La veu literària

La veu literària d’un escriptor és la seva marca. És més important que la riquesa lèxica, el domini de la gramàtica i, fins i tot, la potència de la seva fantasia: La veu literària, la que escolta el lector del text imprès no és altra cosa que l’ús particular de les paraules, la sintaxi i la puntuació, el desenvolupament peculiar dels personatges i els diàlegs. Sense veu, una obra pot tenir una trama trepidant amb sorpresa final i personatges interessants, però li faltarà l’ànima, la vida. L’ànima que palpita quan la veu literària és sòlida. Perquè al lector li arribi la màgia de la literatura cal imprimir al text una veu pròpia. Hi ha llibres, i poden estar força bé, que si no ens diuen qui els ha escrit no ho endevinem perquè no tenen aquella veu delatora, de marca artística. Contenen una història més o menys ben contada però no són literatura, tot i que poden ser bons llibres.

 

La meva àvia no va escriure cap text literari, però contava històries plenes de vida amb una veu pròpia. Històries de princeses malaurades que trobaven la felicitat i dimonis molt dolents que acabaven escuats. No recordo els contes, que sempre deia que els hi havia contat algú i que ara estic segura que se’ls inventava tots ella, però no he oblidat la seva veu una mica ronca, que s’accelerava en els moments de perill i es relaxava a les escenes de pau, una veu que feia servir les paraules de proximitat, pallareses, i mencionava els detalls quotidians que coneixíem i que sostenia amb fermesa els fils de la narració. La veu de l’àvia contant contes vora el foc i al corral mentre desgranava verdures o netejava bolets no m’ha abandonat mai. És la primera veu narradora que vaig escoltar.

Les paraules agafen força amb la veu, sense veu tenen un significat però no tenen ni efecte ni màgia. I la literatura és l’art de fer màgia amb les paraules.

La singularitat de la veu literària la podem comparar amb la dels instruments musicals. De la mateixa manera que una trompeta té una veu diferent de la d’una tuba i un violí de la d’una viola, les paraules d’un autor sonen diferent de les paraules d’un altre. Hi ha escriptors amb una veu lleugera i ràpida i d’altres que la tenen fosca i profunda.

La veu d’un escriptor és única i complexa, com les empremtes digitals. Resulta molt difícil de descriure amb precisió. Quant d’això? Quant d’allò? Però quan hi és es nota i quan no, també. De fet la portem posada, és part de tu mateix, però l’has de descobrir i potenciar. No es pot ensenyar a tenir una veu literària pròpia, però sí a ser-ne més conscient i a desenvolupar-la amb la pràctica de l’escriptura. La teva veu ja hi és sempre, però de vegades està colgada de palla. No la trobaràs als llibres sinó a la teva manera de parlar, de parlar-te per dins. Fixa’t en com ajuntes les paraules de manera espontània, en com narres quan vols contar la història bé i t’oblides de voler impressionar o de la timidesa literària. Cal eliminar totes les capes que ofeguen la teva veu i fan de filtre entre la història que vols contar o el que vols transmetre a la teva manera i el lector. Tens un punt de vista sobre la realitat, un mode personal d’ordenar-la i narrar-la. Una veu.

Una veu potent ajuda a establir una relació més fonda amb els lectors. La forma en què un escriptor utilitza les paraules per donar forma a una història genera el foc que crema per dins, l’ànima de l’obra. De la mateixa manera que el cantant, l’escriptor ha d’aprendre l’art de deixar fluir i potenciar la seva veu. La veu ja hi és, però l’has de descobrir i entrenar per ser en l’escriptura. Entrenar-te a escriure des de l’ànima textos amb ànima.

Catàleg tallers d’escriptura

 

Notes de lectura: L’hüzün d’Istanbul, l’hüzün d’OrhanPamuk

M’agrada llegir Orhan Pamuk pel seu to malenconiós, que t’embolica com una planta enfiladissa que s’arrapa en avançar i sents més la fixació i l’abraçada de l’instant que la direcció cap a on avança. Això ho noto especialment a les pàgines en blanc i negre d’Istanbul. La malenconia que envaeix i s’infiltra a la carn i als ossos com la boira i ho tenyeix tot de tons de blanc i de negre, un punt  de depressió dolç  que aguditza la mirada i es deixa impressionar per la vida que bull entre la boira.

Orhan_pamuk_u02_72_lg-edit

M’agrada la sensibilitat, la poesia i la lucidesa d’Orhan Pamuk. El seu gust per les biblioteques, la sensació de solitud i de debilitat, de caminar en terra de ningú, entremig d’occident i orient, que traspua la seva obra.

Istanbul proposa un passeig per la vida de l’escriptor, estretament entrelligada a la història de la ciutat. Hi trobem tot de tresors: anècdotes de la seva vida, històries de la ciutat, altres mirades filtrades per l’autor. Istanbul és un llibre ple de racons fascinants que demana una lectura tranquil·la, sense presses.

istambul

Traducció Carles Miró i Emma Piqué. Edicions Bromera.

Orhan Pamuk es va dedicar uns anys a la pintura. Explica que només li interessava pintar la seva ciutat i  que, quan ho feia, li semblava que formava part de la pintura. A Istanbul, ciutat i record també s’hi ha pintat a dins.

M’agrada llegir Istanbul perquè em sembla que camino per la boira de la melancolia, de l’hüzün, mentre vaig recollint imatges lúcides i reflexions sàvies d’una ciutat i d’una vida. M’agrada perquè Pamuk compleix el que promet al primer capítol del llibre i ens mostra com el seu destí està lligat al destí  d’Istanbul.

istanbul2

L’expressió del lector

Fa molts mesos ja vaig publicar un post sobre la importància de llegir en veu alta per a nosaltres mateixos i per als altres. Avui insisteixo, perquè el tema m’interessa molt. La lectura en veu alta, la prosòdia, la declamació. La veu com a pont entre la paraula escrita i el receptor, com a camí d’expressió del lector. L’escriptor-lector que llegeix en veu alta el seu propi text, que s’allibera de la pàgina escrita. El text llegit pel lector-escriptor que mostra les vísceres a l’autor. El lector que posa la seva empremta i la seva intenció al text mentre somia que és fidel al propòsit que suposa que l’autor ha posat en les paraules.

CLUB LECTURA NOLLEGIU-RAQUEL PICOLO (2)

Llegint en veu alta Si una nit d’hivern un viatger a la llibreria Nollegiu. Foto Marta Pons

Després d’aquell primer post vaig fer un curs de prosòdia, com a alumna, a l’Aula de lletres de la Fundació Pla de Palafrugell, amb la Sílvia Pedret. Encara que la Sílvia i les meves companyes de taller de prosòdia (una paraula preciosa) no ho hagin notat, perquè on pitjor llegeixo és al seu curs (se suposa que ho he de fer de meravella i, com que sóc de portar la contrària, em surt més malament que mai). Però cada vegada entenc més de què va tot plegat, és una qüestió d’interpretació (teatral) amb la veu com a únic recurs. Em costa molt fer tots els papers, tots els tons, perquè no domino l’art de la disfressa, tampoc vull fer publicitat ni teatre, només vull ser jo quan llegeixi, llegint el text que sigui (literari). D’amagat, només amb el testimoni de la llibreta o de la pantalla de l’ordinador em puc deixar anar molt més, però, fins i tot quan llegeixo en veu altra tota sola, la Raquel que llegeix se sent una mica cohibida davant de la Raquel que escolta. Tot i així, llegir en veu alta, sola o per als altres, m’agrada i és un plaer immens.

Per què considero que la lectura en veu alta és tan important?

  1. Perquè el lector s’expressa quan llegeix el text en veu alta (el comentari literari és un tipus d’escriptura) i la lectura en veu altra és un regal per a qui escolta.
  2. Perquè és la prova del cotó fluix de l’escriptor. Si hi ha paraules, expressions, paràgrafs que grinyolen o que es troben a faltar, és llegint en veu altra quan millor ho detectes.
  3. Perquè llegir en veu altra i posar l’atenció en la prosòdia i la declamació, t’ajuda a connectar més clarament amb les sensacions, les emocions i les diverses veus del text, i com més expressis amb la veu els matisos de l’obra escrita, millor la comprens i, si s’escau, la pots millorar.
Els secrets de la narració

Llegint en veu alta La nits als armaris a l’Ateneu barcelonès. Foto Myriam González

Fins aquí he parlat com a escriptora i lectora. Ara, fent un pas cap a un punt de vista més general, parlaré una mica de la prosòdia com a matèria científica i d’estudi. Només un petit tast:

Quan els nadons encara són a l’úter, ja poden identificar la veu de la mare i desenvolupen una sensibilitat per al reconeixement dels patrons rítmics i entonatius de la seva llengua nativa. La veu i la prosòdia actuen abans que els estímuls visuals.

Els investigadors també afirmen que l’estudi de la prosòdia és crucial per comprendre com el sistema cognitiu humà processa els missatges. És tan important la forma de dir com el que es diu. L’ús apropiat de les estratègies prosòdiques és fonamental en el processament del llenguatge.

La prosòdia és entonació, accent i ritme. D’entonar no en sé gaire o gens, tinc dificultats en l’entonació. Accentuar se’m dóna millor. Encara queda el ritme, amb el que sí que em sento amb cor de jugar, perquè les paraules, les frases i els paràgrafs ja me’l marquen. Diuen que en una bona lectura el ritme mètric i la línia melòdica actuen com les dues mans al teclat d’un piano, l’esquerra marca el ritme i la dreta sobreposa la melodia. Jo no en sé de tocar el piano, però llegir en veu alta m’encanta.

Declamar com una professional no és fàcil. Llegir en veu alta, sí. I sempre és molt beneficiós, per això als meus tallers d’escriptura creativa sempre llegim en veu alta. Et deixo amb en Jaume Pons declamant Whitman. Ell sí que és un professional!

Recorda que el 8 de novembre faré el monogràfic “El rellotges de la literatura” a la llibreria Calders, mira aquí: Cursos octubre-desembre 2015

Ànima, una experiència lectora potent

No sé si Ànima de Wajdi Mouawad és la millor novel·la que s’ha publicat el 2014, com he llegit en alguna ressenya; possiblement no, però és un llibre valent, esmolat i tremendament ric, que et sacseja, et deixa perplexa i et torna a estirar. Més de quatre-centes pàgines i cinquanta-sis punts de vista “animals” diferents. Capítols curts i trepidants. La narració fragmentada però sense perdre el fil conductor. Un viatge intens i brutal.

No sé si és la millor novel·la del 2014, no ho puc jutjar, però sí que és un llibre molt potent i original, una experiència lectora fascinant. Ideal per parlar-ne després d’haver dedicat els dos posts anteriors al narrador, perquè, entre moltes altres coses, aquesta novel·la és un model de virtuosisme estilístic pel que fa a les veus narratives. Dividida en quatre parts, a les dues primeres cada capítol està narrat per una bèstia diferent, el narrador de tota la tercera part és un gos llop i el de l’última, un homo sapiens sàpiens, l’instructor del primer cas d’assassinat.

Al començament, després del cop inicial, la trama avança lenta, però estàs prou entretinguda a fer-te a les veus narratives dels animals que canvien gairebé a cada pàgina i, quan et comences a trobar còmoda, la trama agafa embranzida. A la pàgina dos-cents estàs totalment atrapada, ja no tens cap dubte que no llegeixes un simple thriller, sinó que la història fins i tot va més enllà dels indis, de l’espai fora del món de la reserva índia, de l’assimilació i reducció dels fills primigenis de la gran Amèrica del Nord; també va més enllà dels exiliats de la guerra del Líban. A la pàgina dos-cents, ja no tens cap dubte que es tracta d’una descarnada exploració de la naturalesa humana i, encara més, que la novel·la narra l’Ànima de tota la natura.

Wahhch, el protagonista, ha nascut al Líban com Mouawad, és un estranger, un desarrelat. La seva reacció quan troba la dona brutalment violada i assassinada és estranya, vol trobar l’assassí per mirar-lo als ulls i confirmar que no és ell mateix qui ha matat la seva dona. Descobreix que és un indi mohawak, i que la policia el protegeix perquè és un confident; el persegueix al llarg de la frontera del Canadà amb els Estats Units. Una road novel que és un viatge cap a l’interior del protagonista, Wahhch, un palestí que busseja en el seu passat, marcat per la massacre del camp de refugiats de Sabra i Xatila el 1982, que va ser perpetrada per milícies cristianes amb el suport israelià. La violència que impregna la trama no és gratuïta, Wahhch passa de ser un marit feliç i educat a convertir-se en un ésser violent que fuig. Sofreix una transformació brutal, i això demana un excés de violència.  

Ànima és una  novel·la de mal classificar. És una lectura hipnòtica. Demolidora i dura, que t’absorbeix lentament. Però també és una història de salvació. Un exercici d’estil reeixit i commovedor.

MOUAWAD

Mouawad (Líban 1968). La guerra libanesa va obligar la seva família a buscar refugi a Beirut i, després, va emigrar cap a França i al Quebec, on va obtenir la nacionalitat canadenca.

És un dramaturg famós (Incendi i Cel són dues obres teatrals seves que s’han representat en català amb gran èxit). Explica que va tardar deu anys a escriure Ànima, però que se sent més còmode en el territori de la novel·la que en el del guió teatral.

També afirma que la seva preocupació literària se centra en la ruptura de la quotidianitat, com quan reps una trucada inesperada des de l’hospital. Diu que més que por a morir està obsessionat amb aquella trucada de telèfon.

És la lecura que comentarem aquest mes al Club de lectura de la Biblioteca de Vilassar de Mar.

Aquesta setmana començo tres cursos d’escriptura creativa: Escriptura eficaç i El personatge: l’ànima de la ficció a la Casa Elizalde (Barcelona) i Els secrets de la narració a la Casa Golferichs (Barcelona).

I els tallers de cap de setmana al Pirineu ben aviat: Pirineu 2015

La tele, la deixalleria i la funda nòrdica

Feia vint-i-dos anys, des del dia que ens vam repartir els béns amb la parella que passava a exparella, que tenia una tele Philips de mida mitjana (amb això de les polsades sempre em faig un embolic). Fa set anys, quan vaig comprar una televisió de pantalla plana, la vaig treure del saló i la vaig posar al meu estudi, on pràcticament es moria de fàstic. Abans d’ahir hi volia veure les notícies però no es va encendre. S’havia mort d’avorriment i ja no es va tornar a posar en marxa.

Fa vint-i-dos anys, amb el que acabava de convertir-se en el meu excompany, un matí ens vam repartir les quatre pertinences i ell es va quedar la tele. Aquell mateix dia a la tarda vaig anar a la botiga d’electrodomèstics que tenia més a prop de casa i vaig comprar la Philips de mida mitjana, me la van carregar al cotxe i la vaig pujar tota sola al pis, la vaig connectar i funcionava estupendament. Em vaig passar tota la tarda fent zàping.

Ahir vaig poder comprovar que pesava força i vaig pensar que a trenta anys estava molt més forta. Sort del meu fill que em va ajudar a carregar-la per portar-la a la deixalleria, un espai oposat a un cementiri perquè no enterren els objectes acabats sinó que els donen una vida diferent. El meu fill va aprofitar per recollir unes peces per un projecte que té. El reciclatge em fa sentir bé i vaig tornar a casa contenta. No llences la tele que va ser el teu mocador en un moment trist i que després encara et va acompanyar molts anys, la deixes en un banc d’òrgans perquè contribueixi a altres vides.

teles

I al mateix temps te n’alliberes. Perquè ara al lloc que ocupava la tele hi tinc un tamboret amb una bola del món. És el que veig quan aixeco els ulls de l’ordinador i no els giro cap al mar, i m’agrada perquè em recorda que viatjar m’encanta.

Ahir, després de llençar la tele, em vaig permetre un petit regal. Amb aquell gest acabava, de bon rotllo, una història molt antiga, que ja feia temps que suposava haver alliberat del tot. Em vaig comprar aquella funda nòrdica que tenien a la botiga del costat de casa i que veia cada matí quan anava a agafar al tren però que no em decidia a comprar perquè la trobava massa cara. De color lila, preciosa, d’un cotó suau i fort.

He posat la tele, la deixalleria i la funda nòrdica a la batedora i he estès el batut pel full de paper. Sense pensar-m’hi gens. Després l’he llegit i he corregit algunes coses, poques. Tal com raja.  Avui vull parlar de creativitat.

Les recomanacions per fomentar la creativitat mai són suficients. En parlem molt però no insistim prou.

Fa temps parlava de l’escriptura automàtica, per associació lliure, de relaxar-se i deixar-se portar, que les neurones treballin soles i ens sorprenguin. Sempre ho fan, no ens deceben mai. Jo començo tots els tallers d’escriptura creativa i comunicació escrita amb uns minuts de pràctica d’escriptura automàtica. Una mica d’aliment al cervell creatiu.

Lightbulb

Un altre aliment creatiu són les preguntes. No podem parar de fer-nos preguntes, sobre els personatges, sobre els esdeveniments, sobre nosaltres mateixos, sobre el bé i el mal, sobre qualsevol pensament. Què passaria si… Què podria haver passat si..

També tenim les restriccions creatives. La idea de la història s’ha d’expressar en una frase que inclogui dues paraules agafades a l’atzar. Només en tres-centes paraules. Tres personatges enfrontats. Sense la vocal a. Tenim tendència a seguir els camins mentals de més baixa resistència, a basar-nos en les idees i els recursos de sempre. Les restriccions ens forcen a explorar territoris desconeguts i a trobar sortides creatives.

Una recomanació clàssica per afavorir la creativitat és variar de punt de vista, reformular la qüestió. Mirar la història des d’un angle diferent i canviant la qüestió central. És una actitud bàsica de la mirada creativa.

Molt important: la creativitat s’alimenta dormint bé i movent-se. Dormir bé i tornar a la feina. Fer esport i tornar a la feina. Això agrada a les neurones, el treball difús i airejat a l’ombra combinat amb el treball enfocat i conscient.

Enrique Vila-Matas diu i repeteix que no hi ha lectura més estimulant per a la ment creativa que aquella que ens agrada però que no entenem. No hi ha res de més estimulant que una obra d’art que t’impacta i que no et pots explicar perquè no l’entens, aquest cop sense discurs explicatiu és pura dinamita creativa.

Tot el que desplaci la nostra ment dels seus patrons habituals, fomenta la nostra creativitat. Apunta’t a fer escalada si no n’has fet mai. Ofereix-te per passejar els gossos dels veïns, vés-te’n uns dies a viure en un refugi d’alta muntanya.

Estic en plena preparació dels cursos als Pirineus.

Pirineu

Paisatges marcats al cor

Tots portem els llocs més rellevants de la nostra vida marcats al cor. Amb aquest pensament, de Joseph Joubert, Xavier Macià encapçala el pròleg del llibre Geografia literària. Comarques lleidatanes, l’Alt Pirineu i l’Aran, de Llorenç Soldevila (Pòrtic, 2014). Llàstima que encara no tenim el volum d’Andorra, també anunciat l’autor. Comparteixo plenament aquesta idea del mapa dibuixat al cor.

{00000001-0000-0011-0000-000004841891}-1

També subscric el Xavier Macià quan diu que el paisatge és un element determinant de l’ànima dels pobles i dels artistes, inclosos els escriptors. Que d’una banda el paisatge actua com a element inspirador i matèria artística i, d’una altra, la literatura converteix el paisatge en referent símbòlic i identitari.

Tot i que no em considero una autora molt paisatgística, m’adono de la presència tant important que té el territori a la meva obra. La nit als armaris és el llibre dels que hem nascut a les muntanyes del Pallars, ens hem acabat de construir a la ciutat i, després, tornem a la muntanya. Al mapa dels llocs importants de la meva vida hi ha Cerbi i les Valls d’Àneu marcats en una tinta d’arrels fondes, que no s’esborra. La ciutat de Barcelona, en retolador de punta fina, permanent. I la costa del Maresme. També el blau clar i intens de la mar d’Alacant i, mig esborrades, les muntanyes eixutes del sud d’aquesta ciutat.

PORTADA-PAIS-DE-POSTAL-454x460

El meu mapa vital i literari no és una col·lecció de postals. I les col·leccions de postals m’encanten! Per mirar-les. Després no en recordo les formes precises, només la sensació i una idea del contingut. De seguida s’esborren línies i colors. El mapa geogràfic del meu cor és multisensorial, carregat d’olors, sons, sabors i textures. És un mapa ple de records emocionals, la cantera de gairebé tot el que escric.

De petita col·leccionava postals, perquè em fascinava guardar un tros de paisatge a la tauleta de nit i mirar-lo sempre que en tenia ganes. Les postals en blanc i negre m’agraden molt. Us recomano Un país de postal. Las valls d’Àneu 1900-1960, editat per Feliu Izard i Ferran Rella, Consell Cultural de les Valls d’Àneu (20014). Una joia de pes.

També us recomano el Taller d’Escriptura Creativa: Literatura i Paisatge que faré a l’Hotel Babot d’Ordino els dies 27-29 de juny. Encara sou a temps d’apuntar-vos: ESTIU2014 Andorra

 

Escriure a mà, sense pensar, sense aturar-se

Deixeu que sigui la mà la que us porti on ella vulgui, que siguin les frases i els mots els que s’encadenin totes sols, sense brúixola. Escriviu a mà, dibuixeu les paraules i recolliu els beneficis de la llengua i del dibuix, dels dos hemisferis cerebrals. Aquest és un camí per enfocar la creació literària; a partir del present del cos i dels mots que van sorgint i teixeixen un text espontani.

Image

Natalie Golberg diu que a l’hora d’escriure gairebé sempre barregen el creador i l’editor. Quan volem entrenar la part creativa hem d’escriure sense parar perquè l’editor no ens atrapi, amb els sus judicis i consideracions. Si mantenim la mà en moviment el següent pas serà perdre el control: no ens preocuparem de si és correcte, apropiat, interessant, original; ni de la puntuació, la gramàtica i la documentació. Escriurem sense parar de la manera més concreta possible, anirem directes a la jugular. És el que Bradbury anomena escriure amb grapa.

Aquest tècnica d’escriptura creativa s’anomena escriptura automàtica o escriptura lliure i aporta molts beneficis: estimula la creativitat i potencia la veu literària. Juguem a escriure sense saber on anem i ens descobrim en les paraules que flueixen misteriosament. L’escriptura automàtica també es pot utilitzar per trencar la por al full en blanc (és al·lucinant les muntanyes de paraules que tenim!) i és molt bona medicina per a la por a escriure malament.

L’escriptura automàtica és el goig d’escriure, de connectar amb la veu interior, de deixar-se portar per les associacions lliures, d’explorar el paisatge de la nostra ment sense altra pretensió que l’alegria de passejar-hi. Practicar l’escriptura automàtica és posar oli a la mà que escriu i que està estretament connectada amb el nostre cervell.

Ara només us queda practicar:

Us proposo que hi dediqueu deu minuts diaris. Poseu l’alarma del rellotge per no estar pendent del temps. Agafeu quatre a cinc fulls en blanc i comenceu a escriure a partir del primer pensament que us passa pel cap. Escriviu sense parar i sense preocupar-vos per res, tal com raja, sense corregir. Escriviu amb tota llibertat, paraules cursis i paraulotes, el que vingui. No ho ha de llegir ningú. Quan soni el rellotge, plegueu i no ho llegiu fins al cap d’una setmana. Guardeu el que interessa (les perles) i la resta ho destruïu.

Gaudiu de l’escriptura lliure!