Maleïda hortografia!

Torno a parlar d’ortografia perquè, tot i que amb el temps i la gimnàstica mental diària vaig agafant distància i flexibilitat per portar-ho una mica millor, és un tema crònic que quan vol canviar el temps, igual que algunes articulacions, em raspa i em provoca dolor.

Com defineix l’ortografia el diccionari d’estudis catalans?

Branca de la gramàtica normativa que estableix l’escriptura correcta dels mots i d’altres signes gràfics d’una llengua.

Conjunt de normes que regeixen l’escriptura correcta dels mots i d’altres signes gràfics d’una llengua. Les regles de l’ortografia.

On és la humanitat i la creativitat de l’ortografia? Jo no les veig per enlloc. Per mi l’ortografia fa pudor militar. Ho sento, però ho vull dir ben clar. Parlo com l’escriptora lleugerament dislèxica que sóc, que s’ha esforçat tota la vida per seguir les regles ortogràfiques i no ha pogut assolir mai el cent per cent que desitjava, no sé si m’he quedat en el vuitanta o en el noranta. Em rendeixo. Que siguin les correctores i els correctors els que renten la cara final dels meus textos, els qui apliquin els canvis de les regles de joc,  o que surtin amb alguna taca si no  puc disposar de correcció professional com és el cas d’aquest post que estic escrivint. Però, per favor, no m’expliquis que només cal llegir i que les normes ortogràfiques ja s’instal·len totes soles al cervell, perquè he llegit tota la vida com una empedreïda, i amb un plaer immens, i ja veus com estic.

CLUB LECTURA NOLLEGIU-RAQUEL PICOLO. Marta Pons

Foto: Marta Pons

No dic que no sigui important disposar d’uns criteris i uns referents de correcció escrita, però la literatura ni comença ni s’acaba en el bon seguiment d’un conjunt de normes imposades per uns experts. Segurament el cervell lleugerament dislèxic que tinc m’incapacita per valorar positivament algunes branques de la gramàtica, concretament la que ens ocupa. La llengua és el material de les meves creacions i l’estimo (per això he patit pensant que la destrossava amb les faltes) i molts aspectes de l’estudi de la gramàtica, que no em semblen arbitraris sinó enriquidors, m’agraden força. Com va dir Garcia Márquez: Jubilem l’ortografia: enterrem les hacs rupestres, firmem un tractat de límits entre la ‘ge’ i ‘jota…

Ja sé que l’he posat altres vegades aquesta anècdota, però la tinc tan gravada que l’he de repetir. Quan em començava a plantejar la possibilitat d’escriure i contar històries vaig anar a unes jornades de joves escriptors en llengua catalana. A la taula hi havia un crític literari i dos escriptors. El crític, que era prou conegut com a expert en literatura però que no sabia res de neurobiologia, es va esplaiar en la importància de l’ortografia. No era el tema que més m’emocionava però entenia que ell era lliure de dissertar sobre allò que considerava més oportú i adient. A mi també em semblava important, encara que no tant com a ell. Quan va concloure que els escriptors que feien faltes d’ortografia per força havien de ser incapaços d’inventar històries amb cara i ulls i que eren insensibles al llenguatge, les nostres posicions es van distanciar irremeiablement. Ho va rematar afirmant que un veritable escriptor no podia fer faltes d’ortografia, que eren dues coses incompatibles.

dyslexia-3014152__340

Tenia tantes ganes de saltar-li al coll i llençar-li la bossa a la cara que no vaig poder ordenar les meves idees amb calma per fer una intervenció eficaç. Com es poden dir aquestes barbaritats i que ningú et porti la contrària? Aquest senyor, no era tan jove, no sabia que la capacitat d’aprendre les regles ortogràfiques està directament relacionada amb la memòria visual, i no té res a veure amb la comprensió i l’ús del llenguatge ni amb la creativitat ni amb la capacitat poètica ni amb l’art de fabular. Qui ha de dominar a fons l’ortografia i les normes i convencions del llenguatge escrit és el corrector. Si m’ho pogués permetre, contractaria un corrector o una correctora a temps complet.

Ningú li va dir res i la seva tesi contra fonament va quedar validada pel silenci del públic i dels altres membres de la taula. No van parlar perquè també feien faltes d’ortografia i no volien ser degradats? Potser ja coneixien les obsessions del crític literari i temien que s’esplaiés més. Vaig ser l’única que es va enrabiar perquè no l’escoltava ningú més? Tinc assumit i acceptat que moltes normes ortogràfiques se m’obliden i que no puc amb elles, però confesso que m’encantaria dominar l’ortografia encara que no sigui tan important com sentencien alguns.

Per acabar, una mica de teoria. Els estudis científics posen de manifest que les normes ortogràfiques s’han de fixar de petit, i bàsicament es graven per repetició (escriure bé la paraula moltes vegades i corregir-la tantes com calgui). Això que amb llegir ja n’hi ha prou només funciona en aquells nens que tenen molta memòria visual. El lèxic i les normes ortogràfiques s’ubiquen en carpetes cerebrals diferents. És tan freqüent trobar persones poc o gens lectores que escriuen amb molta correcció ortogràfica com d’altres que són devoradores de llibres i que fan moltes faltes. Una cosa és llegir una paraula i una altra de ben diferent veure-la quan no la tens davant i la vols escriure.

Escriure bé vol dir pensar bé i ningú fa faltes d’ortografia quan pensa.

Aquí tens els tallers d’estiu al Pirineu: clica!

Anuncis

El plaer de llegir Natalia Ginzburg

¡Carlo Levy también està en la cárcel!, decía con una mezcla de miedo, de alegria y de orgullo, porque le espantaba el hecho de que hubiera dentro tantas personas y de que tal vez se preparara  un gran proceso. Pero, al mismo tiempo, la idea de que hubiera tanta gente en prisión la tranquilizaba. Y le halagaba que Alberto se hallase entre gente adulta y famosa. “El professo Giua también està en la cárcel!”

Fa uns dies citava en un post  El camí que porta a casa com un dels llibres que havia llegit aquest estiu amb molt plaer. És la primera novel·la que va escriure Natalia Ginzburg i es va publicar l’any 1942.  Al post deia que celebrava haver començat a llegir aquesta autora, que ja a la primera novel·la ja se’m mostrava com a una escriptora de raça. Ara he llegit Léxico familiar (la traducció al castellà de Mercedes Corral), publicada el 1963, quan ja  feia trenta anys que escrivia. És  l’obra d’una escriptora madura. Un llibre per repapar-se al sofà i llegir i llegir i llegir, un llibre que sap greu quan l’has de tancar no perquè vols saber què passarà sinó pel gust que et suposa llegir-lo. Un text tendre, que t’arrenca riallades, que et parla des d’una distància irònica i molt propera. Les fans de Natalia Ginzburg tenen raó, és gran.

Natalia_and_Leone_Ginzburg

Natalia Ginzburg (de soltera Natalia Levi), juntament amb el seu marit Leone Ginzburg, va pertànyer a la generació d’intel·lectuals antifeixistes italians, com el seu bon amic Cesare Pavese. És una de les escriptores italianes del segle XX més representatives. A Léxico familiar ens situa en l’ambient polític de la Itàlia dels anys 1930 a 1950 a la ciutat de Torí, on vivia la seva família.

No hi ha ni introduccions ni descripcions, només alguna pinzellada neta per caracteritzar els personatges.  “Pavese cogía su bufanda (…) Se iba por la avenida Francia, alto, pálido, con las solapas levantadas, la pipa apagada entre sus dientes blancos y fuertes, su paso largo y rápido y su huraña espalda”. A la primera pàgina ja et trobes asseguda  a taula amb la seva família. “¡No rebañéis los platos. No hagáis mejunjes!”. Hi trobes la veu que ens conta la història, perfectament timbrada i sòlida, barreja d’ironia i comicitat amb melangia, tristesa i silencis. Una veu autobiogràfica que et conta la vida de la seva família, que parla de tots i també d’ella, però que calla moltes coses que esperaries que contès. Què sent l’autora-narradora? Conta molt poc d’ella mateixa, fins i tot ens els moments més dramàtics, com quan ha de marxar d’Itàlia perquè desterren el seu marit Leone, que després, quan tornin, empresonaran contínuament i que acabarà morint, després de ser torturat, en una presó nazi. Ens fa saber que hi és, que té una veu  clara i lúcida i un gran sentit de l’humor, i alhora sembla gairebé invisible. Un veu que fuig dels sentimentalismes,  i que només es permet una petita llicència, en les sentides i precioses paraules que dedica a Cesare Pavese després de la seva mort.

M’agrada molt la idea de teixir un text que parla de la família a partir del lèxic que la uneix, a partir d’aquelles paraules, frases i petites històries que s’hi han repetit mil vegades. “Estarán hablando de Proust”. “¡La de veces que he oído contar esa  historia!”

 “Sólo he escrito lo que recordaba. Por eso, quien intente leerlo como si fuera una crónica, encontrará grandes lagunas. Y es que este libro, aunque haya sido extraído de la realidad, debe leerse como se lee una novela”

Sí, llegeix Natàlia Ginzburg!

targeta Kaneai St Boi copia

I el dissabte 21 d’octubre, a Cervera Vila del Llibre, a les 11 h. a la llibreria Dalmases, tornaré a parlar de Cròniques de Kaneai!

Tots els tallers de tardor en marxa!

Lectures fora de programa

Durant el curs el meu espai lector està segrestat per les lectures obligades que tinc als diversos clubs de lectura que condueixo. Segrestada però contenta, perquè gaudeixo molt de llegir els llibres programats i d’escoltar els comentaris dels altres lectors.  La realitat és que tinc poc temps per a altres lectures, al llarg del curs em vaig comprant llibres que em recomanen els amics o alguns prescriptors que m’inspiren confiança i aquells que senzillament em piquen l’ullet i els diposito en un prestatge que els tinc reservat. A partir del juliol, tot i que també  llegeixo diverses lectures programades per al curs següent, comença la festa i vaig traient els llibres nous de trinca que m’esperen al prestatge des de fa mesos. En el cas de lectures fora de programa no tinc pietat, si després de cinquanta o seixanta pàgines no m’han tocat la fibra literària, passen a la prestatgeria dels llibres per regalar a qui hi estigui interessat, potser més endavant els donaré una segona oportunitat, però és improbable amb la muntanya de llibres que encara no he llegit i els que tinc ganes de rellegir. Les lectures programades les llegeixo o rellegeixo fins a l’última pàgina.

He buidat el prestatge, només em queden dos llibres que no he tocat i que crec que m’agradaran molt.  Molts només els he tastat (he d’ajustar els meus prescriptors de capçalera). Dels benaurats en citaré tres que m’han entusiasmat.

lecura fora

Natalia Ginzburg és una autora que ara està de moda, l’han traduït al català diverses editorials i se  n’ha parlat molt. Ho celebro perquè fins aquest any no la coneixia. He començat per la seua primera novel·la El camí que porta a ciutat (traduït per Alba Dedeú) i continuaré amb Lèxic familiar. Es nota que El camí que porta a la ciutat és la primera novel·la, però pesa molt més la força de la seua prosa i la fusta de gran escriptora que traspua per tot arreu. Un gaudi de lectura.

Perquè no em sortís una murga, vaig escriure una vegada i una altra les primeres pàgines, intentant ser tan directa i tan seca com fos possible. Volia que cada frase fos com un fuet o una bufetada, diu Ginzburg.

Sí, senyora!

En segon lloc, vull parlar de L’amor que fa caure ciutats, d’Eilleen Chang, traduït per Carla Benet. Una altra perla. Art literari que em deixava contínuament amb la boca oberta. El postfaci de Ricard Planas és molt interessant i celebro que sigui post i no pre.

Puntuant d’1 a 5 a El camí que porta a ciutat i L’amor que fa caure ciutats, els poso un cinc. El tercer llibre és Lecturas de los rehenes de Yoko Ogawa (traducció Juan Francisco González Sánchez) i aquest surt del rànquing. A Ogawa ja l’havia llegit i vaig comprar aquest nou llibre amb una il·lusió fonamentada, però encara estic trasbalsada de la meravella que és. Tanta bellesa, tanta contemplació, històries tan boniques en un context tan bèstia.

Poso la foto amb les cobertes dels dos últims títols que queden al prestatge dels llibres fora de programa. Estic segura que seran experiències de lectura de les que a mi m’agraden.

20170904_195820.jpg

Aquesta setmana ja començo la programació dels clubs de lectura del curs 2017-2018.

Setmana de la lectura d’Esterri d’Àneu

Divendres arrenca la Setmana de la lectura d’Esterri d’Àneu, amb un menú força engrescador i per a paladars ben diversos.

Jo hi col·laboraré amb els tallers d’escriptura sobre l’art d’inventar històries i el conte literari. Inventarem històries i escriurem contes després de deixar ben clar què és i que no és una història i què és i que no és un conte. També presentaré el meu nou llibre Cròniques de Kaneai que, entre altres coses, és una cartografia emocional dels espais aneuencs de la meua primera infància.

Ja ho saps, del 3  al 10 de març, setmana de la lectura a Esterri d’Àneu!

CARTELL SETMANA DE LA LECTURA 2017 VERSIÓ 2 SENCER RED.jpg

 

taller-descriptura-creativa-esterri-setmana-de-la-lectura

presentacio-croniques-de-kaneai-red

L’ofici de narrar històries

Igual que a la ficció, la vida de l’escriptor està marcada per diversos punts d’inflexió importants, en el meu cas el més important va ser descobrir la teoria de la història a l’escola de guionistes. Les històries tenen les seves lleis, que cal conèixer i seguir, no estan cent per cent en mans de la inspiració, el noranta per cent, com a mínim, és coneixement de la teoria de la història. L’art d’inventar històries és 10% inspiració, 90% ofici i 100% creativitat.

En la vida d’escriptor, el ganxo és el moment en què es troba amb la seva primera idea de la història. És el principi de tot: un moment  fascinant, amb totes les possibilitats desconegudes obertes. És l’anomenat detonat: comença l’aventura.

Després ve el primer punt de gir de la trama: el moment en què l’escriptor s’adona que hi ha un mètode, regles a seguir, que la història no s’escriu sola. Aquest és un moment emocionant, que obre un horitzó nou. En el meu cas, la primera vegada que vaig descobrir que hi havia un mètode i que podia manegar els fils de la història i que això no restava creativitat sinó que sumava, va significar el punt de gir cap a l’escriptura creativa: em vaig dir “vull contar històries”. També tenia una mica de por, perquè em vaig adonar de tot el que no sabia sobre les històries.

Comença el segon acte de la seva vida d’escriptor, un llarg període de reacció i lluita i de conflicte. L’escriptor pateix perquè l’escriptura pot ser molt difícil, per millorar també s’ha d’escriure moltes pàgines pèssimes. Descobreix l’estructura de la història. Que la tensió narrativa no es genera automàticament, es crea, es manté i es puja fins al clímax estructurant el conflicte en punts de gir. L’estructura de la trama és fonamental per crear bones històries. Per mi el descobriment de l’estructura de la història va significar una autèntica revolució.

FocCerbi.jpg

Foto: Sobhang Picolo

 

Què és la teoria de la història?

L’estudi de les pràctiques i possibilitats de la història. Es deriva de l’observació de, i consisteix en l’especulació hipotètica sobre com els narradors creen les històries.

La teoria de la història té a veure amb l’anàlisi del corpus existent de la literatura per trobar els seus patrons i ritmes. Molts d’aquests patrons teòrics es redueixen a l’estructura de la trama. Hi ha molts sistemes diferents, des dels tres actes d’Aristòtil al viatge de l’Heroi de Campbell, que bàsicament ensenyen variacions del mateix tema: l’enfocament universal de la narració.

Et recomano que pensis en la teoria història com al cor de la narració i t’hi agafis com un mariner amb risc d’ofegament a un salvavides. La comprensió de com funcionen les històries i de les lleis que les regeixen no impedeix la creativitat sinó que l’acceleren.

La teoria de la història t’ajuda a identificar els patrons universals que existeixen en la narració, a tot el món i al llarg dels segles. Com millor comprenguis aquests patrons, més clarament podràs veure quines peces encaixen en les teves històries.

¿Com pots saber que estàs fent alguna cosa malament si no saps com fer les coses bé? La teoria de la història t’ensenya un mètode. Harmonitza el teu instint creatiu amb habilitats aplicables.

La millor manera d’aprendre la teoria de la història és llegir llibres de ficció i veure pel·lícules.

La nit als armaris 3

Tercera Edició revisada de La nit als armaris. 1 setembre a les llibreries.

 

Plantar i recollir

Els girs argumentals totalment inesperats, poden ser molt originals i potents, però perden la meitat del valor si abans no han estat insinuats d’alguna manera. Primer s’han de plantar per recollir-ne després tots els fruits.

Si tens un gir de la trama espectacular o una escena reveladora seran doblement espectacular i reveladora si abans has plantat una pista, un detall significatiu. El lector té dues gratificacions, la de l’esdeveniment sorprenent i la de lligar caps.

Natrix_natrix_(Marek_Szczepanek)

Quan tinguis els punts de gir de la història i el clímax, construeix-los amb tota la força que siguis capaç, però no t’oblidis de mirar enrere per comprovar si has sembrat les llavors del gir o els plançons del clímax. Recorda que la recompensa és més completa quan es recull la resposta del que ja s’ha presagiat. Fer clic.

Has de plantar abans de recollir. Has de crear les pistes, el to i el marc per preparar el terreny a la recol·lecció, sense donar detalls del que passarà després.

Els guionistes parlen de planting i pay off. Plant és una acció o detall o un esdeveniment que més endavant serà útil per la intriga. En el lloc on es col·loca pot no tenir cap interès en particular. Parlen de plantar una idea verbal, visual o sonora que serà completada més endavant. Molt sovint és una picada d’ull entre el començament d’una història i el final, però el mecanisme es pot fer servir dins d’una mateixa escena. Molt sovint el final de les pel·lícules és un pay off.

Per exemple: A Indiana Jones a la recerca de l’arca perduda, Indiana s’espanta d’una serp al principi de la història (plant). Sembla una comicitat i prou, però al final de la pel·lícula, quan ha d’entrar a la tomba i il·lumina amb una llanterna veu que hi ha serps per tot arreu i sent pànic (pay off). Gràcies a l’anècdota inicial entenem que té una por patològica a les serps i que, per tant, el repte és encara major.

220px-A_la_recerca_de_l'arca_perduda

Tallers d’escriptura creativa al Pirineu. Inscripcions obertes. Clica!

Un pic de l’Himàlaia

Crònica de la visita d’Eduard Márquez al Club de lectura de la Biblioteca de Vilassar de Mar

Havíem llegit L’últim dia abans de demà, una obra que, si la tens en préstec, et genera ganes de comprar-la per rellegir-la sencera o a bocins. Sempre és molt bo de poder conversar amb l’autor però, amb un llibre com aquest, gairebé es fa necessari. Després de la xerrada de l’Eduard Márquez, no em queda cap dubte de l’enorme interès que té escoltar de primera mà quins són els ingredients i els llevats amb què va pastar la novel·la, el temps que va tardar a pujar la massa i el que va necessitar després per aconseguir fer-la cruixir en el punt just.

L’Eduard Márquez va començar dient que l’escriptor ha de dominar l’ofici de l’escriptura, la tècnica. Com un fuster, un arquitecte o un pastor. Per fer bé la feina s’han de conèixer els procediments propis de cada professió. Per escriure, també. Tot seguit, ens va comunicar solemnement que parlaria només del procés d’escriptura de L’últim dia abans de demà. Jo portava una pila de preguntes preparades, per si venien al cas, i una era aquesta. De seguida em vaig adonar que, de fet, les contenia totes. Era la pregunta.

Primer pas del procediment: posar els fonaments de la novel·la, tenir ben clar de què volem parlar. A  L’últim dia abans de demà l’Eduard Márquez volia parlar de la vulnerabilitat humana, que se situa en un primer pla vital amb la desaparició dels referents i la consciència dels forats de la memòria. Volia parlar de les bigues que comencen a cedir i que s’esberlen, com diu la cita de James Salter que obre el llibre. Ens va regalar una imatge molt suggeridora: el plom del saltamartí, que el fa retornar al seu centre per més moviments que li fem fer.

Segons pas: fer-se preguntes. On? A Barcelona i Port de la Selva. Quan? Des de 1968 fins al 2011. Personatges? És un text principalment autobiogràfic i els personatges són reals. Narrador? Primera persona protagonista. Temps gramatical? Present d’indicatiu (és una composició a base d’escenes). Amb la novel·la impresa les respostes són òbvies, però quan t’ho estàs preguntant en el procés de gestació, s’ha de fer proves amb diversos narradors i temps verbals abans de decidir la resposta.

Tercer pas: estructura, construcció. A partir d’un esdeveniment fortuït s’ha posat en marxa la màquina de fabular i de recordar. L’escriptor va prenent notes, moltes notes, alhora que construeix mentalment una història cronològica i maquina estratègies per atrapar el lector (d’això no se’n sap mai prou). En el cas de L’últim dia abans de demà, l’Eduard Márquez va veure que les notes les podia repartir en sis calaixos que organitzaven la història. I va començar a combinar peces de diferents caixons, buscant la cadència musical, jugant amb els avançaments i els silencis fins a crear el puzle que havia de mantenir enlluernat el lector. Marcant ritmes agredolços amb pastilles Joanola i de profundament tristos, 623 grams. La novel·la és un trencaclosques que no et deixa perdre mai el fil i manté tota l’estona la tensió narrativa.

Per fi, ja podem escriure! Amb alguns lemes ben clars i interioritzats: música i sentit, menys és més.

Per acabar, la correcció lingüística i gramatical. Revisar el lèxic, cada mot. Llegir en veu alta i parar bé l’orella. Buscar l’eufonia, la paraula justa, que no sobri res.

Novel·la acabada!

Han passat cinc anys.

Quan llegim l’Eduard Márquez notem que és un poeta que escriu novel·les i contes. Escoltant-lo vam saber que, a més, és un bon professor. Per escriure el coneixement tècnic és imprescindible, però el senti literari i poètic, que creixen a dins a un ritme unipersonal, també.  L’últim dia abans de demà és un pic de l’Himàlaia i no tots, en qualsevol moment, podem pujar vuit mil metres.

L’Eduard Márquez ha vingut al club de lectura gràcies al programa Lletres en Viu de la Institució de les Lletres Catalanes.

l'ultim dia

 

Próxim tallers:

Escriptures autobiogràfiques. Llibreria Índex Vilassar de Mar. Vine dissabte!

El relat històric. Ecomuseu Esterri d’Àneu. Inscripcions obertes!