El cor és un caçador solitari

La ciutat és trobava al bell mig del Sud. Els estius eren llargs, i els mesos de fred hivernal ben pocs. Gairebé sempre, el cel era d’un blau resplendent i petava un sol abrusador.

No vull deixar acabar el 2017, centenari del naixement i cinquanta aniversari de la seua mort, sense tornar a parlar de Carson McCullers.

Al febrer vaig escriure un post arran de la lectura de La balada del cafè trist, traducció de Yannik Garcia, que em va entusiasmar, i avui parlaré de la seua primera novel·la El cor és un caçador solitari, que van comentar divendres passat a la tertúlia del Club de lectura de la Biblioteca de Cabrils. A principis d’any es va parlar de recuperar tota l’obra en català d’aquesta autora i oferir noves edicions amb traduccions renovades. No és el cas, encara, de El cor és un caçador solitari, que hem llegit en una traducció de Ramon Folch i Camarasa, de 1965, força digna, però amb aroma antic.

Carson McCullersrient

Carson McCullers ocupa un lloc central en el panteó dels escriptors del sud dels Estats Units, al costat de William Faulkner, Thomas Wolfe, Katherine Anne Porter (per qui McCullers sentia autèntica devoció), Truman Capote, Tennessee Williams, Flannery O’Connor, Harper Lee i d’altres. Dic això per posar-la on li pertoca, entre els grans de la literatura. Quan la llegeixes notes que té fusta d’escriptora, i que no es tracta d’una fusta qualsevol sinó d’una fusta selecta. Això és el que pensava mentre llegia El Cor és un caçador solitari. També m’admirava de veure com tractava el tema del racisme, el sexe, la misèria social i la diferència de classes l’any 1940 i sent tan jove.

Diu Jordi Martín Lloret, un dels traductors de McCullers al català, i hi estic totalment d’acord, que té tirada cap als extrems i als contrastos i que sap com combinar magistralment la sordidesa amb la bellesa, l’amargor amb una certa esperança candorosa i la decadència amb un cert esperit de superació. A més, la descripció que fa dels paisatges i les atmosferes és d’una plasticitat corprenedora. És al·lucinant com podia fer tot això tan bé una noia de 23 anys. Ja tenia una talent i una maduresa artística impressionants.

El cor és un caçador solitari retrata la realitat social dels habitants de les ciutats del Sud nord-americà durant la crisi dels anys 30, quan la fam i la misèria imperaven per la major part dels habitants del país. Descriu amb tendresa diversos personatges marginals i solitaris (negres, alcohòlics, adolescents…), rebutjats per una societat que els ignora i no els escolta i que troben en el sordmut John Singer una orella on desfogar-se. Al mateix temps Singer viu en una permanent incapacitat de comunicar-se. Singer és un escoltador no professional, que quan es troba amb el que ell considera el seu únic amic xerra pels descosits.

Singer no arribà a saber mai fins a quin punt l’entenia el seu amic, quan li explicava coses. Però tant li feia.

El cor és un caçador solitari és una novel·la de personatges. Personatges que porten una vida dura, pateixen injustícies i manca de comunicació i cultura. Personatges marginals que tenen moments de llum: la música, la comoditat i el plaer físic, contemplar una noieta, el discurs escoltat, etc., però les desgràcies tornen i recorden a cadascú quin és el seu lloc en el món on viuen. El doctor Copeland, el mut Singer, la jove Mick (alter ego de McCuller), Jack el borratxo, Biff el del bar i tots els personatges principals són potents i deixen una petjada en l’ànima del lector.

A El cor és un caçador solitari McCullers dibuixa un entorn que desprèn un alè trist i aspre poblat per uns personatges embolcallats de solitud i, tot i així, traspua un fil d’esperança

¿Com havia estat, allò? Durant un minut, l’obertura es balancejà d’una banda a l’altra. Com una passejada o una marxa. Com Déu caminant en la nit. Tota ella quedà com glaçada per fora; només aquell començament de la peça li cremava per dins. Ni tan sols pogué sentir la continuació; es quedà allà asseguda, esperant, glaçada, amb els punys closos. Al cap d’una estona tornà a sentir la música, més dura i més forta. No, no tenia res a veure amb Déu. Era ella, Mick Kelly, caminant de dia i sola de nit. Sota el sol ardent i a les fosques, amb tots els seus projectes i els seus sentiments. La música era ella, la seva veritable personalitat.”

el cor es un caçador

Tallers:

Anuncis

Lectures fora de programa

Durant el curs el meu espai lector està segrestat per les lectures obligades que tinc als diversos clubs de lectura que condueixo. Segrestada però contenta, perquè gaudeixo molt de llegir els llibres programats i d’escoltar els comentaris dels altres lectors.  La realitat és que tinc poc temps per a altres lectures, al llarg del curs em vaig comprant llibres que em recomanen els amics o alguns prescriptors que m’inspiren confiança i aquells que senzillament em piquen l’ullet i els diposito en un prestatge que els tinc reservat. A partir del juliol, tot i que també  llegeixo diverses lectures programades per al curs següent, comença la festa i vaig traient els llibres nous de trinca que m’esperen al prestatge des de fa mesos. En el cas de lectures fora de programa no tinc pietat, si després de cinquanta o seixanta pàgines no m’han tocat la fibra literària, passen a la prestatgeria dels llibres per regalar a qui hi estigui interessat, potser més endavant els donaré una segona oportunitat, però és improbable amb la muntanya de llibres que encara no he llegit i els que tinc ganes de rellegir. Les lectures programades les llegeixo o rellegeixo fins a l’última pàgina.

He buidat el prestatge, només em queden dos llibres que no he tocat i que crec que m’agradaran molt.  Molts només els he tastat (he d’ajustar els meus prescriptors de capçalera). Dels benaurats en citaré tres que m’han entusiasmat.

lecura fora

Natalia Ginzburg és una autora que ara està de moda, l’han traduït al català diverses editorials i se  n’ha parlat molt. Ho celebro perquè fins aquest any no la coneixia. He començat per la seua primera novel·la El camí que porta a ciutat (traduït per Alba Dedeú) i continuaré amb Lèxic familiar. Es nota que El camí que porta a la ciutat és la primera novel·la, però pesa molt més la força de la seua prosa i la fusta de gran escriptora que traspua per tot arreu. Un gaudi de lectura.

Perquè no em sortís una murga, vaig escriure una vegada i una altra les primeres pàgines, intentant ser tan directa i tan seca com fos possible. Volia que cada frase fos com un fuet o una bufetada, diu Ginzburg.

Sí, senyora!

En segon lloc, vull parlar de L’amor que fa caure ciutats, d’Eilleen Chang, traduït per Carla Benet. Una altra perla. Art literari que em deixava contínuament amb la boca oberta. El postfaci de Ricard Planas és molt interessant i celebro que sigui post i no pre.

Puntuant d’1 a 5 a El camí que porta a ciutat i L’amor que fa caure ciutats, els poso un cinc. El tercer llibre és Lecturas de los rehenes de Yoko Ogawa (traducció Juan Francisco González Sánchez) i aquest surt del rànquing. A Ogawa ja l’havia llegit i vaig comprar aquest nou llibre amb una il·lusió fonamentada, però encara estic trasbalsada de la meravella que és. Tanta bellesa, tanta contemplació, històries tan boniques en un context tan bèstia.

Poso la foto amb les cobertes dels dos últims títols que queden al prestatge dels llibres fora de programa. Estic segura que seran experiències de lectura de les que a mi m’agraden.

20170904_195820.jpg

Aquesta setmana ja començo la programació dels clubs de lectura del curs 2017-2018.

Coses que han passat a l’estiu al Pirineu

Coses que han passat a l’estiu al Pirineu

Com cada estiu he escrit un relat per publicar al blog. Petra és un conte d’un fantàstic dolç, inspirat en les pedres i el cel nocturn de les Valls d’Àneu però amb una volada universal, almenys aquesta era la meua intenció. Si encara no l’has llegit i en tens ganes, pots clicar aquí.

pedres

L’experiència nova, i fascinant, ha estat veure representat un petit guió teatral que vaig escriure a finals de primavera. El miracle de les muntanyes, que s’ha enganxat al tren de miracles ideat i posat en marxa pel Pel Coll i que el grup escènic d’Àneu Xants va representar a l’Esbaiola’t, el festival de teatre d’Esterri d’Àneu. Va ser bonic veure el guió representat pels carrers del nucli antic del poble, amb les millores escèniques que hi van incorporar el Roger Cònsul i Cia, mantenint intacte l’esperit que per mi tenia el text.miracle pirineus20170723_110611.jpg20170723_132317.jpg

Al juliol vaig fer el desè taller d’estiu d’escriptura creativa a Esterri d’Àneu, dedicat al relat negre. Amb visita nocturna al cementiri i al poble abandonat d’Àrreu. Més tristesa i ràbia que por, i molt bona companyia. Van sortir uns relats escabrosos.20170708_122759.jpg20170708_112230.jpg

L’últim esdeveniment d’agost ha estat la presentació dels dos reculls de contes, la tercera edició revisada de La nit als armaris i Cròniques de Kaneai,  al centre d’Art i Natura de Farrera (on al setembre faré el taller d’escriptura i natura). El CAN de Farrera és un espai pensat per a l’art i els artistes en ple Pirineu. Un lloc ideal per parlar dels meus contes, que porten tanta muntanya a l’ànima. Vaig comptar amb el suport del Lluís Llobet, que va obrir l’acte, i de l’actriu Elisabet Vallès que va donar veu i vida a les paraules dels contes. Vam poder tastar el plaer d’escoltar-la llegir en veu alta. Un dia per recordar, com va dir l’Elisabet.

IMG_2755 Antoni Plans RED.jpg

Foto: Antoni Plans

IMG_2765 Antoni Plans RED.jpg

Foto: Antoni Plans

Un estiu de contes, teatre, art i natura.

Próxima presentació de Cròniques de Kaneai: Fira del llibre del Pirineu d’Organyà. Diumenge 3 setembre, 11 h.

Próxim taller Escriptura i natura CAN Farrera, 16-17 setembre.

Preguntes imaginatives disparen històries fantàstiques

Els nens petits sempre pregunten, perquè saben que és la millor manera d’esbrinar les coses. Per què deixem de preguntar quan ens fem grans?

Quan estudiava el batxillerat em vaig tornar a engrescar a fer moltes preguntes, el professor de socials en deia el mètode Socràtic, i el defensava amb passió. Ens preguntava sense parar i ens incitava a preguntar, per indagar idees, conceptes i perspectives. A la universitat curiosament em vaig tornar a oblidar de les preguntes, ningú em preguntava i jo tampoc ho feia, fins que vaig descobrir la Gramàtica de la fantasia de Giani Rodari (un dels meus llibres de capçalera), i em vaig quedar fascinada, sobretot amb la proposta de les hipòtesis fantàstiques. Preguntar a la fantasia i escoltar la resposta.

El nostre cervell és un ordinador ple de dades i la manera de recuperar-les és fer-li preguntes. El cervell mira de respondre qualsevol pregunta que li fem, i mentre no té la resposta, dóna voltes i més voltes per localitzar-la. Si no l’arriba a trobar, fabrica la resposta ajuntant la informació que té a l’abast. Plantejar-nos interrogants, fer-nos preguntes, és una magnífica gimnàstica cerebral.

ask

Les preguntes són com xarxes i tard o d’hora recullen una resposta. Quan la resposta no és l’única possible tenim una hipòtesi: una afirmació que podria ser certa o no. Si som cientícs hem de comprovar la validesa de la hipòtesi i si som escriptors de contes fantàstics també. És prou boja? Vola prou alt? Genera una història que deixa bocabadats tots els que l’escolten? No et quedis amb la primera resposta, dispara hipòtesis fantàstiques fins que en surti una de ben màgica, potent, pudent. Una que et deixi clavat a la cadira i esborronat de cap a peus. Tampoc et confirmis amb la primera pregunta, potser no és la més esmolada, la que porta el millor combustible, la que arribarà al cor de la llum o de la fosca, no paris de disparar preguntes, buida tot el carregador.

Llençar una pregunta poc realista: “que passaria si quan em despertés de la migdiada tingués unes ales de veritat, de més d’un metre de llargada?” i recollir una hipòtesi fantàstica: “que ja no agafaria més ni el cotxe, ni el metro ni l’autobús ni el tren ni l’avió ni el barco i em desplaçaria volant amb les meves ales”, implica suposar, imaginar, transportar-nos a una situació poc o gens habitual. El joc de les hipòtesis fantàstiques és molt divertit, podem partir de qualsevol fet quotidià. Per exemple, “què passaria si el pardal que cada dia es posa damunt de la barana de la terrassa comencés a xerrar i a dir-me què he de posar als meus articles?” Ja tens el motor d’una història.

Construir hipòtesis fantàstiques és molt entretingut i productiu, l’escriptora de ficció s’ha de preguntar contínuament què passaria si fos tal personatge o tal altre i què passaria si passés això o allò. “Que passaria si fos la Colometa de la Plaça del Diamant?” “Que passaria si Anna Karènina visqués a la Barcelona de principis del segle XXI?”. Si t’has de quedar només amb una cosa d’aquest text: pregunta, pregunta i pregunta.

Pròxim taller d’escriptura: Escriptura i natura

Festa Major

Cerbi 1974.

Pel balcó obert entra un aire dolç i un fil de sol barrejats amb les notes d’un saxo. La Ramona té les galtes enrojolades d’emoció. El Joan interpreta d’oïda les cançons que escolta a la ràdio, descalç i lliurat a la música.

A la plaça de la Biga la gent, mudada, balla al ritme de la música. La noia gran de casa Anton a primera fila. El vell medecinaire acompanya el saxo amb l’acordió. Les vaques del país arriben pel carrer de Baix i s’enganxen a la festa bramant, alegres. L’oncle de l’Àfrica, el frare missioner, es remena a cavall del seu elefant que tot just passa pels carrers. A la cua de la festa les vaques americanes, vermelloses i amb banyes de cérvol, claven cornades contra les parets com si volguessin enderrocar el poble. La rua, amb el Joan al capdavant, segueix fins a la plaça Major. L’oncle africà aparca l’elefant i es posa a tocar el jambée. La Ramona només veu les pestanyes llargues i espesses de noi, els seus llavis rodejant la llengüeta, la tensió dels músculs al voltant de la boca. Toca amb molt sentiment, el que li desperta el vestit que voleia insinuant de la gran de casa Anton.

La festa, amb elefant i tot, havia estat més lluïda que mai, però l’endemà la plaça encara semblava més trista que altres anys, només un parell de gossos ajaguts a l’ombra. L’any següent, malgrat que la Ramona ja tindrà els desitjats quinze anys, la festa major serà la més ensopida de la història. El Joan tocarà sense ànima ni passió ni espurna, tothora abraçat a la seua nòvia francesa.saxo.jpg

Festa major és una versió breu d’un conte que es titula Amarcord, que vaig publicar per Sant Jordi de l’any passat. El vaig escurçar per llegir-lo al primer pícnic creatiu que es va fer a Ferrera el 30 de juliol. Pel camí han caigut personatges i matisos, però he respectat l’essència del conte.

A Farrera, paradís d’artistes, el dia 18 d’agost presentarem Cròniques de Kaneai i La nit als armaris. I el 16 i 17 de setembre, el taller escriptura i natura (clica!)Presentació Farrera 18.8.17

Els jocs d’estil, la restricció creativa

Ejercicios de estilo de Raymon Queneau, versió castellana d’Antonio Fernández Ferrer, és un llibre que m’acompanya des de fa vint-i-cinc anys. Me’l van recomanar a uns dels primers tallers d’escriptura que vaig fer. De la mateixa manera que el pianista ha de practicar les escales i el futbolista els xuts, l’escriptor ha d’exercitar-se en els exercicis d’estil literari que, com la major part dels entrenaments, es basen en la restricció.

Et diuen que has de fer la versió còmica o tràgica d’una escena, sense canviar res de significatiu, o que has de córrer amb una cama lligada i passar l’escena pel sedàs del sonet, sempre sense modificacions substancials. També et podem fer escriure amb un roc a l’esquena, un conte sense fer servir la vocal a.

oulipoPerec
Ejercicios de estilo és un text divertit i estimulant, que barreja joc, enginy i rigor per explicar noranta-nou vegades la mateixa anècdota seguint restriccions diferents. També tenim la versió catalana de Joan-Lluís Lluís, Xocolata desfeta, inspirada en el llibre de Queneau. Lluís segueix la plantilla d’Ejercicios de estilo i puja l’aposta. Per començar parteix d’un relat, amb una història, en lloc d’una anècdota simple, i en fa més versions. Les obres de Màrius Serra com Verbàlia  també juguen amb la restricció creativa, en aquest cas amb la intenció  d’esperonar la ment lingüística (Queneau i Lluís estimulen, sobretot, la ment narrativa).

Creus que les restriccions poden ser creatives?

Raymond_Queneau_S

Raymond Queneau (Jean-Max Albert)

Raymon Queneau va fundar i  liderar el moviment OULIPO (Ouvroir de Litterature Potencielle) als anys setanta i és un referent obligat dels tallers d’escriptura creativa. La proposta oulipiana consisteix senzillament a proposar recursos estimulants per a la creació literària i retre homenatge als literats predecessors copiant-los i obrint camins de futur. La literatura potencial acaba amb el desconcert de la pàgina en blanc, oferint formes diverses i divertides d’abordar la creació, combinant literatura i matemàtiques. De vegades, la llibertat total ofega. A l’Oulipo el que proposen és escriure a partir de restriccions que alliberen la creativitat.

La restricció és complementària al transit pels camins sense tanques de l’escriptura automàtica. Es bo combinar l’exploració a camp obert i el joc amb consignes restrictives. El joc i les intencions literàries. El futur per inventar i la tradició per plagiar i homenatjar.

lanitalsarmariscroniquesdekaneai

NOTÍCIES:

  • El dia 18 d’agost, a les 19 h. presentarem els meus reculls de contes Cròniques de Kaneai i La nit als armaris al Centre d’Art i Natura de Farrera. Comptarem amb una col·laboració de luxe: l’actriu Elisabet Vallès llegirà fragments dels llibres. Si sou a menys de cent quilòmetres de Farrera, no hi podeu faltar!
  • Taller Escriptura i natura, Farrera 16-17 setembre (clica!).

L’aventura de Verdaguer al Pirineu relatada per la revista “Descobrir” — Apologia de la curiositat

El dossier central de l’últim número d’agost de la revista Descobrir sobre el “Pirineu de Verdaguer” juga amb un as a la màniga: els col.laboradors que alimenten el dossier escriuen molt bé i parteixen de la base que l’epopeia poètica de mossèn Cinto al cèlebre llibre Canigó va anar acompanyada per una novel.la d’aventures: les…

via L’aventura de Verdaguer al Pirineu relatada per la revista “Descobrir” — Apologia de la curiositat