Festa Major

Cerbi 1974.

Pel balcó obert entra un aire dolç i un fil de sol barrejats amb les notes d’un saxo. La Ramona té les galtes enrojolades d’emoció. El Joan interpreta d’oïda les cançons que escolta a la ràdio, descalç i lliurat a la música.

A la plaça de la Biga la gent, mudada, balla al ritme de la música. La noia gran de casa Anton a primera fila. El vell medecinaire acompanya el saxo amb l’acordió. Les vaques del país arriben pel carrer de Baix i s’enganxen a la festa bramant, alegres. L’oncle de l’Àfrica, el frare missioner, es remena a cavall del seu elefant que tot just passa pels carrers. A la cua de la festa les vaques americanes, vermelloses i amb banyes de cérvol, claven cornades contra les parets com si volguessin enderrocar el poble. La rua, amb el Joan al capdavant, segueix fins a la plaça Major. L’oncle africà aparca l’elefant i es posa a tocar el jambée. La Ramona només veu les pestanyes llargues i espesses de noi, els seus llavis rodejant la llengüeta, la tensió dels músculs al voltant de la boca. Toca amb molt sentiment, el que li desperta el vestit que voleia insinuant de la gran de casa Anton.

La festa, amb elefant i tot, havia estat més lluïda que mai, però l’endemà la plaça encara semblava més trista que altres anys, només un parell de gossos ajaguts a l’ombra. L’any següent, malgrat que la Ramona ja tindrà els desitjats quinze anys, la festa major serà la més ensopida de la història. El Joan tocarà sense ànima ni passió ni espurna, tothora abraçat a la seua nòvia francesa.saxo.jpg

Festa major és una versió breu d’un conte que es titula Amarcord, que vaig publicar per Sant Jordi de l’any passat. El vaig escurçar per llegir-lo al primer pícnic creatiu que es va fer a Ferrera el 30 de juliol. Pel camí han caigut personatges i matisos, però he respectat l’essència del conte.

A Farrera, paradís d’artistes, el dia 18 d’agost presentarem Cròniques de Kaneai i La nit als armaris. I el 16 i 17 de setembre, el taller escriptura i natura (clica!)Presentació Farrera 18.8.17

Conte d’estiu

PETRA

Té una madrastra que l’enverina com a la Blancaneus, amb pomes de l’hort, oloroses i cruixents, sabor de fruita del paradís. El verí és letal, activa unes partícules cel·lulars que només té ella, esmolades i virulentes. Contra tot pronòstic, la metzina no li ha provocat la mort sobtada i fulminant que era d’esperar; li  va paralitzant el cos i ensopint l’ànima a poc a poc. Petra fa honor al seu nom i resisteix misteriosament. La madrastra encara que no se’n sap avenir, confia que la noia no tardarà a caure pel verí personalitzat que no deixa rastre. Sí, Petra caurà, com la Blancaneus i la Bella Dorment. I com elles també despertarà perquè haurà patit una falsa mort. És més fàcil reviure a segles d’hivernació que uns segons després d’haver estat declarat sense marge d’error clínicament morta. Petra hiverna, de mode figurat, i despertarà literalment gràcies a una màgia desconeguda.pedresEstava acostumada que el seu pare l’anomenés reina i a ser la nineta dels seus ulls. Va perdre la seua mare amb cinc anys i gairebé no va tenir temps d’enyorar-la, el pare va multiplicar les seues atencions i l’afecte cap ella i els avis i les tietes, sempre que tenien ocasió, la van aviciar amb tot l’amor del món. Quan el seu pare es va tornar a casar, amb una dona que semblava una adolescent, Petra tenia dotze anys.

Ara en té setze i fa temps que les visites dels avis i les tietes es va acabar, es van anar espaiant després del nou casament del pare fins extingir-se del tot. La madrastra no li ha agradat mai. Al començament es limitava a ignorar-la i a prendre-li el pare, sense voler-li cap mal, però al cap d’uns anys, després d’anar amb el seu home a tots els metges i bruixots de més renom i no poder esquerar cap fill,  va començar a mortificar-la sempre que tenia ocasió amb acarnissament,  d’amagat del seu espòs. La madrastra cada matí li dóna la poma més grossa i deliciosa, que és pur verí per a la noia.

Avui, com cada nit, Petra mira el cel sembrat d’estrelles. És l’únic moment del dia que respira, la resta de les hores viu encartonada, intoxicada sense saber-ho. Té la finestra de l’habitació oberta de bat a bat i els llums apagats. Falten uns quants dies per a la pluja d’estels de Sant Llorenç però, com que passa llargues estones contemplant el cel nocturn, cada nit veu algun cometa. És una princesa captiva i sense corona en una torre amb una forat cap al cel per alenar. No mira l’hort ni el jardí sota la finestra, que la madrastra i el jardiner tenen endreçats i lluents i on hi ha la pomera carregada de pomes dolces, grosses, brillants i oloroses, com la que va mossegant distreta mentre llegeix les estrelles. Que bonic el camí de farina que dibuixa la Via Làctia! Se sent lliure i plena. Cada mossegada a la poma li congela i enfosqueix la ment, però no se n’adona. Els pensaments foscos li semblen naturals. Quan es posa al llit pensa en el Petit Príncep i l’enveja, perquè té una rosa que l’espera al seu planeta. També pensa en ET, que té una casa i vol tornar-hi. Ella no té ningú, ni mare ni pare ni avis ni amics ni amigues… Això pensa. Quan la mare va marxar se li va emportar un pessic de l’ànima i li va fer un forat que s’hauria tancat deixant només una petita cicatriu si no fos perquè la madrastra treballa sense descans per engrandir la ferida i provocar-li tots els esvorancs que pot. La madrastra és un bruixa que la colpeja d’amagat del pare, ella sent els cops i s’intoxica sense que els altres vegin altra cosa que la jove esposa oferint les pomes més grosses i aromàtiques a la filla del seu home. El pare de Petra veu la seua dona com a una noia innocent i fràgil, que necessita més protecció que la seua filla, forta com un roc. Petra és el retrat de la mare morta i la madrastra la vol matar. El verí de la buidor freda i insuportable li estreny la gola i els ulls se li  omplen de llàgrimes, pensa que no val res i desitja la mort, vol dormir eternament.

No han passat ni deu minuts quan es desperta. L’habitació és a les fosques, no es distingeixen les siluetes dels mobles ni dels objectes, però el marc de la finestra oberta brilla amb una llum blanca que no hi hauria de ser. Petra s’aixeca d’un sal i mira el cel nocturn. Hi són totes les estrelles, la llum de la finestra no les esmorteix, és una llum que no viatja, que roman enganxada al marc de la porta. La mira fixament intentant esbrinar què és, la llum es desplaça a l’ampit de la finestra i dibuixa un somriure i de seguida torna a ocupar tot el marc . “Que fort!”, exclama Petra amb un respiració fonda que desfà les toxines de la seua ànima. Seu a terra, amb una sobtada alegria,  mirant alhora el marc radiant i el cel estrellat. “Quina meravella!”, diu mentre atansa la mà a la llum de la finestra. Sent un pessigolleig que s’entén des dels dits de la mà cap al braç i la columna vertebral i tot el cos. Li agrada.

—La meva llum només viatja unes mil·lèsimes de mil·límetre i torna al punt de partida. No m’agrada la contaminació lumínica.

Petra es queda bocabadada en sentir parlar la finestra.

—Sóc ET.

—I jo el Petit Príncep.

—Volia disfressar-me d’aquest personatge que trobeu tan adorable, però he decidit il·luminar el que m’agrada més de la casa: la finestra de la teua habitació.

—Em pots llegir els pensaments?

—Fan més soroll que les teues paraules.

—D’on vens?

—De la galàxia Vent33. En un obrir i tancar d’ulls, com dieu aquí, però vosaltres amb la vostra tecnologia no hi arribaríeu ni sumant el temps de milers de vides humanes.

Petra es pessiga el braç per despertar-se i es fa mal.

—Has vingut sol?

—Nosaltres no estem mai sols, sempre estem units, sempre som tot.

—Ets un ET o un mestre budista?

—Ha ha ha! Fa uns minuts tenies la mirada fosca i ara els ulls et brillen d’alegria: tot és impermanent.

—Dona gust xerrar amb tu. Però demà la meva madrastra m’esperarà a la cuina i, si estem soles, em dirà “quina mala cara que fas, noia” i, si hi és el papa, m’oferirà la poma més grossa, dolça i olorosa que ha collit. També teniu pomeres al vostre planeta?

—Nosaltres no mengem, vivim dels aires del cel. Tampoc traiem residus, ni sòlids ni líquids ni gasos. Tens una pomera màgica a l’hort, llàstima que t’estigui matant.

 

Des de la visita d’ET, el primer que fa cada matí Petra quan s’aixeca és baixar a l’hort, arrencar un parell de pastanagues, rentar-les i menjar-se-les al costat de l’olivera que va plantar el seu avi fa trenta-nou anys, quan va néixer la mare.  Petra xerra una estona amb l’olivera, es veu que la seua mare també ho feia. La mare no xerrava sola i Petra tampoc, una conversa amb ET és millor que un depuratiu o un còctel vitamínic, però els observadors externs no s’han fixat que el tronc i les branques de l’olivera fan una llum que no viatja, enganxada a l’escorça. La madrastra li diu al pare que la nena no està bé, que parla sola, cada dia més. El pare no creu que la seua nena no hi toqui, al contrari, la seua primera dona també ho feia i era la persona que tenia el cap més ben posat del món. Petra ja no menja pomes, diu que se les emporta a l’institut i les dona a la noia que demana davant del supermercat, que les ven a preu d’or. Són una fruita de primera i només fan mal a Petra, que té els receptors cel·lulars específics perquè el verí sigui efectiu, per als altres són molt nutritives i sanes.

No menjar les pomes de la madrastra és el primer pas del programa de desintoxicació. El segon és allunyar-se de casa i agafar perspectiva. Petra demana dues coses al pare: que l’autoritzi a treballar durant tot l’estiu en un càmping a més de tres-cents quilòmetres de casa, a la costa, i que no li digui res a la madrastra fins que ja hagi marxat. Li explica molt bé perquè vol treballar: es vol fer gran i a casa ho té difícil perquè li donen tot fet. El pare se sent orgullós de la seua filla i fa el que ella li demana. La noia marxa cap al càmping la tarda que la madrastra és a la perruqueria. Abans de sortir abraça la pomera, no és la primera vegada que abraça a un arbre, després de les pedres, el regne vegetal, especialment els arbres, li desperta una gran simpatia, però mai havia notat la vibració de l’escorça com ara, un pessigolleig que alimenta directament la seua ànima, com només pot fer una mare. El seu pare la deixa a l’estació de tren, no insisteix a acompanyar-la fins al càmping, ja hi ha anat a comprovar que la seua filla sap molt bé el que es fa. Com la seua mare, que va decidir posar-li Petra.

Quan torna del càmping, a finals de l’estiu, Petra baixa al jardí i abraça l’olivera. ET ja no hi és. Estreny l’arbre amb ganes, com a un vell amic. És la seva manera de celebrar que s’ha fet gran i que, si cal, pot compartir espai amb la madrastra sense deixar de respirar. Mira la pomera màgica, sap que ara les pomes ja no li faran mal, però no en menjarà mai més per més saludables i nutritives que se suposa que són.

,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,

 

NOTÍCIA: El grup escènic d’Àneu Xants em va encarregat un miracle per afegir al Laberint de miracles, del Pep Coll i altres escriptors, que es representa a Esterri d’Àneu durant el Festival de teatre Esbaoila’t.  He escrit El miracle dels Pirineus que es presentarà el dimecres 19 de juliol a les 22 i 22.30 h. I el diumenge 23 d’11 a 13 h, a  l’Esbaiola’t  dins del Laberint de miracles. No t’ho perdis!

El cartell fa molt goig:

miracle pirineus

Llibre nou!

Cròniques de Kaneai, el meu segon recull de contes, és al canal de part. M’inunden el neguit i l’alegria de la pròxima  publicació.

Quan vaig enviar l’original al Jordi Solé Camardons de Voliana Edicions em va dir que era un llibre diferent de La nit als armaris. Sí, ho és, no perquè ho hagi buscat (hi ha escriptors que  es marquen com a objectiu que cada llibre seu sigui diferent), és el que tocava, el que m’ha sortit de natural. Cròniques de Kaneai és un llibre que pot néixer perquè abans hi ha hagut La nit als armaris, que va posar la primera fita i ha deixat el terreny preparat per poder posar ara la segona. Els dos reculls de contes són germans, diferents però germans, i estic molt contenta que visquin a la mateixa casa. El meu agraïment a Voliana Edicions, que confia en els meus fills literaris.coberta-croniques-de-kaneaiLa nit als armaris, encara que en alguns contes hi ha alguna pinzellada de realisme màgic i algun element màgic, és un llibre bàsicament realista, en canvi, les històries de Cròniques de Kaneai són fantàstiques.

Quan vaig començar a escriure contes amb intenció, amb pretensions literàries, volia escriure fantàstic, saltar per damunt de les lleis de la física i del sentit comú, però el que em sortia no m’agradava. Vaig haver d’escriure un bon grapat de contes realistes per deixar volar la fantasia. Primer vaig haver de trobar la nit als armaris. Al primer recull hi ha un conte titulat El pou impossible que ja apuntava cap a on volia tirar el meu fantàstic. Des d’aquí, des de l’impossible, em vaig treure la faixa que emmordassava la meva imaginació i vaig començar a parir els contes de Cròniques de Kaneai.

Si he de dir dues coses d’aquesta nova criatura literària diré, en primer lloc, que són set contes fantàstics de gènere fantàstic. I en segon lloc, que passen a Cerbi, el meu poble natal, exceptuant La muntanya de la lluna, que té un fil de connexió amb les Valls d’Àneu però l’acció transcorre en un espai ben diferent que no s’acaba de concretar, semidesèrtic, més al sud.

Kaneai és a Cerbi, al prat de Sabatera, als peus de la muntanya dels Curols i del Pic de Pilàs, la que va cremar quatre o cinc dies, matolls i pastura, fins que la pluja i la neu la van apagar. Quan l’incendi aquest bocinet de muntanya va sortir a la televisió el que no havia sortit els darrers mil anys. Però cap mitjà va parlar de Kaneai, perquè no van trobar la porta, si l’haguessin trobat, haurien flipat tant que s’haurien oblidat de l’incendi.

Si puc dir una tercera cosa, diré que no creo mons on els nens es desplacen en cadires voladores i han d’esquivar dracs que circulen a tota castanya, sinó que narro altres realitats que s’escapen per les esquerdes de la vida quotidiana, històries estranyes que surten de plecs ocults. Que alguns contes només són onírics i d’altres clarament fantàstics. I que els mons amb dracs que circulen a tot gas m’encanten.

M’agraden els contes de Pere Calders, recordo la primera lectura de les Cròniques de la veritat oculta com una experiència significativa. I els contes de Júlio Cortàzar, Las historias de cronopios y de famas, Casa tomada. Dos fars. A la Cristina Fernández Cubas l’he descobert molt més tard, l’any 2009 quan no feia molt de la publicació de Cuentos completos. Una gran descoberta.

M’agraden els contes,  són el meu territori favorit, el gènere literari on em sento més còmoda i que més m’interessa explorar i indagar.0001-1

16 de gener a les llibreries!

Obertes les inscripcions als tallers de conte literari, tècniques narratives i els secrets de la narració! 

La importància d’escriure curt i sembrar detalls i silencis

Fa tres dies vaig tenir unes ganes sobtades de parlar de la importància dels detalls, del silenci, de llegir Txékhov. Potser perquè va ser el primer dia autèntic de tardor que hem tingut aquest any (els diluvis de fa deu dies, per damunt de les previsions més generoses de precipitació i acompanyats d’unes temperatures més aviat tropicals, no compten com de tardor). Divendres passat al matí feia fresca, 14 graus deia la pantalla del tren, el cel estava ben tapat i anunciava una pluja fina i educada, perquè la mar ondulava suau i compassada i desprenia calma.

Portava a la bossa una edició de butxaca de Alianza Literatura d’El violin de Rothschild y otros relatos de Txékhov, que vaig començar a llegir amb golafreria una vegada vaig haver posat el cul i la bossa en un dels seients lliures. Abans de veure i escoltar els personatges de la Rússia de finals del segle XIX, cosins germans nostres, vaig donar un cop d’ull al vagó: ni tabletes ni portàtils, mòbils. Tothom llegia la pantalla de l’smartphone excepte un lector i una lectora que llegien llibres força gruixuts, més de 500 pàgines en edició de butxaca, no vaig poder esbrinar quins, bestsellers? No m’hi vaig esforçar perquè no em volia aixecar i desitjava llegir un parell de contes sencers abans de baixar del tren. No vaig poder evitar el pensament que el llibret de contes d’un autor rus del segle XIX em delatava com a friki.

chekhov_1898_by_osip_braz

Retrat d’Anton Txékhov, 1898 (Osip Braz)

Vaig arribar a plaça de Catalunya al mig del segon conte i, si no arriba a ser per l’enrenou de la gent que baixava a Catalunya, la majoria dels passatgers, hauria continuat cap a Sants sense adonar-me’n. Quan una lectura m’entusiasma, llegeixo lent i fondo. A més, Txékhov escriu curt però no deixa de ser un autor del segle XIX (curt vol dir 10-30 pàgines). Però, si vaig arribar al destí a la meitat de la narració, va ser per culpa d’una passatgera insofrible. No em vaig poder posar a llegir fins al Masnou perquè, quan vaig obrir el llibre, la dona es va posar a xisclar i a riure com un conill amb el seu mòbil, no parava i jo no podia concentrar-me en la lectura, fins que em vaig aixecar i me’n vaig anar a l’altre extrem del vagó, on la veu aguda i dissonant encara se sentia però força esmorteïda. Es va esborrar del meu cap a la meitat del primer paràgraf, quan ja m’havia pogut refugiar en la meva bombolla de silenci, tot i que m’imagino que ella continuava cridant.

Com diria Biel Mesquida, j’adore Txékhov! Un autor que estava obsessionat amb escriure curt. Que retratava la vida i l’ànima humana amb poques pinzellades encertades. Amb personatges imprevisibles, vius, amb finals significatius i alhora oberts, com la vida. Amb silencis que parlen i silencis que fan parlar el lector. Detalls sembrats en el text ben esporgat que cristal·litzen la psicologia i la presència física dels personatges. I, després, els diàlegs, amb un domini subtil del subtext. A l’escola de guió audiovisual, em van recomanar diverses vegades llegir els guions de Woody Allen i Billy Wilder per millorar els diàlegs. Tenien raó, però jo hi afegeixo en negreta: llegiu Txékhov!

Llegir per mi és un plaer, però algunes lectures, poques, com ara els contes de Txékhov em desperten una alegria viva. I llegit un dia de tardor, amb el cel encapotat i la mar en pau, és pura felicitat.

El dia 19 novembre faig un taller de matí a la llibreria Dòria de Mataró

El cànon del conte

La paraula cànon ve del grec kanón, que vol dir vara de mesurar. El cànon literari és la llista dels millors autors en un gènere determinat, aquells que sobresurten per la seva excel·lència estètica. Però, qui fa la llista? Amb quins criteris? Com i quan es revisa? Les llistes ens agraden molt i el cànon literari en realitat és com la llista dels llibres més venuts però més subjectiva, perquè no queda clar com es mesura l’excelsitud estètica.

No sóc l’escriptora de contes ideal per parlar del cànon del conte ni de cap altre cànon. Sóc una persona que en un dojo zen, quan tothom deixa les sabates mirant cap a fora, jo les deixo mirant cap a dins, perquè tinc la intenció d’entrar i això és el que per mi compta i no tant el detall que estigui estipulat que es disposin de cara al carrer, a punt per quan marxis. Sóc una escriptora que surto a passejar amb una motxilla mínima, buida. Em deixo les lectures canòniques i les altres a casa. Que l’aire del camí em desperti records llegits i viscuts, el present és prou interessant i divertit. He llegit i llegeixo força, lectures sense classificar, també molts del títols que figuren en les llistes d’or, però sé molta poca cosa del cànon. L’art és mol difícil de mesurar, no tenim cap kanón màgica per aplicar-la amb justícia.

NPG Ax140568; Katherine Mansfield by Lady Ottoline Morrell

Katherine Mansfield

Quan es va publicar El Canon occidental de Harold Bloome  (1994), que va aixecar molta polèmica, se’n va parlar força, del cànon. Bloome també va publicar Short story  writers and short stories (2009), que en castellà es va traduir com Cuentos y cuentistas. El canon del cuento. Diu que no hi ha un cànon del conte, perquè no hi ha cap Shakespeare ni  Dickens ni Proust, es veu que Txékhov, Poe, Kafka o Borges, ni cap altre autor de conte, tenen prou talla per ser el nucli d’un cànon.

alice_munro

Alice Munro

Quin kanón, instrument de mesura objectivable, ha fet servir per arribar a aquesta conclusió? Segons ell, els grans autors de conte que he citat no dominen prou la forma i amb aquesta explicació dóna l’assumpte per tancat. I passa a mostrar la llista d’autors de conte (el seu cànon dels no canònics): trenta-cinc homes i quatre dones. A la llista hi són molts dels meus escriptors de conte preferits (hi trobo a faltar autors en llengua catalana i em puc imaginar els que hi falten en llengües no traduïdes a l’anglès). D’escriptores n’he trobat a faltar moltes, parla només de Khatherine Anne Porter, Eudora Welty, Shirley Jackson i Cyntia Ozick. Bloom es disculpa a la introducció, en una frase adreçada a deu omissions, de no incloure Katherine Mansfield i Alice Munro, és tot el que diu d’elles.

Quin Kanón  fa servir?  On és l’apartat de material i mètodes perquè tothom pugui entendre la selecció i la classificació? Harold Bloome és un lector expert que actua com un tastador de vins, però no els ha provat tots ni molt menys. Els seus llibres de crítica literària no et cauen de les mans, són amens i interessants, però m’estimo molt més llegir els contes d’Alice Munro o de Katherine Mansfied.

Rodoreda.jpg

Mercè Rodoreda. Fotografia: família Vilallonga.

Al prefaci de Cuentos y cuentistas. El canon del cuento, Harold  Bloome diu que ell només accepta tres criteris de valoració literària: l’esplendor estètic, el poder cognitiu i la saviesa, que la resta només són modes passatgeres que suporten el pas del temps pitjor que el cos humà. Molt bonic però com es mesuren aquestes variables celestials? Com es decideixen els llibres que es presenten a concurs? Qui tasta tots els contes?

No crec en un cànon universal ni occidental. I  si no hi ha dones encara menys.

He llegit que Harold Bloom va confeccionar el llistat d’autors canònics arran d’un encàrrec editorial per augmentar les vendes. La tranquil·litat que dóna a un lector saber que ha llegit les millors obres de la literatura, que brillen com a diamants en l’allau de títols publicats, no té preu.

De totes maneres, recomano que cadascú tingui la seva llista, el seu cànon. Jo tinc el meu, que actualitzo contínuament, i no hi falten mai els contes de Mercè Rodoreda i de Víctor català.

El dia 23 d’octubre tenim una sessió matinal a la llibreria Índex de Vilassar de Mar sobre L’art inventar històries. T’animes?

 

 

 

Conte de Sant Jordi

Amarcord

Pel balcó obert entrava un aire agradable i un fil de sol barrejat amb les notes del saxo. La Ramona tenia les galtes enrojolades d’emoció. Dreta al costat del llit, amb el vestit vermell de llunes blanques i una gran llaçada a la cintura, contemplava la seva cosina de Lleida, que encara dormia. Com cada any, havia pujat al poble a passar la festa major i a respirar l’aire de la muntanya. El Joan tocava com els àngels l’únic saxo que hi havia en tota la comarca i interpretava d’oïda la música de pel·lícula Amarcord, que havia escoltat a la ràdio. El noi esvalotava el cor de la Ramona i, amb la seva música, tot el poble. Era el 4 d’agost de 1974.

La Ramona es va asseure al llit per despertar la cosineta, ella sola no gosava sortir al balcó. El somier es va queixar dels moviments de les noies amb uns sorolls exagerats i es va menjar les primeres paraules de la nena. Has sentit quina música? La de Lleida va somriure amb els seus ulls grossos i brillants, sempre es despertava de bon humor. Oh! Quina cançó! I en un tres i no res es va posar el vestit blau cel, que tenia a punt a la cadira, i les sandàlies. Un instant de silenci. De seguida va refilar una cadernera, li va respondre un rossinyol i va continuar el saxo amb la música d’Amarcord. Quan va veure el Joan, la Ramona gairebé es desmaia. El xicot tocava descalç, amb una camisa blanca resplendent damunt dels texans. Desgranava el tema principal de la banda sonora de Nino Rota amb passió. El gos d’atura de casa gaudia del concert a primera fila, assegut damunt les potes del darrere i amb les orelles ben dretes. Quan el saxo va callar, el rossinyol i la cadernera, des de la barana, van agafar el relleu, i el Joan els va tornar a respondre.

rosa1

─Havies vist mai el Joan descalç si no era per banyar-se o travessar el riu? ─va preguntar la cosina de Lleida.

─Un dia el vaig veure com es llençava despullat al toll de la presa.

─És massa gran aquest noi perquè es miri una nena de dotze anys com tu, Ramona. A més, em sembla que li agrada la gran de casa Anton.

La Ramona estava tan enlluernada que no va escoltar el comentari. Com havia d’interpretar aquell concert al pati de casa, sota la finestra de la seva habitació? El Joan tocava per ella.

La marxa militar d’Amarcord va pujar de to i es va aixecar el vent del nord. La pols del carrer voleiava i la Ramona va iniciar una sèrie d’esternuts aparatosos que no podien ser per culpa del pol·len de les flors dels clops i els cirerers, perquè no era el temps, ja s’havien menjat les cireres i tot. Es va tapar la boca per ofegar-los i a cada atxim tancava els ulls. Quan va acabar amb els mocs i els esternuts va tornar a mirar cap al carrer amb ganes.

Els seus pares, a primera fila d’un munt de gent, marcaven la marxa militar amb una trompeta cadascú. Anaven molt mudats. La noia gran de casa Anton també tocava la trompeta, portava un vestit de floretes curt i escotat que li marcava i exagera totes les corbes del cos. El Joan continuava apassionat amb el saxo. El gos va donar la benvinguda als seus amos i els va olorar els peus. A primera fila també hi era el vell medecinaire amb l’acordió, aquell a qui ningú portava el compte dels anys i que semblava entossudit a viure més que una alzina.

Pel carrer de baix arribaven les vaques brunes del país. Lluentes i alegres, bramaven i s’afegien a la cercavila. Quan van acabar de passar pel davant del balcó, va entrar en escena l’oncle missioner, aquell que no es volia moure de l’Àfrica però que feia un parell de mesos s’havia presentat al poble, amb un elefant. L’havia de tancar sol en una cort i havia hagut d’enderrocar la paret perquè no passava per la porta. Menjava més l’elefant que un ramat d’ovelles. El frare, que ja no era jove i més aviat estava atrotinat, cada dia havia d’anar a buscar l’elefant als llacs, set-cents metres més amunt, perquè la bèstia s’escapava per banyar-se als estanys. La Ramona sovint es preguntava com s’ho faria l’immens i memoriós mamífer a l’hivern, amb un fred que pelava i les muntanyes i els carrers colgats de neu. Però, ara, a l’agost, els nens estaven bojos de contents i a l’elefant semblava que no li desagradava el poble. L’oncle de l’Àfrica desfilava a cavall de l’elefant, que tot just passava pel carrer, amb pantalons curts i sabates de muntanya. Al seu darrere un fum de vaques americanes, de pell vermella i amb banyes de cérvols, donaven cornades contra les parets de les cases com si volguessin enderrocar el poble. El vent aixecava la pols i feia rodolar pedres i barrets i la rua de la festa major s’anava arreplegant a la plaça.

La melodia principal d’Amarcord inundava el poble. El Joan la tocava amb el saxo al pati de casa la Ramona i els pares, la gran de casa Anton, el vell medecinaire i altres músics aficionats l’acompanyaven des de la plaça. L’oncle de l’Àfrica, després d’aparcar l’elefant, també es va posar a tocar el jambée. Des del bacó de casa, la Ramona i la seva cosina seguien la festa. Millor dit, la cosina ho guaitava tot, engrescada, però la Ramona només tenia ulls, orelles i cor pel saxofonista. Les pestanyes llargues i espesses, els llavis rodejant la llengüeta, la tensió dels músculs del voltant de la boca, el front arrugat, i les paraules dolces del saxo directes al seu cor, que ja no es podia esvalotar més.

A la plaça van muntar taules i van portar cadires. Van posar estovalles de paper, plats, gots i coberts, cassoles,  porrons plens de vi i porrons plens de cava. La gent es va entaular. El Joan des de l’altra punta mirava cap a les noies, era difícil destriar si mirava la gran de casa Anton, que li tornava totes les mirades. Les vaques brunes es van emportar llesques de pa i alguns talls de pollastre i conill cap als prats, les roges, més feréstegues, van marxar cap a la muntanya sense entrar a la plaça. L’elefant va beure vi cremat directament de la caldera i la va buidar, però no es va emborratxar. Després de l’àpat la xicota de casa Anton, va cridar “visca els músics!”, però la Ramona va entendre visca els nuvis i es va imaginar que duia un tocat de flors blanques al cap. Era la festa major i en tot moment va haver-hi beguda a la plaça i la música no va parar, però la Ramona només sentia el saxo. Era més que possible que el xicot més atractiu del poble i de les valls toqués per la gran de casa Anton, que ja era una dona i tenia rostre d’actriu i molta espurna i totes les corbes que calia, però la Ramona no va deixar que ningú li prengués la il·lusió de ser la núvia.

La música va abandonar els carrers i la plaça del poble. La festa major, amb elefant i tot, havia estat més lluïda que mai. Però la cosina va tornar a Lleida més aviat amb ganes, perquè la Ramona, que sempre havia estat la millor companya, tothora a punt per córrer i inventar nous jocs, s’havia enamorat i, de tan eixuta i avorrida, li havia arruïnat l’estada al poble. Passada la festa, la plaça encara va semblar més trista que els altres anys, només un parell de gossos ajaguts a l’ombra i algunes padrines assegudes al paredó. Fins que un vespre a finals d’estiu el missioner va tornar de la muntanya desesperat i sense l’elefant, i la plaça es va tornar a reviscolar, s’hi reunien per organitzar la recerca i era el punt d’informació i comentaris. L’animal va aparèixer a l’altra banda dels Pirineus on un caçador francès l’havia abatut amb un rifle especial mentre el gran mamífer es menjava les fulles més tendres dels arbres del seu jardí. El frare se’n va tornar a l’Àfrica, no se sap si a buscar un altre elefant o fer de missioner.

L’agost de l’any següent la cosina de Lleida no va pujar per la festa major. Per a la Ramona, que hi va participar escampant els carrers i fent muntanyes de rosquilles, va ser la festa més trista i ensopida de la història. El Joan va tocar el saxo amb moderació, a missa de fadrins i un parell de cançons al ball de tarda. No va interpretar cap tema de la meravellosa música d’Amarcord, anava tot el dia abraçat amb la seva xicota francesa.

rosa

El dia de Sant Jordi seré a la llibreria Índex de Vilassar de Mar, de 18 a 20 h.

I el dia 26 d’abril a les 19 h., a sala de Plens del Consell Comarcal del Maresme, participant a la I Trobada d’escriptores del Maresme.

Com cada d’any, els tallers d’escriptura creativa d’estiu al Pirineu (clica!).

 

Conte de Nadal

La Marta puja les escales a tota velocitat i entra a l’estació corrent. El rellotge marca dos quarts i cinc d’onze. Salta amb una agilitat espectacular per damunt de les portes d’accés a les andanes on l’Aimara i tres persones més esperen el tren. Mira cap a l’horitzó. Més enllà dels carrers guarnits amb la il·luminació nadalenca, fa una nit fosca. El negre del cel i del mar es confonen.

nadal

Els altaveus anuncien el tren que entra. La Marta mira cap a les dues direccions i creua les vies veloç, just abans que arribi el tren. Salta la tanca que separa l’altra andana del Passeig Marítim, s’atura en sec i es queda mirant cap al tren que ha entrat a l’andana. No ha vist els ulls esbatanats del conductor, que no sap si la noia negra que ha saltat com un isard ha estat una visió o és real. El tren es comença a bellugar. Marxa. L’Aimara, continua asseguda al banc de l’andana, sola. L’abric, les botes, els pantalons i la bufanda negres, contrasten amb els cabells vermells i el seu rostre pàl·lid. La noia mira el tren que s’allunya, hipnotitzada. Sembla una estàtua amb els ulls clavats als rails  la via. La Marta torna a saltar la tanca, creua les vies del tren amb dues gambades i es planta al costat de la noia.

—Sembles una nina de porcellana sortida d’un conte de Tim Burton —diu la Marta.— Per què has deixat marxar el tren?

—I tu perquè saltes per les vies?

—Sóc una negra pacífica i necessito desfogar-me.

Es veu la llum d’un tren que arriba per l’altra andana.

—Aquest és l’últim— diu la Marta.

—No, l’últim arriba a quarts d’una.

L’Aimara s’aixeca, es recull els cabells, es posa la caputxa de l’abric i es gira d’esquena al tren. La Marta instintivament la tapa amb el seu cos atlètic de més de metre vuitanta. Porta un xandall llampant, taronja i blau.

—M’agraden els colors lluents perquè ressalten el negre de la meva pell. No és el primer dia que vens a vigilar els trens, oi?

El tren arrenca. Només ha baixat una dona de mitjana edat, pèl-roja, molt elegant, que passa a pas ràpid pel seu costat, sense veure-les.

—S’ha trobat amb el seu amant i la cosa s’ha allargat més del previst. —diu la Marta.

—I ara torna a casa, amb el seu marit i la seva filla —diu l’Aimara. —Quan arribi a casa, els explicarà el conte de l’amiga ingressada, potser se li escaparà alguna llàgrima i tot.

—La dona em cau bé, segur que suporta una filla adolescent que es pensa que és millor que ningú.

—Tu que saltes per damunt de les portes i de les vies em vols donar lliçons de moral!

—M’encanta ser una negra de pura raça, no suportaria ser grisa.

—Pots estar ben tranquil·la.

—Em dic Marta perquè sóc adoptada, si no em diria Ashia o Baano. Però, ves per on, les festes de Nadal m’encanten, sento els tambors de la meva tribu i tinc una pujada tan bèstia d’energia que he de sortir a córrer i saltar, córrer i saltar… No em perdria per res de món el sopar de Nadal amb els meus pares i germans blancs. Així que em piro, guapa. Bon Nadal!

La Marta arrenca a córrer, salta per damunt de les portes d’entrada a les andanes i creua la carretera amb dos salts. L’Aimara la veu desaparèixer en els carrers il·luminats amb motius nadalencs. Somriu. S’aixeca i comença a caminar cap a casa, no es vol perdre el sopar de Nadal.

regals

Regala tallers d’escriptura creativa i llibres: