Lectures fora de programa

Durant el curs el meu espai lector està segrestat per les lectures obligades que tinc als diversos clubs de lectura que condueixo. Segrestada però contenta, perquè gaudeixo molt de llegir els llibres programats i d’escoltar els comentaris dels altres lectors.  La realitat és que tinc poc temps per a altres lectures, al llarg del curs em vaig comprant llibres que em recomanen els amics o alguns prescriptors que m’inspiren confiança i aquells que senzillament em piquen l’ullet i els diposito en un prestatge que els tinc reservat. A partir del juliol, tot i que també  llegeixo diverses lectures programades per al curs següent, comença la festa i vaig traient els llibres nous de trinca que m’esperen al prestatge des de fa mesos. En el cas de lectures fora de programa no tinc pietat, si després de cinquanta o seixanta pàgines no m’han tocat la fibra literària, passen a la prestatgeria dels llibres per regalar a qui hi estigui interessat, potser més endavant els donaré una segona oportunitat, però és improbable amb la muntanya de llibres que encara no he llegit i els que tinc ganes de rellegir. Les lectures programades les llegeixo o rellegeixo fins a l’última pàgina.

He buidat el prestatge, només em queden dos llibres que no he tocat i que crec que m’agradaran molt.  Molts només els he tastat (he d’ajustar els meus prescriptors de capçalera). Dels benaurats en citaré tres que m’han entusiasmat.

lecura fora

Natalia Ginzburg és una autora que ara està de moda, l’han traduït al català diverses editorials i se  n’ha parlat molt. Ho celebro perquè fins aquest any no la coneixia. He començat per la seua primera novel·la El camí que porta a ciutat (traduït per Alba Dedeú) i continuaré amb Lèxic familiar. Es nota que El camí que porta a la ciutat és la primera novel·la, però pesa molt més la força de la seua prosa i la fusta de gran escriptora que traspua per tot arreu. Un gaudi de lectura.

Perquè no em sortís una murga, vaig escriure una vegada i una altra les primeres pàgines, intentant ser tan directa i tan seca com fos possible. Volia que cada frase fos com un fuet o una bufetada, diu Ginzburg.

Sí, senyora!

En segon lloc, vull parlar de L’amor que fa caure ciutats, d’Eilleen Chang, traduït per Carla Benet. Una altra perla. Art literari que em deixava contínuament amb la boca oberta. El postfaci de Ricard Planas és molt interessant i celebro que sigui post i no pre.

Puntuant d’1 a 5 a El camí que porta a ciutat i L’amor que fa caure ciutats, els poso un cinc. El tercer llibre és Lecturas de los rehenes de Yoko Ogawa (traducció Juan Francisco González Sánchez) i aquest surt del rànquing. A Ogawa ja l’havia llegit i vaig comprar aquest nou llibre amb una il·lusió fonamentada, però encara estic trasbalsada de la meravella que és. Tanta bellesa, tanta contemplació, històries tan boniques en un context tan bèstia.

Poso la foto amb les cobertes dels dos últims títols que queden al prestatge dels llibres fora de programa. Estic segura que seran experiències de lectura de les que a mi m’agraden.

20170904_195820.jpg

Aquesta setmana ja començo la programació dels clubs de lectura del curs 2017-2018.

Anuncis

Setmana de la lectura d’Esterri d’Àneu

Divendres arrenca la Setmana de la lectura d’Esterri d’Àneu, amb un menú força engrescador i per a paladars ben diversos.

Jo hi col·laboraré amb els tallers d’escriptura sobre l’art d’inventar històries i el conte literari. Inventarem històries i escriurem contes després de deixar ben clar què és i que no és una història i què és i que no és un conte. També presentaré el meu nou llibre Cròniques de Kaneai que, entre altres coses, és una cartografia emocional dels espais aneuencs de la meua primera infància.

Ja ho saps, del 3  al 10 de març, setmana de la lectura a Esterri d’Àneu!

CARTELL SETMANA DE LA LECTURA 2017 VERSIÓ 2 SENCER RED.jpg

 

taller-descriptura-creativa-esterri-setmana-de-la-lectura

presentacio-croniques-de-kaneai-red

L’ofici de narrar històries

Igual que a la ficció, la vida de l’escriptor està marcada per diversos punts d’inflexió importants, en el meu cas el més important va ser descobrir la teoria de la història a l’escola de guionistes. Les històries tenen les seves lleis, que cal conèixer i seguir, no estan cent per cent en mans de la inspiració, el noranta per cent, com a mínim, és coneixement de la teoria de la història. L’art d’inventar històries és 10% inspiració, 90% ofici i 100% creativitat.

En la vida d’escriptor, el ganxo és el moment en què es troba amb la seva primera idea de la història. És el principi de tot: un moment  fascinant, amb totes les possibilitats desconegudes obertes. És l’anomenat detonat: comença l’aventura.

Després ve el primer punt de gir de la trama: el moment en què l’escriptor s’adona que hi ha un mètode, regles a seguir, que la història no s’escriu sola. Aquest és un moment emocionant, que obre un horitzó nou. En el meu cas, la primera vegada que vaig descobrir que hi havia un mètode i que podia manegar els fils de la història i que això no restava creativitat sinó que sumava, va significar el punt de gir cap a l’escriptura creativa: em vaig dir “vull contar històries”. També tenia una mica de por, perquè em vaig adonar de tot el que no sabia sobre les històries.

Comença el segon acte de la seva vida d’escriptor, un llarg període de reacció i lluita i de conflicte. L’escriptor pateix perquè l’escriptura pot ser molt difícil, per millorar també s’ha d’escriure moltes pàgines pèssimes. Descobreix l’estructura de la història. Que la tensió narrativa no es genera automàticament, es crea, es manté i es puja fins al clímax estructurant el conflicte en punts de gir. L’estructura de la trama és fonamental per crear bones històries. Per mi el descobriment de l’estructura de la història va significar una autèntica revolució.

FocCerbi.jpg

Foto: Sobhang Picolo

 

Què és la teoria de la història?

L’estudi de les pràctiques i possibilitats de la història. Es deriva de l’observació de, i consisteix en l’especulació hipotètica sobre com els narradors creen les històries.

La teoria de la història té a veure amb l’anàlisi del corpus existent de la literatura per trobar els seus patrons i ritmes. Molts d’aquests patrons teòrics es redueixen a l’estructura de la trama. Hi ha molts sistemes diferents, des dels tres actes d’Aristòtil al viatge de l’Heroi de Campbell, que bàsicament ensenyen variacions del mateix tema: l’enfocament universal de la narració.

Et recomano que pensis en la teoria història com al cor de la narració i t’hi agafis com un mariner amb risc d’ofegament a un salvavides. La comprensió de com funcionen les històries i de les lleis que les regeixen no impedeix la creativitat sinó que l’acceleren.

La teoria de la història t’ajuda a identificar els patrons universals que existeixen en la narració, a tot el món i al llarg dels segles. Com millor comprenguis aquests patrons, més clarament podràs veure quines peces encaixen en les teves històries.

¿Com pots saber que estàs fent alguna cosa malament si no saps com fer les coses bé? La teoria de la història t’ensenya un mètode. Harmonitza el teu instint creatiu amb habilitats aplicables.

La millor manera d’aprendre la teoria de la història és llegir llibres de ficció i veure pel·lícules.

La nit als armaris 3

Tercera Edició revisada de La nit als armaris. 1 setembre a les llibreries.

 

Plantar i recollir

Els girs argumentals totalment inesperats, poden ser molt originals i potents, però perden la meitat del valor si abans no han estat insinuats d’alguna manera. Primer s’han de plantar per recollir-ne després tots els fruits.

Si tens un gir de la trama espectacular o una escena reveladora seran doblement espectacular i reveladora si abans has plantat una pista, un detall significatiu. El lector té dues gratificacions, la de l’esdeveniment sorprenent i la de lligar caps.

Natrix_natrix_(Marek_Szczepanek)

Quan tinguis els punts de gir de la història i el clímax, construeix-los amb tota la força que siguis capaç, però no t’oblidis de mirar enrere per comprovar si has sembrat les llavors del gir o els plançons del clímax. Recorda que la recompensa és més completa quan es recull la resposta del que ja s’ha presagiat. Fer clic.

Has de plantar abans de recollir. Has de crear les pistes, el to i el marc per preparar el terreny a la recol·lecció, sense donar detalls del que passarà després.

Els guionistes parlen de planting i pay off. Plant és una acció o detall o un esdeveniment que més endavant serà útil per la intriga. En el lloc on es col·loca pot no tenir cap interès en particular. Parlen de plantar una idea verbal, visual o sonora que serà completada més endavant. Molt sovint és una picada d’ull entre el començament d’una història i el final, però el mecanisme es pot fer servir dins d’una mateixa escena. Molt sovint el final de les pel·lícules és un pay off.

Per exemple: A Indiana Jones a la recerca de l’arca perduda, Indiana s’espanta d’una serp al principi de la història (plant). Sembla una comicitat i prou, però al final de la pel·lícula, quan ha d’entrar a la tomba i il·lumina amb una llanterna veu que hi ha serps per tot arreu i sent pànic (pay off). Gràcies a l’anècdota inicial entenem que té una por patològica a les serps i que, per tant, el repte és encara major.

220px-A_la_recerca_de_l'arca_perduda

Tallers d’escriptura creativa al Pirineu. Inscripcions obertes. Clica!

Un pic de l’Himàlaia

Crònica de la visita d’Eduard Márquez al Club de lectura de la Biblioteca de Vilassar de Mar

Havíem llegit L’últim dia abans de demà, una obra que, si la tens en préstec, et genera ganes de comprar-la per rellegir-la sencera o a bocins. Sempre és molt bo de poder conversar amb l’autor però, amb un llibre com aquest, gairebé es fa necessari. Després de la xerrada de l’Eduard Márquez, no em queda cap dubte de l’enorme interès que té escoltar de primera mà quins són els ingredients i els llevats amb què va pastar la novel·la, el temps que va tardar a pujar la massa i el que va necessitar després per aconseguir fer-la cruixir en el punt just.

L’Eduard Márquez va començar dient que l’escriptor ha de dominar l’ofici de l’escriptura, la tècnica. Com un fuster, un arquitecte o un pastor. Per fer bé la feina s’han de conèixer els procediments propis de cada professió. Per escriure, també. Tot seguit, ens va comunicar solemnement que parlaria només del procés d’escriptura de L’últim dia abans de demà. Jo portava una pila de preguntes preparades, per si venien al cas, i una era aquesta. De seguida em vaig adonar que, de fet, les contenia totes. Era la pregunta.

Primer pas del procediment: posar els fonaments de la novel·la, tenir ben clar de què volem parlar. A  L’últim dia abans de demà l’Eduard Márquez volia parlar de la vulnerabilitat humana, que se situa en un primer pla vital amb la desaparició dels referents i la consciència dels forats de la memòria. Volia parlar de les bigues que comencen a cedir i que s’esberlen, com diu la cita de James Salter que obre el llibre. Ens va regalar una imatge molt suggeridora: el plom del saltamartí, que el fa retornar al seu centre per més moviments que li fem fer.

Segons pas: fer-se preguntes. On? A Barcelona i Port de la Selva. Quan? Des de 1968 fins al 2011. Personatges? És un text principalment autobiogràfic i els personatges són reals. Narrador? Primera persona protagonista. Temps gramatical? Present d’indicatiu (és una composició a base d’escenes). Amb la novel·la impresa les respostes són òbvies, però quan t’ho estàs preguntant en el procés de gestació, s’ha de fer proves amb diversos narradors i temps verbals abans de decidir la resposta.

Tercer pas: estructura, construcció. A partir d’un esdeveniment fortuït s’ha posat en marxa la màquina de fabular i de recordar. L’escriptor va prenent notes, moltes notes, alhora que construeix mentalment una història cronològica i maquina estratègies per atrapar el lector (d’això no se’n sap mai prou). En el cas de L’últim dia abans de demà, l’Eduard Márquez va veure que les notes les podia repartir en sis calaixos que organitzaven la història. I va començar a combinar peces de diferents caixons, buscant la cadència musical, jugant amb els avançaments i els silencis fins a crear el puzle que havia de mantenir enlluernat el lector. Marcant ritmes agredolços amb pastilles Joanola i de profundament tristos, 623 grams. La novel·la és un trencaclosques que no et deixa perdre mai el fil i manté tota l’estona la tensió narrativa.

Per fi, ja podem escriure! Amb alguns lemes ben clars i interioritzats: música i sentit, menys és més.

Per acabar, la correcció lingüística i gramatical. Revisar el lèxic, cada mot. Llegir en veu alta i parar bé l’orella. Buscar l’eufonia, la paraula justa, que no sobri res.

Novel·la acabada!

Han passat cinc anys.

Quan llegim l’Eduard Márquez notem que és un poeta que escriu novel·les i contes. Escoltant-lo vam saber que, a més, és un bon professor. Per escriure el coneixement tècnic és imprescindible, però el senti literari i poètic, que creixen a dins a un ritme unipersonal, també.  L’últim dia abans de demà és un pic de l’Himàlaia i no tots, en qualsevol moment, podem pujar vuit mil metres.

L’Eduard Márquez ha vingut al club de lectura gràcies al programa Lletres en Viu de la Institució de les Lletres Catalanes.

l'ultim dia

 

Próxim tallers:

Escriptures autobiogràfiques. Llibreria Índex Vilassar de Mar. Vine dissabte!

El relat històric. Ecomuseu Esterri d’Àneu. Inscripcions obertes!

Sobre la lectura

A l’assaig Sobre la lectura Marcel Proust diu que el lector ideal és aquell que recorda les interrupcions de la lectura, perquè al lector ardent i apassionat li costa una barbaritat retornar de les profunditats d’un llibre quan és reclamat. Això em fa pensar que jo era més bona lectora de nena i d’adolescent que d’adulta, encara que continuï llegint tant o més. Em recordo submergida en les aventures dels llibres, absolutament aliena al lloc de lectura i les persones amb qui compartia espai. Recordo els Que no em sents pujats de to de la meva mare, que considerava que la lectura era només un entreteniment i que no podia ser bona tanta fal·lera per part meva. I no només era la mare. Jo em sentia arrencada d’un món tant o més real que el que m’envoltava i pensava que era una cosa similar a despertar un somnàmbul, però no deia res per por a set titllada encara de més estranya i hostil. Proust remarca fins a quin punt la interrupció de la lectura gaudeix d’una impunitat social absoluta i jo em sento tan compresa llegint-ho que se m’escalfa literalment el cor.

Sobre la lectura

Marcel Proust diu que la gran virtut de la lectura és el miracle de comunicació en soledat, la possibilitat de contactar amb l’altre sense perdre el gran potencial reflexiu de la solitud. Pots imaginar una màgia més gran que dialogar amb Plató, Virginia Wolf o Alice Moore quan en tens ganes i l’estona que et sembla oportuna al marge de qualsevol norma social?

Les correspondències entre lectura i escriptura són particularment fecundes. Proust a l’hora de valorar la lectura d’una poesia per part d’un erudit o un poeta (i com a poeta entenc escriptor) es refia més del poeta, diu que no són els professors de retòrica els que ens van fer veure els bells versos de Boileau sinó Víctor Hugo. Però Proust tampoc no confiava en les persones que escrivien més llibres dels que havien llegit.

Marcel_Proust_1900D369-platon.-L2-Ch8.png

Proust diu que la lectura és el llindar de la vida espiritual però no és la vida espiritual. Que pot ser terapèutica i obrir cambres insospitades al nostre interior; però també que pot ser perillosa quan, en lloc de despertar el nostre esperit, el que fa és suplantar-lo i abandonem la confiança en el nostre pensament per abandonar-nos a les idees del llibre, quan el llibre no és un àngel que ens aixeca les ales per volar sinó un ídol petrificat. També parla dels silencis de l’escriptura que regalen al lector el perfum d’una rosa i la brisa que entra per la finestra. La lectura és una amistat, la més noble de les distraccions, però la força de la nostra sensibilitat i intel·ligència només podem desenvolupar-la nosaltres mateixos.

Avui he parlat sobre la lectura, seguint gairebé fil per randa les tesis de Sobre la lectura de Proust, un assaig deliciós que exposa brillantment idees que considero absolutament vigents. La setmana que vé parlaré de Lectures, perquè no totes les experiències lectores són idèntiques i de vegades fins i tot cal patir una mica per poder assaborir el fruit saborós d’un gran llibre.

El conte literari”, proper taller dominical a la llibreria Índex de Vilassar de Mar: 6 de març.

2 anys pensant en tu!

Per celebrar que ja fa dos anys que escric cada setmana a http://www.raquelpicolo.net pensant en tu, he fet aquest vídeo senzill amb la cançó del Guillem Carcoba, inspirada en el meu conte El divan, i un grapat de fotografies.

Per molts anys més, d’escriptura i lectura!

Tallers d’escriptura creativa i llibres per regalar:

Et desitjo molt bona entrada al 2016!