Coses que han passat a l’estiu al Pirineu

Coses que han passat a l’estiu al Pirineu

Com cada estiu he escrit un relat per publicar al blog. Petra és un conte d’un fantàstic dolç, inspirat en les pedres i el cel nocturn de les Valls d’Àneu però amb una volada universal, almenys aquesta era la meua intenció. Si encara no l’has llegit i en tens ganes, pots clicar aquí.

pedres

L’experiència nova, i fascinant, ha estat veure representat un petit guió teatral que vaig escriure a finals de primavera. El miracle de les muntanyes, que s’ha enganxat al tren de miracles ideat i posat en marxa pel Pel Coll i que el grup escènic d’Àneu Xants va representar a l’Esbaiola’t, el festival de teatre d’Esterri d’Àneu. Va ser bonic veure el guió representat pels carrers del nucli antic del poble, amb les millores escèniques que hi van incorporar el Roger Cònsul i Cia, mantenint intacte l’esperit que per mi tenia el text.miracle pirineus20170723_110611.jpg20170723_132317.jpg

Al juliol vaig fer el desè taller d’estiu d’escriptura creativa a Esterri d’Àneu, dedicat al relat negre. Amb visita nocturna al cementiri i al poble abandonat d’Àrreu. Més tristesa i ràbia que por, i molt bona companyia. Van sortir uns relats escabrosos.20170708_122759.jpg20170708_112230.jpg

L’últim esdeveniment d’agost ha estat la presentació dels dos reculls de contes, la tercera edició revisada de La nit als armaris i Cròniques de Kaneai,  al centre d’Art i Natura de Farrera (on al setembre faré el taller d’escriptura i natura). El CAN de Farrera és un espai pensat per a l’art i els artistes en ple Pirineu. Un lloc ideal per parlar dels meus contes, que porten tanta muntanya a l’ànima. Vaig comptar amb el suport del Lluís Llobet, que va obrir l’acte, i de l’actriu Elisabet Vallès que va donar veu i vida a les paraules dels contes. Vam poder tastar el plaer d’escoltar-la llegir en veu alta. Un dia per recordar, com va dir l’Elisabet.

IMG_2755 Antoni Plans RED.jpg

Foto: Antoni Plans

IMG_2765 Antoni Plans RED.jpg

Foto: Antoni Plans

Un estiu de contes, teatre, art i natura.

Próxima presentació de Cròniques de Kaneai: Fira del llibre del Pirineu d’Organyà. Diumenge 3 setembre, 11 h.

Próxim taller Escriptura i natura CAN Farrera, 16-17 setembre.

Anuncis

Festa Major

Cerbi 1974.

Pel balcó obert entra un aire dolç i un fil de sol barrejats amb les notes d’un saxo. La Ramona té les galtes enrojolades d’emoció. El Joan interpreta d’oïda les cançons que escolta a la ràdio, descalç i lliurat a la música.

A la plaça de la Biga la gent, mudada, balla al ritme de la música. La noia gran de casa Anton a primera fila. El vell medecinaire acompanya el saxo amb l’acordió. Les vaques del país arriben pel carrer de Baix i s’enganxen a la festa bramant, alegres. L’oncle de l’Àfrica, el frare missioner, es remena a cavall del seu elefant que tot just passa pels carrers. A la cua de la festa les vaques americanes, vermelloses i amb banyes de cérvol, claven cornades contra les parets com si volguessin enderrocar el poble. La rua, amb el Joan al capdavant, segueix fins a la plaça Major. L’oncle africà aparca l’elefant i es posa a tocar el jambée. La Ramona només veu les pestanyes llargues i espesses de noi, els seus llavis rodejant la llengüeta, la tensió dels músculs al voltant de la boca. Toca amb molt sentiment, el que li desperta el vestit que voleia insinuant de la gran de casa Anton.

La festa, amb elefant i tot, havia estat més lluïda que mai, però l’endemà la plaça encara semblava més trista que altres anys, només un parell de gossos ajaguts a l’ombra. L’any següent, malgrat que la Ramona ja tindrà els desitjats quinze anys, la festa major serà la més ensopida de la història. El Joan tocarà sense ànima ni passió ni espurna, tothora abraçat a la seua nòvia francesa.saxo.jpg

Festa major és una versió breu d’un conte que es titula Amarcord, que vaig publicar per Sant Jordi de l’any passat. El vaig escurçar per llegir-lo al primer pícnic creatiu que es va fer a Ferrera el 30 de juliol. Pel camí han caigut personatges i matisos, però he respectat l’essència del conte.

A Farrera, paradís d’artistes, el dia 18 d’agost presentarem Cròniques de Kaneai i La nit als armaris. I el 16 i 17 de setembre, el taller escriptura i natura (clica!)Presentació Farrera 18.8.17

Després de la màgia de Sant Jordi

Quina festa pot superar Sant Jordi, quan tothom surt al carrer a passejar i comprar llibres i roses per regalar, i els autors esperen els lectors a les parades per signar les seves obres? SJ17Index1SJ17index2sj17index3Sant Jordi és potser la festa més bonica del món i, si no ho és, segur que està entre les tres o quatre primeres. És una festa popular que abraça tots els ciutadans i ciutadanes i engresca a comprar llibres també a aquelles persones que normalment no llegeixen gaire. No és la festa de la cultura ni de la lectura ni de l’escriptura, és la festa de la venda de llibres i de les roses, una festa comercial, com la majoria de les festes. Sant Jordi arreplega la fira de llibre i la fira de la rosa, reivindica la cultura catalana i és també el dia dels enamorats. Coincidint amb l’enterrament de Cervantes, la mort del Shakespeare i de Josep Pla. Des del 1995 és el dia Internacional del Llibre, però els catalans ja feia gairebé setanta anys que treien els llibres al carrer.SJ17ObradorSant Jordi és una festa preciosa i única, però no és la festa de la lectura i l’escriptura. Tot i així, com a lectora compro llibres i, alguns, me’ls faig signar (no sóc gaire fetitxista), i com a autora m’assec a les parades de les llibreries i de l’editorial amb l’esperança, moderada, que algú s’aturi i em demani que li signi un llibre. I cada vegada que això passa sento una immensa il·lusió.SJ17puntA més, des de les parades de llibres es veu passar la gent i la festa. És interessant mirar cap al carrer i cap a dins, cap als companys de signatura. Quina bona estona vaig passar ahir al matí a la parada de la llibreria Índex de Vilassar de Mar xerrant i rient amb la Maria Escalas, l’Emília Illamola, l’Anna Lleonard i el Laureano Miró! I a la tarda, per fi vaig conèixer la Carme Ripoll de l’Obrador d’històries i vaig retrobar el Jordi, un company de facultat i d’excursions botàniques, que feia un munt d’anys que no veia, com a en Carles, un exalumne de la Casa Elizalde que també va passar a comprar un llibre i fer-se la foto. I mentre era a la parada de Punt i Apart va desfilar una bona part de la família i una amiga d’Esterri d’Àneu que no esperava. Cròniques de Kaneai que pujaran riu amunt!  Vaig acabar el programa a la parada de l’editorial Voliana, la meva, i, quan ja tothom començava a marxar cap a casa, va venir el Josep, un amic de les Valls d’Àneu que feia una pila d’anys que no veia. Un dia rodó i dolç, sense cap tendinitis a la mà dreta però signant a cada parada i amb sorpreses molt grates.sj17volSant Jordi per mi no és el 50% ni el 30%  ni el 10%, és un dia molt bonic i prou, on sóc una mica més visible, no gaire més. Però m’agrada molt participar-hi com a escriptora. Moltíssimes gràcies a tots i totes els que heu vingut a saludar-me o a demanar-me que us signés un llibre, m’he sentit molt ben acompanyada.

I demà què?

Continuar llegint i escrivint i llegint. Buscar les històries, treballar la forma, explorar l’escriptura… Continuar picant pedra i llaurant el meu caminoi  literari. Continuar treballant per l’escriptura i la lectura tot l’any.lanitalsarmariscroniquesdekaneai

Divendres que ve presentarem Cròniques de Kaneai a la Biblioteca de Cabrils.  Vine!

La lectura porta a l’escriptura i l’escriptura a la lectura

Visita a l’institut de Sant Joan Despí, programa Lletres a les Aules de la Institució de les Lletres Catalanes.

En una sessió del taller de conte literari que imparteixo als Amics de les Arts de Terrassa  el Ramon ens va dir que si una cosa li havia quedat ben clar de la seva experiència com a docent és que els joves sempre tenen raó. I totes les nostres especulacions sobre la competència lectora dels nois d’avui es van enfonsar com un castell de cartes, perquè el Ramon, com els joves, tenia raó. Vam continuar parlant dels contes de Pere Calders sense entrar en si els joves d’avui entenen o no la ironia, les el·lipsis i les històries ocultes, ni desbarrar sobres les potencials conseqüències fosques que aquestes mancances els podrien comportar.

M’agrada visitar instituts, no només per parlar de la meva obra i la meva experiència com a escriptora, sinó per escoltar els alumnes. Quins llibres volen? Què els interessa? Què els ratlla? Què els emociona? Quan i com els agrada llegir?

El dia 8 de febrer vaig anar a l’Institut Jaume Salvador i Pedrol de Sant Joan Despí.  Tenia una cita amb els alumnes de primer i segon de batxillerat. Vaig parlar dels dos reculls de contes que tinc publicats, La nit als armaris i Cròniques de Kaneai, tot i que no havien pogut llegir l’últim perquè tot just acabava d’arribar a les llibreries. La professora de català em va comentar que els de segon estaven llegint Invasió subtil i altres narracions de Pere Calders i que volien que els parlés també de literatura de gènere fantàstic. No em vaig fer pregar, el fantàstic m’apassiona i Cròniques de Kaneai és un recull de contes fantàstics que comença amb la cita del microconte Altres dimensions de Pere Calders.

lanitalsarmariscroniquesdekaneai

A la xerrada vaig tornar a comprovar que els contes els agraden. Tot i que el conte literari exigeix un esforç del lector major que la novel·la convencional, el format curt és atractiu per a la joventut que té poc temps i no massa ganes de llegir. De La nit als armaris els van agradar especialment els contes amb protagonistes transgressores (com Crac, amb l’adolescent rebeca i El divan, on la rebel és l’àvia). Em van dir que s’havia divertit llegint-los i escoltant-los  es veia que sí, que els havien llegit i que els havien agradat.

Com que sóc professora d’escriptura creativa em van demanar si podia proposar alguna  activitat de creativitat, per estirar una mica més el tema del fantàstic i experimentar-lo des de l’escriptura. Els vaig proposar jugar a les hipòtesis fantàstiques, i  vaig tornar a comprovar que inventar històries i escriure-les és una activitat estimulant per a molts nois i noies. Feia goig veure’ls a tots escrivint. Només va ser un tast i van sortir textos força interessants. La lectura porta a l’escriptura i l’escriptura a la lectura.Lletres a les Aules Sant Joan Despí

Pròxims tallers d’escriptura: 26 de març a la llibreria Índex de Vilassar de Mar.  

Breu crònica de la presentació de Cròniques de Kaneai a Vilassar de Mar

Dijous passat vam presentar el meu últim llibre Cròniques de Kaneai a la Biblioteca de Vilassar de Mar. Vam parlar de contes, de gènere fantàstic, de dones escriptores, del Pallars i del Pirineu i, sobretot, del protagonista de la vesprada: Cròniques de Kaneai, un recull de contes fantàstics ambientats a l’alta muntanya aneuenca. Va ser un acte entranyable i em vaig sentir molt ben acompanyada.

ck-vdm0

Foto: Myriam González.

Vull tornar a donar les gràcies a tots els assistents, que vam escalfar la sala d’actes amb el seu afecte. A la Biblioteca de Vilassar de Mar que ens va acollir i que des que vaig arribar al poble, ja fa més de quinze anys, ha estat com una segona casa per mi. A la llibreria Índex, que organitzava l’acte i que és un brollador cultural que tenim al mig del poble. Al Jordi Solé i Camardons, editor de Voliana, per confiar i en la meva obra literària, per acompanyar-me en la presentació i per llençar-me unes quantes floretes. A l’Anna Maria Villalonga, que malauradament no va poder assistir a l’acte per problemes de salut però que era amb nosaltres de cor. A l’Elisabet Claveria, la Myriam González i la Margarita Martí, amigues i còmplices literàries, que van llegir fragments dels contes.

Moltes gràcies!!!

ck-vdm1-collage

Fotos: Myriam González.

Vaig dir que Cròniques de Kaneai i La nit als armaris són dos llibres germans i dos germans força diferents. Que a la reivindicació del conte com a gènere literari, que ja fa uns anys que practico, ara hi afegeixo la defensa apassionada de la literatura fantàstica, especialment la que tracta la realitat quotidiana tal com l’entenem en termes realistes i la fantàstica, que surt de la norma del realisme. El fantàstic de Borges i de Cortázar, de Calders i de la Rodoreda, de Poe i de Gógol, de Cristina Sánchez Cubas. Escriure recordant que només captem una mínima part de la realitat i que, per tant, totes les nostres certeses, que es fonamenten en aquest coneixement tan escàs, són molt fluixes i es poden esquerdar en qualsevol moment de forma sobtada. El fantàstic és camp obert cap a l’immens desconegut, és aventura i misteri i tremolor còsmica.

ck-vdm2-collage

Fantàstica sala d’actes. Fotos: Sobhang Picolo.

Kaneai és un món paral·lel i a Cerbi, el meu poble natal, hi ha una porta d’entrada. Kaneai és un palau de les arts i el pensament. La paraula japonesa vol dir harmonia, equilibri, bellesa i pau; la que he intentat plasmar a les pàgines del llibre, que també traspua violència i inquietud. El llibre, com Kaneai, té una porta vermella per on entren vibracions obscures.

Pels que no heu pogut venir a les presentacions de Terrassa i Vilassar de Mar, aquest mes de febrer també presentarem Cròniques de Kaneai a Mataró i Barcelona. Clica!

Ha nascut Cròniques de Kaneai

Parir llibres és màgic. No tant pensar-los i escriure’ls, que és un camí llarg on hi ha inspiració i alegria, esforç i cansament, reptes i confiança, satisfacció i moltes hores per arribar fins al final; em refereixo al moment de tenir el primer exemplar a les mans, aquella olor de tinta i paper nous, quan el llibre brilla més que qualsevol altra cosa a la vista i penses que és el millor llibre del món, encara que no ho dius perquè queda malament, i el deixes damunt del sofà i fas com si te n’oblidessis, però fa llum i escalfa i tu ho notes en tot moment.croniques-de-kaneai-fresquesA principis de desembre vaig anunciar la sortida del meu segon llibre de contes. Ara ja és aquí. Acabo de parir Cròniques de Kaneai i vull que ho sàpiga el món sencer. És un llibre meravellós que recull set contes fantàstics, sis dels quals passen a Cerbi (Valls d’Àneu), perquè és el meu poble natal i en conec les pedres i les aigües, però podrien passar al Vallès, al Maresme, a Barcelona o a la Xina. La narració onírica, els vampirs, els monstres i les realitats paral·leles són universals. Però no serien ben bé iguals, perquè l’espai sí que compta: les pedres, l’arquitectura, les valls glacials del Pirineu.

Ja el tenim a aquí i ara volem presentar-lo!

Presentacions de gener a març:

Moltes gràcies a les presentadores i al presentador, a les entitats, a tots els amics i amigues que m’acompanyeu en les presentacions i que celebreu la bona nova amb mi, i a Voliana Edicions que ho ha fet possible.

Cròniques de Kaneai serà a les llibreries l’última setmana de gener.

fb_img_1483198682599

Tallers que faig aquest trimestre: clica aquí.

Taller d’escriptures autobiogràfiques, inscripcions a partir del dia 13! Clica aquí

Conte de Nadal

Emprenedors

L’Andreu i jo vam ser els únics nens del poble que van criar cucs de seda i que amb sis anys teníem ben clar el cicle biològic de la papallona. Ho vam llegir en una revista del Cavall fort, que em va regalar l’oncle de Barcelona, i tots sols vam esbrinar el protocol que havíem de seguir, gràcies al mètode infal·lible de prova i error. Només el pare de l’Andreu, que ens comprava els ous, estava al cas de la nostra activitat clandestina i ens guardava el secret. Érem nens especials. Mentre la resta de la canalla feien branques de freixe per construir cabanes d’indis als prats, nosaltres arrencàvem fulles a la morera del cementiri per donar menjar als cucs. El pare de l’Andreu ens deixava tenir els ous i les erugues a la caseta de la Presa on treballava, on també teníem, ben amagat, com si es tractés d’una bíblia secreta, el nostre exemplar de la revista Cavall Fort. A la porta de la caseta hi havia un lilà que a la primavera feia un munt de raïms de flors amb una aroma que m’enamorava. Per l’Andreu eren flors invisibles, excepte quan estaven madures i calentes de sol que, segons ell, feien una olor insuportable.

El conjunt de construccions hidroelèctriques del poble comprenien la Presa, el Canal i el Túnel, foradat a la roca, que engolia tota l’aigua de les conques fluvials per fer-la caure de patac contra la turbina de la central d’Esterri. Buidaven els rius i l’aigua només es podia escampar pels prats amb comptagotes i les truites més d’un estiu passaven set. Però a finals dels anys seixanta a Cerbi no hi havia res de tan modern com aquestes infraestructures. El pare de l’Andreu treballava a Hidroelèctrica, l’únic empleat que tenien al poble. A casa nostra érem pagesos, com les altres cases de Cerbi, i onecessitàvem l’aigua per regar. Però els nostres pares eren tan amics entre ells com nosaltres. A casa l’Andreu havien tingut egües i vaques i el seu pare sabia què era la terra i l’agua per a un pagès. I el meu pare per res del món s’hauria estat tot el dia mirant el nivell de les aigües i obrint i tancant comportes, podent treballar als prats i anar a vendre el bestiar a la fira de Salàs.

Jo participava en la criança dels cucs perquè era de mena curiosa i m’agradava fer coses diferents. Però els ous, tous i grocs, em feien un fàstic terrible i quan s’anaven fent més durs i foscos tampoc els trobava bonics. Les petites larves peludes, que devoraven les closques dels ous, eren repel·lents, menjaven fulles de morera com a llimes i al cap d’uns dies ja eren panxa enlaire per canviar la pell i les dents i tornaven a menjar com a feres. Fins que, per fi, començaven a fabricar els capolls de seda. Totes aquestes fases se’m feien eternes i no parava de dir-li a l’Andreu que els invertebrats eren fastigosos, més que res perquè m’agradava fer servir la paraula “invertebrats”, que era una novetat. M’imaginava tota mena d’éssers sense espinada, tous i flonjos. Alguns immensos, que s’arrossegaven amb tot el cos per terra per desplaçar-se; d’altres més alts que un sant Pau, amb esquelets externs com de pedra. Estava convençuda que els invertebrats eren els que tenien més bones cartes per escampar el terror i fer-se els amos del món. L’Andreu no tenia gens d’interès per la zoologia i els cicles biològics i, encara menys, pels éssers nascuts de la fantasia. El que li interessava eren els diners i pensava que amb els cucs de seda faríem les primeres pessetes. Estava d’acord amb mi que les papallones eren lletges i lascives, només néixer no feien altra cosa que catxar, però qui eren nosaltres per jutjar les papallones, a ell l’únic que li interessava era vendre uns quants cabdells de fil de seda a bon preu.

Havíem llegit a l’enciclopèdia en un sol volum que hi havia a l’escola que la seda era un teixit molt preuat. Perquè m’ho va fer llegir l’Andreu, jo no m’hi havia fixat, en el valor de la seda, quan podia tenir l’enciclopèdia em perdia mirant els sants. L’Andreu ja havia pensat com invertiria els primers ingressos de la producció dels cucs, ell sempre m’incloïa com a sòcia en els repartiments dels beneficis estimats del negoci. Era incapaç d’imaginar-se ni monstres ni fades, però veia una moto de baixa cilindrada i un trineu amb motor aparcats al corral, tan nítids que els podia tocar i tot. Era un crac del càlcul, hauria pogut a pagar i cobrar els animals comprats i venuts a la fira i no s’hauria equivocat mai ni en un cèntim, però li faltava informació i experiència per tirar endavant un negoci revolucionari com era el dels cucs de seda. Per què, si venien la llana de les ovelles i la teixien per fer-me peces d’abrigar, no havien fet mai peces de seda? Sempre ha d’haver-hi algú que passi al davant, deia l’Andreu. Jo encara li deia que la seda potser era massa fina per a la gent de muntanya, però també alimentava un fil gruixut d’esperança.

L’Andreu comptava vendre seda a alguna de les dues o tres cases més bones de poble, però no en van voler. Ni a Cerbi ni a Esterri ni a Salàs ni a Balaguer. Més d’un es va fer un bon tip de riure, amb això de la seda. L’Andreu encara no es donava per vençut i ho volia intentar als mercats internacionals d’Andorra i França, però el seu pare li va treure del cap. El pare de l’Andreu ens va felicitar per haver arribat tan lluny, i ens va comprar alguns cabdells per fer fils i xarxes per pescar, va dir. La resta de la producció se la va quedar la meua padrina, que alguna cosa ja s’ensumava d’això dels cucs de seda, i també va dir que en faria un filat. Ens va deixar plorar una bona estona i ens va fer prometre que tancaríem el negoci dels cucs de seda, va dir que no feia per aquell cap de muntanya. Jo vessava llàgrimes per mi i per l’Andreu, que només plorava per dins. Vam tancar amb un saldo de vuit pessetes, tot un capital per dos nens de Cerbi en aquell temps.

Aquella primavera quan criavem els cucs ens van aficionar a passejar cada dia pel Canal. Sortien de la Presa, centre del reialme de l’ordre, el confort i la llum, i caminàvem fins al Túnel, nucli violent de les forces del mal. Per la corda fluixa, entre el bé i el mal. Jo no m’hauria mogut de La Presa, adorava aquell racó de conte, amb el lilà florit i olorós, que era com l’escenari d’una pel·lícula. La caseta amb l’estació meteorològica, l’herba tallada per fer bonic, les flors de jardí, l’immens avet i l’accés a la presa barrat amb una cadena eren una mostra d’un altre món, més amable. Però l’Andreu, després de donar menjar als cucs, sempre volia anar fins al Túnel, jo l’acompanyava perquè no volia que ell sospités que quan era a La Presa m’inventava històries d’amor. Gairebé dos quilòmetres. Molts dies hi tocava el vent, i s’anava fent més agressiu a mesura que ens apropàvem al Túnel. Girem?, deia jo quan no havien fet ni cinc-cents metres, temorosa que els rocs de la muntanya ens caiguessin damunt i aterrida només de pensar en la gola negra del Túnel. Però l’Andreu es delia per posar el cap entre les reixes del Túnel i clavar els ulls a les aigües fosques que engolia. Jo em preguntava què podia mirar amb els ulls clavats a la foscor, cada dia l’havia d’arrencar amb xinades de la reixa. Després de la incursió al cor de les tenebres tornàvem a la Presa com a llamps i feien els dos quilòmetres gairebé corrent. No em girava ni una sola vegada, perquè temia que, si ho feia, els monstres m’atraparien i ja no podria tornar a casa. Quan veia la caseta de la Presa em relaxava i em sentia agraïda. L’Andreu també era especial en això de la por, no en tenia gens, només corria per no arribar al darrere meu.

Un cop vam assumir que el negoci de la seda no tenia futur, l’Andreu va sacrificar les larves i les papallones, les va embolicar amb paper de diari i les va tirar a la gola del Túnel. No em va doldre, eren unes criatures fastigoses, que tenien les hores comptades. Valia més dedicar-se als saltiretxos i vendre’ls als guardes de caça que en necessitaven per alimentar els galls de bosc que tenien tancats. Però les llagostes es criaven soles en grans quantitats i només calia caçar-les, no era una aventura gaire estimulant. Després de fer el que ara diuen un brainstorming vam decidir canalitzar la nostra dèria d’explotació ramadera cap a la cria de granotes. Abans, però, vam parlar amb la mestressa de la taverna, que oferia com a plat de luxe anques de granota arrebossades. Que sí, que ens compraria les granotes, i truites també, va dir rient.

Vam fer una excursió clandestina als estanys. Tothom deia que hi havia moltes granotes i era cert, a cada pas en saltaven un piler i les vores de les basses i del llac bullien de tantes culleretes. Podíem haver fet una primera caçada de granotes per vendre, però no ens veien amb cor de matar-les. Eren tan simpàtiques! Vam decidir que lliuraríem gènere fresc, granotes vives. Així que vam omplir uns quants pots amb culleretes i aigua. Ja havíem preparat un petit tancat per rebre-les, en una sèquia del prat de la borda, al costat de la Presa, les lloses que feien de paret tenien petits forats per on circulava l’aigua. No ho havíem dit a ningú, tampoc a l’amo del prat.

Les culleretes creixien cada dia i van començar a treure potes. Vam posar un reixat foradat de color verd damunt de la sèquia perquè sabíem que si no, un cop perdessin la cua, es posarien a saltar com a boges i s’escaparien. La tela verda la vam agafar del racó de les eines del pare de l’Andreu, sense dir res. Amb els diners que guanyaríem em faria fer un vestit de gàngster, pantalons, camisa, jaqueta i barret negres, i per carnestoltes els deixaria a tots amb un pam de nas. L’Andreu no feia plans, perquè no estava gens segur que l’experiment arribés fins al final i temia que les quasi granotes morissin per qualsevol raó que no controlàvem. Les vam trobar totes esteses pel prat, quan encara estaven en plena metamorfosi. La força de l’aigua s’havia emportat la bassa artificial i havia expulsat les culleretes a un hàbitat hostil, mortal, perquè encara no havien desenvolupat tot el que els calia per viure fora de l’aigua. De mode incomprensible, perquè els prats estaven frescos i encara no feia calor, l’amo havia aviat l’aigua del riu a la sèquia i les quasi granotes se n’havien anat a mar.

Vam recollir els cadàvers dels capgrossos en procés de transformació, i les poques granotes minúscules que saltaven contentes pel prat les vam portar a l’altre riu, per eliminar proves i no aixecar sospites. Només hauria faltat que ens enxampessin per acabar d’adobar la nostra desgràcia. Un cop enllestida la feina, que no va ser poca, l’Andreu va dir que havíem de buscar al solar de la Fàbrica de Tubs, de vegades hi havia trobat alguna moneda que havia caigut als treballadors que van fer el Canal. Vam trobar una pesseta cadascú i vam calcular quants xiclets, pipes i gelats de glaç podrien comprar a Esterri el diumenge que baixéssim amb els pares a mercat. Mentre comentàvem de quin color seria el gelat, perquè al final vam haver de descartar les pipes i els xiclets, l’Andreu es va posar a plorar. Amb llàgrimes i tot.

Jo no recordava haver-lo vist plorar els últims dos anys i em vaig alarmar molt. Vaig pensar que havia vist ogres al Túnel i que s’havia fet el valent però ja no podia aguantar més. En mig de sanglots em va dir que després de l’estiu marxaven de Cerbi i que ell no volia marxar. L’Andreu pensava que si haguéssim fet diners amb la seda o les granotes potser s’haurien pogut quedar. Els d’hidroelèctrica ja no necessitaven un treballador a Cerbi, podien controlar-ho tot des de la central d’Esterri, i per això enviaven el seu pare a Biescas. L’Andreu no hi coneixia cap nen allà i no tenia gens de ganes de parlar tot el sant dia castellà. També em va dir, entre mocs i singlot, que tancarien l’escola de Cerbi, el d’Hidroelèctrica li ho havia venut al seu pare com uns dels avantatges d’anar a Biescas, on l’escola estava garantida.

—Si tanquen l’escola, aniré a Esterri─ vaig dir.

—Això si no et porten a les monges de Tremp o de Lleida.

—Va ser aquell senyor tan mudat que va venir a veure la Presa i el Túnel?

—Estava tan orgullós d’haver foradat la muntanya, semblava que ho hagués fet ell amb les seves mans. Jo volia que les aigües negres del Túnel se l’emportessin.

Em vaig posar a collir flors per les vores de la Fàbrica de Tubs i vaig fer un pom molt bonic. L’Andreu tenia por que les hi regalés. Quan va veure que caminava cap a la Presa es va relaxar i em va seguir. A Sant Marçal, em vaig aturar, vaig deixar el pom de flors al costat de la capelleta i vaig començar a resar un parenostre, l’Andreu s’hi va afegir. En totes les excursions pel Canal no havien fet mai una cosa semblant. Jo sabia que no hi havia res a fer, que l’Andreu marxaria, demanava que ens anés molt bé a tots dos, a ell per l’Aragó i a mi per Esterri o Tremp. L’Andreu també resava i li feia bé, vaig notar un respecte, com si em veiés per primera vegada com a una nena gran i no només com a una vaileta amb el cap ple de pardals.

Vam continuar fins a la Presa en silenci. Em vaig quedar una estona contemplant el lilà i ensumant l’aroma de les flors i vaig collir un ram per emportar-me’l. L’Andreu va sortir de dins de la caseta amb l’exemplar del Cavall Fort.

lanitalsarmariscroniquesdekaneaiAquest Nadal regala contes!: la nova edició revisada de La nit als armaris.

Comença el 2017 amb els contes fantàstics de   Cròniques de Kaneai, el 16 de gener a les llibreries!

Posa contes a la teva vida!