3 suggeriments per crear tensió narrativa

Com va dir Oscar Wilde: El suspens és horrible. Espero que duri.

La tensió narrativa és el que impulsa a llegir una història fins al final, fa que el lector no deixi de preguntar-se què passarà a continuació. Anticipar-se a la revelació final diverteix el lector i l’esperona a continuar llegint.

El conflicte és la base de tota història i d’ell neix qualsevol forma de tensió narrativa. En tota ficció l’art de la història i l’arc del personatge han d’estar tibants. La tensió narrativa sosté l’arquitectura de la ficció, sense tensió les trames perden consistència.conflicte1Com pots incrementar el grau de tensió?

  1. Digues no als personatges.

Per escriure una bona història, dóna-li al teu personatge una meta, un objectiu, alguna cosa per la qual lluitar. I després posa-li les coses difícils. Que s’esforci, que fracassi, que ho torni a intentar. Pensa en què és el pitjor que li podria passar.

  1. El món no és un lloc perfecte.

Incloure en la teva història els problemes que afecten les nostres societats no només li donarà més profunditat sinó que també és una font de tensió.

Potencia els desacords i alimenta la discòrdia. Fes que els teus personatges discuteixin, que no s’entenguin, que tinguin opinions oposades i no cedeixin amb facilitat. Que els teus personatges no siguin perfectes (=avorrits).

  1. Eleva la recompensa.

El protagonista ha de tenir un objectiu, vol aconseguir alguna cosa. Una bona manera d’augmentar la tensió és, quan la història ja estigui avançada, engrandeix la recompensa. Quan s’incrementa la recompensa apareixen nous obstacles i més forts. Per exemple, l’escriptora ja no només vol publicar la novel·la sinó que també vol ser la primera del catàleg i això complica més el repte. Si apuges el to del conflicte, automàticament també augmentes l’interès del lector.

Si hagués d’escriure una sola frase sobre aquesta qüestió tan rellevant, et diria: fes del conflicte el centre del teu relat.

conflicte

Els meus tallers d’escriptura d’hivern (clica)

Anuncis

Retalls de la història en directe al club de lectura de novel·la històrica

Acabava de sortir de la biblioteca amb un exemplar de El árbol de la ciencia de Pio Baroja i recordava amb el sucre dels records positius el professor de literatura de final de la primària i el d’història de principis de la secundària, ambdós fans de la generació del 98, quan vaig veure que Juan Tallón acabava de publicar el post que enganxo al final i que també “parla de Baroja”. Jo no vaig fer com en Tallón, vaig passejar quatre dies amb el llibre i el vaig llegir, de la primera paraula a l’última. No em va semblar que l’obra tingués més d’un segle, tot i que era ben clar que narrava en directe els últims anys del segle XIX i els primers del XX. Aquesta setmana comentarem El árbol de la ciencia a la tertúlia del Club de Lectura de la Biblioteca Sofia Barat, una trobada molt prometedora perquè comentaren les paraules del gran cronista de l’Espanya del tombant del segle XIX al XX. La història en directe.

Ramon_Casas_-_MNAC-_Pío_Baroja-_027588-D_006576

Pio Baroja retratat per Ramon Casas.

Promesas que no valen nada — Descartemos el revólver.

En noviembre de 2015 salió a la luz Los caprichos de la suerte, una novela inédita de Pío Baroja que había permanecido guardada durante décadas en una vieja carpeta. Escrita a máquina, con letra azul, incluía un sinfín de adicciones manuscritas del propio Baroja. En la introducción, José-Carlos Mainer advertía que se trataba de una […]

via Promesas que no valen nada — Descartemos el revólver

18 Consells d’escriptura per al 2018

Raquel Picolo

  1. Escriu per expressar el que vols i no només (en tot cas, també) per impressionar els teus lectors.
  2. Digues el que vols dir i pensa en el lector, no l’avorreixis, sedueix-lo.
  3. La pràctica conscient t’ajuda a millorar l’escriptura. Escriure cada dia és la millor manera d’avançar.
  4. La lectura del teu treball en veu alta t’ajudarà a escoltar com sona a altres lectors. Grava les teves lectures en veu alta i escolta’t.
  5. La brevetat juga a favor de la claredat i la intensitat de la comunicació. Pregunta’t sempre si pots eliminar paraules, frases o paràgrafs.
  6. Practica l’escriptura automàtica al matí, després d’aixecar-te, els teus textos guanyaran espontaneïtat i seran més genuins.
  7. Esbrina si ets escriptora, contadora d’històries o les dues coses.
  8. Somia les històries en gran.
  9. Pregunta’t si les teves històries tenen un bon conflicte.
  10. Fes la teva llista de paraules de les quals abuses i d’errors gramaticals que…

View original post 88 more words

Moments 2017

 

GENER: Presentacions de Cròniques de Kaneai Vilassar de Dalt amb Joan Casanovas, NoLlegiu amb Gemma Pellissa, Dòria llibres amb Marta Pera, Ecomuseu d’Esterri d’Àneu, amb Oriol Riart, Amics de les Arts de Terrassa amb Toni Bernabé.

golferichs2.2

FEBRER: Taller d’escriptura creativa. Casa Golferichs, Barcelona.

raquelterrassaficurs

setmanadelalectura Esterri 2017

MARÇ: Taller de Conte literari. Els Amics de les Arts de Terrassa. Taller de Conte literari. Biblioteca Esterri d’Àneu. Setmana de la lectura.

flavia.

ABRIL: Club de lectura Biblioteca de Premià de Mar. Amb Flavia Company, parlant de Haru.

club de lectura de GAva

cabrils1

MAIG: Clubs de lectura de la Biblioteca de Gavà i de Cabrils endolcint les tertúlies sobre Sueño profundo y Manual per a dones de fer feina.

Fundació Pla Autobiografies

Alzamora VdM

JUNY: Fundació Pla (Palafrugell) sessió final taller Escriptures autobiogràfiques. Club de lectura Biblioteca de Vilassar de Mar, amb Sebastià Alzamora parlant de Dos amics de vint anys.

20170723_132317.jpg

JULIOL: representaicó del meu primer guió teatral El miracle de les muntanyes. Grup escènic d’Àneu Xants, direcció Roger Cònsul.

IMG_2755 Antoni Plans RED.jpg

AGOST: Presentació de Cròniques de Kaneai i La nit als armaris al Centre d’Art i Natura de Farrera, amb l’Elisabet Vallès, lectora de luxe.

20170917_121436

SETEMBRE: Taller Escriptura i Natura, Centre d’Art i Natura de Farrera.

C.Morales 4

OCTUBRE: Club de lectura Biblioteca Sofia Barat. Amb Cristina Moreno parlant de Terroristas modernos.
DolorsMiquelAP2

NOVEMBRE: Club de lectura Biblioteca de Vilassar de Mar. Amb Dolors Miquel parlant de Missa pagesa.

 

DESEMBRE: Una barreja de fotos per tancar l’any. Biblioteca Can Manyer, Casa Elizalde, Biblioteca Vilassar de Mar, Ecomuseu Esterri d’Àneu, Parades de Sant Jordi, Casa Golferichs, Catcom 2017, Cervera Fira del Llibre, Biblioteca Josep Soler Vidal de Gavà.

Bon Nadal!

Com l’amic Gabriel Jaraba et deixo amb unes reflexions sobre el Nadal de G.K. Chesterton publicades a El espíritu de la Navidad (Espuela de plata. 2017) que m’han agradat força.

naixement

Foto: José Porras Elemaki.

«No es más inevitable relacionar a Dios con un niño que relacionar la fuerza de la gravedad con un gato. Ha sido creada en nuestras mentes por la Navidad porque somos cristianos, porque somos psicológicamente cristianos aun cuando no lo seamos en un plano teológico. En otras palabras, esta combinación de ideas, en frase muy discutida, ha alterado la naturaleza humana. Realmente hay una diferencia entre el hombre que la conoce y el que no. Puede que no sea una diferencia de valor moral, pues el musulmán o el judío pueden ser más dignos según sus luces, pero es un hecho patente acerca del cruce de dos luces particulares: la conjunción de dos estrellas en nuestro horóscopo particular. La omnipotencia y la indefensión, la divinidad y la infancia, forman definitivamente una especie de epigrama que un millón de repeticiones no podrán convertir en un tópico. No es descabellado llamarlo único. Belén es, definitivamente, un lugar donde los extremos se tocan».

Conte de Nadal

Sopa de mandonguilles, pollastre farcit i torrons

El parc infantil era més o menys al racó de sempre però semblava un altre, brillava inundat per una llum especial que la Maria mai havia vist que entrés per la finestra del saló. Una llum blanca que li descobria una mirada del seu fill nova, de tonalitat entre el gel i el mar. Era com si veiés el seu nen per primera vegada. La Maria va notar una fuetada i una punxada de dolor al baix ventre. No només els mateixos ulls, també els mateixos cabells. Com no ho havia vist abans? Segur que l’embrió que es va fer perdre no s’hauria semblat a ell ni la meitat que el seu fill de l’ànima, que li somreia innocent. La Maria era una dona forta, per fora i per dins, col·locava el seu cos, sempre en guàrdia, amb elegància i es movia amb una elasticitat natural. Una verge il·luminada que contemplava el seu fill descobert de nou mentre esperava que arribés la cangur per poder marxar a l’escola de karate a treballar. Estava una mica impacient, la noia no arribava i ella volia ser al tatami quinze o vint minuts abans de començar la classe, en realitat no era la cangur sinó els nous ulls que acabava de descobrir en el seu fill que la destarotaven.

—Fill meu, preciós! —va dir mentre abraçava el nen tendrament.

Com havia estat tan cega? El fruit de la fecundació anònima portava l’ADN del pare no volgut escrit als ulls, a la pell i als cabells. Com podia ni remotament pensar que els espermatozous del cabró que l’havia violat als lavabos de la discoteca, mentre altres joves entraven i sortien, esnifaven, orinaven, follaven i la miraven sense veure-la i no l’ajudaven, i les noies s’arreglaven el maquillatge i el pentinat i tampoc la socorrien, que la llavor d’aquell cabronàs arribaria a una clínica d’inseminació in vitro envoltada d’higiene i tecnologia asèptica, on seria encriptada i etiquetada? El turista nòrdic, guapo i ben plantat, amb la cartera farcida, s’avorria lligant i seduint i buscava emocions més fortes. Al vespre només era una nena de vint anys i de matinada una dona vella, foradada i trencada. No va voler esbrinar res del malnascut que la va fer passar per l’infern en aquell lavabo de discoteca. Només volia oblidar-lo. I el retrobava reencarnat en el seu fill de l’ànima.

Va anar a urgències i, després, es va canviar de metge de capçalera, per una metge, només perquè no volia parlar d’allò amb un home. Què podia entendre, un home? Després va visitar la ginecòloga i al cap de dos mesos va avortar. S’hauria arrencat ella mateixa amb les ungles aquella vida que li naixia a la panxa, ella que abans de tenir la regla ja volia ser mare. No va acceptar el suport d’un psicòleg ni d’una psicòloga, tampoc va tirar endavant la denúncia perquè no es veia amb cor de suportar un procés judicial. Les dones no necessitaven lamentar-se amb les amigues ni confessar-se amb un psicoterapeuta ni la clemència d’un jutge més o menys masclista, el que necessitaven era agafar les armes i aprendre a defensar-se. Dominar, com a mínim, un art marcial. Dotze anys després de la nit a la discoteca que li va canviar la vida no hi havia cap home al barri capaç d’agredir-la. Potser en Li? No, ell no, era un autèntic mestre de kung fu.

La Maria observava el petit Pau amb atenció. Els ulls eren clavats als del cabró que la va prenyar d’un tret agre, que li va repetir durant un temps en forma d’acidesa d’estómac, marejos i vòmits. Un cabró que es va arrencar de la matriu i d’entre les cuixes i li va deixar un forat a les entranyes que només podia omplir un altre fill, un fill volgut. Després d’avortar la llavor del dimoni va sentir una ànsia desesperada de ser mare, de notar com creixia la flor de la vida a les seves entranyes. Tres anys després volia ser mare, i sis anys després, també. Es va fer inseminar onze anys després d’haver  avortat, i va anar molt bé. Pensava que tenia un nen Jesús, fins que va veure que el petit Pau la mirava amb els mateixos ulls nòrdics que ella feia dotze anys que havia volgut esborrar i va entendre perquè els rinxols gairebé blancs i perquè amb només sis mesos acabats de complir el nen era un petit gegant de pell transparent. Ella era de talla mitjana, tenia l’iris de color caramel i els cabells castany fosc. La Maria es va bellugar per anar a obrir la cangur, seguida per l’estranya llum que fins aquell moment havia il·luminat el parc del nen, una llum que es menjava les ombres.Los_Reyes_Magos_en_iluminación_navideña_en_Madrid,_Spain.JPGEls nois, de quinze a divuit anys, es concentraven als marges del tatami amb els kimonos posats. En Li, immutable, seia en una postura del lotus perfecta. La Maria caminava nerviosa a prop del xinès, no podia fer la classe perquè les ganes que tenia d’etzibar cops mortals eren massa grans i tenia por de descontrolar-se. Tancava els ulls i s’imaginava tots els nois estesos pel tatami, morts.  Va intentar també imaginar-se una lluita amb en Li però no podia visualitzar la fi del combat, no estava segura de poder guanyar-lo. En Li s’havia presentat a l’escola oferint-se per fer el que calgués a canvi de sostre. Vivia al dojo i totes les seves pertinences cabien en una taquilla. La Maria no sabia res d’ell només que era bona persona i un mestre d’arts marcials, i que estava sol. Tenia l’aparença d’un adolescent però no ho era. El va deixar entrar a l’escola amb tota confiança, massa? Sabia que en Li podia ser una màquina de matar però intuïa que era un àngel. El seu aspecte, tan llunyà dels patrons escandinaus, li feien pensar que era inofensiu, i li ho confirmava el respecte que mostrava per la imatge de l’Arcàngel Sant Miquel. Sí, era per culpa de l’arcàngel que, inconscientment, havia arribat a la conclusió que el xinès era inofensiu. En Li va obrir els ulls i va desfer la posició de lotus, la Maria li va demanar que fes la classe sol i va entrar a la sala petita, la de boxa.

No va mirar l’arcàngel, que penjava en una de les parets com solia fer sempre, va anar directa a posar-se el xandall, les esportives i els guants per enfrontar-se al sac. El cap dels exèrcits celestials, el guerrer d’ales grans, amb el cos musculat, espasa en mà i el peu damunt d’un dimoni gegantí vençut mirava com la Maria colpejava el sac amb fúria. El pòster de l’Arcàngel Sant Miquel era molt realista, tret que l’àngel sortia d’un fons lilós trencat per una llum estranya que es menjava les ombres. La Maria suava. Saltava i colpejava la cara de l’home ros amb ulls blaus, amb molta ràbia i energia, però no li inflava cap pòmul ni li trencava el nas ni li feia brollar la sang. Saltava i colpejava el sac amb contundència i el rostre de l’enemic no s’immutava. Va pegar i pegar fins que no va poder més i es va deixar anar a terra, exhausta i xopa, i es va posar a plorar llàgrimes silencioses. Va pensar en en Li, que menava la classe amb eficàcia i sense paraules, només fent, per primera vegada des que el coneixia es va preguntar perquè estava sol, potser no era tan bo com ella creia. Els nois ja havien marxat. Es va eixugar la cara amb un mocador de paper i va entrar a la sala gran.

—Lluita amb mi —va dir en Li.

La Maria li va fer una reverència i els dos van entrar al tatami. Una nova reverència i va començar el combat de karate, joc de cames i la guàrdia alta, la primera a atacar va ser la Maria, en Li va parar i esquivar l’atac, més joc de cames i la guàrdia ben posada, la Maria colpejava amb braços, cames i peus i en Li la parava sense perdre l’equilibri, continuaven saltant sense parar fins que la Maria es va enlairar i va etzibar un cop de peu que va fer caure el xinès però de seguida va saltar per l’aire com si fos una molla i li va clavar el cop fatal.

—Em pensava que era invencible —va dir la Maria.

—T’he guanyat perquè sempre lluito amb l’esperit del kung fu. M’agradaria ensenyar Kung fu a la teva escola.

—Seré la teva primera alumna, Li. Ara et vull demanar una cosa jo a tu, espera un moment.

La Maria va tornar a la sala petita i va treure un tub de dins del sac de boxa i va extreure un dibuix, el retrat en color d’un home jove, amb els ulls blaus i els cabells una mica llargs rinxolats i molt rossos. Es va atansar a en Li i li va allargar el dibuix.

—Em podries trobar aquest home?

—Ho puc intentar .

Tres setmanes després en Li mostrava a la Maria les fotos de dos homes rossos i d’ulls blaus idèntics. I li passava les senyes de la casa on vivien, a Barcelona. Dos pares al preu d’un, dos bessons univitel·lins amb el mateix ADN. Solters. La Maria va haver de seure damunt del tatami, allí el tenia, era un dels dos. Li va semblar que, tot i la fisonomia idèntica, un dels bessons s’havia begut la nit i l’altre algunes espurnes de llum. Es va emportar les fotos a casa per ensenyar-les al seu fill. No eren víkings, només pijos, de llunyana ascendència noruega, i vivien la zona alta de Barcelona.

—Fill meu, preciós!

 

Al Passeig de la Bonanova s’acabaven d’encendre les llums de Nadal. La Maria portava gorra i guants i dues motxilles, una al davant amb el nen a dins bevent de l’escalfor del  cos de la mare i una altra al darrere amb coses per l’infant. Caminava per la vorera seguida d’una llum estranya que es menjava les ombres. Es va aturar davant d’una casa unifamiliar amb jardí, damunt de la bústia una placa posava Bufet dels advocats Marcel M.V. i Lluc M.V. Al costat de la porta principal hi havia un parterre florit, amb ciclàmens, pensaments i prímules. Un esclat de colors que va pensar que agradarien al petit Pau, però va témer que si el posava damunt de les flors potser no el trobarien de seguida i va deixar el nen al replà de l’escala, embolicat en una manteta. Tot indicava que els dos bessons ho feien gairebé tot junts, segur que pujarien en Pau amb totes les comoditats. Tindria dos pares. En Pau sabria guanyar-se al més dolent dels germans, el que la va violar i que a les fotos té cara de dimoni, el Marcel. Segur que quan veurien que era clavat a ells, els dos l’estimarien, ella no podia tenir al bressol el retrat de l’home que va matar la seva joventut i la seva innocència. La Maria va agafar el nen en braços i el va abraçar fort, “Fill meu, preciós!”, li va dir a cau d’orella.

Quan anava a tocar el timbre, va sentir veus que s’atansaven i va sortir corrents del jardí i va continuar corrent pel carrer Ganduxer, que feia baixada. A la primera cruïlla va frenar en sec, un Arcàngel Sant Miquel de llum amb una espasa de foc a la mà ocupava tot el carrer i eclipsava la il·luminació de Nadal. Els cotxes i els vianants, sense ombra, el travessaven com si no hi fos. L’àngel mirava la Maria i la Maria el mirava a ell. Amb l’espasa de foc li assenyalava el Passeig de la Bonanova.

—No puc criar un nen que em mira amb els ulls del meu botxí. Deu seu el meu karma haver de barrejar els meus gens amb els de M.V. i gestar i parir el resultat. El nen estarà molt  bé amb ells, els gens M.V. el protegiran.

L’arcàngel continuava assenyalant amb l’espasa cap al Passeig de la Bonanova i menjant-se les ombres.

—Saps el que fas? Abandonar el teu fill de l’ànima la vetlla de Nadal. Quan trobin el nen no te’l voldran tornar i, com a bons advocats, se’n sortiran de quedar-se’l. Li vols negar el més important del món al teu fill, l’amor de la seva mare?

L’arcàngel va desaparèixer i li va  deixar el pas lliure. La Maria plorava, es va girar i va tornar a enfilar Ganduxer cap amunt per recuperar el nen.  Al replà de l’escala en Pau ja no hi era ni a la catifa de flors ni a la gespa. Es podia haver escapat si encara no gatejava? Segur que ja era a dins, amb ells. Va sortir del jardí, va travessar el carrer, va seure a terra damunt de la vorera i va trencar a plorar convulsivament.

“Maria! Maria!” Ella no es va bellugar, es va refugiar encara més en les llàgrimes. Qui podia voler una mare que acabava d’abandonar el seu fill al jardí d’uns desconeguts? “Maria! Maria!”. Coneixia la veu però no la identificava. “Maria! Maria!”. Va aixecar els ulls de terra i va veure la imatge del paradís, sense llums. En Li, amb en Pau als braços, li somreia, el menut estirava els bracets cap a ella. La Maria el va agafar i el va estrènyer contra el seu pit.

—Li, vindràs demà amb nosaltres a dinar a casa dels meus pares, a Banyoles?

—Saps que hi ha de menú?

—Sopa de mandonguilles, pollastre farcit i torrons.

—D’acord, vindré. I començaré a ensenyar kung fu a en Pau, serà el millor!

 

Tallers d’hivern: clica!