Conte de Nadal

Emprenedors

L’Andreu i jo vam ser els únics nens del poble que van criar cucs de seda i que amb sis anys teníem ben clar el cicle biològic de la papallona. Ho vam llegir en una revista del Cavall fort, que em va regalar l’oncle de Barcelona, i tots sols vam esbrinar el protocol que havíem de seguir, gràcies al mètode infal·lible de prova i error. Només el pare de l’Andreu, que ens comprava els ous, estava al cas de la nostra activitat clandestina i ens guardava el secret. Érem nens especials. Mentre la resta de la canalla feien branques de freixe per construir cabanes d’indis als prats, nosaltres arrencàvem fulles a la morera del cementiri per donar menjar als cucs. El pare de l’Andreu ens deixava tenir els ous i les erugues a la caseta de la Presa on treballava, on també teníem, ben amagat, com si es tractés d’una bíblia secreta, el nostre exemplar de la revista Cavall Fort. A la porta de la caseta hi havia un lilà que a la primavera feia un munt de raïms de flors amb una aroma que m’enamorava. Per l’Andreu eren flors invisibles, excepte quan estaven madures i calentes de sol que, segons ell, feien una olor insuportable.

El conjunt de construccions hidroelèctriques del poble comprenien la Presa, el Canal i el Túnel, foradat a la roca, que engolia tota l’aigua de les conques fluvials per fer-la caure de patac contra la turbina de la central d’Esterri. Buidaven els rius i l’aigua només es podia escampar pels prats amb comptagotes i les truites més d’un estiu passaven set. Però a finals dels anys seixanta a Cerbi no hi havia res de tan modern com aquestes infraestructures. El pare de l’Andreu treballava a Hidroelèctrica, l’únic empleat que tenien al poble. A casa nostra érem pagesos, com les altres cases de Cerbi, i onecessitàvem l’aigua per regar. Però els nostres pares eren tan amics entre ells com nosaltres. A casa l’Andreu havien tingut egües i vaques i el seu pare sabia què era la terra i l’agua per a un pagès. I el meu pare per res del món s’hauria estat tot el dia mirant el nivell de les aigües i obrint i tancant comportes, podent treballar als prats i anar a vendre el bestiar a la fira de Salàs.

Jo participava en la criança dels cucs perquè era de mena curiosa i m’agradava fer coses diferents. Però els ous, tous i grocs, em feien un fàstic terrible i quan s’anaven fent més durs i foscos tampoc els trobava bonics. Les petites larves peludes, que devoraven les closques dels ous, eren repel·lents, menjaven fulles de morera com a llimes i al cap d’uns dies ja eren panxa enlaire per canviar la pell i les dents i tornaven a menjar com a feres. Fins que, per fi, començaven a fabricar els capolls de seda. Totes aquestes fases se’m feien eternes i no parava de dir-li a l’Andreu que els invertebrats eren fastigosos, més que res perquè m’agradava fer servir la paraula “invertebrats”, que era una novetat. M’imaginava tota mena d’éssers sense espinada, tous i flonjos. Alguns immensos, que s’arrossegaven amb tot el cos per terra per desplaçar-se; d’altres més alts que un sant Pau, amb esquelets externs com de pedra. Estava convençuda que els invertebrats eren els que tenien més bones cartes per escampar el terror i fer-se els amos del món. L’Andreu no tenia gens d’interès per la zoologia i els cicles biològics i, encara menys, pels éssers nascuts de la fantasia. El que li interessava eren els diners i pensava que amb els cucs de seda faríem les primeres pessetes. Estava d’acord amb mi que les papallones eren lletges i lascives, només néixer no feien altra cosa que catxar, però qui eren nosaltres per jutjar les papallones, a ell l’únic que li interessava era vendre uns quants cabdells de fil de seda a bon preu.

Havíem llegit a l’enciclopèdia en un sol volum que hi havia a l’escola que la seda era un teixit molt preuat. Perquè m’ho va fer llegir l’Andreu, jo no m’hi havia fixat, en el valor de la seda, quan podia tenir l’enciclopèdia em perdia mirant els sants. L’Andreu ja havia pensat com invertiria els primers ingressos de la producció dels cucs, ell sempre m’incloïa com a sòcia en els repartiments dels beneficis estimats del negoci. Era incapaç d’imaginar-se ni monstres ni fades, però veia una moto de baixa cilindrada i un trineu amb motor aparcats al corral, tan nítids que els podia tocar i tot. Era un crac del càlcul, hauria pogut a pagar i cobrar els animals comprats i venuts a la fira i no s’hauria equivocat mai ni en un cèntim, però li faltava informació i experiència per tirar endavant un negoci revolucionari com era el dels cucs de seda. Per què, si venien la llana de les ovelles i la teixien per fer-me peces d’abrigar, no havien fet mai peces de seda? Sempre ha d’haver-hi algú que passi al davant, deia l’Andreu. Jo encara li deia que la seda potser era massa fina per a la gent de muntanya, però també alimentava un fil gruixut d’esperança.

L’Andreu comptava vendre seda a alguna de les dues o tres cases més bones de poble, però no en van voler. Ni a Cerbi ni a Esterri ni a Salàs ni a Balaguer. Més d’un es va fer un bon tip de riure, amb això de la seda. L’Andreu encara no es donava per vençut i ho volia intentar als mercats internacionals d’Andorra i França, però el seu pare li va treure del cap. El pare de l’Andreu ens va felicitar per haver arribat tan lluny, i ens va comprar alguns cabdells per fer fils i xarxes per pescar, va dir. La resta de la producció se la va quedar la meua padrina, que alguna cosa ja s’ensumava d’això dels cucs de seda, i també va dir que en faria un filat. Ens va deixar plorar una bona estona i ens va fer prometre que tancaríem el negoci dels cucs de seda, va dir que no feia per aquell cap de muntanya. Jo vessava llàgrimes per mi i per l’Andreu, que només plorava per dins. Vam tancar amb un saldo de vuit pessetes, tot un capital per dos nens de Cerbi en aquell temps.

Aquella primavera quan criavem els cucs ens van aficionar a passejar cada dia pel Canal. Sortien de la Presa, centre del reialme de l’ordre, el confort i la llum, i caminàvem fins al Túnel, nucli violent de les forces del mal. Per la corda fluixa, entre el bé i el mal. Jo no m’hauria mogut de La Presa, adorava aquell racó de conte, amb el lilà florit i olorós, que era com l’escenari d’una pel·lícula. La caseta amb l’estació meteorològica, l’herba tallada per fer bonic, les flors de jardí, l’immens avet i l’accés a la presa barrat amb una cadena eren una mostra d’un altre món, més amable. Però l’Andreu, després de donar menjar als cucs, sempre volia anar fins al Túnel, jo l’acompanyava perquè no volia que ell sospités que quan era a La Presa m’inventava històries d’amor. Gairebé dos quilòmetres. Molts dies hi tocava el vent, i s’anava fent més agressiu a mesura que ens apropàvem al Túnel. Girem?, deia jo quan no havien fet ni cinc-cents metres, temorosa que els rocs de la muntanya ens caiguessin damunt i aterrida només de pensar en la gola negra del Túnel. Però l’Andreu es delia per posar el cap entre les reixes del Túnel i clavar els ulls a les aigües fosques que engolia. Jo em preguntava què podia mirar amb els ulls clavats a la foscor, cada dia l’havia d’arrencar amb xinades de la reixa. Després de la incursió al cor de les tenebres tornàvem a la Presa com a llamps i feien els dos quilòmetres gairebé corrent. No em girava ni una sola vegada, perquè temia que, si ho feia, els monstres m’atraparien i ja no podria tornar a casa. Quan veia la caseta de la Presa em relaxava i em sentia agraïda. L’Andreu també era especial en això de la por, no en tenia gens, només corria per no arribar al darrere meu.

Un cop vam assumir que el negoci de la seda no tenia futur, l’Andreu va sacrificar les larves i les papallones, les va embolicar amb paper de diari i les va tirar a la gola del Túnel. No em va doldre, eren unes criatures fastigoses, que tenien les hores comptades. Valia més dedicar-se als saltiretxos i vendre’ls als guardes de caça que en necessitaven per alimentar els galls de bosc que tenien tancats. Però les llagostes es criaven soles en grans quantitats i només calia caçar-les, no era una aventura gaire estimulant. Després de fer el que ara diuen un brainstorming vam decidir canalitzar la nostra dèria d’explotació ramadera cap a la cria de granotes. Abans, però, vam parlar amb la mestressa de la taverna, que oferia com a plat de luxe anques de granota arrebossades. Que sí, que ens compraria les granotes, i truites també, va dir rient.

Vam fer una excursió clandestina als estanys. Tothom deia que hi havia moltes granotes i era cert, a cada pas en saltaven un piler i les vores de les basses i del llac bullien de tantes culleretes. Podíem haver fet una primera caçada de granotes per vendre, però no ens veien amb cor de matar-les. Eren tan simpàtiques! Vam decidir que lliuraríem gènere fresc, granotes vives. Així que vam omplir uns quants pots amb culleretes i aigua. Ja havíem preparat un petit tancat per rebre-les, en una sèquia del prat de la borda, al costat de la Presa, les lloses que feien de paret tenien petits forats per on circulava l’aigua. No ho havíem dit a ningú, tampoc a l’amo del prat.

Les culleretes creixien cada dia i van començar a treure potes. Vam posar un reixat foradat de color verd damunt de la sèquia perquè sabíem que si no, un cop perdessin la cua, es posarien a saltar com a boges i s’escaparien. La tela verda la vam agafar del racó de les eines del pare de l’Andreu, sense dir res. Amb els diners que guanyaríem em faria fer un vestit de gàngster, pantalons, camisa, jaqueta i barret negres, i per carnestoltes els deixaria a tots amb un pam de nas. L’Andreu no feia plans, perquè no estava gens segur que l’experiment arribés fins al final i temia que les quasi granotes morissin per qualsevol raó que no controlàvem. Les vam trobar totes esteses pel prat, quan encara estaven en plena metamorfosi. La força de l’aigua s’havia emportat la bassa artificial i havia expulsat les culleretes a un hàbitat hostil, mortal, perquè encara no havien desenvolupat tot el que els calia per viure fora de l’aigua. De mode incomprensible, perquè els prats estaven frescos i encara no feia calor, l’amo havia aviat l’aigua del riu a la sèquia i les quasi granotes se n’havien anat a mar.

Vam recollir els cadàvers dels capgrossos en procés de transformació, i les poques granotes minúscules que saltaven contentes pel prat les vam portar a l’altre riu, per eliminar proves i no aixecar sospites. Només hauria faltat que ens enxampessin per acabar d’adobar la nostra desgràcia. Un cop enllestida la feina, que no va ser poca, l’Andreu va dir que havíem de buscar al solar de la Fàbrica de Tubs, de vegades hi havia trobat alguna moneda que havia caigut als treballadors que van fer el Canal. Vam trobar una pesseta cadascú i vam calcular quants xiclets, pipes i gelats de glaç podrien comprar a Esterri el diumenge que baixéssim amb els pares a mercat. Mentre comentàvem de quin color seria el gelat, perquè al final vam haver de descartar les pipes i els xiclets, l’Andreu es va posar a plorar. Amb llàgrimes i tot.

Jo no recordava haver-lo vist plorar els últims dos anys i em vaig alarmar molt. Vaig pensar que havia vist ogres al Túnel i que s’havia fet el valent però ja no podia aguantar més. En mig de sanglots em va dir que després de l’estiu marxaven de Cerbi i que ell no volia marxar. L’Andreu pensava que si haguéssim fet diners amb la seda o les granotes potser s’haurien pogut quedar. Els d’hidroelèctrica ja no necessitaven un treballador a Cerbi, podien controlar-ho tot des de la central d’Esterri, i per això enviaven el seu pare a Biescas. L’Andreu no hi coneixia cap nen allà i no tenia gens de ganes de parlar tot el sant dia castellà. També em va dir, entre mocs i singlot, que tancarien l’escola de Cerbi, el d’Hidroelèctrica li ho havia venut al seu pare com uns dels avantatges d’anar a Biescas, on l’escola estava garantida.

—Si tanquen l’escola, aniré a Esterri─ vaig dir.

—Això si no et porten a les monges de Tremp o de Lleida.

—Va ser aquell senyor tan mudat que va venir a veure la Presa i el Túnel?

—Estava tan orgullós d’haver foradat la muntanya, semblava que ho hagués fet ell amb les seves mans. Jo volia que les aigües negres del Túnel se l’emportessin.

Em vaig posar a collir flors per les vores de la Fàbrica de Tubs i vaig fer un pom molt bonic. L’Andreu tenia por que les hi regalés. Quan va veure que caminava cap a la Presa es va relaxar i em va seguir. A Sant Marçal, em vaig aturar, vaig deixar el pom de flors al costat de la capelleta i vaig començar a resar un parenostre, l’Andreu s’hi va afegir. En totes les excursions pel Canal no havien fet mai una cosa semblant. Jo sabia que no hi havia res a fer, que l’Andreu marxaria, demanava que ens anés molt bé a tots dos, a ell per l’Aragó i a mi per Esterri o Tremp. L’Andreu també resava i li feia bé, vaig notar un respecte, com si em veiés per primera vegada com a una nena gran i no només com a una vaileta amb el cap ple de pardals.

Vam continuar fins a la Presa en silenci. Em vaig quedar una estona contemplant el lilà i ensumant l’aroma de les flors i vaig collir un ram per emportar-me’l. L’Andreu va sortir de dins de la caseta amb l’exemplar del Cavall Fort.

lanitalsarmariscroniquesdekaneaiAquest Nadal regala contes!: la nova edició revisada de La nit als armaris.

Comença el 2017 amb els contes fantàstics de   Cròniques de Kaneai, el 16 de gener a les llibreries!

Posa contes a la teva vida!

Anuncis

Llibre nou!

Cròniques de Kaneai, el meu segon recull de contes, és al canal de part. M’inunden el neguit i l’alegria de la pròxima  publicació.

Quan vaig enviar l’original al Jordi Solé Camardons de Voliana Edicions em va dir que era un llibre diferent de La nit als armaris. Sí, ho és, no perquè ho hagi buscat (hi ha escriptors que  es marquen com a objectiu que cada llibre seu sigui diferent), és el que tocava, el que m’ha sortit de natural. Cròniques de Kaneai és un llibre que pot néixer perquè abans hi ha hagut La nit als armaris, que va posar la primera fita i ha deixat el terreny preparat per poder posar ara la segona. Els dos reculls de contes són germans, diferents però germans, i estic molt contenta que visquin a la mateixa casa. El meu agraïment a Voliana Edicions, que confia en els meus fills literaris.coberta-croniques-de-kaneaiLa nit als armaris, encara que en alguns contes hi ha alguna pinzellada de realisme màgic i algun element màgic, és un llibre bàsicament realista, en canvi, les històries de Cròniques de Kaneai són fantàstiques.

Quan vaig començar a escriure contes amb intenció, amb pretensions literàries, volia escriure fantàstic, saltar per damunt de les lleis de la física i del sentit comú, però el que em sortia no m’agradava. Vaig haver d’escriure un bon grapat de contes realistes per deixar volar la fantasia. Primer vaig haver de trobar la nit als armaris. Al primer recull hi ha un conte titulat El pou impossible que ja apuntava cap a on volia tirar el meu fantàstic. Des d’aquí, des de l’impossible, em vaig treure la faixa que emmordassava la meva imaginació i vaig començar a parir els contes de Cròniques de Kaneai.

Si he de dir dues coses d’aquesta nova criatura literària diré, en primer lloc, que són set contes fantàstics de gènere fantàstic. I en segon lloc, que passen a Cerbi, el meu poble natal, exceptuant La muntanya de la lluna, que té un fil de connexió amb les Valls d’Àneu però l’acció transcorre en un espai ben diferent que no s’acaba de concretar, semidesèrtic, més al sud.

Kaneai és a Cerbi, al prat de Sabatera, als peus de la muntanya dels Curols i del Pic de Pilàs, la que va cremar quatre o cinc dies, matolls i pastura, fins que la pluja i la neu la van apagar. Quan l’incendi aquest bocinet de muntanya va sortir a la televisió el que no havia sortit els darrers mil anys. Però cap mitjà va parlar de Kaneai, perquè no van trobar la porta, si l’haguessin trobat, haurien flipat tant que s’haurien oblidat de l’incendi.

Si puc dir una tercera cosa, diré que no creo mons on els nens es desplacen en cadires voladores i han d’esquivar dracs que circulen a tota castanya, sinó que narro altres realitats que s’escapen per les esquerdes de la vida quotidiana, històries estranyes que surten de plecs ocults. Que alguns contes només són onírics i d’altres clarament fantàstics. I que els mons amb dracs que circulen a tot gas m’encanten.

M’agraden els contes de Pere Calders, recordo la primera lectura de les Cròniques de la veritat oculta com una experiència significativa. I els contes de Júlio Cortàzar, Las historias de cronopios y de famas, Casa tomada. Dos fars. A la Cristina Fernández Cubas l’he descobert molt més tard, l’any 2009 quan no feia molt de la publicació de Cuentos completos. Una gran descoberta.

M’agraden els contes,  són el meu territori favorit, el gènere literari on em sento més còmoda i que més m’interessa explorar i indagar.0001-1

16 de gener a les llibreries!

Obertes les inscripcions als tallers de conte literari, tècniques narratives i els secrets de la narració! 

El microconte: curt i intens

El Salvador, un alumne meu que estic convençuda que ha venut més còpies de la seva novel·la Les sabates descordades que jo del meu recull de contes La nit als armaris,  sempre em renya perquè diu que escric massa curt. Sort que sóc la professora, perquè si no, no sé què hauria d’escoltar. Però, en aquest cas, té raó: tinc tendència a escriure curt i sincopat. Per no contrariar-lo li contesto els comentaris que em fa amb monosíl·labs, i sé que a ell, encara que posa cara llarga, li agrada. Jo voldria tirar un roc i prou, i encertar-la. Al mateix temps que jo trobo el roc i el disparo, molts han deixat caure una pluja de sorra i de pedres. Cadascú s’expressa a la seva manera, i a mi em neix a l’ànima reivindicar la narrativa breu.curt

M’agraden els microcontes, però no n’escric gaires perquè els considero molt difícils d’escriure. En el conte literari normal, en canvi, trobo un territori còmode, amb un nivell d’exigència estètica i artística suficient i assumible. El microconte per mi no és altra cosa que tensar les lleis del conte al màxim: més curt, més intens, més unitari, dual en quatre ratlles, un cop de puny que no tens temps de veure venir. Fascinant i difícil.

Hi ha una discussió teòrica sobre si el microconte és un gènere a part no. És molt possible que els coneixements que tinc d’aquest tema siguin insuficients, però em reafirmo en la idea que els microcontes no són altra cosa que contes portats a l’extrem de la brevetat. Han de tenir tot el que se li demana a un conte en menys paraules. Podem parlar de contes ultrabreus, de minicontes, de microficcions, contes mínims, etc.

5 recomanacions per escriure microcontes:

1. Recorda que està emparentat amb els aforismes, la faula i l’anècdota, i que beu tant de la tradició popular oral com de la tradició culta.
2. El llenguatge ha de ser senzill, però alhora acurat i precís. També se sol recórrer a l’enginy i el llenguatge poètic.
3. El títol és molt important, ajuda a omplir els buits del microrrelat i a interpretar-lo.
4. Feu microrrelats transtextuals, amb referències a altres textos.
5. Jugueu a no dir, comptant amb la complicitat del lector.

portada

Si volem llegir microrelats ho podeu fer a La bona confitura, que acaba de publicar un llibre amb una selecció dels publicats a la web (n’hi ha  meu, El Negre).

Alguns contes de La nit als armaris, com El Divanencara que ocupen més d’una pàgina (que em sembla un bon límit d’extensió natural pel microrelat) són contes curts, parents directes dels mini. Ja us he explilcat que em surt de dins escriure curt.

Per acabar,

Un microconte de mestre Pere Calders:

“Meteorologia aplicada”
Fa temps, vam pagar-me amb un taló sense fons d’un banc de boira. Gràcies a no haver-lo pogut cobrar, he gaudit sempre de clarianes.

Recordeu que ja us podeu inscriure al segon mòdul de Vadecuentus, el Taller de Conte Literari a Nollegiu.

41uYWtuFYrL._AA160_lna

Escoltar, llegir, contar i escriure contes

Vaig decidir que volia ser escriptora perquè se’m va imposar la necessitat d’escriure una novel•la. Així, de sobte. Em va semblar que escriure aquella novel·la era el més important de la meva vida. Ja sabia que una cosa era la història o l’argument i una altra el guió literari o la novel·la, però a la pràctica no ho tenia tan clar, perquè un cop pensat l’argument em vaig creure que ja la tenia escrita. Anava molt errada. En més de deu anys n’he escrit tres versions i no ha estat fins aquest estiu que, per fi, he trobat els rails que necessitava, i el text flueix. Va per llarg.

La dèria d’escriure ja venia de molt abans de pensar en la novel·la de la meva vida, però no m’ho prenia seriosament. No pensava que fos escriptora ni em plantejava ser-ho. Quan col·laborava a la revista que vam publicar durant bastant temps al Col·legi de les Monges de La Pobla de Segur tampoc em pensava que era periodista. A banda d’aquests articles d’opinió i, més endavant, de divulgació científica, escrivia contes i no em creia escriptora.
portada-casa-tomada-otros-cuentos_grandeAnava molt errada i em pensava que per ser escriptor calia ser, per força, novel·lista. No és això el que ens transmeten els agents culturals de casa nostra? Com si escriure contes només fos un entreteniment, mentre que la novel·la és el veritable i desitjat manifest de l’escriptor de ficció.  La publicació d’una novel·la en una editorial d’un cert prestigi és l’examen de grau de l’escriptor. Són cuentos (us) xinos! Sí, a la pràctica aquest és el barem principal, però no hem d’oblidar que el concepte és un altre, que Proust es va autoeditar i que el gran Borges és un autor de narrativa breu. Hi ha escriptors de contes, escriptors de novel·les, escriptors de cròniques periodístiques, poetes i escriptors tot terreny. Tots són escriptors.

Amb les primeres escriptures de la meva primera novel·la, la vital i imprescindible, l’origen de la meva vocació com a escriptora, em vaig estavellar. Per moltes raons que no passaré a desglossar, però de cap manera perquè sigui més difícil escriure una novel·la que un recull de contes. Senzillament és diferent. Jo tinc tendència a la condensació, a tallar curt i a buscar un efecte unitari, i de seguida vaig descobrir que en el territori conte m’hi movia amb força comoditat.

Quan volia escriure la famosa novel•la, vaig començar a apuntar-me a tallers d’escriptura creativa, on vaig redescobrir autors de contes com Júlio Cortázar. Un dels meus contes mítics és Casa tomada. Llegia contes i n’escrivia, quedava finalista en un concurs i me’l publicaven. I així durant més de deu anys, quan viag fer una selecció dels contes que havia escrit i els vaig reescriure pera  a La nit als armaris, el meu primer recull de contes.

El conte és un gènere extraordinari. Contar una història en una fotografia. Muntar un petit rellotge de precisió on no sobra ni falta cap peça i que fa una llum particular. Les terres del conte em són familiars i confortables i sempre em proposen reptes estimulants.
images
Per sort, hi ha molt grans llibres de contes. Però avui només en recomanaré dos. Casa tomada y otros relatos, un clàssic que ja he citat, i Knockemstiff, de Donald Ray Pollock. Com diria el meu amic Marc, Knockemstiff és un llibre brutal. Brutal i boníssim. Quins contes! No són de bon mastegar i s’hi ha de posar molta saliva i encara et deixen agror d’estomac. Però un cop has reposat la lectura, què bons! Com poden passar tantes coses en un lloc que no passa res? Com poden ser tan vius aquests personatges morts?

Si voleu llegir i escriure cuentus, el dilluns dia 6 d’octubre comencem Taller Conte Literari a la llibreria Nollegiu. Lectors i nolectors, us esperem!

Cursos 2014-2015

Un microconte per llegir en veu alta

En un post anterior ja parlava del plaer i la importància de llegir els textos que escrivim en veu alta. Els escriptors també som cantants. Els nens tenen molt clar la importància de xisclar “no!”, de demanar “un caramel” en veu alta. Les paraules, projectades cap a fora amb la implicació del diafragma, els pulmons i la resta del cos, despleguen tota la força que porten a dins.

Llegim els nostres textos en veu alta i sense por. Disparem les paraules contra la paret, aboquem-les com cançons a amics i tertulians i, perquè no, també a desconeguts. Notem-les a la boca, a l’oïda, a la pell, al cor i al cap. Respirem els mots cap fora, regalem-los i gaudim de la cançó.

Deixem la vergonya de costat, llegir en veu alta és un gaudi pel cos i l’esperit.

Image

Aquesta setmana amb els alumnes del curs d‘Escriptura creativa de la Casa Elizalde farem una sessió de lectura en veu alta de textos de creació pròpia. Segur que, com sempre, serà tot un plaer. Aquesta és un sessió interna, només pels alumnes del curs.

A la Biblioteca de Vilassar de Mar el dia 25 d’abril, amb els meus alumnes dels tallers d’escriptura creativa, us convidem a escoltar microrelats. Música de les paraules recitades i música dels músics intèrprets que ens acompanyaran. Un acte obert a tothom. 

El Negre és un microconte que vaig escriure l’estiu del 2012 i que s’inspira en un dels personatges del conte Negre Negret, que podeu trobar a l’ebook El meu Adrià i al llibre La nit als armaris.

EL NEGRE

Si el Negre, l’orgullós pastor alemany, hagués sabut que el seu amo volia canviar-lo per un gos d’atura, hauria seguit l’olor de brou, llet i pa calent de la mestressa, cap a l’hort, el galliner i els conills, en lloc d’esperar sota la noguera que arribés el senyor, amb les mans a les butxaques i el tuf de la cigarreta enganxada al llavis. Però el Negre, quan es tractava del seu amo, era com si no tingués nas.

L’olfacte se li va despertar de cop el dia fatídic: l’olor de l’amo era esfereïdora, insuportable. L’home agafava la nena pel coll amb violència i li bavejava el rostre. El Negre va estrebar la cadena fins alliberar-se i va saltar damunt del seu amo, el va matar d’una sola queixalada, precisa i neta, i es va posar a udolar al costat del cadàver com fan els llops les nits de lluna plena. No plorava pel seu amo estès, com molts van pensar, sinó que celebrava l’olor dolça de la mort que havia netejat aquell home del ferum insofrible que feia.

El Negre no va saber mai que el senyor volia canviar-lo per un gos d’atura.

Salvar mons amb paraules

Quan tenia quinze anys i veia com les cases de Cerbi s’anaven quedant buides, se m’encongia el cor. A estiu ja hi havia menys pagesos que estiuejants; i amb cada padrí o padrina que es moria desapareixia un bocí de la vall. Veia ben clar que aquesta migració i transformació no s’aturaria, jo tampoc no estava disposada a quedar-me a fer de pagesa, i sentia una cosa semblant a la mort d’un pare o una mare; havia nascut en una cultura d’alta muntanya que era a punt de desaparèixer. Avui ja només en queden traces, del Pallars on vaig néixer. El sentiment que em despertava veure com la meva cultura d’origen i la principal referència vital desapareixia dels carrers i es començava a guardar als museus, independentment de si jo marxava a la ciutat com vaig fer o em quedava, és al cor dels meus primers escrits.

Image

Els primers contes de La nit als armaris, que després que he publicat en l’e-book El meu Adrià (en castellà Mi Adrià), neixen de l’impuls de voler salvar amb paraules el món de la meva infància, un impuls que comparteixo amb molts altres escriptors i escriptores. Els contes d’El meu Adrià toquen altres temes i he procurat que el personatges, que es mouen per Cerbi i les Valls d’Àneu, tinguin una validesa universal, però el detonant inicial va ser rescatar de l’oblit el vell Pallars que agonitzava.

Recentment al club de lectura de la Biblioteca de Premià de Mar hem llegit El carreró dels miracles de Maguib Mahfuz i al de la Biblioteca Sofia Barat, Si això és un home de Primo Levi. Dos llibres testimonials, el primer de ficció i el segon autobiogràfic.

Image

El carreró del miracles és una novel·la coral deliciosa que retrata la vida d’un carrer del Caire a finals de la segona guerra mundial; es pot llegir senzillament com una ficció o en clau de text històric i sociològic. Els grans esdeveniment històrics només surten de rerefons, la novel·la és un testimoni de com vivia la gent.                           

Això és un home és un document en primera persona de l’estada en el camp d’extermini d’Auschwitz, també a finals de la segona guerra mundial. Primo Levy conta que ha sobreviscut a la terrible experiència sobretot perquè va tenir sort i perquè mai va deixar de veure’s ell mateix i els companys d’esclavitud com a éssers humans, perquè no es va deixar exterminar l’ànima.

Image

Aquest llibre, que l’autor va escriure uns mesos després de ser alliberat, està escrit en una primera persona distant que no es permet cap judici i que funciona com a narrador testimomi. Primo Levi no vol expressar ràbia ni odi ni clama venjança, només vol deixar testimoni dels fets que ha viscut i vol que sigui el lector qui jutgi.

Estic escrivint un recull de contes fantàstics que passen a diferents escenaris de Cerbi, i sense proposar-m’ho m’ha tornat a sortir la vena testimonial, la necessitat de recollir records del món de la meva infància i salvar-ne alguns retalls més.

Vull deixar amor i somnis i paraules
que durin més que jo, al cor dels altres
.

(Joana Raspall)

Setmana del llibre en català

Setmana del llibre en català: conductora de clubs de lectura, autora i lectora

Durant la Setmana del Llibre en català vaig tenir dues grans satisfaccions: participar en el programa S’estimen, on conductors de clubs de lectura i lectors conversàvem amb els autors i presentar el meu llibre de contes La nit als armaris amb en Xavier Febrés. 

Vaig anar a la trobada amb la Carme Riera, en qualitat de conductora de clubs de lectura, amb la il·lusió d’aprendre. Amb ganes d’escoltar allò que va dir, que la literatura és paraules, que el llenguatge ho és tot. I que, tanmateix, els nous lectors se’ls atrapa amb la temàtica i el gènere més que no pas amb l’estil. Si volem fer un nou lector li hem de servir el plat que més li agrada. Totalment d’acord, però als clubs de lectura volem anar més enllà. Els participants ja són lectors d’entrada i la tasca dels conductors és proposar també lectures que potser no llegirien; educar el paladar a altres gustos i endinsar-nos en el vessant artístic de la lectura. Visitar paisatges literaris ben diversos, tastar literatures diferents i anar eixamplant la paleta dels  llibres de capçalera.Presentació de La nit als armaris amb Xavier Febrés, 13-09-13

Estic convençuda que els contes de La nit als armaris tenen força lectors potencials. Avui, ahir i demà. A Barcelona, a Cerbi i a la Xina. Són nascuts a un petit poble del Pirineu, però amb prou elements atemporals i universals per fer-los aptes a paladars molt diversos. No voldria que aquest niu de lectors potencial que m’imagino es perdés l’experiència de llegir-los, per això sempre que em demanen per parlar dels meus contes, i de vegades sense que m’ho demanin, em troben a punt. A la Setmana del llibre en català, amb en Xavier Febrés al costat, que ja fa temps va fer una ressenya magnífica del llibre al seu blog, i la Catedral de Barcelona custodiant-nos l’esquena, les nostres veus i les d’alguns personatges escapats del llibre van arribar a nous lectors.