Una història massa trista per ser contada

L’escriptora xinesa Zhang Ailing (1920-1995), coneguda com a Eileen Chang, és una de les autores xineses més llegides, malgrat que haver estat sabotejada pel règim comunista.

Eileen Chang va néixer a Shanghai el 1920. La seva mare era una dona moderna educada a Anglaterra i el seu pare un opiòman d’idees tradicionals. Pares divorciats i rics.  L’any 1941, quan l’exèrcit japonès va ocupar la ciutat de Hong Kong, on estudiava literatura anglesa, va tornar a Shanghai per dedicar-se  a l’escriptura. Des del primer moment va tenir el reconeixement dels lectors. També va treballar com a guionista per a una productora cinematogràfica (Shanghai era el Hollywood xinès). L’any 1955 va emigrar als Estats Units, on va viure fins a la seva mort, fugint del règim comunista, que va qualificar la seva obra de burgesa. Malgrat els intents del poder per a relegar la seva obra, la seva popularitat es va mantenir viva a Taiwan i Hong Kong i es va fer extensiva tant a la Xina com als estats Units, amb obres com La gàbia daurada, Rosa vermella i rosa blanca, Desig, perill (que Ang Lee va portar al cinema el 2007) o L’amor que fa caure ciutats, que comento en aquest post.

Zhang_Ailing_1954 Eileen Chang

L’amor que fa caure ciutats

Aleshores, la Liusu es penedí que en Liuyan fos al seu costat. Una persona amb dos cossos corre el doble de perill. Si no la ferien a ella, podien ferir-lo a ell. Si ell moria o quedava malferit, no podia ni imaginar-se què l’esperava a ella. Si ella prenia mal, hauria de morir per tal de no ser-li una càrrega, però encara que es morís no seria tot tan net i senzill com morir sol. Li semblava que en Liuyuan pensava com ella. De la resta, no en sabia res: en aquell instant, ella només el tenia a ell, i ell només la tenia a ella.

El llibre, publicat per Club Editor (i Libros del Asteroide en castellà), traducció de Carla Benet i postfaci de Ricard Plansa, es compon de la novel·la curta L’amor que fa caure ciutats i del conte  Setge. La primera ens explica la història d’una família tradicional de Shanghai, ciutat moderna, cosmopolita i tradicional i trasbalsada per la guerra i l’ocupació japonesa, i com busquen pretendents per a les seves filles. Un ric hereu educat a Anglaterra s’enamora de la filla divorciada. Ella s’hi vol casar i ho necessita, ell vol una amant… El conte Setge, escrit amb un estil cinematogràfic, ens presenta una deliciosa història de casualitats, d’amors que haurien pogut ser.

Em sembla meravellós que a la Shanghai ocupada per l’exèrcit japonès i on plovien bombes cada dia, una jove escriptora de  vint-i-tres anys es posés a escriure històries d’amor i que triomfés perquè, envoltats de misèria, mort i desesperança els cors dels seus compatriotes el que necessitaven eren històries d’amor. Chang narra les històries d’amor de personatges corrents, no idealitzats, amb una habilitat extraordinària i una gran bellesa literària.

L’amor que fa caure ciutats explica la història de la Liusu, la sisena filla de la família Bai. Jove, bella i intel·ligent i amb escasses esperances de trobar marit perquè és divorciada (a Shanghai dels anys quaranta, on conviuen la modernitat i la tradició, el divorci era legal però socialment reprovat), li cal tornar a casar-se si vol mantenir el seu estatus social. Les cunyades i els homes de la família li recorden constantment que és una càrrega i una vergonya familiar. És en aquestes circumstàncies que coneix a Fan Liuyuan, un jove, atractiu i milionari, que s’enamora d’ella. Liusu desconfia de Fan Liuyuan i del seu amor, se sent insegura perquè es juga l’honor com a dona i no sap quines són les intencions reals de Fan, però no pot deixar de veure’l. Junts viatgen a Hong Kong i Liusu es va alliberant de les normes que l’esgoten i la reprimeixen.

El primer cop et cases per la família, el segon per tu mateixa.

El problema de l’amor espiritual és que l’home diu coses que la dona no entén.

L’altra història, la que no és d’amor, és massa trista per ser contada.

“Molt sovint es llegeix Eileen Chang a partir de la nostàlgia, sense tenir en compte que el seu punt de vista és el d’una època. Aquests contes són escrits sota les bombes. I l’autora, com els seus personatges, continua vivint. Eileen Chang forma part, com les cançons de Teresa Teng o l’orgull viril de Bruce Lee, del cànon sentimental, cultural i popular de milions de xinesos de tot el món.”(Del postfaci del llibre)

“Els personatges de les meves històries no són herois, però duen a sobre tota la càrrega de la seva època” (Eileen Chang)

Els relats d’Eileen Chang no són historietes romàntiques, parlen de la condició humana i de les limitacions que pateixen les seves protagonistes per la condició de ser dones. Són relats literàriament exquisits.

amorfacaureciutats

Anuncis

Lectures fora de programa

Durant el curs el meu espai lector està segrestat per les lectures obligades que tinc als diversos clubs de lectura que condueixo. Segrestada però contenta, perquè gaudeixo molt de llegir els llibres programats i d’escoltar els comentaris dels altres lectors.  La realitat és que tinc poc temps per a altres lectures, al llarg del curs em vaig comprant llibres que em recomanen els amics o alguns prescriptors que m’inspiren confiança i aquells que senzillament em piquen l’ullet i els diposito en un prestatge que els tinc reservat. A partir del juliol, tot i que també  llegeixo diverses lectures programades per al curs següent, comença la festa i vaig traient els llibres nous de trinca que m’esperen al prestatge des de fa mesos. En el cas de lectures fora de programa no tinc pietat, si després de cinquanta o seixanta pàgines no m’han tocat la fibra literària, passen a la prestatgeria dels llibres per regalar a qui hi estigui interessat, potser més endavant els donaré una segona oportunitat, però és improbable amb la muntanya de llibres que encara no he llegit i els que tinc ganes de rellegir. Les lectures programades les llegeixo o rellegeixo fins a l’última pàgina.

He buidat el prestatge, només em queden dos llibres que no he tocat i que crec que m’agradaran molt.  Molts només els he tastat (he d’ajustar els meus prescriptors de capçalera). Dels benaurats en citaré tres que m’han entusiasmat.

lecura fora

Natalia Ginzburg és una autora que ara està de moda, l’han traduït al català diverses editorials i se  n’ha parlat molt. Ho celebro perquè fins aquest any no la coneixia. He començat per la seua primera novel·la El camí que porta a ciutat (traduït per Alba Dedeú) i continuaré amb Lèxic familiar. Es nota que El camí que porta a la ciutat és la primera novel·la, però pesa molt més la força de la seua prosa i la fusta de gran escriptora que traspua per tot arreu. Un gaudi de lectura.

Perquè no em sortís una murga, vaig escriure una vegada i una altra les primeres pàgines, intentant ser tan directa i tan seca com fos possible. Volia que cada frase fos com un fuet o una bufetada, diu Ginzburg.

Sí, senyora!

En segon lloc, vull parlar de L’amor que fa caure ciutats, d’Eilleen Chang, traduït per Carla Benet. Una altra perla. Art literari que em deixava contínuament amb la boca oberta. El postfaci de Ricard Planas és molt interessant i celebro que sigui post i no pre.

Puntuant d’1 a 5 a El camí que porta a ciutat i L’amor que fa caure ciutats, els poso un cinc. El tercer llibre és Lecturas de los rehenes de Yoko Ogawa (traducció Juan Francisco González Sánchez) i aquest surt del rànquing. A Ogawa ja l’havia llegit i vaig comprar aquest nou llibre amb una il·lusió fonamentada, però encara estic trasbalsada de la meravella que és. Tanta bellesa, tanta contemplació, històries tan boniques en un context tan bèstia.

Poso la foto amb les cobertes dels dos últims títols que queden al prestatge dels llibres fora de programa. Estic segura que seran experiències de lectura de les que a mi m’agraden.

20170904_195820.jpg

Aquesta setmana ja començo la programació dels clubs de lectura del curs 2017-2018.