Una història massa trista per ser contada

L’escriptora xinesa Zhang Ailing (1920-1995), coneguda com a Eileen Chang, és una de les autores xineses més llegides, malgrat que haver estat sabotejada pel règim comunista.

Eileen Chang va néixer a Shanghai el 1920. La seva mare era una dona moderna educada a Anglaterra i el seu pare un opiòman d’idees tradicionals. Pares divorciats i rics.  L’any 1941, quan l’exèrcit japonès va ocupar la ciutat de Hong Kong, on estudiava literatura anglesa, va tornar a Shanghai per dedicar-se  a l’escriptura. Des del primer moment va tenir el reconeixement dels lectors. També va treballar com a guionista per a una productora cinematogràfica (Shanghai era el Hollywood xinès). L’any 1955 va emigrar als Estats Units, on va viure fins a la seva mort, fugint del règim comunista, que va qualificar la seva obra de burgesa. Malgrat els intents del poder per a relegar la seva obra, la seva popularitat es va mantenir viva a Taiwan i Hong Kong i es va fer extensiva tant a la Xina com als estats Units, amb obres com La gàbia daurada, Rosa vermella i rosa blanca, Desig, perill (que Ang Lee va portar al cinema el 2007) o L’amor que fa caure ciutats, que comento en aquest post.

Zhang_Ailing_1954 Eileen Chang

L’amor que fa caure ciutats

Aleshores, la Liusu es penedí que en Liuyan fos al seu costat. Una persona amb dos cossos corre el doble de perill. Si no la ferien a ella, podien ferir-lo a ell. Si ell moria o quedava malferit, no podia ni imaginar-se què l’esperava a ella. Si ella prenia mal, hauria de morir per tal de no ser-li una càrrega, però encara que es morís no seria tot tan net i senzill com morir sol. Li semblava que en Liuyuan pensava com ella. De la resta, no en sabia res: en aquell instant, ella només el tenia a ell, i ell només la tenia a ella.

El llibre, publicat per Club Editor (i Libros del Asteroide en castellà), traducció de Carla Benet i postfaci de Ricard Plansa, es compon de la novel·la curta L’amor que fa caure ciutats i del conte  Setge. La primera ens explica la història d’una família tradicional de Shanghai, ciutat moderna, cosmopolita i tradicional i trasbalsada per la guerra i l’ocupació japonesa, i com busquen pretendents per a les seves filles. Un ric hereu educat a Anglaterra s’enamora de la filla divorciada. Ella s’hi vol casar i ho necessita, ell vol una amant… El conte Setge, escrit amb un estil cinematogràfic, ens presenta una deliciosa història de casualitats, d’amors que haurien pogut ser.

Em sembla meravellós que a la Shanghai ocupada per l’exèrcit japonès i on plovien bombes cada dia, una jove escriptora de  vint-i-tres anys es posés a escriure històries d’amor i que triomfés perquè, envoltats de misèria, mort i desesperança els cors dels seus compatriotes el que necessitaven eren històries d’amor. Chang narra les històries d’amor de personatges corrents, no idealitzats, amb una habilitat extraordinària i una gran bellesa literària.

L’amor que fa caure ciutats explica la història de la Liusu, la sisena filla de la família Bai. Jove, bella i intel·ligent i amb escasses esperances de trobar marit perquè és divorciada (a Shanghai dels anys quaranta, on conviuen la modernitat i la tradició, el divorci era legal però socialment reprovat), li cal tornar a casar-se si vol mantenir el seu estatus social. Les cunyades i els homes de la família li recorden constantment que és una càrrega i una vergonya familiar. És en aquestes circumstàncies que coneix a Fan Liuyuan, un jove, atractiu i milionari, que s’enamora d’ella. Liusu desconfia de Fan Liuyuan i del seu amor, se sent insegura perquè es juga l’honor com a dona i no sap quines són les intencions reals de Fan, però no pot deixar de veure’l. Junts viatgen a Hong Kong i Liusu es va alliberant de les normes que l’esgoten i la reprimeixen.

El primer cop et cases per la família, el segon per tu mateixa.

El problema de l’amor espiritual és que l’home diu coses que la dona no entén.

L’altra història, la que no és d’amor, és massa trista per ser contada.

“Molt sovint es llegeix Eileen Chang a partir de la nostàlgia, sense tenir en compte que el seu punt de vista és el d’una època. Aquests contes són escrits sota les bombes. I l’autora, com els seus personatges, continua vivint. Eileen Chang forma part, com les cançons de Teresa Teng o l’orgull viril de Bruce Lee, del cànon sentimental, cultural i popular de milions de xinesos de tot el món.”(Del postfaci del llibre)

“Els personatges de les meves històries no són herois, però duen a sobre tota la càrrega de la seva època” (Eileen Chang)

Els relats d’Eileen Chang no són historietes romàntiques, parlen de la condició humana i de les limitacions que pateixen les seves protagonistes per la condició de ser dones. Són relats literàriament exquisits.

amorfacaureciutats

Anuncis

Tres llibres de contes de Roberto Bolaño — Jordi Cervera

La literatura del xilè Roberto Bolaño ha protagonitzat un dels serials més intensos, vius, conflictius i econòmicament rendibles dels últims temps. Els drets que tenia Anagrama han passat a Alfaguara després d’un estira-i-arronsa problemàtic, amb moltes veus implicades i un important volum de negoci en franca expansió gràcies a l’èxit internacional creixent que, en l’aspecte…

via Tres llibres de contes de Roberto Bolaño — Jordi Cervera

Paraules que disparen la creativitat

Les paraules són poderoses, els nens ho saben molt bé, per això les col·leccionen. Fes-ho tu també.

Quan estudiava biologia a la Universitat Autònoma de Barcelona vaig conèixer un estudiant de dret que ja havia escrit la seva primera novel·la. Aquest noi va ser el primer que em va recomanar la lectura de Gramàtica de la fantasia: introducción al arte de inventar historias, de Gianni Rodari. Va insistir amb tanta passió que me’l vaig comprar i no me n’he separat mai més. Rodari defensa la necessitat que la imaginació ocupi un lloc en els programes educatius, de confiar en la creativitat i en el poder alliberador de la paraula.

mandala estrellas

Proposa una imatge molt bonica. Diu que llençar una paraula a l’estany de la nostra ment és com llençar una pedra a una bassa. Provoca ones superficials i profundes, aixeca sons i olors, imatges, desvetlla records, provoca connexions que ens desperten simpatia o rebuig. Una paraula llençada per sorpresa a la ment remou la fantasia, l’inconscient, els somnis i la memòria. Genera grans moviments neuronals.

De la mateixa manera que els sentits físics ens transporten en el temps i a partir del gust d’una magdalena o la música d’una cançó es pot reconstruir un món sencer que ja no existeix, les paraules poden despertar somnis i records profundament adormits. Quan sento paraules pallareses, potxó, sarnalla, roc, immediatament se m’obre una finestra i apareix el meu poble d’alta muntanya i un temps en el qual es feien potxons i estimes i les sarnalles prenien el sol per tot el poble.

Natalie Golberg, una autora de llibres d’escriptura creativa que vaig descobrir uns anys després que a Gianni Rodari, al llibre Escritura, una terapia creativa  explica el cas d’una nena que patia dislèxia i que es va convertir en poeta. Per la majoria de lectors les paraules, vehicles del significat i de la història que segueixen, són transparents, per aquesta nena eren opaques i les afrontava d’una en una com a objectes individuals. Sentir i palpar cada paraula, deixar-se seduir per la seva màgia no és només cosa de poetes, és cosa d’escriptors en general. Paraules que empenyen.

Les paraules no són només significat, també són música, textura, color, alè. I això és cosa de vocals i de consonants, d’afrontar-les d’una a una, com la noia dislèxica i poeta. Engreixen la ment creativa, deixar-nos sorprendre per les paraules dispara la creativitat.

mandala estrellas

Aquesta setmana parlarem de Cròniques de Kaneai, un llibre de contes on m’he barallat amb les paraules, les he paladejat i les he gaudit (sempre en guerra, al front creatiu): a Sant Boi, dijous a les 19 h, i a Cervera Vila del Llibre dissabte a les 11:

targeta Kaneai St Boi copia

 

El plaer de llegir Natalia Ginzburg

¡Carlo Levy también està en la cárcel!, decía con una mezcla de miedo, de alegria y de orgullo, porque le espantaba el hecho de que hubiera dentro tantas personas y de que tal vez se preparara  un gran proceso. Pero, al mismo tiempo, la idea de que hubiera tanta gente en prisión la tranquilizaba. Y le halagaba que Alberto se hallase entre gente adulta y famosa. “El professo Giua también està en la cárcel!”

Fa uns dies citava en un post  El camí que porta a casa com un dels llibres que havia llegit aquest estiu amb molt plaer. És la primera novel·la que va escriure Natalia Ginzburg i es va publicar l’any 1942.  Al post deia que celebrava haver començat a llegir aquesta autora, que ja a la primera novel·la ja se’m mostrava com a una escriptora de raça. Ara he llegit Léxico familiar (la traducció al castellà de Mercedes Corral), publicada el 1963, quan ja  feia trenta anys que escrivia. És  l’obra d’una escriptora madura. Un llibre per repapar-se al sofà i llegir i llegir i llegir, un llibre que sap greu quan l’has de tancar no perquè vols saber què passarà sinó pel gust que et suposa llegir-lo. Un text tendre, que t’arrenca riallades, que et parla des d’una distància irònica i molt propera. Les fans de Natalia Ginzburg tenen raó, és gran.

Natalia_and_Leone_Ginzburg

Natalia Ginzburg (de soltera Natalia Levi), juntament amb el seu marit Leone Ginzburg, va pertànyer a la generació d’intel·lectuals antifeixistes italians, com el seu bon amic Cesare Pavese. És una de les escriptores italianes del segle XX més representatives. A Léxico familiar ens situa en l’ambient polític de la Itàlia dels anys 1930 a 1950 a la ciutat de Torí, on vivia la seva família.

No hi ha ni introduccions ni descripcions, només alguna pinzellada neta per caracteritzar els personatges.  “Pavese cogía su bufanda (…) Se iba por la avenida Francia, alto, pálido, con las solapas levantadas, la pipa apagada entre sus dientes blancos y fuertes, su paso largo y rápido y su huraña espalda”. A la primera pàgina ja et trobes asseguda  a taula amb la seva família. “¡No rebañéis los platos. No hagáis mejunjes!”. Hi trobes la veu que ens conta la història, perfectament timbrada i sòlida, barreja d’ironia i comicitat amb melangia, tristesa i silencis. Una veu autobiogràfica que et conta la vida de la seva família, que parla de tots i també d’ella, però que calla moltes coses que esperaries que contès. Què sent l’autora-narradora? Conta molt poc d’ella mateixa, fins i tot ens els moments més dramàtics, com quan ha de marxar d’Itàlia perquè desterren el seu marit Leone, que després, quan tornin, empresonaran contínuament i que acabarà morint, després de ser torturat, en una presó nazi. Ens fa saber que hi és, que té una veu  clara i lúcida i un gran sentit de l’humor, i alhora sembla gairebé invisible. Un veu que fuig dels sentimentalismes,  i que només es permet una petita llicència, en les sentides i precioses paraules que dedica a Cesare Pavese després de la seva mort.

M’agrada molt la idea de teixir un text que parla de la família a partir del lèxic que la uneix, a partir d’aquelles paraules, frases i petites històries que s’hi han repetit mil vegades. “Estarán hablando de Proust”. “¡La de veces que he oído contar esa  historia!”

 “Sólo he escrito lo que recordaba. Por eso, quien intente leerlo como si fuera una crónica, encontrará grandes lagunas. Y es que este libro, aunque haya sido extraído de la realidad, debe leerse como se lee una novela”

Sí, llegeix Natàlia Ginzburg!

targeta Kaneai St Boi copia

I el dissabte 21 d’octubre, a Cervera Vila del Llibre, a les 11 h. a la llibreria Dalmases, tornaré a parlar de Cròniques de Kaneai!

Tots els tallers de tardor en marxa!

Contes petits

Contes petits

Escric contes en una llengua petita.

Parlen de la meua minúscula vida,

i miren cap a l’engruna del meu territori.

És impossible que per Sant Jordi

es formi una gran cua darrere dels meus llibres.

És impensable que milers de còpies es venguin en un dia boig.

Però crec en els miracles i confio

que algunes de les meues paraules petites

s’estendran i arrelaran.

Tanco els ulls i veig els meus contes petits,

que avancen sense seguir cap moda,

a pas menut, ferm.

RuellesHe escrit aquest text a raig. No sé si és un poema, però mentre l’escrivia pensava en la poesia i veia el rostre de la Wislawa Szymborska. Aquesta gran poeta em dóna pau. No crec que els poemes s’escriguin a raig, més aviat m’imagino que és qüestió de destil·lar, deixar que creixin, modelar les paraules fins aconseguir la imatge poètica. No sóc poeta, però el meu somni és arribar a ser-ho quan sigui gran. No puc badar gaire.

250px-bradbury

Començant els tallers d’escriptura de tardor…

I llegint!

 

Una nova edició de “¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas?” — Jordi Cervera

Minotauro, un dels segells més actius en l’univers de la fantasia i la ciència ficció, aprofitant que ben aviat s’estrenarà “Blade Runner 2049”, dirigida per Denis Villeneuve, acaba de publicar una nova edició (limitada i numerada de 2.000 exemplars) de la peça més coneguda i emblemàtica de Philip K. Dick, “¿Sueñan los androides con ovejas…

via Una nova edició de “¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas?” — Jordi Cervera

Lectura creativa

Llegir sembla senzill. A la nostra societat l’alfabetització és un objectiu prioritari. Llegim des que ens despertem fins que anem a dormir. Però saber descodificar els signes gràfics, no implica ni saber llegir bé ni saber-ho llegir tot. Hi ha lectors que llegeixen molt i no passen d’una lectura superficial.

Les eines que ens calen per saber llegir bé són imprescindibles per saber escriure bé. La lectura és la primera i principal escola de l’escriptor, que ha de saber extreure tot el partit possible a les lectures, a partir d’una anàlisi crítica.

1386544738v7rbo

Que hem de fer per llegir millor?

Passar de lectors passius a lectors actius, lectors creatius. I això vol dir no només pensar i reflexionar sobre allò que llegim (i deixar-nos portar) sinó que l’experiència lectora ens transforma i nosaltres hem de fer la nostra aportació. Llegir amb mentalitat crítica, analitzar, qüestionar.

Hem de saber què busquem en la lectura: entreteniment, informació, plaer estètic, evasió, viure altres vides, aprendre… I tenir consciència dels factors que condicionen la lectura: gustos particulars, tipologia del text, valoració social…)

Es tracta de dialogar amb el text. Veure l’obra literària com una ceba que hem d’anar decapant. Emili Teixidor deia que la majoria dels lectors de bestselllers són com lectors de catorze anys, que no passen de la primera superfície.

El lector competent no es limita a la superfície del text, hi dialoga i surt transformat de la lectura.

“El lector és, quan llegeix, el propi lector d’ell mateix. L’obra de l’escriptor només és un instrument òptic que s’ofereix al lector per discernir allò que, sense aquell llibre, no podria veure d’ell mateix”. (Marcel Proust)

Llegir no és un procés automàtic, és una reconstrucció comuna i personal.

Llegeix amb llapis a la marca, marca damunt del llibre, subratlla i escriu als marges. Només pel fet de llegir amb un llapis a la mà ja passem de lector passiu a lector actiu. I, un cop acabada la lectura, fes una valoració del llibre llegit. Una valoració a fons, no només de la impressió superficial.

I no oblidis que ni les ressenyes crítiques ni els estudis dels experts poden substituir l’experiència de la lectura individual.

Info Tallers d’escriptura de tardor