Breu crònica de la presentació de Cròniques de Kaneai a Vilassar de Mar

Dijous passat vam presentar el meu últim llibre Cròniques de Kaneai a la Biblioteca de Vilassar de Mar. Vam parlar de contes, de gènere fantàstic, de dones escriptores, del Pallars i del Pirineu i, sobretot, del protagonista de la vesprada: Cròniques de Kaneai, un recull de contes fantàstics ambientats a l’alta muntanya aneuenca. Va ser un acte entranyable i em vaig sentir molt ben acompanyada.

ck-vdm0

Foto: Myriam González.

Vull tornar a donar les gràcies a tots els assistents, que vam escalfar la sala d’actes amb el seu afecte. A la Biblioteca de Vilassar de Mar que ens va acollir i que des que vaig arribar al poble, ja fa més de quinze anys, ha estat com una segona casa per mi. A la llibreria Índex, que organitzava l’acte i que és un brollador cultural que tenim al mig del poble. Al Jordi Solé i Camardons, editor de Voliana, per confiar i en la meva obra literària, per acompanyar-me en la presentació i per llençar-me unes quantes floretes. A l’Anna Maria Villalonga, que malauradament no va poder assistir a l’acte per problemes de salut però que era amb nosaltres de cor. A l’Elisabet Claveria, la Myriam González i la Margarita Martí, amigues i còmplices literàries, que van llegir fragments dels contes.

Moltes gràcies!!!

ck-vdm1-collage

Fotos: Myriam González.

Vaig dir que Cròniques de Kaneai i La nit als armaris són dos llibres germans i dos germans força diferents. Que a la reivindicació del conte com a gènere literari, que ja fa uns anys que practico, ara hi afegeixo la defensa apassionada de la literatura fantàstica, especialment la que tracta la realitat quotidiana tal com l’entenem en termes realistes i la fantàstica, que surt de la norma del realisme. El fantàstic de Borges i de Cortázar, de Calders i de la Rodoreda, de Poe i de Gógol, de Cristina Sánchez Cubas. Escriure recordant que només captem una mínima part de la realitat i que, per tant, totes les nostres certeses, que es fonamenten en aquest coneixement tan escàs, són molt fluixes i es poden esquerdar en qualsevol moment de forma sobtada. El fantàstic és camp obert cap a l’immens desconegut, és aventura i misteri i tremolor còsmica.

ck-vdm2-collage

Fantàstica sala d’actes. Fotos: Sobhang Picolo.

Kaneai és un món paral·lel i a Cerbi, el meu poble natal, hi ha una porta d’entrada. Kaneai és un palau de les arts i el pensament. La paraula japonesa vol dir harmonia, equilibri, bellesa i pau; la que he intentat plasmar a les pàgines del llibre, que també traspua violència i inquietud. El llibre, com Kaneai, té una porta vermella per on entren vibracions obscures.

Pels que no heu pogut venir a les presentacions de Terrassa i Vilassar de Mar, aquest mes de febrer també presentarem Cròniques de Kaneai a Mataró i Barcelona. Clica!

Anuncis

Ha nascut Cròniques de Kaneai

Parir llibres és màgic. No tant pensar-los i escriure’ls, que és un camí llarg on hi ha inspiració i alegria, esforç i cansament, reptes i confiança, satisfacció i moltes hores per arribar fins al final; em refereixo al moment de tenir el primer exemplar a les mans, aquella olor de tinta i paper nous, quan el llibre brilla més que qualsevol altra cosa a la vista i penses que és el millor llibre del món, encara que no ho dius perquè queda malament, i el deixes damunt del sofà i fas com si te n’oblidessis, però fa llum i escalfa i tu ho notes en tot moment.croniques-de-kaneai-fresquesA principis de desembre vaig anunciar la sortida del meu segon llibre de contes. Ara ja és aquí. Acabo de parir Cròniques de Kaneai i vull que ho sàpiga el món sencer. És un llibre meravellós que recull set contes fantàstics, sis dels quals passen a Cerbi (Valls d’Àneu), perquè és el meu poble natal i en conec les pedres i les aigües, però podrien passar al Vallès, al Maresme, a Barcelona o a la Xina. La narració onírica, els vampirs, els monstres i les realitats paral·leles són universals. Però no serien ben bé iguals, perquè l’espai sí que compta: les pedres, l’arquitectura, les valls glacials del Pirineu.

Ja el tenim a aquí i ara volem presentar-lo!

Presentacions de gener a març:

Moltes gràcies a les presentadores i al presentador, a les entitats, a tots els amics i amigues que m’acompanyeu en les presentacions i que celebreu la bona nova amb mi, i a Voliana Edicions que ho ha fet possible.

Cròniques de Kaneai serà a les llibreries l’última setmana de gener.

fb_img_1483198682599

Tallers que faig aquest trimestre: clica aquí.

Taller d’escriptures autobiogràfiques, inscripcions a partir del dia 13! Clica aquí

Llibre nou!

Cròniques de Kaneai, el meu segon recull de contes, és al canal de part. M’inunden el neguit i l’alegria de la pròxima  publicació.

Quan vaig enviar l’original al Jordi Solé Camardons de Voliana Edicions em va dir que era un llibre diferent de La nit als armaris. Sí, ho és, no perquè ho hagi buscat (hi ha escriptors que  es marquen com a objectiu que cada llibre seu sigui diferent), és el que tocava, el que m’ha sortit de natural. Cròniques de Kaneai és un llibre que pot néixer perquè abans hi ha hagut La nit als armaris, que va posar la primera fita i ha deixat el terreny preparat per poder posar ara la segona. Els dos reculls de contes són germans, diferents però germans, i estic molt contenta que visquin a la mateixa casa. El meu agraïment a Voliana Edicions, que confia en els meus fills literaris.coberta-croniques-de-kaneaiLa nit als armaris, encara que en alguns contes hi ha alguna pinzellada de realisme màgic i algun element màgic, és un llibre bàsicament realista, en canvi, les històries de Cròniques de Kaneai són fantàstiques.

Quan vaig començar a escriure contes amb intenció, amb pretensions literàries, volia escriure fantàstic, saltar per damunt de les lleis de la física i del sentit comú, però el que em sortia no m’agradava. Vaig haver d’escriure un bon grapat de contes realistes per deixar volar la fantasia. Primer vaig haver de trobar la nit als armaris. Al primer recull hi ha un conte titulat El pou impossible que ja apuntava cap a on volia tirar el meu fantàstic. Des d’aquí, des de l’impossible, em vaig treure la faixa que emmordassava la meva imaginació i vaig començar a parir els contes de Cròniques de Kaneai.

Si he de dir dues coses d’aquesta nova criatura literària diré, en primer lloc, que són set contes fantàstics de gènere fantàstic. I en segon lloc, que passen a Cerbi, el meu poble natal, exceptuant La muntanya de la lluna, que té un fil de connexió amb les Valls d’Àneu però l’acció transcorre en un espai ben diferent que no s’acaba de concretar, semidesèrtic, més al sud.

Kaneai és a Cerbi, al prat de Sabatera, als peus de la muntanya dels Curols i del Pic de Pilàs, la que va cremar quatre o cinc dies, matolls i pastura, fins que la pluja i la neu la van apagar. Quan l’incendi aquest bocinet de muntanya va sortir a la televisió el que no havia sortit els darrers mil anys. Però cap mitjà va parlar de Kaneai, perquè no van trobar la porta, si l’haguessin trobat, haurien flipat tant que s’haurien oblidat de l’incendi.

Si puc dir una tercera cosa, diré que no creo mons on els nens es desplacen en cadires voladores i han d’esquivar dracs que circulen a tota castanya, sinó que narro altres realitats que s’escapen per les esquerdes de la vida quotidiana, històries estranyes que surten de plecs ocults. Que alguns contes només són onírics i d’altres clarament fantàstics. I que els mons amb dracs que circulen a tot gas m’encanten.

M’agraden els contes de Pere Calders, recordo la primera lectura de les Cròniques de la veritat oculta com una experiència significativa. I els contes de Júlio Cortàzar, Las historias de cronopios y de famas, Casa tomada. Dos fars. A la Cristina Fernández Cubas l’he descobert molt més tard, l’any 2009 quan no feia molt de la publicació de Cuentos completos. Una gran descoberta.

M’agraden els contes,  són el meu territori favorit, el gènere literari on em sento més còmoda i que més m’interessa explorar i indagar.0001-1

16 de gener a les llibreries!

Obertes les inscripcions als tallers de conte literari, tècniques narratives i els secrets de la narració! 

Viure la natura

La veu de la natura que tinc més arrapada als gens, la que em surt de mode natural quan escric, és mig salvatge mig domesticada, quotidiana, és una natura amb la que es conviu sense estranyaments. El cel blau alegre. La neu blanca, freda, divertida i emprenyadora. La pedra que malmet les pomes, les peres i els horts i abonyega vaques i humans que sorprèn a la intempèrie. El riu on ens banyem i pesquem truites a l’estiu i on les dones rentaven la roba, fins i tot, quan baixava silenciós sota la crosta de gel. El sol que escalfa en un racó arrecerat a l’hivern i que crema a l’estiu, al prat recollint l’herba.

muntanya

Vaig néixer i em vaig criar en un poble d’alta muntanya on el contacte amb la natura era continuo i natural. No tenia res d’espectacular ni de transcendent. Els estanys, els rierols i rius d’aigües braves, les esplèndides muntanyes, les guineus que es volien menjar les gallines que ponien uns ous que jo anava a recollir cada matí en un cistell, els gats que voltaven pels carrers i les quadres i eren benvinguts perquè caçaven els rats que es volien menjar el gra dels conills. Els porcs que menjaven patates bullides amb pell i farina i que matàvem a principis d’hivern per fer-ne llonganisses, xoriços, botifarres, bulls i pernils, i els nens jugàvem a inflar les bufetes de l’orina i recollíem uns embotits petits acabats de fer que ens regalaven els grans.

SONY DSC

Els gats tenien la seva feina i eren lliures, s’atansaven a la casa que millor els tractava, però sense cap compromís de permanència. Eren més del poble, que d’una casa o d’una persona. En qualsevol cas no eren mascotes. El concepte de mascota quan jo era petita, al meu poble, no existia. La manera que tractaven els animals alguna gent de fora, un entremig entre joguina de capçalera i criatura estimada amb poques llums, era francament incomprensible per més que procuréssim entendre-ho. Quan jo era petita, al meu poble els únics animals que es cagaven pels carrers de terra i rocs eren les vaques. Els gossos no eren complements vitamínics emocionals, tenien una feina i una responsabilitat a la casa, guiar i controlar el bestiar. Un bon gos era clau per aviar i guardar les vaques, i sabia molt bé quins eren els seus horaris i on s’acabaven les seves obligacions. Jo els considerava éssers molt llestos, dignes i independents, i no trobava que s’assemblessin gens als amos.

gos

La natura era a tot arreu, no havíem de sortir a buscar-la. A casa les mosques empipaven mentre durava el bon temps, hi havia aranyes als sostres, per més que es fes neteja de la casa. De tant en tant, descobríem que un ratolí es menjava les galetes o el formatge i deixàvem entrar els gats a casa.

La natura no era una cosa externa ni diferent, compartíem el mateix quadre.

Aquesta veu de la natura és la que surt al meu recull de contes La nit als armaris, sobretot als primers relats on em situo al Cerbi de la meva primera infància, abans dels deu anys. La natura no és protagonista, forma part del teixit del relat, com els personatges i els espais humanitzats. Aquesta veu senzilla, natural i democràtica de la natura, que hi és amb tota la seva importància, però sense ser el centre d’atenció, la podem trobar en molt altres autors que s’han criat en un entorn natural, en mig de la natura sense més. Tinc tendència a posar el mar al mig del quadre i adorar-lo, potser perquè no el vaig conèixer fins als dotze anys, però sé que mirant-lo fixament no veig ni el deu per cent dels matisos i formes que sent un mariner. Els que hem mamat la natura, en el meu cas la muntanya, tenim les seves veus gravades al cervell i quan escrivim surten amb naturalitat. Això ho podem observar a l’obra de Pep Coll, per exemple a Dos taüts blancs i dos de negres, i a Pedra de tartera, de Maria Barbal. Dos escriptors pallaresos que han passat al meu devant i han deixat marques interessants pels camins. Aquest agost he llegit L’illa de la infantesa de Knausgard i també n’és un bon exemple. La imponent natura noruega està entreteixida amb les cases, les escoles, el narrador i els altres personatges, tot al mateix quadre, i ben viu.

gallina

M’agrada la imatge de Tomas Tranströner quan diu que la vida és un raig de llum, un cometa. Que la infància i l’etapa de creixement són el cap del cometa, mentre la cua, menys densa, representa la vida adulta. Al cap hi ha el nucli del cometa, que és el més essencial i determinant. Les veus més marcades i la visió essencial de la natura ens venen donades per l’experiència dels primers anys de vida

A nou anys vaig baixar de Cerbi a Esterri d’Àneu i vaig descobrir la biblioteca i la lectura de debò, la natura a les històries de Verne, acabada de dibuixar per la meva fantasia. I altres autors que em facilitaven nous elements per imaginar. Em faltaven uns anys per descobrir la lírica i començar a mirar les meves muntanyes amb uns altres ulls. D’aquestes altres veus de la natura, l’experimental i la poètica, en parlaré als propers posts.

herba

El proper cap de setmana Taller Escriptura i natura” a CAN de Farrera. Viure i escriure la natura.

ELS MEUS VIATGES: ANDORRA 1974-75

A Andorra hi vivien dues germanes del meu pare, la Teresa i l’Hermínia i, de tant en tant, les anàvem a veure. Una altra de les germanes, la Conxita, va estar uns quants anys de mestra a Castellciutat, a tocar de la Seu d’Urgell, però quan la visitàvem només arribaven fins a la Seu, perquè el meu pare no volia ni sentir a parlar de fer la cua de la duana. Tampoc tenia ganes de pujar Valira amunt, encaixat al fons d’una vall estreta i rocosa, que si no hagués estat pel contraban, la flexibilitat de la banca andorrana i el tabac subvencionat la gent s’hi moriria de gana. Això deia el meu pare, que potser  devia tenir una mica d’enveja dels andorrans, que feien anar els diners d’una manera que els pallaresos només podien somiar; i també perquè devia fer números amb la seva mentalitat de pagès aneuenc i no li sortien els comptes.

andorra

Dels viatges a Andorra previs al 74 no en recordo res de rellevant. No tenia ni consciència que canviàvem de país, per mi Andorra era com la Vall de Cardós o la Vall Farrera. Sempre passaven per Tort o per Montenartró, i no érem contrabandistes, només que el meu pare volia agafar el camí més curt i fugia de les cues igual que els gats fugen de l’aigua. La meva mare sempre suggeria passar per la Seu d’Urgell i creuar la frontera per la duana, com feia molta gent, però no se’n sortia i es feia un tip de patir mentre ens desplaçàvem per aquelles pistes de mala mort. Però el nostre jeep era com un tanc, lent i segur, i mai vam tenir cap problema, tampoc amb la guàrdia civil.

Andorra en realitat no la vaig conèixer fins l’any 1974 i em va produir un fort impacte. Per aquestes dates ja havia visitat Barcelona, però de la capital del país ja en parlaré un altre dia. Tot va començar amb una trucada de la tieta Teresa al meu pare:

—Que farà la Raquel totes les vacances? Envia-me-la que m’ajudarà una mica a la botiga i aprendrà francès. Avui en dia si no saps idiomes no vas en lloc, jo m’he hagut d’espavilar com he pogut i ara ho xampurrejo tot una mica. Li buscaré un bon professor que li faci classes particulars. Hi ha molta canalla de la seva edat aquí a Ordino. I també li pagaré una mica de sou. Al juliol i l’agost tenim una feinada.

Als meus pares els va semblar molt bona idea i a mi també. A més, qui era el guapo que li deia que no a la tieta Teresa! El que no he oblidat dels dos estius que vaig passar a Andorra (vaig repetir perquè l’experiència em va agradar molt) és l’impacte que em va fer la vida diària en aquell país germà pels pallaresos.

Quan em van portar a can Babot, així es deia la casa de l’oncle Pere on s’havia casat la tieta Teresa, vam passar pel port del Cantó, sempre horrorós segons el meu pare, i per la Seu d’Urgell. No sé com s’ho va fer la meva mare per fer passar la seva, però aquell viatge va marcar precedent i vam repetir l’itinerari moltes vegades. Vam fer cua a la duana, vam mostrar els papers a la guàrdia civil i ens vam deixar passar. Entrant d’aquesta manera, Andorra ja em semblava una altra cosa.

1435398440_35afa3b655_t

Amb un règim pràcticament feudal, depenent del coprínceps, el bisbe de la Seu d’Urgell i el president de la república francesa, Andorra era un país molt més modern que Catalunya, on patíem una dictadura des de feia més de tres dècades. Només tenia dotze anys però ho vaig veure ben clar. Tot em sorprenia. Els carrers eren plens de dones que conduïen i fumavens. Alguns guàrdia urbans eren dones. Això no ho havia vist ni a Esterri ni a Barcelona. Es podien comprar llibres eròtics i rojos a la llum del dia i tenir-los a casa sense por que passés res. Els nens estudiaven, llegien i escrivien en català; i els grans també, perquè a Andorra la llengua oficial era el català i a ningú se li passava per la ceba perseguir la llengua pròpia del país.

Cal Babot tenia un botiga de productes de menjar (l’equivalent al super), un bar i una botigueta de roba. Tal com volia la tieta Teresa, vaig aprendre francès, gràcies al Juanito del Solana, un xicot que havia estudiat a França i que em feia una hora classe al dia, i al munt de francesos que rodaven per Ordino. Com a efecte secundari vaig millorar molt com a jugadora de futbolí. Les dues coses em van ser molt útils.

Sobretot ajudava a la botiga de queviures, que tenia de tot i atenia a totes hores. La tieta, que ja havia agafat fama a Cerbi de destra i treballadora, a Andorra la va fer créixer encara més. La Teresa a Andorra ho va fer créixer tot. La botiga era com les de l’època, amb el taulell, les prestatgeries i la porta de fusta. No faltaven clientes ni xerrera ni alegria. La tieta dirigia l’orquestra i  provava tots els gèneres nous, per decidir personalment si eren dignes pels clients o no. De vegades també ho feia tastar al meu cosí Pere que considerava que era el que tenia més bon paladar.

Però a mi el que més m’agradava era el bar. El reialme de l’oncle Pere. M’agradava molt observar-lo en acció, com es movia entre els parroquians amb una barreja de benevolència i autoritat que em tenia admirada; el trobava savi i m’agradava el seu sentit de l’humor. Al bar hi havia un futbolí i els mestres que jo necessitava. El que m’agradava menys era anar a la botiga de roba, que obríem només quan hi havia clientes. No sé si la memòria m’enganya, però pel que jo recordo, totes les vegades que vaig obrir un munt de capses i no em van comprar res, les clientes que havien insistit a veure tant de gènere eren senyores franceses.

M’ho vaig passar molt bé aquells dos estius, fins i tot vaig trobar sogra: la fornera, simpàtica i pèl-roja. Però el seu noi no estava tan decidit com ella i l’any següent, mentre jo estudiava a la Pobla de Segur, es va fer una xicota andorrana. I vaig acabar a Barcelona quan podia haver acabat a Andorra, parlant i escrivint en català sense cap fractura estranya i estudiant idiomes. Als anys setanta ni al Pallars ni a la Barcelona que jo coneixia eren, de bon tros, tan poliglotes com els andorrans.

 

Els meus viatges: Cerbi-Esterri (1968)

Diuen que viatjar és canviar el punt d’atenció. Per tant, els meus desplaçaments a finals dels anys seixanta de Cerbi a Esterri, vuit quilòmetres i quatre-cents metres de desnivell, eren viatges ben autèntics. A Esterri deixava de pensar en prats, arbres, rocs i els contes de la meva padrina per centrar-me en les botigues i el consum. Sobretot a casa Tendenou, que era el paradís de les llaminadures del moment. La taverna de Cerbi, amb el seu famós got de vi cantat pel Pep Coll, no es podia comparar amb els bars d’Esterri, que tenien CocaCola, cervesa, conyac, de tot. Baixar a la capital de les Valls d’Àneu l’any 1968 per mi era com anar a Las Vegas.

43121030Un cop a Esterri havia de suportar estoicament les parades dels meus pares al cap del poble. Per comprar roba a la botiga dels nostres parents de Foro, carn de corder a la carnisseria, queviures a casa Manela i a casa a Gallimó, i encara havíem d’aturar-nos a casa Isona per repassar la llista de les coses que ens pujaria uns dies després a Cerbi. Totes aquestes compres i gestions acabaven al bar de Marxant, llavors ja em podia escapar amb les pessetes que havia arreplegat cap a la botiga de Tendenou de baix i ensacar xiclets i pipes i menjar-me un o més gelats de gel. Això de llepar un tros de glaç de color no ho superava res, ni tan sols els caramels de cafè amb llet que portaven els tiets de França.

????????????????????????????????????Aquell any, el 1968, a principis d’estiu em van portar per primera vegada a la perruqueria. A Esterri. Tenia sis anys i duia unes trenes llargues i gruixudes. De bon matí la mare em va banyar en un gibrell de plàstic, els cabells me’ls havia rentat el dia abans perquè tinguessin temps d’eixugar-se al sol. Em vaig posar un vestit blau marí de llunes i coll blancs que m’agradava molt, i les sabates de xarol. Vaig sortir de Cerbi pensant-me una princesa. El pare va deixar el jeep a l’Areny i es va esfumar. La mare i jo vam anar directes a la perruqueria de la seva amiga Pepita.

—Ja veuràs que guapa, aniràs a la moda —i mentre em sospesava el cabell —en sortirà un bon postís.

La mare va marxar a fer encàrrecs i em va deixar en mans de la Pepita. Jo mirava les fotos de les dones de les revistes i jugava a posar-m’hi a dins. Em retallaria els cabells i estaria més guapa. Vaig seure a la cadira i em vaig deixar posar la tovallola a l’espatlla.

—Quins cabells tan brillants i espessos que tens! —va dir la senyora Pepita mentre em desfeia les trenes.

Deu minuts més tard ja no hi havia res a fer. Veia els manyocs a les mans de la Pepita, però encara m’arrapava a l’esperança d’un pentinat amb estil, a la francesa.

—Mira’t al mirall!

Quan em vaig veure amb el serrell tan curt i els cabells tallats rectes a l’altura del clatell, vaig sentir un nus de tristesa molt gran per allò que ja no pots salvar, que he sentit altres vegades al llarg de la meva vida. No em reconeixia en la imatge del mirall. Qui era aquella nena desemparada?

—Aniràs molt fresca! —deia la Pepita.

De seguida em vaig treure i vaig llençar el passador blanc que m’havia posat la perruquera quan li vaig dir que no m’agradava el pentinat. El meu joc favorit era el d’indis i vaquers, jo sempre feia de filla del cap de la tribu dels indis i sense cabells no podria regnar. El pes de les trenes el vaig trobar a faltar durant mesos. I quan em van tornar a créixer ja no va ser el mateix, m’havia quedat com un buit que no em treia ni rodant a tota velocitat a les anelles del parc infantil d’Esterri ni menjant-me un gelat de glaç de cada color. La Pepita, sense adornar-se’n, m’havia retallat les ales.

Però Esterri va continuar sent Las Vegas fins uns quants anys després, quan vaig descobrir Barcelona.

Els meus viatges: Cerbi-Esterri (1967)

12272493755_a5e2be7cca_t

L’any 1967 la carretera que va de Cerbi a Esterri era de terra i tan estreta que només hi podia passar un vehicle. En aquells anys el meu pare tenia un jeep que, més que com un quatre per quatre, es comportava com un tanc. Passava per tot arreu i no corria gaire. Era l’únic vehicle de quatre rodes amb motor del poble. Recordo com en creuar-nos amb el jeep d’Isona d’Esterri, que pujava amb el pa i altres queviures, o la furgoneta d’un marxant de roba, el meu pare reculava fins la primera corba on la carretera s’eixamplava mica i el deixava passar, mai sense intercanviar unes quantes frases de salutació. De vegades paraven els motors i xerraven una estona.

8503301816_757e77319f

A finals de gener va caure una bona nevada i jo vaig acompanyar el meu pare a Esterri. La camioneta de la cooperativa no podia pujar, perquè els camins no eren transitables, i s’havia de baixar la llet. La neu havia esborrat la carretera, tot eren formes arrodonides que es retallaven en l’aire blanquinós. Però el jeep i mon pare se sabien el camí de memòria. Encara no sé per quin miracle m’hi van deixar anar, el fet és que vaig fer aquell viatge i em vaig sentir com una heroïna. Si no baixàvem la llet a Esterri és faria agra i l’hauríem de llençar. No es tractava només de la llet de les nostres vaques sinó de la de tot el poble.

El jeep, carregat de bidons, feia pudor de llet, però a mi l’olor de vaca, en totes les seves variants, en aquella època no em molestava gens, al contrari, em reconfortava. La meva confiança infantil era tan resplendent com la neu. En cap moment vaig pensar que ens podíem quedar bloquejats en mig del temporal. De tornada, quan ja havíem bescanviat els bidons plens pels buits, costa amunt i amb un parell de dits de neu de més, circulàvem molt a poc a poc per la regueres que havíem deixat a la carretera de baixada. Vam passar Unarre sense entrebancs, però després d’Auròs, a la primera corba, el quatre per quatre es va encallar a la neu. El pare va baixar amb la pala d’emergències. Tampoc en aquell moment vaig patir gens; amb una mica de suport el nostre auto de la segona guerra mundial tornaria a avançar. El jeep no tenia calefacció, però no em preocupava, perquè el fred era normal i vivificador. No desitjava arribar a casa i seure’m al banc de vora al foc, això només és feia de nit i encara havíem de dinar. El meu pare, a fora, exposat a la brufera, renegava contra el temps. Finalment, va guardar la pala. El jeep va fer la corba i ja no es va parar més, el meu pare tornava a cantar Des de Santurce a Bilbao.

El gos va venir a rebre’ns al pont i la mare ja ens esperava al Collet. Va dir que per dinar havia fet vianda, res més. Jo vaig córrer cap a casa marcant noves petjades a la neu verge. A la mare el temps que havia durat el nostre viatge a Esterri se li havia fet etern, però jo en aquell moment això no ho veia, només pensava en la vianda, com el Moret, el gos, que corria davant meu.

El proper curs d’estiu d’escriptura creativa el faré a Esterri d’Àneu els dies 11-13 de juliol: Vine a escriure el teu viatge! Escriu el teu viatge. Esterri d’Àneu 2014