Conte de Sant Jordi

Amarcord

Pel balcó obert entrava un aire agradable i un fil de sol barrejat amb les notes del saxo. La Ramona tenia les galtes enrojolades d’emoció. Dreta al costat del llit, amb el vestit vermell de llunes blanques i una gran llaçada a la cintura, contemplava la seva cosina de Lleida, que encara dormia. Com cada any, havia pujat al poble a passar la festa major i a respirar l’aire de la muntanya. El Joan tocava com els àngels l’únic saxo que hi havia en tota la comarca i interpretava d’oïda la música de pel·lícula Amarcord, que havia escoltat a la ràdio. El noi esvalotava el cor de la Ramona i, amb la seva música, tot el poble. Era el 4 d’agost de 1974.

La Ramona es va asseure al llit per despertar la cosineta, ella sola no gosava sortir al balcó. El somier es va queixar dels moviments de les noies amb uns sorolls exagerats i es va menjar les primeres paraules de la nena. Has sentit quina música? La de Lleida va somriure amb els seus ulls grossos i brillants, sempre es despertava de bon humor. Oh! Quina cançó! I en un tres i no res es va posar el vestit blau cel, que tenia a punt a la cadira, i les sandàlies. Un instant de silenci. De seguida va refilar una cadernera, li va respondre un rossinyol i va continuar el saxo amb la música d’Amarcord. Quan va veure el Joan, la Ramona gairebé es desmaia. El xicot tocava descalç, amb una camisa blanca resplendent damunt dels texans. Desgranava el tema principal de la banda sonora de Nino Rota amb passió. El gos d’atura de casa gaudia del concert a primera fila, assegut damunt les potes del darrere i amb les orelles ben dretes. Quan el saxo va callar, el rossinyol i la cadernera, des de la barana, van agafar el relleu, i el Joan els va tornar a respondre.

rosa1

─Havies vist mai el Joan descalç si no era per banyar-se o travessar el riu? ─va preguntar la cosina de Lleida.

─Un dia el vaig veure com es llençava despullat al toll de la presa.

─És massa gran aquest noi perquè es miri una nena de dotze anys com tu, Ramona. A més, em sembla que li agrada la gran de casa Anton.

La Ramona estava tan enlluernada que no va escoltar el comentari. Com havia d’interpretar aquell concert al pati de casa, sota la finestra de la seva habitació? El Joan tocava per ella.

La marxa militar d’Amarcord va pujar de to i es va aixecar el vent del nord. La pols del carrer voleiava i la Ramona va iniciar una sèrie d’esternuts aparatosos que no podien ser per culpa del pol·len de les flors dels clops i els cirerers, perquè no era el temps, ja s’havien menjat les cireres i tot. Es va tapar la boca per ofegar-los i a cada atxim tancava els ulls. Quan va acabar amb els mocs i els esternuts va tornar a mirar cap al carrer amb ganes.

Els seus pares, a primera fila d’un munt de gent, marcaven la marxa militar amb una trompeta cadascú. Anaven molt mudats. La noia gran de casa Anton també tocava la trompeta, portava un vestit de floretes curt i escotat que li marcava i exagera totes les corbes del cos. El Joan continuava apassionat amb el saxo. El gos va donar la benvinguda als seus amos i els va olorar els peus. A primera fila també hi era el vell medecinaire amb l’acordió, aquell a qui ningú portava el compte dels anys i que semblava entossudit a viure més que una alzina.

Pel carrer de baix arribaven les vaques brunes del país. Lluentes i alegres, bramaven i s’afegien a la cercavila. Quan van acabar de passar pel davant del balcó, va entrar en escena l’oncle missioner, aquell que no es volia moure de l’Àfrica però que feia un parell de mesos s’havia presentat al poble, amb un elefant. L’havia de tancar sol en una cort i havia hagut d’enderrocar la paret perquè no passava per la porta. Menjava més l’elefant que un ramat d’ovelles. El frare, que ja no era jove i més aviat estava atrotinat, cada dia havia d’anar a buscar l’elefant als llacs, set-cents metres més amunt, perquè la bèstia s’escapava per banyar-se als estanys. La Ramona sovint es preguntava com s’ho faria l’immens i memoriós mamífer a l’hivern, amb un fred que pelava i les muntanyes i els carrers colgats de neu. Però, ara, a l’agost, els nens estaven bojos de contents i a l’elefant semblava que no li desagradava el poble. L’oncle de l’Àfrica desfilava a cavall de l’elefant, que tot just passava pel carrer, amb pantalons curts i sabates de muntanya. Al seu darrere un fum de vaques americanes, de pell vermella i amb banyes de cérvols, donaven cornades contra les parets de les cases com si volguessin enderrocar el poble. El vent aixecava la pols i feia rodolar pedres i barrets i la rua de la festa major s’anava arreplegant a la plaça.

La melodia principal d’Amarcord inundava el poble. El Joan la tocava amb el saxo al pati de casa la Ramona i els pares, la gran de casa Anton, el vell medecinaire i altres músics aficionats l’acompanyaven des de la plaça. L’oncle de l’Àfrica, després d’aparcar l’elefant, també es va posar a tocar el jambée. Des del bacó de casa, la Ramona i la seva cosina seguien la festa. Millor dit, la cosina ho guaitava tot, engrescada, però la Ramona només tenia ulls, orelles i cor pel saxofonista. Les pestanyes llargues i espesses, els llavis rodejant la llengüeta, la tensió dels músculs del voltant de la boca, el front arrugat, i les paraules dolces del saxo directes al seu cor, que ja no es podia esvalotar més.

A la plaça van muntar taules i van portar cadires. Van posar estovalles de paper, plats, gots i coberts, cassoles,  porrons plens de vi i porrons plens de cava. La gent es va entaular. El Joan des de l’altra punta mirava cap a les noies, era difícil destriar si mirava la gran de casa Anton, que li tornava totes les mirades. Les vaques brunes es van emportar llesques de pa i alguns talls de pollastre i conill cap als prats, les roges, més feréstegues, van marxar cap a la muntanya sense entrar a la plaça. L’elefant va beure vi cremat directament de la caldera i la va buidar, però no es va emborratxar. Després de l’àpat la xicota de casa Anton, va cridar “visca els músics!”, però la Ramona va entendre visca els nuvis i es va imaginar que duia un tocat de flors blanques al cap. Era la festa major i en tot moment va haver-hi beguda a la plaça i la música no va parar, però la Ramona només sentia el saxo. Era més que possible que el xicot més atractiu del poble i de les valls toqués per la gran de casa Anton, que ja era una dona i tenia rostre d’actriu i molta espurna i totes les corbes que calia, però la Ramona no va deixar que ningú li prengués la il·lusió de ser la núvia.

La música va abandonar els carrers i la plaça del poble. La festa major, amb elefant i tot, havia estat més lluïda que mai. Però la cosina va tornar a Lleida més aviat amb ganes, perquè la Ramona, que sempre havia estat la millor companya, tothora a punt per córrer i inventar nous jocs, s’havia enamorat i, de tan eixuta i avorrida, li havia arruïnat l’estada al poble. Passada la festa, la plaça encara va semblar més trista que els altres anys, només un parell de gossos ajaguts a l’ombra i algunes padrines assegudes al paredó. Fins que un vespre a finals d’estiu el missioner va tornar de la muntanya desesperat i sense l’elefant, i la plaça es va tornar a reviscolar, s’hi reunien per organitzar la recerca i era el punt d’informació i comentaris. L’animal va aparèixer a l’altra banda dels Pirineus on un caçador francès l’havia abatut amb un rifle especial mentre el gran mamífer es menjava les fulles més tendres dels arbres del seu jardí. El frare se’n va tornar a l’Àfrica, no se sap si a buscar un altre elefant o fer de missioner.

L’agost de l’any següent la cosina de Lleida no va pujar per la festa major. Per a la Ramona, que hi va participar escampant els carrers i fent muntanyes de rosquilles, va ser la festa més trista i ensopida de la història. El Joan va tocar el saxo amb moderació, a missa de fadrins i un parell de cançons al ball de tarda. No va interpretar cap tema de la meravellosa música d’Amarcord, anava tot el dia abraçat amb la seva xicota francesa.

rosa

El dia de Sant Jordi seré a la llibreria Índex de Vilassar de Mar, de 18 a 20 h.

I el dia 26 d’abril a les 19 h., a sala de Plens del Consell Comarcal del Maresme, participant a la I Trobada d’escriptores del Maresme.

Com cada d’any, els tallers d’escriptura creativa d’estiu al Pirineu (clica!).

 

Anuncis

9 pensaments sobre “Conte de Sant Jordi

  1. Gràcies pel conte !

    Revius força bé l’ambient natural, personal i tot aquest so de Nino Rota
    amb les ombres de Fellini

    Bon Sant Jordi.

    Santi.

  2. ….Tan real que potser jo també hi era .
    De seguida he escoltat la música de Armacord. Desperta tots els sentits.
    Me recorda la Festa Major del nostre poble (Tot i que Coixet no era tan guapo com el Joan!)
    He dentit la tristesa de lendemà, quan la plaça és buida!
    A “mare” li ha agradat molt, però encara ara es pregunta com va poder arribar l’elefant al poble!!!
    Molts potxonets. Gràcies per aquesta bona estona!
    imma

  3. Amarcord que significa jo me’n recordo en italià és una pel.li de Fellini de l’any 73 on un adolescent segurament el mateix Fellini reviu l’ambient costumista del seu poble natal en la dècada dels 30 del passat segle quan el feixisme es començava a escampar per tot arreu. La vida provinciana és contemplada per aquest nen encuriosit que vagareja pels carrers i places per conèixer el món i es troba amb tota mena de gent: un venedor ambulant, un acordionista, una estanquera de pit generós… (és del que més me’n recordo) i descriu l’ambient popular del poble en uns dies de festa. Sens dubte l’autora d’aquest conte -la Raquel- li rendeix un homenatge a Fellini quan descriu a través dels ulls d’una nena de 12 anys, fràgil i enamoradissa, la fascinació que sent pel Joan, el músic de la banda major que toca amb el saxo i d’oïdes el tema principal d’Amarcord. De personatges estrafolaris no en falten en aquest magnífic relat de la Raquel (o hauria de dir Ramona?) començant pel missioner, l’elefant, el medecinaire de l’acordió, o les vaques brunes i americanes que mengen entre la bonassa de la gent les sobres de la festa a la plaça del poble. La descripció amable, afectuosa, tendre i per què no irònica d’un poblet de comarca en festa major a través dels ulls d’una nena imaginativa que “a cada atxim tancava els ulls”. Ni la gran de Can Antón, ni la Ramona, una xicota francesa, ves per on, és el contundent desenllaç. Felicitats! F.X.

  4. Retroenllaç: Festa Major – Raquel Picolo

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s