Llibre nou!

Cròniques de Kaneai, el meu segon recull de contes, és al canal de part. M’inunden el neguit i l’alegria de la pròxima  publicació.

Quan vaig enviar l’original al Jordi Solé Camardons de Voliana Edicions em va dir que era un llibre diferent de La nit als armaris. Sí, ho és, no perquè ho hagi buscat (hi ha escriptors que  es marquen com a objectiu que cada llibre seu sigui diferent), és el que tocava, el que m’ha sortit de natural. Cròniques de Kaneai és un llibre que pot néixer perquè abans hi ha hagut La nit als armaris, que va posar la primera fita i ha deixat el terreny preparat per poder posar ara la segona. Els dos reculls de contes són germans, diferents però germans, i estic molt contenta que visquin a la mateixa casa. El meu agraïment a Voliana Edicions, que confia en els meus fills literaris.coberta-croniques-de-kaneaiLa nit als armaris, encara que en alguns contes hi ha alguna pinzellada de realisme màgic i algun element màgic, és un llibre bàsicament realista, en canvi, les històries de Cròniques de Kaneai són fantàstiques.

Quan vaig començar a escriure contes amb intenció, amb pretensions literàries, volia escriure fantàstic, saltar per damunt de les lleis de la física i del sentit comú, però el que em sortia no m’agradava. Vaig haver d’escriure un bon grapat de contes realistes per deixar volar la fantasia. Primer vaig haver de trobar la nit als armaris. Al primer recull hi ha un conte titulat El pou impossible que ja apuntava cap a on volia tirar el meu fantàstic. Des d’aquí, des de l’impossible, em vaig treure la faixa que emmordassava la meva imaginació i vaig començar a parir els contes de Cròniques de Kaneai.

Si he de dir dues coses d’aquesta nova criatura literària diré, en primer lloc, que són set contes fantàstics de gènere fantàstic. I en segon lloc, que passen a Cerbi, el meu poble natal, exceptuant La muntanya de la lluna, que té un fil de connexió amb les Valls d’Àneu però l’acció transcorre en un espai ben diferent que no s’acaba de concretar, semidesèrtic, més al sud.

Kaneai és a Cerbi, al prat de Sabatera, als peus de la muntanya dels Curols i del Pic de Pilàs, la que va cremar quatre o cinc dies, matolls i pastura, fins que la pluja i la neu la van apagar. Quan l’incendi aquest bocinet de muntanya va sortir a la televisió el que no havia sortit els darrers mil anys. Però cap mitjà va parlar de Kaneai, perquè no van trobar la porta, si l’haguessin trobat, haurien flipat tant que s’haurien oblidat de l’incendi.

Si puc dir una tercera cosa, diré que no creo mons on els nens es desplacen en cadires voladores i han d’esquivar dracs que circulen a tota castanya, sinó que narro altres realitats que s’escapen per les esquerdes de la vida quotidiana, històries estranyes que surten de plecs ocults. Que alguns contes només són onírics i d’altres clarament fantàstics. I que els mons amb dracs que circulen a tot gas m’encanten.

M’agraden els contes de Pere Calders, recordo la primera lectura de les Cròniques de la veritat oculta com una experiència significativa. I els contes de Júlio Cortàzar, Las historias de cronopios y de famas, Casa tomada. Dos fars. A la Cristina Fernández Cubas l’he descobert molt més tard, l’any 2009 quan no feia molt de la publicació de Cuentos completos. Una gran descoberta.

M’agraden els contes,  són el meu territori favorit, el gènere literari on em sento més còmoda i que més m’interessa explorar i indagar.0001-1

16 de gener a les llibreries!

Obertes les inscripcions als tallers de conte literari, tècniques narratives i els secrets de la narració! 

Anuncis

El microconte: curt i intens

El Salvador, un alumne meu que estic convençuda que ha venut més còpies de la seva novel·la Les sabates descordades que jo del meu recull de contes La nit als armaris,  sempre em renya perquè diu que escric massa curt. Sort que sóc la professora, perquè si no, no sé què hauria d’escoltar. Però, en aquest cas, té raó: tinc tendència a escriure curt i sincopat. Per no contrariar-lo li contesto els comentaris que em fa amb monosíl·labs, i sé que a ell, encara que posa cara llarga, li agrada. Jo voldria tirar un roc i prou, i encertar-la. Al mateix temps que jo trobo el roc i el disparo, molts han deixat caure una pluja de sorra i de pedres. Cadascú s’expressa a la seva manera, i a mi em neix a l’ànima reivindicar la narrativa breu.curt

M’agraden els microcontes, però no n’escric gaires perquè els considero molt difícils d’escriure. En el conte literari normal, en canvi, trobo un territori còmode, amb un nivell d’exigència estètica i artística suficient i assumible. El microconte per mi no és altra cosa que tensar les lleis del conte al màxim: més curt, més intens, més unitari, dual en quatre ratlles, un cop de puny que no tens temps de veure venir. Fascinant i difícil.

Hi ha una discussió teòrica sobre si el microconte és un gènere a part no. És molt possible que els coneixements que tinc d’aquest tema siguin insuficients, però em reafirmo en la idea que els microcontes no són altra cosa que contes portats a l’extrem de la brevetat. Han de tenir tot el que se li demana a un conte en menys paraules. Podem parlar de contes ultrabreus, de minicontes, de microficcions, contes mínims, etc.

5 recomanacions per escriure microcontes:

1. Recorda que està emparentat amb els aforismes, la faula i l’anècdota, i que beu tant de la tradició popular oral com de la tradició culta.
2. El llenguatge ha de ser senzill, però alhora acurat i precís. També se sol recórrer a l’enginy i el llenguatge poètic.
3. El títol és molt important, ajuda a omplir els buits del microrrelat i a interpretar-lo.
4. Feu microrrelats transtextuals, amb referències a altres textos.
5. Jugueu a no dir, comptant amb la complicitat del lector.

portada

Si volem llegir microrelats ho podeu fer a La bona confitura, que acaba de publicar un llibre amb una selecció dels publicats a la web (n’hi ha  meu, El Negre).

Alguns contes de La nit als armaris, com El Divanencara que ocupen més d’una pàgina (que em sembla un bon límit d’extensió natural pel microrelat) són contes curts, parents directes dels mini. Ja us he explilcat que em surt de dins escriure curt.

Per acabar,

Un microconte de mestre Pere Calders:

“Meteorologia aplicada”
Fa temps, vam pagar-me amb un taló sense fons d’un banc de boira. Gràcies a no haver-lo pogut cobrar, he gaudit sempre de clarianes.

Recordeu que ja us podeu inscriure al segon mòdul de Vadecuentus, el Taller de Conte Literari a Nollegiu.

41uYWtuFYrL._AA160_lna

Escoltar, llegir, contar i escriure contes

Vaig decidir que volia ser escriptora perquè se’m va imposar la necessitat d’escriure una novel•la. Així, de sobte. Em va semblar que escriure aquella novel·la era el més important de la meva vida. Ja sabia que una cosa era la història o l’argument i una altra el guió literari o la novel·la, però a la pràctica no ho tenia tan clar, perquè un cop pensat l’argument em vaig creure que ja la tenia escrita. Anava molt errada. En més de deu anys n’he escrit tres versions i no ha estat fins aquest estiu que, per fi, he trobat els rails que necessitava, i el text flueix. Va per llarg.

La dèria d’escriure ja venia de molt abans de pensar en la novel·la de la meva vida, però no m’ho prenia seriosament. No pensava que fos escriptora ni em plantejava ser-ho. Quan col·laborava a la revista que vam publicar durant bastant temps al Col·legi de les Monges de La Pobla de Segur tampoc em pensava que era periodista. A banda d’aquests articles d’opinió i, més endavant, de divulgació científica, escrivia contes i no em creia escriptora.
portada-casa-tomada-otros-cuentos_grandeAnava molt errada i em pensava que per ser escriptor calia ser, per força, novel·lista. No és això el que ens transmeten els agents culturals de casa nostra? Com si escriure contes només fos un entreteniment, mentre que la novel·la és el veritable i desitjat manifest de l’escriptor de ficció.  La publicació d’una novel·la en una editorial d’un cert prestigi és l’examen de grau de l’escriptor. Són cuentos (us) xinos! Sí, a la pràctica aquest és el barem principal, però no hem d’oblidar que el concepte és un altre, que Proust es va autoeditar i que el gran Borges és un autor de narrativa breu. Hi ha escriptors de contes, escriptors de novel·les, escriptors de cròniques periodístiques, poetes i escriptors tot terreny. Tots són escriptors.

Amb les primeres escriptures de la meva primera novel·la, la vital i imprescindible, l’origen de la meva vocació com a escriptora, em vaig estavellar. Per moltes raons que no passaré a desglossar, però de cap manera perquè sigui més difícil escriure una novel·la que un recull de contes. Senzillament és diferent. Jo tinc tendència a la condensació, a tallar curt i a buscar un efecte unitari, i de seguida vaig descobrir que en el territori conte m’hi movia amb força comoditat.

Quan volia escriure la famosa novel•la, vaig començar a apuntar-me a tallers d’escriptura creativa, on vaig redescobrir autors de contes com Júlio Cortázar. Un dels meus contes mítics és Casa tomada. Llegia contes i n’escrivia, quedava finalista en un concurs i me’l publicaven. I així durant més de deu anys, quan viag fer una selecció dels contes que havia escrit i els vaig reescriure pera  a La nit als armaris, el meu primer recull de contes.

El conte és un gènere extraordinari. Contar una història en una fotografia. Muntar un petit rellotge de precisió on no sobra ni falta cap peça i que fa una llum particular. Les terres del conte em són familiars i confortables i sempre em proposen reptes estimulants.
images
Per sort, hi ha molt grans llibres de contes. Però avui només en recomanaré dos. Casa tomada y otros relatos, un clàssic que ja he citat, i Knockemstiff, de Donald Ray Pollock. Com diria el meu amic Marc, Knockemstiff és un llibre brutal. Brutal i boníssim. Quins contes! No són de bon mastegar i s’hi ha de posar molta saliva i encara et deixen agror d’estomac. Però un cop has reposat la lectura, què bons! Com poden passar tantes coses en un lloc que no passa res? Com poden ser tan vius aquests personatges morts?

Si voleu llegir i escriure cuentus, el dilluns dia 6 d’octubre comencem Taller Conte Literari a la llibreria Nollegiu. Lectors i nolectors, us esperem!

Cursos 2014-2015

Un microconte per llegir en veu alta

En un post anterior ja parlava del plaer i la importància de llegir els textos que escrivim en veu alta. Els escriptors també som cantants. Els nens tenen molt clar la importància de xisclar “no!”, de demanar “un caramel” en veu alta. Les paraules, projectades cap a fora amb la implicació del diafragma, els pulmons i la resta del cos, despleguen tota la força que porten a dins.

Llegim els nostres textos en veu alta i sense por. Disparem les paraules contra la paret, aboquem-les com cançons a amics i tertulians i, perquè no, també a desconeguts. Notem-les a la boca, a l’oïda, a la pell, al cor i al cap. Respirem els mots cap fora, regalem-los i gaudim de la cançó.

Deixem la vergonya de costat, llegir en veu alta és un gaudi pel cos i l’esperit.

Image

Aquesta setmana amb els alumnes del curs d‘Escriptura creativa de la Casa Elizalde farem una sessió de lectura en veu alta de textos de creació pròpia. Segur que, com sempre, serà tot un plaer. Aquesta és un sessió interna, només pels alumnes del curs.

A la Biblioteca de Vilassar de Mar el dia 25 d’abril, amb els meus alumnes dels tallers d’escriptura creativa, us convidem a escoltar microrelats. Música de les paraules recitades i música dels músics intèrprets que ens acompanyaran. Un acte obert a tothom. 

El Negre és un microconte que vaig escriure l’estiu del 2012 i que s’inspira en un dels personatges del conte Negre Negret, que podeu trobar a l’ebook El meu Adrià i al llibre La nit als armaris.

EL NEGRE

Si el Negre, l’orgullós pastor alemany, hagués sabut que el seu amo volia canviar-lo per un gos d’atura, hauria seguit l’olor de brou, llet i pa calent de la mestressa, cap a l’hort, el galliner i els conills, en lloc d’esperar sota la noguera que arribés el senyor, amb les mans a les butxaques i el tuf de la cigarreta enganxada al llavis. Però el Negre, quan es tractava del seu amo, era com si no tingués nas.

L’olfacte se li va despertar de cop el dia fatídic: l’olor de l’amo era esfereïdora, insuportable. L’home agafava la nena pel coll amb violència i li bavejava el rostre. El Negre va estrebar la cadena fins alliberar-se i va saltar damunt del seu amo, el va matar d’una sola queixalada, precisa i neta, i es va posar a udolar al costat del cadàver com fan els llops les nits de lluna plena. No plorava pel seu amo estès, com molts van pensar, sinó que celebrava l’olor dolça de la mort que havia netejat aquell home del ferum insofrible que feia.

El Negre no va saber mai que el senyor volia canviar-lo per un gos d’atura.

Salvar mons amb paraules

Quan tenia quinze anys i veia com les cases de Cerbi s’anaven quedant buides, se m’encongia el cor. A estiu ja hi havia menys pagesos que estiuejants; i amb cada padrí o padrina que es moria desapareixia un bocí de la vall. Veia ben clar que aquesta migració i transformació no s’aturaria, jo tampoc no estava disposada a quedar-me a fer de pagesa, i sentia una cosa semblant a la mort d’un pare o una mare; havia nascut en una cultura d’alta muntanya que era a punt de desaparèixer. Avui ja només en queden traces, del Pallars on vaig néixer. El sentiment que em despertava veure com la meva cultura d’origen i la principal referència vital desapareixia dels carrers i es començava a guardar als museus, independentment de si jo marxava a la ciutat com vaig fer o em quedava, és al cor dels meus primers escrits.

Image

Els primers contes de La nit als armaris, que després que he publicat en l’e-book El meu Adrià (en castellà Mi Adrià), neixen de l’impuls de voler salvar amb paraules el món de la meva infància, un impuls que comparteixo amb molts altres escriptors i escriptores. Els contes d’El meu Adrià toquen altres temes i he procurat que el personatges, que es mouen per Cerbi i les Valls d’Àneu, tinguin una validesa universal, però el detonant inicial va ser rescatar de l’oblit el vell Pallars que agonitzava.

Recentment al club de lectura de la Biblioteca de Premià de Mar hem llegit El carreró dels miracles de Maguib Mahfuz i al de la Biblioteca Sofia Barat, Si això és un home de Primo Levi. Dos llibres testimonials, el primer de ficció i el segon autobiogràfic.

Image

El carreró del miracles és una novel·la coral deliciosa que retrata la vida d’un carrer del Caire a finals de la segona guerra mundial; es pot llegir senzillament com una ficció o en clau de text històric i sociològic. Els grans esdeveniment històrics només surten de rerefons, la novel·la és un testimoni de com vivia la gent.                           

Això és un home és un document en primera persona de l’estada en el camp d’extermini d’Auschwitz, també a finals de la segona guerra mundial. Primo Levy conta que ha sobreviscut a la terrible experiència sobretot perquè va tenir sort i perquè mai va deixar de veure’s ell mateix i els companys d’esclavitud com a éssers humans, perquè no es va deixar exterminar l’ànima.

Image

Aquest llibre, que l’autor va escriure uns mesos després de ser alliberat, està escrit en una primera persona distant que no es permet cap judici i que funciona com a narrador testimomi. Primo Levi no vol expressar ràbia ni odi ni clama venjança, només vol deixar testimoni dels fets que ha viscut i vol que sigui el lector qui jutgi.

Estic escrivint un recull de contes fantàstics que passen a diferents escenaris de Cerbi, i sense proposar-m’ho m’ha tornat a sortir la vena testimonial, la necessitat de recollir records del món de la meva infància i salvar-ne alguns retalls més.

Vull deixar amor i somnis i paraules
que durin més que jo, al cor dels altres
.

(Joana Raspall)

Setmana del llibre en català

Setmana del llibre en català: conductora de clubs de lectura, autora i lectora

Durant la Setmana del Llibre en català vaig tenir dues grans satisfaccions: participar en el programa S’estimen, on conductors de clubs de lectura i lectors conversàvem amb els autors i presentar el meu llibre de contes La nit als armaris amb en Xavier Febrés. 

Vaig anar a la trobada amb la Carme Riera, en qualitat de conductora de clubs de lectura, amb la il·lusió d’aprendre. Amb ganes d’escoltar allò que va dir, que la literatura és paraules, que el llenguatge ho és tot. I que, tanmateix, els nous lectors se’ls atrapa amb la temàtica i el gènere més que no pas amb l’estil. Si volem fer un nou lector li hem de servir el plat que més li agrada. Totalment d’acord, però als clubs de lectura volem anar més enllà. Els participants ja són lectors d’entrada i la tasca dels conductors és proposar també lectures que potser no llegirien; educar el paladar a altres gustos i endinsar-nos en el vessant artístic de la lectura. Visitar paisatges literaris ben diversos, tastar literatures diferents i anar eixamplant la paleta dels  llibres de capçalera.Presentació de La nit als armaris amb Xavier Febrés, 13-09-13

Estic convençuda que els contes de La nit als armaris tenen força lectors potencials. Avui, ahir i demà. A Barcelona, a Cerbi i a la Xina. Són nascuts a un petit poble del Pirineu, però amb prou elements atemporals i universals per fer-los aptes a paladars molt diversos. No voldria que aquest niu de lectors potencial que m’imagino es perdés l’experiència de llegir-los, per això sempre que em demanen per parlar dels meus contes, i de vegades sense que m’ho demanin, em troben a punt. A la Setmana del llibre en català, amb en Xavier Febrés al costat, que ja fa temps va fer una ressenya magnífica del llibre al seu blog, i la Catedral de Barcelona custodiant-nos l’esquena, les nostres veus i les d’alguns personatges escapats del llibre van arribar a nous lectors.