Coses que han passat a l’estiu al Pirineu

Coses que han passat a l’estiu al Pirineu

Com cada estiu he escrit un relat per publicar al blog. Petra és un conte d’un fantàstic dolç, inspirat en les pedres i el cel nocturn de les Valls d’Àneu però amb una volada universal, almenys aquesta era la meua intenció. Si encara no l’has llegit i en tens ganes, pots clicar aquí.

pedres

L’experiència nova, i fascinant, ha estat veure representat un petit guió teatral que vaig escriure a finals de primavera. El miracle de les muntanyes, que s’ha enganxat al tren de miracles ideat i posat en marxa pel Pel Coll i que el grup escènic d’Àneu Xants va representar a l’Esbaiola’t, el festival de teatre d’Esterri d’Àneu. Va ser bonic veure el guió representat pels carrers del nucli antic del poble, amb les millores escèniques que hi van incorporar el Roger Cònsul i Cia, mantenint intacte l’esperit que per mi tenia el text.miracle pirineus20170723_110611.jpg20170723_132317.jpg

Al juliol vaig fer el desè taller d’estiu d’escriptura creativa a Esterri d’Àneu, dedicat al relat negre. Amb visita nocturna al cementiri i al poble abandonat d’Àrreu. Més tristesa i ràbia que por, i molt bona companyia. Van sortir uns relats escabrosos.20170708_122759.jpg20170708_112230.jpg

L’últim esdeveniment d’agost ha estat la presentació dels dos reculls de contes, la tercera edició revisada de La nit als armaris i Cròniques de Kaneai,  al centre d’Art i Natura de Farrera (on al setembre faré el taller d’escriptura i natura). El CAN de Farrera és un espai pensat per a l’art i els artistes en ple Pirineu. Un lloc ideal per parlar dels meus contes, que porten tanta muntanya a l’ànima. Vaig comptar amb el suport del Lluís Llobet, que va obrir l’acte, i de l’actriu Elisabet Vallès que va donar veu i vida a les paraules dels contes. Vam poder tastar el plaer d’escoltar-la llegir en veu alta. Un dia per recordar, com va dir l’Elisabet.

IMG_2755 Antoni Plans RED.jpg

Foto: Antoni Plans

IMG_2765 Antoni Plans RED.jpg

Foto: Antoni Plans

Un estiu de contes, teatre, art i natura.

Próxima presentació de Cròniques de Kaneai: Fira del llibre del Pirineu d’Organyà. Diumenge 3 setembre, 11 h.

Próxim taller Escriptura i natura CAN Farrera, 16-17 setembre.

Anuncis

Viure la natura

La veu de la natura que tinc més arrapada als gens, la que em surt de mode natural quan escric, és mig salvatge mig domesticada, quotidiana, és una natura amb la que es conviu sense estranyaments. El cel blau alegre. La neu blanca, freda, divertida i emprenyadora. La pedra que malmet les pomes, les peres i els horts i abonyega vaques i humans que sorprèn a la intempèrie. El riu on ens banyem i pesquem truites a l’estiu i on les dones rentaven la roba, fins i tot, quan baixava silenciós sota la crosta de gel. El sol que escalfa en un racó arrecerat a l’hivern i que crema a l’estiu, al prat recollint l’herba.

muntanya

Vaig néixer i em vaig criar en un poble d’alta muntanya on el contacte amb la natura era continuo i natural. No tenia res d’espectacular ni de transcendent. Els estanys, els rierols i rius d’aigües braves, les esplèndides muntanyes, les guineus que es volien menjar les gallines que ponien uns ous que jo anava a recollir cada matí en un cistell, els gats que voltaven pels carrers i les quadres i eren benvinguts perquè caçaven els rats que es volien menjar el gra dels conills. Els porcs que menjaven patates bullides amb pell i farina i que matàvem a principis d’hivern per fer-ne llonganisses, xoriços, botifarres, bulls i pernils, i els nens jugàvem a inflar les bufetes de l’orina i recollíem uns embotits petits acabats de fer que ens regalaven els grans.

SONY DSC

Els gats tenien la seva feina i eren lliures, s’atansaven a la casa que millor els tractava, però sense cap compromís de permanència. Eren més del poble, que d’una casa o d’una persona. En qualsevol cas no eren mascotes. El concepte de mascota quan jo era petita, al meu poble, no existia. La manera que tractaven els animals alguna gent de fora, un entremig entre joguina de capçalera i criatura estimada amb poques llums, era francament incomprensible per més que procuréssim entendre-ho. Quan jo era petita, al meu poble els únics animals que es cagaven pels carrers de terra i rocs eren les vaques. Els gossos no eren complements vitamínics emocionals, tenien una feina i una responsabilitat a la casa, guiar i controlar el bestiar. Un bon gos era clau per aviar i guardar les vaques, i sabia molt bé quins eren els seus horaris i on s’acabaven les seves obligacions. Jo els considerava éssers molt llestos, dignes i independents, i no trobava que s’assemblessin gens als amos.

gos

La natura era a tot arreu, no havíem de sortir a buscar-la. A casa les mosques empipaven mentre durava el bon temps, hi havia aranyes als sostres, per més que es fes neteja de la casa. De tant en tant, descobríem que un ratolí es menjava les galetes o el formatge i deixàvem entrar els gats a casa.

La natura no era una cosa externa ni diferent, compartíem el mateix quadre.

Aquesta veu de la natura és la que surt al meu recull de contes La nit als armaris, sobretot als primers relats on em situo al Cerbi de la meva primera infància, abans dels deu anys. La natura no és protagonista, forma part del teixit del relat, com els personatges i els espais humanitzats. Aquesta veu senzilla, natural i democràtica de la natura, que hi és amb tota la seva importància, però sense ser el centre d’atenció, la podem trobar en molt altres autors que s’han criat en un entorn natural, en mig de la natura sense més. Tinc tendència a posar el mar al mig del quadre i adorar-lo, potser perquè no el vaig conèixer fins als dotze anys, però sé que mirant-lo fixament no veig ni el deu per cent dels matisos i formes que sent un mariner. Els que hem mamat la natura, en el meu cas la muntanya, tenim les seves veus gravades al cervell i quan escrivim surten amb naturalitat. Això ho podem observar a l’obra de Pep Coll, per exemple a Dos taüts blancs i dos de negres, i a Pedra de tartera, de Maria Barbal. Dos escriptors pallaresos que han passat al meu devant i han deixat marques interessants pels camins. Aquest agost he llegit L’illa de la infantesa de Knausgard i també n’és un bon exemple. La imponent natura noruega està entreteixida amb les cases, les escoles, el narrador i els altres personatges, tot al mateix quadre, i ben viu.

gallina

M’agrada la imatge de Tomas Tranströner quan diu que la vida és un raig de llum, un cometa. Que la infància i l’etapa de creixement són el cap del cometa, mentre la cua, menys densa, representa la vida adulta. Al cap hi ha el nucli del cometa, que és el més essencial i determinant. Les veus més marcades i la visió essencial de la natura ens venen donades per l’experiència dels primers anys de vida

A nou anys vaig baixar de Cerbi a Esterri d’Àneu i vaig descobrir la biblioteca i la lectura de debò, la natura a les històries de Verne, acabada de dibuixar per la meva fantasia. I altres autors que em facilitaven nous elements per imaginar. Em faltaven uns anys per descobrir la lírica i començar a mirar les meves muntanyes amb uns altres ulls. D’aquestes altres veus de la natura, l’experimental i la poètica, en parlaré als propers posts.

herba

El proper cap de setmana Taller Escriptura i natura” a CAN de Farrera. Viure i escriure la natura.

De vegades el personatge ho és tot

P1050062 (2)antoniperso

Taller d’escriptura creativa: “el personatge”. Llibreria Índex de Vilassar de Mar, 30 de març de 2014.

Els personatges són el motor i l’ànima de la ficció, ja ho deia al post crear personatges inoblidables. De vegades podem dir que el personatge ho és tot. És el cas de la Colometa, qué és com es titulava La Plaça del Diamant en una primera versió. La novel·la és la vida de la Natàlia-Colometa. El seu temps, la seva Barcelona, la seva veu. Mercè Rodoreda va crear un personatge inoblidable, viu, que porta una novel·la dins de la maleta de la seva vida. La seva innocència ens pot commoure i enamorar o, al contrari, que de fet és molt similar, ens pot disgustar per infantil i beneïta. La Colometa és un personatge més viu que d’altres de carn i ossos que van trepitjar els mateixos carrers ella. Un personatge a qui la Rodoreda va saber insuflar l’alè de l’ànima.

Image

El teu nom és Olga, de Josep Maria Espinàs, és una novel·la autobiogràfica en forma epistolar. El narrador-protagonista i la seva filla són la novel·la. El pare escriu les cartes i comparteix amb el lector els sentiments i les reflexions que li desperta la relació amb seva filla Olga a qui metafòricament adreça les cartes. Pare i filla són personatges que corresponen a persones de la vida real.

978848649103Un altres cas de personatges basats en persones reals el trobem a Dos taüts negres i dos de blancs de Pep Coll. Una novel·la estructurada a partir dels personatges. Dinou personatges que ens aporten el seu punt de vista, una engruna de llum a uns esdeveniments foscos, i que dibuixen de mode fragmentari un moment concret, la postguerra, en un lloc, el Pallars Jussà. Dinou personatges que construeixen una novel·la polifònica i aixequen un testimoni històric. En aquest cas la novel·la és més que els personatges.

Image

Personatges que corresponen a persones reals o personatges imaginaris? En ambdós casos el que realment importa és que semblin de carn i ossos. Els mons de ficció se sostenen sobretot amb la creació de personatges rodons que els habiten. Personatges contradictoris, imprevisibles, amb ombres, amb ànima, vius.

Al curs que vam fer el dia 30 de març a la Llibreria Índex de Vilassar de Mar vam crear malvats amb un punt d’encant i protagonistes que en circumstàncies desfavorables mantenien la flama d’un somni. (El personatge. Llibreria Índex)

Negres i criminals

Al febrer he llegit tres llibres negres i criminals que m’han interessat força: Dos taüts negres i dos de blancs, de Pep Coll; A sang freda, de Truman Capote (traducció d’Avelí Artís-Gener) i Elles també maten, d’Anna Maria Villalonga (ed.). Aquest darrer el vam comentar la setmana passada al Club de lectura de la Biblioteca de Vilassar de Mar amb lAnna Maria Villalonga i vam xalar molt. Dimarts 11 de març comentarem A sang freda al Club de lectura de Novel·la Històrica de la Biblioteca Sofia Barat.

                                                           Image

No sóc fan dels d’arguments basats en crims i delictes ni de la confrontació entre el bé i el mal ni de les reflexions morals sobre la societat i els humans que són propis d’aquest gènere. No sóc fan de cap literatura etiquetada. Sóc fan dels bons llibres, i aquests tres considero que ho són.

El gènere negre és d’alt voltatge, d’emocions fortes. S’hi juguen les cartes del poder, els diners i els instints més baixos. Hi ha persecucions, intrigues i dones que maten. Els detectius protagonistes sedueixen amb les seves febleses, el seu enginy i la seva honestedat, i no s’atabalen amb els escenaris sòrdids ni la brutícia.

Les novel·les negres sovint són una crònica sociològica de l’època que retraten i amb el temps es converteixen en un document històric. És el cas del clàssic de la literatura del segle XX A sang freda, que inaugura el gènere que barreja la crònica periodística i la ficció per narrar l’assassinat real de quatre persones de la mateixa família en un poble de Kansas l’any 1959. Dos taüts negres i dos de blancs, publicada al 2013, també narra un assassinat múltiple, succeït l’any 1943 a Carreu, i fa una magnífica reconstrucció de la primera postguerra al Pallars.

Image

La literatura negra no amaga la seva fascinació pel mal. Elles també maten, sí; les assassines estan més preocupades per fer justícia que per fer mal.

Elles també maten és una antologia de 13 relats negres escrits per autores catalanes. Un llibre entretingut i que enganxa. Ric i divers. Un tast negre de tretze veus narratives, amb relats que van des del pur humor negre, a la crítica social i política, passant per relat psicològic i de misteri. Els morts, tal com ja anuncien, no falten.

La bona literatura negra entreté i fa pensar, fa gaudir. És una eina esmolada per mostrar les perversions de les persones i de les societats, que sovint planteja dilemes morals. L’humor negre és el més transgressor dels humors.

El Consell Cultural de les Valls d’Àneu ha fet 30 anys

El president del Consell Cultural de les Valls d’Àneu, Ferran Rella, titula el seu text a l’especial Nabius núm. 11 “30 anys al servei de la cultura pirenaica”. Aviat s’ha dit, però són molts anys de treball per recuperar el patrimoni i donar a la cultura aneuenca i pirenaica la importància i el lloc que li correspon. Un viatge costa amunt, perquè la cultura aneuenca l’any 1983 no tenia ni cadira a la taula. Ha calgut molta tenacitat i entusiasme per mantenir el rumb, sempre endavant. El Consell Cultural ha deixat un rastre d’activitats consolidades com el Dansàneu i els camps d’aprenentatge, i iniciatives molt importants que han prosperat com l’Ecomuseu i l’Arxiu Històric; a més de 27 llibres publicats, l’arxiu fotogràfic, la magnífica revista Àrnica i ara els seu hereus, els Nabius. I continua per aquest camí, endavant.

Image

El meu gra de sorra a l’aniversari del Consell han estat unes línies als Nabius sobre la meva impressió personal com a aneuenca i un article dels Tallers d’Escriptura Creativa que faig a l’estiu a Esterri des de fa sis anys. També vaig participar a la taula rodona que vam fer a Les Planes de Son el dia 28 de desembre, amb Llorenç Prats, Ramon Sistac, Pep Coll i Ferran Rella. Vaig dir que em sentia molt orgullosa del Consell Cultural de les Valls d’Àneu. Aquesta frase considero que és la més important de les que vaig pronunciar.

ccva36

El lema de la taula rodona era “La cultura avui, en temps difícils, i el paper del Consell Cultural”. Els meus companys de taula tenien moltes més coses a aportar que jo i així ho van fer. Van parlar de política, economia i gestió cultural, d’anècdotes d’aquests 30 anys, de la història d’Els Miracles de Santa Maria d’Àneu. Jo vaig aportar la meva visió com a aneuenca, creadora i professional del món de la lectura i l’escriptura creativa, i vaig enfocar les meves paraules cap a un altre l’angle, el de la cultura que es genera des de la base social. No és un tòpic que en moments de crisi hi ha esclats de creativitat i iniciatives. A les activitats que realitzo en torn a la lectura i l’escriptura creativa cada dia descobreixo que hi ha persones amb moltes ganes de participar en la cultura, i que la gent quan troba un aixopluc cultural no només fan coses sinó que dinamitzen els espais i les entitats. Vaig aprofitar el meu torn de paraula per felicitar el Consell Cultural per les coproduccions i engrescar-lo a enllaçar el màxim possible amb les iniciatives de la gent, perquè aquesta funció de paraigua d’iniciatives em sembla molt important. Per descomptat que també aspiro a polítiques i gestions culturals que siguin favorables a la cultura, sense les quals només podrem escriure en minúscula, però els textos en minúscula si comporten una implicació i un engrescament de la societat aneuenca amb la cultura pròpia, la del present i la del passat, és una repicada de campanes.

La Representació dels Miracles de Santa Maria d’Àneu s’ha consolidat com una activitat cultural que mou a més de quaranta aneuencs (actors, músics, vestuari, maquillatge…) i que cada any té un gran èxit de públic, és un exemple del que entenc per enllaçar.

Per mi el Consell Cultural resideix al mateix calaix que la modesta revista Escudella, que vam posar en marxa a finals dels setanta un grup d’alumnes del Col·legi de les monges de la Pobla de Segur, esperonats i coordinats pel Pep Coll (li hem d’agrair la feinada que ha fet pel patrimoni cultural pallarès salvant paraules i rondalles i pujant personatges i indrets pallaresos al diccionari de la literatura). L’Escudella que va esdevenir Lo Raier, que va ser primera revista del Consell Cultural de les Valls d’Àneu. Tota aquella necessitat que teníem alguns de recuperar la identitat, el patrimoni i l’autoestima cultural, i a l’hora fer-nos amb un canal d’expressió.