Ana Maria Matute i Cristina Fernández Cubas: dues escriptores tocades per les fades

De pequeña soñaba con volar. De mayor me hice escriptora. (Cristina Ferrnández Cubas)

Fa pocs dies, mentre preparava una sessió del taller de contes que tractava, en altres coses, sobre Parientes pobres del diablo (2006), de Cristina Fernández Cubas, vaig pensar en Ana Maria Matute. Cristina Fernandez Cubas la vaig conèixer arran de la publicació de Todos los cuentos (2008), un llibre que em va deixar tremolosa de la satisfacció íntima de descobrir un nou far literari. Contes d’atmosfera, amb elements fantàstics i llindars. De fet, ja l’havia conegut bastant abans, amb el guió teatral Hermanas de sangre (1998), però aquest llibre, a diferència dels contes, no em va deixar cap petjada especial.Ana_María_MatuteQuan em preparava la sessió em va venir al cap Ana Maria Matute, la gran dama de l’escriptura que també, potser encara més, em toca les fibres més íntimes amb les seves paraules escrites. Vaig tenir la intuïció que, al costat de la Rodoreda i del Calders, els meus pares de l’escriptura en llengua catalana, també hi tenia aquestes dues dames, mestres de l’escriptura, filles de la burgesia barcelonina i que escriuen en castellà. Jo vinc de pagès, sóc de classe baixa i fins als cinc anys no havia sentit parlar castellà (francès sí), com m’emmirallo en aquestes senyores elegants que parlen i escriuen en la llengua de Cervantes? No ho sé, però ho faig. De l’Ana Maria Matute n’estic enamorada i tot, de la imatge que m’he creat amb la informació que n’han donat els mitjans de comunicació  i de les seves paraules escrites amb olor de bosc. La Cristina Fernández Cubas és una escriptora de contes que m’enlluerna perquè té molt ofici com a contadora d’històries i com a literata, i perquè transita territoris que m’atreuen i pels que em vull endinsar més i millor. Sempre he volgut escriure contes fantàstics, travessar llindars. Cristina Fernández Cubas afirma coses com aquestes:

Lo desconocido siempre està agazapado esperándonos. La realidad no es plana, tiene sus agujeros negros y yo literàriament intento observar esos agujeros. Gusto por las historias que no tienen un explicación completa y que siempre queda un punto de misterio. El cuento me ofrecia un espacio que me gustaba, el cuento es una aventura. El cuento es un formato idóneo para burlar el espacio y el tiempo. El proceso de escritura es como un pasillo en el que se abren puertas y ventanes… no está nada escrito hasta que pones el punto y final. Yo escribo dispuesta a sorprenderme.Cristina_Fernandez_Cubas_2175Tant l’Ana Maria Matute com la Cristina Fernández Cubas es reconeixen hereves de la narració oral. Jo també, del tot. Si la meva àvia no hagués estat una gran inventora d’històries i  gran contacontes i el Jepet de Ton no m’hagués seduït amb els seus contes de dimonis, també inventats, jo avui no seria escriptora.

Quan Ana Maria Matute estava acabant d’escriure Olvidado rey Gudú, jo decidia que, si volia viure, havia d’escriure, que la porta era l’escriptura. Olvidado rey Gudú per mi és més que una novel·la, és un objecte que adoro. Ana Maria Matute va dir que “el que no inventa no vive”, que no es podia resistir a les paraules “Erase una vez” i que “cada día me sorprendo de algo”. Si aquestes frases ja em ressonen fort, que escolto “soy parte del bosque, me siento como un árbol”, em fonc.

No sé quina d’elles va dir “De mayor quiero ser bruja”, potser totes dues. També m’hi apunto.

croniques-de-kaneai-fresques

TALLER ESCRIPT EFICAÇ 24-05-17web

Tallers d’estiu al Pirineu

Anuncis

Breu crònica de la presentació de Cròniques de Kaneai a Vilassar de Mar

Dijous passat vam presentar el meu últim llibre Cròniques de Kaneai a la Biblioteca de Vilassar de Mar. Vam parlar de contes, de gènere fantàstic, de dones escriptores, del Pallars i del Pirineu i, sobretot, del protagonista de la vesprada: Cròniques de Kaneai, un recull de contes fantàstics ambientats a l’alta muntanya aneuenca. Va ser un acte entranyable i em vaig sentir molt ben acompanyada.

ck-vdm0

Foto: Myriam González.

Vull tornar a donar les gràcies a tots els assistents, que vam escalfar la sala d’actes amb el seu afecte. A la Biblioteca de Vilassar de Mar que ens va acollir i que des que vaig arribar al poble, ja fa més de quinze anys, ha estat com una segona casa per mi. A la llibreria Índex, que organitzava l’acte i que és un brollador cultural que tenim al mig del poble. Al Jordi Solé i Camardons, editor de Voliana, per confiar i en la meva obra literària, per acompanyar-me en la presentació i per llençar-me unes quantes floretes. A l’Anna Maria Villalonga, que malauradament no va poder assistir a l’acte per problemes de salut però que era amb nosaltres de cor. A l’Elisabet Claveria, la Myriam González i la Margarita Martí, amigues i còmplices literàries, que van llegir fragments dels contes.

Moltes gràcies!!!

ck-vdm1-collage

Fotos: Myriam González.

Vaig dir que Cròniques de Kaneai i La nit als armaris són dos llibres germans i dos germans força diferents. Que a la reivindicació del conte com a gènere literari, que ja fa uns anys que practico, ara hi afegeixo la defensa apassionada de la literatura fantàstica, especialment la que tracta la realitat quotidiana tal com l’entenem en termes realistes i la fantàstica, que surt de la norma del realisme. El fantàstic de Borges i de Cortázar, de Calders i de la Rodoreda, de Poe i de Gógol, de Cristina Sánchez Cubas. Escriure recordant que només captem una mínima part de la realitat i que, per tant, totes les nostres certeses, que es fonamenten en aquest coneixement tan escàs, són molt fluixes i es poden esquerdar en qualsevol moment de forma sobtada. El fantàstic és camp obert cap a l’immens desconegut, és aventura i misteri i tremolor còsmica.

ck-vdm2-collage

Fantàstica sala d’actes. Fotos: Sobhang Picolo.

Kaneai és un món paral·lel i a Cerbi, el meu poble natal, hi ha una porta d’entrada. Kaneai és un palau de les arts i el pensament. La paraula japonesa vol dir harmonia, equilibri, bellesa i pau; la que he intentat plasmar a les pàgines del llibre, que també traspua violència i inquietud. El llibre, com Kaneai, té una porta vermella per on entren vibracions obscures.

Pels que no heu pogut venir a les presentacions de Terrassa i Vilassar de Mar, aquest mes de febrer també presentarem Cròniques de Kaneai a Mataró i Barcelona. Clica!

Llibre nou!

Cròniques de Kaneai, el meu segon recull de contes, és al canal de part. M’inunden el neguit i l’alegria de la pròxima  publicació.

Quan vaig enviar l’original al Jordi Solé Camardons de Voliana Edicions em va dir que era un llibre diferent de La nit als armaris. Sí, ho és, no perquè ho hagi buscat (hi ha escriptors que  es marquen com a objectiu que cada llibre seu sigui diferent), és el que tocava, el que m’ha sortit de natural. Cròniques de Kaneai és un llibre que pot néixer perquè abans hi ha hagut La nit als armaris, que va posar la primera fita i ha deixat el terreny preparat per poder posar ara la segona. Els dos reculls de contes són germans, diferents però germans, i estic molt contenta que visquin a la mateixa casa. El meu agraïment a Voliana Edicions, que confia en els meus fills literaris.coberta-croniques-de-kaneaiLa nit als armaris, encara que en alguns contes hi ha alguna pinzellada de realisme màgic i algun element màgic, és un llibre bàsicament realista, en canvi, les històries de Cròniques de Kaneai són fantàstiques.

Quan vaig començar a escriure contes amb intenció, amb pretensions literàries, volia escriure fantàstic, saltar per damunt de les lleis de la física i del sentit comú, però el que em sortia no m’agradava. Vaig haver d’escriure un bon grapat de contes realistes per deixar volar la fantasia. Primer vaig haver de trobar la nit als armaris. Al primer recull hi ha un conte titulat El pou impossible que ja apuntava cap a on volia tirar el meu fantàstic. Des d’aquí, des de l’impossible, em vaig treure la faixa que emmordassava la meva imaginació i vaig començar a parir els contes de Cròniques de Kaneai.

Si he de dir dues coses d’aquesta nova criatura literària diré, en primer lloc, que són set contes fantàstics de gènere fantàstic. I en segon lloc, que passen a Cerbi, el meu poble natal, exceptuant La muntanya de la lluna, que té un fil de connexió amb les Valls d’Àneu però l’acció transcorre en un espai ben diferent que no s’acaba de concretar, semidesèrtic, més al sud.

Kaneai és a Cerbi, al prat de Sabatera, als peus de la muntanya dels Curols i del Pic de Pilàs, la que va cremar quatre o cinc dies, matolls i pastura, fins que la pluja i la neu la van apagar. Quan l’incendi aquest bocinet de muntanya va sortir a la televisió el que no havia sortit els darrers mil anys. Però cap mitjà va parlar de Kaneai, perquè no van trobar la porta, si l’haguessin trobat, haurien flipat tant que s’haurien oblidat de l’incendi.

Si puc dir una tercera cosa, diré que no creo mons on els nens es desplacen en cadires voladores i han d’esquivar dracs que circulen a tota castanya, sinó que narro altres realitats que s’escapen per les esquerdes de la vida quotidiana, històries estranyes que surten de plecs ocults. Que alguns contes només són onírics i d’altres clarament fantàstics. I que els mons amb dracs que circulen a tot gas m’encanten.

M’agraden els contes de Pere Calders, recordo la primera lectura de les Cròniques de la veritat oculta com una experiència significativa. I els contes de Júlio Cortàzar, Las historias de cronopios y de famas, Casa tomada. Dos fars. A la Cristina Fernández Cubas l’he descobert molt més tard, l’any 2009 quan no feia molt de la publicació de Cuentos completos. Una gran descoberta.

M’agraden els contes,  són el meu territori favorit, el gènere literari on em sento més còmoda i que més m’interessa explorar i indagar.0001-1

16 de gener a les llibreries!

Obertes les inscripcions als tallers de conte literari, tècniques narratives i els secrets de la narració!