta, ha se saber fer diferents papers sonors, jugar amb diversos tons. Sóc conscient que la meva veu, personal i tirant a greu, no és massa expressiva i que no tinc gaires dots interpretatives. No sóc una professional de la lectura en veu alta, només una escriptora, però en sóc una apassionada.
Quan els nadons encara són a l’úter, ja poden identificar la veu de la mare i desenvolupen una sensibilitat per al reconeixement dels patrons rítmics i entonatius de la seva llengua nativa. La veu actua abans que els estímuls visuals. Per això l’estudi de la prosòdia, entonació accent i ritme, és crucial per comprendre com el sistema cognitiu humà processa els missatges.
Declamar com una professional no és fàcil, però llegir en veu alta sempre és molt beneficiós i un plaer.
Gràcies, Juan Tallón!
Durante un tiempo muchos nos creímos tan listos que llegamos a lamentar que Jorge Luis Borges (1899-1986) y Raymond Carver (1939-1988) no hubiesen escrito una novela. Pensábamos que con un libro así su obra habría completado el círculo, adquiriendo una forma perfecta. Menudos imbéciles. No nos dábamos cuenta de que eran tan buenos que fueron unos privilegiados que no escribieron novelas porque no hizo falta, y eso no aminoró –al contrario– su influencia entre una legión de lectores, escritores y críticos. Me temo que hay que ser mal lector para echar de menos en su corpus bibliográfico una novela. Novela ¿para qué? ¿Qué necesidad? Sus cuentos y su poesía son cimas absolutas. «No creo que escribir historias cortas deba ser necesariamente un trampolín para escribir una novela», sostenía Carver. Borges nunca escribió un texto que tuviera más de diez páginas. Le parecía demasiado vulgar. Concentraba la prosa, empujando 
la precisión…
View original post 216 more words
Per escriure bé cal tenir el coratge d’escriure malament. Qui és la guapa que balla com una ballarina professional des del primer dia, sense passar per la fase d’ànec? Per arribar a fer-ho molt bé, primer ho has de fer malament. No hi ha un altre camí. Per aprendre a parlar una nova llengua has de començar trinxant-la, per força. En el cas de l’escriptura, exactament igual, però com que tots poc o molt ja en sabem, de llegir i escriure, només ens preocupem de fer-ho bé. Doncs, per millorar significativament, has de tenir el valor de fer-ho malament.
Aixeca els frens i escriu a tota pastilla, que la por a escriure malament i la mania de voler escriure molt bé, com Sagarra o la Rodoreda, no t’atrapin. Ja tindràs l’oportunitat de revisar i reescriure el text, no ho oblidis i posa el turbo, que el crític intern no t’atrapi. Digues-li que ja revisaràs, promet-li que sempre corregeixis el text, més endavant, prem l’accelerador i deixa’l amb la paraula a la boca. Corre! Que no t’atrapi amb les seves pors.
La redacció és la segona fase de les tres del procés d’escriptura i, contra el que molta gent pensa, és la més curta i la més ràpida. La primera fase és la planificació, cal pensar, inspirar-se, posar l’antena, documentar-se, tenir clara la idea i el tema, visualitzar el muntatge i tenir clar l’efecte. L’última fase és la revisió i la reescriptura. Passar la prova del coto-fluix i millor el text, si cal. I, per últim corregir-lo. Aquestes dues fases, la primera i l’última, són les més llargues i les més lentes, cal posar-hi la part racional, pensar. Però quan redactis, aixeca el peu del fre i tira milles. Si ho fas així, tot i el temps que passaràs revisant i corregint i no aixecaràs el vol. Primer redacta i, després, corregeix.
Escrius amb el fre posat? No ho facis.
Et frenes per què et costa començar?
Això és que t’has menjat la fase de la planificació, d’agafar notes, de pensar, de documentar-te, de fer esquemes…
Si, tot i haver planificat el text, el full en blanc t’espanta és que ets molt perfeccionista i dubtes contínuament, i no confies prou en la teva capacitat com a escriptor. Segurament la confusió és deguda a un excés d’idees que no saps com endreçar ni seleccionar. L’escriptor massa perfeccionista vol crear i editar a la vegada i contínuament atura el flux de l’escriptura, és com frenar i accelerar al mateix temps. Molt cansat i improductiu.
Et bloqueges a mig camí i no saps cap a on tirar?
Pot ser que et bloquegis perquè dubtes entre diverses opcions i no saps per on tirar o que has perdut el far, el sentit. Si escrius a tota velocitat, no tindràs temps de dubtar ni de pensar. D’això es tracta.
És l’excés de paraules que et frena? Sobreescrius?
Si escrius tres vegades més de les paraules necessàries per dir una cosa, tant si escrius lent o ràpid, no passa res. És una de les modalitats d’escriure malament i s’ha d’aplaudir. Si és el teu cas, tens garantida una fase de reescriptura ben llarga. Tindràs una feinada esporgant el text. Escriure més del compte i divagar està relacionat amb la falta de concentració i amb una planificació pobra. Si planifiques bé, et costarà més divagar.
Una bona planificació i una redacció ràpida, sabent que tenim un espai de revisió i reescriptura, són una bona medicina pel bloqueig i la divagació. I no oblidar que no només tens el dret d’escriure malament sinó que en tens l’obligació. Com també tens l’obligació de confiar en l’escriptor o escriptora que ets.
Deixa que les neurones facin associacions lliures i que la teva escriptura sigui creativa, ja tindràs temps de revisar i deixar el text tan ben escrit com sàpigues. Aixeca els frens i escriu malament sense por!
Per què sóc una fan dels tallers d’escriptura? Perquè jo, que sempre he estat molt lectora i treia bones notes de llengua sense esforç i de manera directa o indirecta sovint m’han dit que tenia una intel·ligència lingüística i narrativa, amb vint-i-dos anys i una formació universitària científica tenia por d’escriure, gairebé pànic, de fer-ho malament. Em pensava que per fer literatura havies de tenir un domini de la llengua pròpia del filòleg, haver llegit tots els clàssics de la literatura universal (jo havia llegit bastant, però em faltava molt) i haver fet estudis de literatura comparada. Pensava aquestes bestieses i ningú em treia la bena dels ulls. Al contrari, tothom esperava de mi que em dediqués al que havia estudiat, a la ciència. Com si els coneixements es col·loquessin en calaixos incomunicats. Com si l’art i la creació no fossin per a tothom. Fins que vaig conèixer els tallers d’escriptura creativa i se’m va eixamplar l’horitzó, en el meu cas també es va sembrar la primera llavor del canvi de vida que em convertiria en l’escriptora i professora d’escriptura que sóc ara.
Què tenen els tallers d’escriptura?
Per això, des que vaig descobrir els tallers d’escriptura creativa com a alumna, ara fa vint-i-cinc anys, en sóc una fan. Jo necessitava un espai on se m’engresqués a crear i el vaig trobar en els tallers d’escriptura. Vaig descobrir dues autores de capçalera que em van ajudar a entendre que, en primer lloc, es tracta de relaxar-se i de no tenir por de les paraules que surten ni de com s’ajunten i en criden d’altres. Julia Cameron i Natalie Goldberg, professores d’escriptura creativa a diverses universitats dels Estats Units, i autores d’uns quants llibres sobre aquest tema, em van dir el que necessitava escoltar: que, diguessin el que diguessin els sacerdots de la cultura i la literatura, escriure era fàcil i era un plaer.
A Catalunya, malgrat que tenim una tradició important de premis i tertúlies literàries, fins fa gairebé tres dècades no hi havia centres on estudiar l’art i l’ofici d’escriure. Com si els escriptors, a diferència dels músics, els pintors i altres artistes, ja naixessin com bolets ensenyats. Aquesta anomalia encara perdura, l’escriptura creativa, a diferència d’altres països, no s’ha integrat als currículums escolars i universitaris, però hem avançat i ara tenim escoles d’escriptura i entitats que ofereixen tallers i cursos.
No sé exactament quan van arribar els tallers d’escriptura a Barcelona, em sembla que als anys vuitanta. Ho van fer de la mà d’escriptors i filòlegs llatinoamericans que estaven familiaritzats amb el funcionament dels tallers de creació literària als seus països d’origen. Jo els vaig descobrir a finals dels vuitanta amb l’Alejandra Rifé i la Zulema Moret. Participar en aquests tallers literaris em va canviar la vida, perquè m’oferien el que realment necessitava i abans d’inscriure-m’hi encara no ho sabia. Després vaig seguir molts altres cursos interessants, alguns claus en la meva trajectòria, com la formació com a guionista audiovisual, però els fonaments filosòfics i metodològics dels tallers que imparteixo com a professora els vaig aprendre amb l’Alejandra Rifé i la Zulema Moret i els vaig refermar amb els manuals d’escriptura creativa de Julia Cameron i Natalie Goldberg.
Crec en els beneficis dels tallers d’escriptura creativa i tinc fe en l’aprenentatge de l’experiència més que en cap altre.
El primer text literari que vaig publicar, l’any 1995, titulat Perfums, forma part del recull de textos dels tallers de la Zulema Moret Esbossos.
Es remou dins dels llençols estranys, embolicat amb els efluvis que li dibuixen un somriure als llavis. La llum que es passeja pel seu rostre no aconsegueix que obri els ulls. Finalment es desperta. On és? El perfum dolç i penetrant li retorna la consciència dels records immediats. Palpa el cos de la Maria al costat buit del llit i ensuma amb avidesa la fragància que li ha canviat la vida.
Entra a la cambra de bany, i encara s’imagina la Maria que li somriu i li ofereix els llavis entreoberts. A la dutxa el doll d’aigua a la cara i a la pell li desperta un altre record, un perfum, àcid i sec. Veu la Laia a la porta de l’habitació de l’hotel, nota l’impacte de la seva mirada freda i reprovadora i els esguards furtius adreçats a la Maria, que seu amb ell al sofà.
Eren en un hotel a Berlín, en terra de ningú. La Laia i la Maria tenien un congrés i ell havia acompanyat la seva dona. Va ser ella qui, amb la seva gelosia, va fer saltar l’espurna que encendria el volcà. La Laia va notar la química i l’electricitat que l’unia amb la Maria i li va mostrar el vertigen del cos que s’amagava sota el vestit vermell de l’amiga. Va ser ella qui el va empènyer cap a l’adulteri i la mentida. La Laia va embogir per culpa del perfum dolç i penetrant, que s’havia instal·lat a la seva habitació de matrimoni. Sabia que tota la seva dignitat, elegància i bellesa no pesaven res al costat del cos generós i sensual de la seva amiga, i va precipitar l’abraçada dels amants.
La Laia va marxar de l’hotel i ell no va fer res per retenir-la. Com de costum vestia de negre, la seva bellesa era perfecta i freda. Quan ella va haver sortit de l’habitació ell va obrir les finestres de bat a bat, perquè també marxés la flaire refinada i gèlida del seu perfum de marca superior.
Deixa que sigui la mà la que et porti on ella vulgui, que siguin les frases i els mots els que s’encadenin tots sols, sense brúixola ni mapa. Escriu a mà, dibuixa les paraules i recull els beneficis de la llengua i del dibuix, dels dos hemisferis cerebrals. Aquest és un camí per estimular la creativitat literària: partir del present del cos, del present de les paraules que van sorgint i teixeixen un text espontani.
Natalie Golberg afirma que a l’hora d’escriure gairebé sempre barregem el creador i l‘editor. Per entrenar la part creativa, que sovint és la que necessita més entrenament, has d’escriure sense parar, córrer perquè l’editor no t’atrapi amb els seus judicis. Mentre mantens la mà en moviment no deixes entrar les crítiques paralitzants de l’editor. El següent pas és perdre el control, deixar-te anar, que no et preocupi si és correcte, apropiat, interessant u original, que no et preocupi ni la puntuació ni la gramàtica ni la documentació. Escriu sense parar de la manera més concreta possible i, com diu Bradbury, vés directe a la jugular. Escriu amb grapa.
Aquesta tècnica s’anomena escriptura automàtica o escriptura lliure. És molt senzilla de practicar i aporta molts beneficis. Estimula la creativitat i potencia la veu literària. Jugues a escriure sense saber on vas i et descobreixes en les paraules que flueixen misteriosament. Viatges a racons poc transitats de la teva ment, rics en sensacions, emocions i idees creatives. Viatges a llocs genuÏns i originals. L’escriptura automàtica també s’utilitza per trencar la famosa por al full en blanc, i és molt bona medicina per a la malauradament estesa temença a escriure malament.
Segons Nathalie Golberg, la ment, el paisatge de l’escriptor, no és un jardí amb fileres de gladiols sinó una selva viva, espessa, afamada i plena d’energia. No té res de cortès i convenient. Hi estàs d’acord, oi? Quan practiques l’escriptura automàtica ho veus. Nathalie Golberg també considera que ser escriptor és una forma de viure, que l’escriptura és com el zen. No pots aprendre a escriure ni a meditar escoltant conferències, has de seure i meditar o escriure. En l’aprenentatge de l’escriptura, com en el zen, no hi ha res de nou. Res que sigui significatiu.
Des dels cinc o sis anys que escrius i encara tens por de fer-ho malament? T’has d’alliberar de la por a escriure malament. Per escriure bé cal que no tinguis por a escriure malament. Els nyaps són molt instructius, no has de voler evitar-los, si els mires bé sempre ajuden i, de vegades, resulten que són perles insospitades. No et comparis amb Borges ni amb la Rodoreda, perquè és una bestiesa. Un suïcidi. Si vols, agafa’ls com a fars, estudia’ls i copia’ls sense pudor. El que importa és que deixis fluir la veu de l’escriptora o l’escriptor que ets, que et passegis per la selva de la teva ment sense por i que trobis la teva manera d’escriure.
Julia Cameron comenta que l’escola ens ensenya a escriure amb vestit militar: fas faltes d’ortografia, aquesta paraula és incorrecta, et falla la sintaxi, no t’expliques prou bé. Quantes vegades et van dir a l’escola que el teu text feia una olor que enamorava, que era ple d’imaginació i imatges suggeridores, o que se n’escoltava la música?
Si t’ho van dir sovint, has tingut molta sort. La majoria vam quedar enfaixats dins del vestit militar, amb por de moure’ns i de trencar qualsevol norma, de no fer-ho bé. No dic que la gramàtica, l’ortografia, la semàntica, la tipologia textual, les influències literàries i les claus d’un discurs eficaç no siguin importants. Ho són molt i les has de conèixer si et vols dedicar a escriure, però primer t’has de poder expressar sense por.
L’escriptura automàtica t’ensenya a confiar en la teva ment, caòtica i salvatge, i a trobar la teva veu. T’ajuda a no tenir por d’escriure malament. L’escriptura automàtica és el goig d’escriure, de deixar-se portar per les associacions lliures, d’explorar els teus paisatges mentals, sense altra pretensió que l’alegria de passejar-hi. Practicar l’escriptura automàtica és posar oli a la mà que escriu i que està estretament connectada amb el nostre cervell.
