Llibre nou!

Cròniques de Kaneai, el meu segon recull de contes, és al canal de part. M’inunden el neguit i l’alegria de la pròxima  publicació.

Quan vaig enviar l’original al Jordi Solé Camardons de Voliana Edicions em va dir que era un llibre diferent de La nit als armaris. Sí, ho és, no perquè ho hagi buscat (hi ha escriptors que  es marquen com a objectiu que cada llibre seu sigui diferent), és el que tocava, el que m’ha sortit de natural. Cròniques de Kaneai és un llibre que pot néixer perquè abans hi ha hagut La nit als armaris, que va posar la primera fita i ha deixat el terreny preparat per poder posar ara la segona. Els dos reculls de contes són germans, diferents però germans, i estic molt contenta que visquin a la mateixa casa. El meu agraïment a Voliana Edicions, que confia en els meus fills literaris.La nit als armaris, encara que en alguns contes hi ha alguna pinzellada de realisme màgic i algun element màgic, és un llibre bàsicament realista, en canvi, les històries de Cròniques de Kaneai són fantàstiques.

Quan vaig començar a escriure contes amb intenció, amb pretensions literàries, volia escriure fantàstic, saltar per damunt de les lleis de la física i del sentit comú, però el que em sortia no m’agradava. Vaig haver d’escriure un bon grapat de contes realistes per deixar volar la fantasia. Primer vaig haver de trobar la nit als armaris. Al primer recull hi ha un conte titulat El pou impossible que ja apuntava cap a on volia tirar el meu fantàstic. Des d’aquí, des de l’impossible, em vaig treure la faixa que emmordassava la meva imaginació i vaig començar a parir els contes de Cròniques de Kaneai.

Si he de dir dues coses d’aquesta nova criatura literària diré, en primer lloc, que són set contes fantàstics de gènere fantàstic. I en segon lloc, que passen a Cerbi, el meu poble natal, exceptuant La muntanya de la lluna, que té un fil de connexió amb les Valls d’Àneu però l’acció transcorre en un espai ben diferent que no s’acaba de concretar, semidesèrtic, més al sud.

Kaneai és a Cerbi, al prat de Sabatera, als peus de la muntanya dels Curols i del Pic de Pilàs, la que va cremar quatre o cinc dies, matolls i pastura, fins que la pluja i la neu la van apagar. Quan l’incendi aquest bocinet de muntanya va sortir a la televisió el que no havia sortit els darrers mil anys. Però cap mitjà va parlar de Kaneai, perquè no van trobar la porta, si l’haguessin trobat, haurien flipat tant que s’haurien oblidat de l’incendi.

Si puc dir una tercera cosa, diré que no creo mons on els nens es desplacen en cadires voladores i han d’esquivar dracs que circulen a tota castanya, sinó que narro altres realitats que s’escapen per les esquerdes de la vida quotidiana, històries estranyes que surten de plecs ocults. Que alguns contes només són onírics i d’altres clarament fantàstics. I que els mons amb dracs que circulen a tot gas m’encanten.

M’agraden els contes de Pere Calders, recordo la primera lectura de les Cròniques de la veritat oculta com una experiència significativa. I els contes de Júlio Cortàzar, Las historias de cronopios y de famas, Casa tomada. Dos fars. A la Cristina Fernández Cubas l’he descobert molt més tard, l’any 2009 quan no feia molt de la publicació de Cuentos completos. Una gran descoberta.

M’agraden els contes,  són el meu territori favorit, el gènere literari on em sento més còmoda i que més m’interessa explorar i indagar.

16 de gener a les llibreries!

Obertes les inscripcions als tallers de conte literari, tècniques narratives i els secrets de la narració!